La edició de la cursa atlètica dels Medijocs del 2018 l’ha guanyat per primer cop en la categoria absoluta José Luis Cabrera Muñoz amb un temps de (29:20). Cabrera té 40 anys és metge de família al CAP Terrassa Est del Consorci Sanitari de Terrassa (CST) i és el primer metge que guanya la cursa.

Per què creus que fins ara cap metge no havia guanyat la categoria absoluta?

Conec molts metges, tant homes com dones, i molta gent vinculada a la sanitat que té un bon nivell atlètic. Professem salut i molts volem sentir-nos en consonància amb el que prediquem, una vida sana. Però per assolir un nivell superior es requereix més i millor preparació, i més dedicació. I tampoc és fàcil assolir un nivell que et permeti guanyar curses o aconseguir marques notables; és necessita temps i constància. Tenim una feina que et pren gran part del dia i una família, en molts casos, a la qual has de dedicar el temps i l’amor que és mereix. Combinar tot això no és gens senzill. Jo he aconseguit unir les tres coses i crec que aquesta ha estat la clau.

Entrenes sovint? Quin paper té l’esport a la teva vida?

Entreno cinc dies a la setmana, i sis quan parlem de preparar una marató. Tot i treballar a les tardes, m’aixeco molt d’hora, sovint quan encara el sol ni ha sortit. És la manera de no restar temps a la meva vida familiar o professional. A dia d’avui l’esport forma una part essencial en la meva vida. És quelcom necessari, que em dona equilibri, alegria, vitalitat… No sols em sento en forma a nivell atlètic, em sento en forma amb la vida

Et resulta difícil compaginar la tasca professional amb l’entrenament?

Aquesta és la pregunta del milió. Moltes vegades intentem transmetre la importància de l’exercici a la nostra població, als nostres pacients, i sovint la resposta és la mateixa, falta de temps. Possiblement sigui així, però de temps, sempre n’hi ha, s’ha de tenir la voluntat i les ganes de trobar-lo. I per fer això t’ha d’agradar, has d’estar motivat i sentir els beneficis de l’esport, que sempre seran a mitjà o llarg termini, mai de manera immediata. Això al final acaba en una manca d’interès per iniciar l’esport o per mantenir-lo. En el meu cas tot això queda enrere, molt enrere. En el meu cas, compatibilitzar-lo amb la feina (treballo a la tarda, entreno al matí), no és un gran problema, però això sí, sense oblidar-me que també tinc una família que se li ha de dedicar temps. En conclusió, si t’agrada el que fas, sempre hi ha temps per fer-ho.

Quin tipus d’ambient es respira a la cursa dels Medijocs?

Medijocs és una cursa petita, però ben arrelada al calendari, amb 14 edicions disputades. L’ambient és molt sa. Si parléssim d’un pacient, diríem que Medijocs té un bon estat de salut. La gent que hi participa sol repetir, si pot. El recorregut és dur, però sempre és bonic córrer a la natura, a més la gent es veu recompensada en una molt àmplia majoria, no sols els guanyadors, sinó molta de la gent participant, afavorida pels sortejos, que se’n va molt contenta de la cursa any rere any. Pel que jo copso, esperem que continuï mantenint aquest aire fresc que té des de la seva primera edició.

Com et vas plantejar la cursa i quines sensacions vas tenir mentre la feies?

Soc veí de Sant Cugat de tota la vida. Conec perfectament el circuit, tant per ser una zona de freqüents entrenaments, com per haver disputat 11 de les 14 edicions. D’altra banda, l’any passat vaig poder guanyar per primera vegada aquesta cursa i sabia el que podia fer. Coneixia alguns dels que podien ser una important competència. Havíem de sortir fort i controlar els dos primers quilòmetres dintre del parc, veient com em trobava jo i com la resta de gent. Allà ja vaig tenir la sensació que quan hi havia duresa, la gent afluixava una mica. Així, en entrar al Parc de Collserola, em vaig veure sol i vaig decidir aprofitar la part dura per marcar diferències, que després pogués manegar a la tornada. I tot anava bé fins a l’error de la bicicleta que comandava la cursa, que ens va fer tornar enrere i vaig perdre l’avantatge que portava al segon i al tercer, dintre de l’últim quilòmetre. L’Alberto Segura (3r classificat), més fresc de cames en aquesta part final em va passar, però va tenir el gran, i esportiu gest, de parar-se i deixar les coses com estaven abans de l’error i mantenint les posicions. Durant la cursa em vaig sentir bé, amb bones sensacions, tot i l’esforç final i el fet d’haver d’anar amb cura en alguns punts per la pluja del dia anterior. La sensació final de guanyar va ser magnífica, però el gest esportiu em reafirma que aquest és un gran esport amb molta noblesa i amb gran companyonia, que em fa sentir orgullós de practicar aquest esport.

Quina preparació física creus que és important tenir per afrontar aquest tipus de curses?

És tracta d’una cursa curta, de poc més de vuit quilòmetres. No és plana, i no és per asfalt. Tenint en compte aquests condicionants, el més important en aquestes curses és la força. Tenir unes cames fortes, que et permetin aguantar els desnivells i que el ritme i la sensació física se’n ressentin el mínim possible, és molt important. I s’ha d’estar fort no sols per pujar, sinó per baixar, i que el teu cos aguanti les sotragades amb el terra. A part d’això, tenir una bona preparació quant a velocitat serà l’altra part important per poder marcar un bon ritme, i constant, en les parts més planeres.

Quin consell donaries a qui volgués tenir un bon resultat?

No em considero un expert per donar consells, però si que tinc experiència, i basant-m’hi, el consell que donaria, és que, si realment vols obtenir un bon resultat en aquesta cursa, no et pots cremar en els primers quilòmetres. Abans d’entrar al Parc de Collserola, es pot córrer molt i la temptació és gran, però si et passes, ho pagaràs en les pujades cap a Can Borrell i després, a més no et quedaran energies per recuperar en la baixada. Així que en resum: moderació al principi.

L’any vinent tornaràs a participar?

Com a metge, com a atleta, és una cursa que sempre tinc present al cap. De les 14 edicions, només me n’he perdut una per lesió, que va ser la 2016. Les altres vegades que no hi vaig participar van ser el 2012 (disputava la marató de Londres una setmana després) i el 2013 (havia disputat la marató de París, una setmana abans). Per tant, sense marató i sense lesió, la resposta seria sí. L’any vinent tenim un repte molt bonic per fer, la marató de Boston, que serà el 15 d’abril de 2019 i ja veurem si ens deixa marge per Medijocs, però si hi ha possibilitats de ser-hi, hi tornaré a participar.

Com a metge, com valores l’activitat física per mantenir un bon estat de salut? La “receptes”?

L’activitat física és la medicina més barata, i amb millors resultats que tenim. Pot participar tant directament com indirectament en la millora de l’estat de salut de gairebé la totalitat de la població. Gairebé qualsevol patologia pot veure’s millorada per un bon estat físic. I, a més, és una medicina que és adaptable al pacient i que es pot prescriure a totes les edats de la vida. Des del punt de vista mèdic sovint em pregunto, com no ens plantegem treballar més en aquest aspecte per millorar la salut de la població. Com a referent en Prescripció en Activitat Física a la meva àrea bàsica, m’agradaria poder disposar de més recursos i de més confiança de les altes esferes per poder dur a terme una prescripció d’activitat física en condicions. Amb el consell, amb la recomanació, no n’hi ha prou. Tot i “receptar-la”, necessitaríem més temps, més recursos i més opcions per fidelitzar els pacients, però també caldria més educació sanitària en aquest àmbit. L’activitat física hauria de ser part de la nostra vida, integrada en el nostre dia a dia. Nosaltres hem de fer molt, però els pacients, també s’han de conscienciar.

Què vas sentir en ser el primer en creuar la línia de meta? Ho sols dedicar? Penses en algú ?

Guanyar una cursa mai és fàcil, així que, quan ho aconsegueixes, et genera una enorme felicitat que no hi sols estar acostumat, bé almenys jo, i ho gaudeixo cada cop que en tinc la possibilitat. Llavors penses en l’esforç, en el sacrifici, en el treball que has fet per aconseguir aquella fita i et fa sentir encara més satisfet. Però també és inevitable pensar en els que t’estimes, en la família que hi ha darrera, que és el motor de la meva vida. Si aconsegueixo quelcom destacable, sempre penso que, sense ells, res seria igual. I ara més que mai, particularment centro els meus pensaments en la meva dona i en la meva filla a punt de néixer, i que em farà pare per segon cop. Sentir aquesta felicitat interna és un gran impuls per afrontar aquest tipus de reptes.

Seguint en l’aspecte personal i veient aquesta última resposta. Com és d’important la teva família, tant en l’aspecte professional, com en l’aspecte esportiu?

Bé, ja ho deia abans, la meva família és el motor de la meva vida. No m’imagino el dia a dia sense saber que, al final de la jornada, els trobaré a casa. Tant en l’aspecte professional com en l’aspecte esportiu, saber que tens una família darrera, per a mi és la base que em permet afrontar cada dia, cada repte, ja sigui en el treball, o corrent, amb ganes, amb il·lusió i amb energia. Això sí, si la nostra feina o si el fet d’anar a córrer ens pren cada cop més temps d’estar amb la família, és que alguna cosa no estem fent bé. Aquest és un fet que tinc molt present, doncs, encara que la nostra professió ens apassioni, encara que ens sentim molt vius practicant esport, que no ens falti la família.

Per acabar, parla’ns de reptes de futur.

En l’aspecte professional, espero i desitjo que el col·lectiu mèdic, i la sanitat en general, deixi de ser una solució pels problemes generats per les crisis originades per altres i que ens dotin, als professionals, dels recursos, físics, econòmics, de personal, etc. que ens permetin fer la nostra feina en condicions. Que ens permetin treballar per garantir una sanitat de qualitat i no sols en el treball diari, sinó en el suport, per a les idees, per als projectes, i per les múltiples coses que podem aportar, com per exemple, la prescripció de l’activitat física. Sens dubte aquest és un gran repte, que em temo que costarà dur a terme.

En l’aspecte esportiu i enllaçant amb anteriors respostes, l’any vinent, si no hi ha cap contratemps, correré la marató de Boston, l’última de les 6 Majors (Tòquio, Boston, Londres, Berlín, Chicago i Nova York) que em queda per fer i podré així completar el denominat Six Star Finisher. Per celebrar-ho, ho estic preparant amb la il·lusió de tenir amb mi, aquell dia, a tota la família, la que hi és, i la que està per venir.