“Em vaig plantejar seriosament fer la carrera de música però, a l’últim moment, em vaig decantar per Medicina”
“Amb els nens tens una relació molt transparent, expressen tot el que senten”
“Una mare em va demanar si podia tocar a l’habitació del seu fill, que tenia càncer i estava en situació de final de vida”
Joan Valls Ramon-Cortés (Barcelona, 1996) és resident de primer any de pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues del Llobregat i toca el violí des dels 6 anys. Recentment, un vídeo d’Instagram on se’l veu tocant en directe al quiròfan en una operació pediàtrica es va fer viral. Parlem amb ell de la seva afició musical i de les característiques de l’especialitat de pediatria.
Antoni Beltran Genescà (Matadepera, 1955), exerceix des de fa més de 30 anys com a metge de família a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i és autor del llibre Ensenya’m la llengua (Gregal, 2018). Aquesta publicació té la voluntat de rescatar i posar en valor el llenguatge mèdic popular en català i, segons explica en l’entrevista, està previst que tingui continuïtat com a projecte acadèmic.
Clàudia Codina (Mataró, 1994), està al tercer any de residència de Medicina Interna a l’Hospital Vall d’Hebron. Des de fa uns anys, col·labora amb la publicació cultural digital Catorze.cat, on escriu quinzenalment una columna amb històries sobre el seu dia a dia i reflexions personals.
“Durant la pandèmia, dibuixar ha estat una vàlvula d’escapament, un moment per dedicar-me a fer coses diferents i per expressar-me”
“Fins i tot en situacions complicades, sempre hi ha un espai per a l’humor entre els companys. És terapèutic”
Omar El Boutrouki és metge internista a la Fundació Althaia de Manresa. El seu alter ego a la xarxa és El Doctor Humà (Twitter i Instagram), una caricatura en blanc i negre que viu les aventures i desventures de la seva professió amb humor i esperit crític. Durant els mesos més durs de la pandèmia, aquest metge va explicar el dia a dia i els seus sentiments a través dels seus dibuixos a mode de tira còmica (tot i que de vegades sense massa espai ni motius per al riure). Revisar les seves publicacions és tornar a aquells moments de certa ingenuïtat inicial, de desconeixement i d’adaptació forçosa a una realitat nova cada cop més difícil i complexa. Conversem sobre l’humor i sobre els seus orígens marroquins, els quals són al darrere del seu nom artístic.
“Estava al sofà de casa esperant una plaça MIR i necessitava fer alguna cosa i ajudar com fos”
“Em va marcar veure els pacients tan sols. Ara, sempre que veig un pacient sol, també penso en la seva família”
Vanessa Diaz és resident de segon any de Medicina de Família i Comunitària al CAP Sant Pere de Ribes (ABS Garraf Rural), però va començar a exercir com a metgessa abans del que s’esperava. Va fer l’examen MIR l’any 2020 i, amb l’esclat de la pandèmia i tot esperant la convocatòria de residents [que no va arribar fins al setembre], va decidir que no podia quedar-se de braços plegats veient com els professionals sanitaris no donaven l’abast i va decidir fer un pas endavant i acollir-se a la col·legiació exprés que el Col·legi de Metges de Barcelona va oferir als metges que tot just s’acabaven de graduar. Des del març de 2020 i fins que va començar el MIR, Díaz va treballar al Centre Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, una experiència que l’ha marcat profundament. La bona acollida i el suport dels companys van ajudar-la a enfrontar-se amb la por i la responsabilitat d’exercir sense haver estat abans resident i, a sobre, amb una malaltia llavors del tot desconeguda. L’estiu de 2020, Díaz ens va explicar la seva experiència a la sèrie #Metgesen1apersona. Ara, amb la perspectiva de dos anys, tornem a parlar amb ella sobre aquells mesos i sobre com han influït en la seva visió de la professió. Díaz traspua agraïment, humanitat i un fort compromís amb els pacients, les seves famílies i la societat.
Cecília Mazzara (Montevideo, 1975) és cirurgiana maxil·lofacial a l’Hospital Sagrat Cor i toca la flauta travessera a l’Orquestra Ars Medica des de l’any 2004, tot i que n’és una membre fixa des de 2012. En aquesta entrevista conversem amb ella sobre les seves obres preferides o l’especial vinculació que hi ha entre la música i la medicina.
“Aquí atenem d’una manera diferent, però no pitjor. Sempre preval la salut del pacient”
Carme Roca és metgessa de família al CAP El Clot de Barcelona i també és professora associada al grau de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de fa dos anys, cada dilluns al matí, exerceix com a metgessa voluntària a un lloc ben insòlit, la capella del Santíssim de l’església de Santa Anna de Barcelona, al barri Gòtic. S’hi hamuntat una consulta on fins fa quatre dies es feien batejos. Roca forma part de l’equip de Salut Sense Sostre, una associació creada recentment per professionals sanitaris amb l’objectiu de facilitar atenció sanitària a persones en situació de sense llar o de vulnerabilitat extrema. El mes de febrer es va celebrar el simposi “Cures sanitàries i socials de les persones sense llar”, on Roca va participar i on es va fer visible la necessitat urgent de posar el focus en l’atenció dels més vulnerables, ja que el 80 % de les persones sense sostre pateixen algun trastorn de salut, tenen una esperança de vida molt inferior a la població general i sovint l’accés al sistema sanitari els queda massa lluny.
“La música ha estat el meu gran pilar perquè m’ha ajudat a comunicar”
Eduard Estivill és conegut com el metge del son. Aquest neuropediatre i especialista en medicina del son ha desenvolupat una extensa carrera mèdica que sempre ha compaginat amb la música. Des de finals dels anys seixanta, ha format part de Falsterbo, un grup de música folk amb més de 160 cançons a la motxilla. Amb Falsterbo, Estivill i els seus companys, van fer populars i es van fer seves grans cançons del folklore nord-americà. Després de més de cinquanta anys d’activitat, el grup baixa de l’escenari amb un nou disc Adéu Paf i amb una ambiciosa gira que els ha de portar fins al Palau de la Música. Estivill reflexiona sobre la seva carrera musical i el procés de comiat i tancar etapes.
El número de col·legiat és personal i intransferible. La metgessa Qiaomiao Lin va venir al CoMB a col·legiar-se un dia qualsevol del maig de 2021, després de superar l’examen MIR, i, casualitats de la vida, li va tocar un número ben rodó: el 60.000. Ara és resident de cirurgia general a Mútua de Terrassa, tot i que va haver d’aturar la seva formació uns mesos perquè ha estat mare. La seva promoció va haver de viure amb molta incertesa l’examen MIR del 2021 després que la pandèmia per la COVID-19 obligués a endarrerir-ne la data. A més, va haver-hi molt d’enrenou pel sistema d’elecció de plaça. Conversem amb Lin sobre com va viure aquell moment, l’inici de la seva etapa MIR, coincidint amb la maternitat; la importància del benestar emocional i sobre com veu el futur de la professió.
“La clau de les ultramaratons és ser capaç de gestionar els moments dolents i d’aprofitar i gaudir al màxim els moments bons”
“La pandèmia té coses bones perquè ha fet aflorar els bons valors de la muntanya: la solidaritat, l’altruisme, la companyonia”
Oriol Sibila (Navàs, 1975) és pneumòleg i treballa com a cap de la Secció de Cures Respiratòries Hospitalàries del Servei de Pneumologia de l’Hospital Clínic. Avui, però, l’entrevistem per parlar de la seva afició per les ultramaratons de muntanya, que l’ha portat a viure moments “espectaculars”.
El blog del teu col·legi professional 