Categoria: Històries de Metges

Elvira Bisbe, anestesiòloga i cantant de blues-soul: “Un dia cantava a les festes de la Mercè i després havia d’anestesiar un pacient. Vaig haver d’escollir”

Deixa un comentari

“M’agrada molt la medicina i crec que soc millor metgessa que cantant”

“Quan estàs actuant, el moment és teu i treus totes les emocions. Cantar em retorna l’equilibri emocional que necessito per tenir una bona salut mental i exercir la meva professió.”

“En l’últim concert el guitarra de la banda va patir un infart a l’escenari. Tots els meus companys anestesiòlegs van pujar a l’escenari i el vam tornar a la vida”.

A la vida hi ha moments en què hem de prendre decisions importants que impliquen renúncies. En el cas de l’anestesiòloga i vicepresidenta de la Junta del CoMB, Elvira Bisbe, va haver d’escollir entre dues carreres professionals: la medicina o la música. Es va imposar la medicina i no se’n penedeix, però no ha pogut -ni pot- deixar la seva passió pel rock i el blues. Bisbe és la vocalista de dues bandes, Jonibegut i d-Contraband, on hi fa de frontwoman. Sempre ha format part de bandes i, fins i tot, va enregistrar un disc en solitari amb projecció internacional. El cant és una afició que li ve de família i que li permet gaudir i mantenir l’equilibri emocional que necessita per fer de metgessa. A l’escenari ha viscut situacions de tots els colors, però, per sort, sempre hi ha algun metge entre el públic.

Continua la lectura de “Elvira Bisbe, anestesiòloga i cantant de blues-soul: “Un dia cantava a les festes de la Mercè i després havia d’anestesiar un pacient. Vaig haver d’escollir”” →

Ramon Gomis, endocrinòleg i dramaturg: “L’art i la ciència tenen punts de coincidència i ens ajuden a descobrir paisatges desconeguts”

Deixa un comentari

“La medicina no funciona sense empatia personal. Cal posar-se al lloc de l’altre, això m’ha ajudat molt com a dramaturg”

“M’agrada molt l’emoció del moment en què s’aixeca el teló i veus que els personatges viuen”

Ramon Gomis de Barbarà (Reus, 1946) és un dels especialistes en endocrinologia més reconeguts de casa nostra i també internacionalment. Professor emèrit de la Universitat de Barcelona (UB), investigador emèrit de l’Institut de Recerca IDIBAPS i director dels Estudis de Salut de la Universitat Oberta de Catalunya. (UOC) Però, de manera paral·lela a aquest vessant acadèmic i professional, ha desenvolupat també una prolongada i prolífica activitat literària com a autor i director teatral. Parlem amb ell sobre quins trets defineixen la seva carrera com a dramaturg i on creu que rau la màgia del teatre.

Continua la lectura de “Ramon Gomis, endocrinòleg i dramaturg: “L’art i la ciència tenen punts de coincidència i ens ajuden a descobrir paisatges desconeguts”” →

Josep Antoni Pujante, metge alpinista: “La muntanya dona alegries només pel fet de ser-hi. Les expedicions enriqueixen tant, que el de menys és fer el cim”

1 comentari

“La muntanya m’ha permès tractar amb persones que tenen altres costums, i maneres d’entendre la vida i també altres maneres d’emmalaltir i altres perspectives davant la mort”

“Ser metge a la muntanya té l’avantatge que pots autodiagnosticar-te, però no permet autoenganyar-te si veus que pots morir”

La carrera de Josep Antoni Pujante és extensa i diversa, es miri per on es miri. Com a professional, ha estat metge de família, d’urgències i neurocirurgià. Ha ocupat diversos càrrecs de gestió i direcció: secretari de l’Institut Català de la Salut (ICS), director de l’hospital Vall d’Hebron, president i conseller delegat del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) en l’època en què es van posar en marxa els helicòpters medicalitzats, i ara és director de relacions internacionals i cooperació sanitària internacional a la Conselleria de Salut. Ha escrit més d’una vintena de llibres sobre expedicions i esport. És diplomàtic. Ha rebut l’ordre olímpica del Comitè Olímpic Internacional i és pare d’una família més que nombrosa. Però Pujante és, sobretot, un esportista i un aventurer d’alta muntanya. Entre les seves fites més reconegudes està haver estat el primer alpinista català i espanyol en fer els Seven Summits, els set cims més alts de cada continent. La muntanya li ha donat moltes satisfaccions, però també molts ensurts i aprenentatges. I és que, més d’una vegada, ha sigut la sort el que li ha permès tornar a casa sa i estalvi. Ara, els reptes de Pujante són tornar a l’Everest i al K2, la segona muntanya més alta del món, a l’Himàlaia.

Continua la lectura de “Josep Antoni Pujante, metge alpinista: “La muntanya dona alegries només pel fet de ser-hi. Les expedicions enriqueixen tant, que el de menys és fer el cim”” →

Inés Zugasti, metgessa resident d’Hematologia i Hemoteràpia i cofundadora de la xarxa de formació en emergències i primers auxilis EqÜes: “Cada vegada ens contacten més escoles i instituts. Tenim formacions gairebé cada setmana”

Deixa un comentari

“Tenir l’oportunitat de parlar amb estudiants gairebé cada dia m’aporta moltes coses i m’ajuda a estar actualitzada”

“És molt important que la població sàpiga actuar davant d’una emergència de salut. S’hauria de fer una formació sistematitzada i sostinguda en el temps”

Les precursores d’Eqües Barcelona, d’esquerra a dreta, Inés Zugasti, Mar de Pablo Miró i Ares Guardia Torrelles

Inés Zugasti (a l’esquerra de la foto) és metgessa resident de segon any d’Hematologia i Hemoteràpia a l’Hospital Clínic de Barcelona. Prové de Fraga (la Franja) i va començar a formar-se en medicina a Pamplona. Una de les seves inquietuds és la prevenció i l’educació sobre temes bàsics de salut i, sobretot, d’urgències i emergències mèdiques. Per això, l’any 2016 quan encara estudiava a Navarra, va crear amb alguns companys la iniciativa EqÜes, (Equipo de Urgencias y Emergencias Sanitarias), que, amb el temps, s’ha convertit en una associació estatal present a Pamplona des de 2016 i a Barcelona, on es va constituir l’any 2020. EqÜes està formada per metges residents i estudiants i professionals de la salut voluntaris que ofereixen xerrades informatives a escoles i instituts sobre primers auxilis i prevenció de la drogodependència. En total, sumen ja 400 voluntaris.

Continua la lectura de “Inés Zugasti, metgessa resident d’Hematologia i Hemoteràpia i cofundadora de la xarxa de formació en emergències i primers auxilis EqÜes: “Cada vegada ens contacten més escoles i instituts. Tenim formacions gairebé cada setmana”” →

Sergi Pascual, pneumòleg i mag: “El secret per ser un bon mag és no tenir por i connectar amb la gent”

Deixa un comentari

“La màgia m’ha ajudat molt a l’hora de parlar amb els pacients: sovint trenco l’esquema de la típica visita”

“Es poden fer moltes coses en màgia sense una gran tècnica de mans, però cal conèixer molt bé la psicologia de les persones”

Sergi Pascual Guardia (Sallent, Bages, 1979) treballa com a adjunt al servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, on s’ha especialitzat en EPOC. Però, des que era ben petit, exerceix i exercita també una disciplina ben diferent: la màgia. Parlem amb ell sobre com va començar aquesta afició i com ha anat aprenent trucs nous.

Continua la lectura de “Sergi Pascual, pneumòleg i mag: “El secret per ser un bon mag és no tenir por i connectar amb la gent”“ →

Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”

Deixa un comentari

“Quan va arribar la pandèmia, vaig pensar: “ara sí que parlarem de la mort i de com volem morir”. Però tinc la sensació que tot ha quedat en una estadística”

“Els professionals de les cures pal·liatives fan una feina fantàstica, però plantegen un risc: com que hi ha especialistes de la mort, la resta podem pensar que això ja no ens toca a nosaltres”

Parlar de la mort no és fàcil. Plantejar el nostre adéu o el de les persones que estimem és dolorós i sovint evitem enraonar-hi. Però és una realitat de la qual no podem defugir i, precisament, posant-li paraules fem que sigui menys difícil. Aquesta és la idea de la pediatra i experta en bioètica, Montse Esquerda, qui té present la mort en el seu dia a dia acompanyant nens, adolescents i pares que han patit una pèrdua a través de la Unitat de Dol a Sant Joan de Déu Terres de Lleida. Esquerda ha publicat Hablar de la muerte para vivir y morir mejor (Alienta Editorial, 2022), un llibre imprescindible on analitza com ens afecta el tabú que socialment hem construït al voltant de la mort (també amb els nens) justament quan la cronicitat i la fragilitat són etapes cada cop més llargues i ens demanen prendre decisions: com volem morir, on volem fer-ho, fins on arribar en un tractament i quan és millor parar. Esquerda posa el focus, sobretot, en el rol dels metges i les metgesses i els emplaça, com a professionals, a ser els primers a perdre la por i a parlar sobre la mort amb els seus pacients i a garantir una bona atenció en aquest aspecte. La pediatra també és presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), professora de la Universitat Ramon Llull (URL) i directora de l’Institut Borja de Bioètica-URL.

Continua la lectura de “Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”“ →

“A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”

Deixa un comentari

Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen els epònims de la medicina catalana per reivindicar els professionals que hi ha al darrere i les seves contribucions a la ciència.

El mètode Trueta, la síndrome de Brugada o la Taulinoplàstia són alguns exemples d’epònims que reben el seus noms de professionals o de centres on es va descriure o desenvolupar per primer cop una malaltia, tractament o tècnica.

Tothom fem servir epònims encara que no ens n’adonem i els metges no en són una excepció. Un epònim és un terme d’ús comú que es deriva d’un nom propi: una persona, una ciutat… El llenguatge mèdic n’està ben farcit. Alguns dels exemples més coneguts són la malaltia de Parkinson, l’Alzheimer, el mètode Trueta o la síndrome de Brugada, que reben el seu nom als cognoms dels professionals que els van descriure o difondre, com és el cas de Josep Trueta. Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen la història que hi ha al darrere dels epònims de la medicina catalana. Són els autors del llibre Catalan physicians’contributions to medicine: a historical view through eponyms (editat per Fundació Dr. Antoni Esteve, 2021) que recull alguns dels epònims que han estat estudiant durant tots aquests anys. Per a ells és una forma de salvaguardar el patrimoni lingüístic mèdic i, sobretot, de reconèixer els professionals que hi ha al darrere. Els metges catalans han donat nom a malalties, cirurgies i tractaments, però també a plantes i animals. De tot plegat, en parlem amb Guardiola i Baños, que ara també s’han posat la fita de descobrir les metgesses que hi pot haver al darrere d’alguns d’aquests mots.

Continua la lectura de ““A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”” →

Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

2 comentaris

“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”

“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”

“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”

Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.

Continua la lectura de “Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran aix픓 →

Elena Cases, R2 de psiquiatria i escriptora: “Tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica”

1 comentari

“Escric des del sentiment, la passió i la pura emoció. És una manera de comunicar-me amb el món i, sobretot, amb mi mateixa”

“Quan parles amb un pacient de salut mental, dos més dos no són quatre: cal voler entendre, aprofundir i anar més enllà”

“Escriure és com la vida, mai saps què passarà”

Elena Cases Rodríguez (Barcelona, 1993) està fent el seu segon any de la residència de Psiquiatria a l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat i és autora de quatre llibres, el darrer dels quals és Lapislàtzuli (El cep i la nansa, 2021), on aborda, amb un punt de vista feminista i reivindicatiu, les vivències i pensaments d’uns personatges que intenten entendre la seva existència.

Continua la lectura de “Elena Cases, R2 de psiquiatria i escriptora: “Tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica”” →

Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres”

Deixa un comentari

“El primer part que vaig veure va ser el d’una ovella quan jo era molt petit. Tinc aquest record gravat”

“Vaig escollir fer medicina influït, en part, pel metge del poble. Era un metge rural i m’agradava com ho vivia. Sovint te’l trobaves passejant per la natura”

Josep Maria Benet és un metge de família de caràcter afable i posat, en aparença, tranquil. Treballa a l’ABS Sant Pere de Ribes (EAP Garraf Rural). Forma part del patronat de la Fundació Galatea, que té cura de la salut emocional dels professionals de salut. Ha tingut diferents càrrecs a la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) entre 2010 i 2021 i va presidir la Junta Comarcal del Garraf del CoMB de 2006 a 2018. Benet té una forta vinculació amb la terra. La seva infantesa i joventut ha transcorregut entre oliveres, ametllers, avellaners i vinyes. I, tot i dedicar-se a la medicina, mai ha deixat del tot la pagesia. De les seves terres familiars a Picamoixons, a l’Alt Camp, en surt un bon oli d’Arbequina DOP Siurana (Denominació d’Origen Protegida) premsat a la cooperativa del poble. Benet és un home de camp que gaudeix de les estones lliures treballant o encisant-se amb la terra que ara cuida, sobretot, el seu nebot, pagès de professió. És, a més, tot un expert en oli.

Continua la lectura de “Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres”” →