Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”

“Quan va arribar la pandèmia, vaig pensar: “ara sí que parlarem de la mort i de com volem morir”. Però tinc la sensació que tot ha quedat en una estadística”

“Els professionals de les cures pal·liatives fan una feina fantàstica, però plantegen un risc: com que hi ha especialistes de la mort, la resta podem pensar que això ja no ens toca a nosaltres”

Parlar de la mort no és fàcil. Plantejar el nostre adéu o el de les persones que estimem és dolorós i sovint evitem enraonar-hi. Però és una realitat de la qual no podem defugir i, precisament, posant-li paraules fem que sigui menys difícil. Aquesta és la idea de la pediatra i experta en bioètica, Montse Esquerda, qui té present la mort en el seu dia a dia acompanyant nens, adolescents i pares que han patit una pèrdua a través de la Unitat de Dol a Sant Joan de Déu Terres de Lleida. Esquerda ha publicat Hablar de la muerte para vivir y morir mejor (Alienta Editorial, 2022), un llibre imprescindible on analitza com ens afecta el tabú que socialment hem construït al voltant de la mort (també amb els nens) justament quan la cronicitat i la fragilitat són etapes cada cop més llargues i ens demanen prendre decisions: com volem morir, on volem fer-ho, fins on arribar en un tractament i quan és millor parar. Esquerda posa el focus, sobretot, en el rol dels metges i les metgesses i els emplaça, com a professionals, a ser els primers a perdre la por i a parlar sobre la mort amb els seus pacients i a garantir una bona atenció en aquest aspecte. La pediatra també és presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), professora de la Universitat Ramon Llull (URL) i directora de l’Institut Borja de Bioètica-URL.

Continua la lectura de Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”

“A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”

Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen els epònims de la medicina catalana per reivindicar els professionals que hi ha al darrere i les seves contribucions a la ciència.

El mètode Trueta, la síndrome de Brugada o la Taulinoplàstia són alguns exemples d’epònims que reben el seus noms de professionals o de centres on es va descriure o desenvolupar per primer cop una malaltia, tractament o tècnica.

Tothom fem servir epònims encara que no ens n’adonem i els metges no en són una excepció. Un epònim és un terme d’ús comú que es deriva d’un nom propi: una persona, una ciutat… El llenguatge mèdic n’està ben farcit. Alguns dels exemples més coneguts són la malaltia de Parkinson, l’Alzheimer, el mètode Trueta o la síndrome de Brugada, que reben el seu nom als cognoms dels professionals que els van descriure o difondre, com és el cas de Josep Trueta. Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen la història que hi ha al darrere dels epònims de la medicina catalana. Són els autors del llibre Catalan physicians’contributions to medicine: a historical view through eponyms (editat per Fundació Dr. Antoni Esteve, 2021) que recull alguns dels epònims que han estat estudiant durant tots aquests anys. Per a ells és una forma de salvaguardar el patrimoni lingüístic mèdic i, sobretot, de reconèixer els professionals que hi ha al darrere. Els metges catalans han donat nom a malalties, cirurgies i tractaments, però també a plantes i animals. De tot plegat, en parlem amb Guardiola i Baños, que ara també s’han posat la fita de descobrir les metgesses que hi pot haver al darrere d’alguns d’aquests mots.

Continua la lectura de ““A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat””

Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”

“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”

“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”

Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.

Continua la lectura de Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

Elena Cases, R2 de psiquiatria i escriptora: “Tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica”

“Escric des del sentiment, la passió i la pura emoció. És una manera de comunicar-me amb el món i, sobretot, amb mi mateixa”

“Quan parles amb un pacient de salut mental, dos més dos no són quatre: cal voler entendre, aprofundir i anar més enllà”

“Escriure és com la vida, mai saps què passarà”

Elena Cases Rodríguez (Barcelona, 1993) està fent el seu segon any de la residència de Psiquiatria a l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat i és autora de quatre llibres, el darrer dels quals és Lapislàtzuli (El cep i la nansa, 2021), on aborda, amb un punt de vista feminista i reivindicatiu, les vivències i pensaments d’uns personatges que intenten entendre la seva existència.

Continua la lectura de “Elena Cases, R2 de psiquiatria i escriptora: “Tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica””

Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres”

“El primer part que vaig veure va ser el d’una ovella quan jo era molt petit. Tinc aquest record gravat”

“Vaig escollir fer medicina influït, en part, pel metge del poble. Era un metge rural i m’agradava com ho vivia. Sovint te’l trobaves passejant per la natura”

Josep Maria Benet és un metge de família de caràcter afable i posat, en aparença, tranquil. Treballa a l’ABS Sant Pere de Ribes (EAP Garraf Rural). Forma part del patronat de la Fundació Galatea, que té cura de la salut emocional dels professionals de salut. Ha tingut diferents càrrecs a la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) entre 2010 i 2021 i va presidir la Junta Comarcal del Garraf del CoMB de 2006 a 2018. Benet té una forta vinculació amb la terra. La seva infantesa i joventut ha transcorregut entre oliveres, ametllers, avellaners i vinyes. I, tot i dedicar-se a la medicina, mai ha deixat del tot la pagesia. De les seves terres familiars a Picamoixons, a l’Alt Camp, en surt un bon oli d’Arbequina DOP Siurana (Denominació d’Origen Protegida) premsat a la cooperativa del poble. Benet és un home de camp que gaudeix de les estones lliures treballant o encisant-se amb la terra que ara cuida, sobretot, el seu nebot, pagès de professió. És, a més, tot un expert en oli.

Continua la lectura de “Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres””

Iolanda Miró i Vinaixa, una metgessa amb un enfocament divers de la professió: “La pregunta del milió sempre ha estat la mateixa: com és que no estàs fent el que fan tots els metges?”

“De sempre, he tingut sensibilitat per la llengua. Vaig començar amb l’edició de manuals, he fet traduccions de textos mèdics i redacto continguts”

“Jo soc metge, però necessito temps per explicar a què em dedico realment”

La metgessa Iolanda Miró i Vinaixa ha d’agafar aire per explicar a què es dedica professionalment. Si no fa de tot, gairebé. Miró fa assistència al Servei de Reumatologia de l’Hospital CIMA, és redactora i editora de textos mèdics, fa peritatges mèdics, revisa temes de farmacovigilància, col·labora amb el TERMCAT i podríem continuar. Miró va sortir de la clàssica carrera mèdica i va endegar el seu propi camí professional a través de la cura de les paraules. De fet, ara forma part de la junta directiva de Asociación Española de Redactores de Textos Médicos (AERTeM). També ha elaborat materials formatius mèdics i ha fet docència. Amb una sensibilitat innata per la llengua i la medicina, Miró treballa moltes hores en un despatx envoltada de llibres mèdics i de diccionaris que resumeixen les seves dues passions: la medicina i les ganes d’aprendre. Conversem amb ella sobre la capacitat de resiliència, de crear noves oportunitats i de no perdre mai l’entusiasme.

Continua la lectura de “Iolanda Miró i Vinaixa, una metgessa amb un enfocament divers de la professió: “La pregunta del milió sempre ha estat la mateixa: com és que no estàs fent el que fan tots els metges?””

Joan Valls, R1 de pediatria i violinista: “El violí forma part de mi: no m’imagino un món sense música ni sense tocar”

“Em vaig plantejar seriosament fer la carrera de música però, a l’últim moment, em vaig decantar per Medicina”

“Amb els nens tens una relació molt transparent, expressen tot el que senten”

“Una mare em va demanar si podia tocar a l’habitació del seu fill, que tenia càncer i estava en situació de final de vida”

Joan Valls Ramon-Cortés (Barcelona, 1996) és resident de primer any de pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues del Llobregat i toca el violí des dels 6 anys. Recentment, un vídeo d’Instagram on se’l veu tocant en directe al quiròfan en una operació pediàtrica es va fer viral. Parlem amb ell de la seva afició musical i de les característiques de l’especialitat de pediatria.

Continua la lectura de “Joan Valls, R1 de pediatria i violinista: “El violí forma part de mi: no m’imagino un món sense música ni sense tocar””

Antoni Beltran, metge de família i autor d’’Ensenya’m la llengua’: “El malalt agraeix molt que tu parlis com parla ell a casa seva”

Antoni Beltran Genescà (Matadepera, 1955), exerceix des de fa més de 30 anys com a metge de família a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i és autor del llibre Ensenya’m la llengua (Gregal, 2018). Aquesta publicació té la voluntat de rescatar i posar en valor el llenguatge mèdic popular en català i, segons explica en l’entrevista, està previst que tingui continuïtat com a projecte acadèmic.

Continua la lectura de “Antoni Beltran, metge de família i autor d’’Ensenya’m la llengua’: “El malalt agraeix molt que tu parlis com parla ell a casa seva””

Clàudia Codina, R3 de Medicina Interna i escriptora: “Tinc el privilegi de tenir una feina on sorgeixen moltes històries”

Clàudia Codina (Mataró, 1994), està al tercer any de residència de Medicina Interna a l’Hospital Vall d’Hebron. Des de fa uns anys, col·labora amb la publicació cultural digital Catorze.cat, on escriu quinzenalment una columna amb històries sobre el seu dia a dia i reflexions personals.

Continua la lectura de “Clàudia Codina, R3 de Medicina Interna i escriptora: “Tinc el privilegi de tenir una feina on sorgeixen moltes històries””

Omar El Boutrouki, @eldoctorhuma, metge internista: “L’humor pot ser medicina si s’aplica en el moment i en les dosis adequats”

“Durant la pandèmia, dibuixar ha estat una vàlvula d’escapament, un moment per dedicar-me a fer coses diferents i per expressar-me”

“Fins i tot en situacions complicades, sempre hi ha un espai per a l’humor entre els companys. És terapèutic”

Omar El Boutrouki és metge internista a la Fundació Althaia de Manresa. El seu alter ego a la xarxa és El Doctor Humà (Twitter i Instagram), una caricatura en blanc i negre que viu les aventures i desventures de la seva professió amb humor i esperit crític. Durant els mesos més durs de la pandèmia, aquest metge va explicar el dia a dia i els seus sentiments a través dels seus dibuixos a mode de tira còmica (tot i que de vegades sense massa espai ni motius per al riure). Revisar les seves publicacions és tornar a aquells moments de certa ingenuïtat inicial, de desconeixement i d’adaptació forçosa a una realitat nova cada cop més difícil i complexa. Conversem sobre l’humor i sobre els seus orígens marroquins, els quals són al darrere del seu nom artístic.

Continua la lectura de “Omar El Boutrouki, @eldoctorhuma, metge internista: “L’humor pot ser medicina si s’aplica en el moment i en les dosis adequats””