El blog del teu col·legi professional

“Les companyies on participen persones amb un trastorn mental són una eina socialitzadora i rehabilitadora molt potent. Això no s’ha avaluat, però ho he viscut”

“Un punt bàsic del festival és la lluita contra l’estigma. Hi apareixen nous llenguatges escènics molt interessants que obren noves perspectives a l’espectador”

Manel Anoro Preminger (Barcelona, 1971) és metge de família al CAP Besòs de Barcelona. En el temps que li queda lliure, el doctor Anoro forma part de la companyia de teatre La Trifulga dels Fútils i és també director de L’Altre Festival, un festival internacional d’arts escèniques centrat en la salut mental que aquest 2023 tindrà lloc del 9 a l’11 de juny al recinte Fabra i Coats de Barcelona. Parlem amb ell sobre els inicis de la seva vocació teatral i sobre el poder terapèutic del teatre en pacients diagnosticats amb un problema de salut mental. Podeu accedir a la programació completa d’espectacles de L’Altre Festival, que enguany celebra la seva novena edició, en aquest enllaç.

Com van ser els teus inicis al món teatral?

Vaig començar a fer teatre just quan començava la carrera. Era teatre amateur, amb amics que no tenien res a veure amb la medicina. Sempre m’havia agradat fer teatre des de la perspectiva amateur i l’any 2000 m’hi vaig vincular d’una altra manera amb el meu sogre, el doctor Josep Clusa, que era psiquiatre i director del Centre de Dia Pi i Molist, a Nou Barris, dedicat a persones amb trastorns mentals. Ell em va oferir la possibilitat d’entrar a dinamitzar un grup de teatre dins del centre. Aquell estiu vam començar a fer un taller de teatre amb les persones vinculades al centre de dia i, de seguida, l’experiència ens va agradar molt i vam decidir muntar una companyia dins d’aquest centre de dia. Aquesta companyia, La Trifulga dels Fútils, segueix viva després de 23 anys actuant i fent espectacles.

Això té molt de mèrit…

És un projecte molt bonic, perquè s’inicia en una institució vinculada a la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, però ja fa 10 anys que se’n va desvincular i que és prou madur per viatjar sol. Va aconseguir emancipar-se de la institució. Des de l’inici, vam decidir que La Trifulga dels Fútils seria una companyia de teatre totalment oberta. Per tant, hi ha persones amb trastorn mental diagnosticat i també altres persones que encara no tenim cap trastorn mental diagnosticat. Hi ha gent molt diversa, com professionals de la salut o actors professionals. Aquesta és una de les riqueses més grans de la companyia i el que li dona més sentit.

Com va sorgir la idea d’anar encara més enllà i de muntar un festival?

Malauradament, l’any 2013 mor el doctor Josep Clusa, que era l’ànima i la inspiració d’aquesta companyia i una persona amb unes idees molt obertes i avantguardistes en psiquiatria i en salut mental comunitària. I, amb la Thaïs Clusa, que és la seva filla i la meva companya, també metgessa, decidim fer-li un homenatge. Se’ns acudeix la possibilitat de buscar companyies com la nostra arreu del món i fer un festival. Però érem dos metges de família sense cap idea de com fer-ho i vam buscar algú que ens ajudés amb el muntatge. Vam trobar la Beatriz Liebe, que és directora de teatre i actriu i ha treballat molts anys a la gestió cultural. Només teníem una carpeta sota el braç amb una idea, però de seguida vam tenir molt bona acollida per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Diputació. El 2015 organitzem la primera edició de L’Altre Festival a la Fabra i Coats de Barcelona. Va ser molt bonic perquè també ens van ajudar moltíssims amics de manera desinteressada. Va tenir un èxit extraordinari, amb més de 30 companyies vingudes de tot el món, i, des del 2015, hem anat repetint. Fins i tot durant la pandèmia vam fer el festival, en un format diferent: anàvem amb un autobús portant el teatre a residències i centres de dia. Va ser una experiència molt bonica.

Quin tipus de companyies i obres s’hi poden veure?

Sobretot són companyies participades per persones amb trastorn mental o vinculades a recursos de salut mental, però hi ha altres companyies que han aconseguit emancipar-se i desvincular-se d’aquestes institucions. També tenim alguns exemples de companyies més professionals que parlen sobre temes de salut mental. Si ens interessa el discurs o el tipus d’espectacle que fan, l’abordatge o la mirada sobre salut mental, l’incloem al festival. I l’altra línia de treball que tenim són les produccions del festival: cada any produïm i programem un parell d’espectacles en què unim un creador professional amb una companyia d’arts escèniques vinculada a la salut mental. Apareixen noves maneres de fer i espectacles molt bonics. Hi han vingut coreògrafs i ballarins com Toni Mira, Marta Carrasco o Sònia Gómez, gent com Cabo San Roque, els Escarlata…

Quin és l’objectiu terapèutic d’aquest tipus de festival?

Les companyies escèniques participades per persones amb un trastorn mental són una eina rehabilitadora i recuperadora molt potent, perquè solen ser companyies mixtes on es troben persones amb i sense diagnòstic. Per tant, són companyies integradores, molt transversals, sense verticalitat, i són una eina de socialització i de treball amb altres persones molt potent per a la persona amb trastorn mental. Això ajuda molt a la recuperació de persones que tendeixen a aïllar-se i que tenen molts problemes de relació amb els altres. Nosaltres hem posat nom a aquestes companyies: llars escèniques. Creiem que tenen una funció de llar complexa, d’espai d’intimitat, de treball conjunt, de projecte, de trobada, de pau i tranquil·litat, d’amistat. Aquesta part recuperadora i d’esperança té molt importància. En anglès, home i hope van molt unides; en salut mental, llar i esperança són dues eines de recuperació molt importants.

I quina funció té el festival de cara a la societat?

Un punt bàsic del festival és la lluita contra l’estigma. La malaltia mental té associada un etiqueta molt pejorativa i negativa, tant als mitjans com per als mateixos pacients. Hi ha violència i rebuig. Nosaltres la presentem amb totes les llums i la coloraina, des d’un vessant positiu i constructiu. Molts dels que ens veuen pensen: “jo no m’atreviria a fer el que fa aquesta gent”. I un altre punt important és que aquestes companyies també tenen una manera diferent d’estar dalt d’un escenari. Apareixen uns nous llenguatges escènics que, per a nosaltres, són molt interessants i obren una nova perspectiva de cara a l’espectador.

La millora o la satisfacció que suposa per als pacients participar en aquestes experiències es pot mesurar a nivell clínic?

Jo mai he vinculat la meva experiència a la meva faceta clínica o mèdica. Està lligada a la meva faceta com a persona, com a ciutadà. Evidentment, soc un observador i una persona curiosa, analitzo les coses i la meva part mèdica inevitablement hi és. He vist el benefici per a totes les persones que hi participem, entre els quals jo mateix. Ha sigut una eina completament sanadora a la vida per a tots nosaltres. L’evolució que han fet persones que porten anys dins La Trifulga és evident. Això no s’ha avaluat ni ho he pogut registrar de cap manera, però ho he viscut perfectament. Al festival sempre hem pensat com podríem avaluar aquest benefici de les arts escèniques i és una feina que s’hauria d’iniciar de zero. De vegades, em sorprenc a mi mateix, quan penso que potser ajudo més les persones amb trastorns de salut mental des de La Trifulga que no pas a la consulta. Aquesta dualitat sempre m’ha cridat molt l’atenció.

Quin paper tens a la companyia: escrius, actues, dirigeixes?

De vegades hi estic com a director, d’altres, com a actor. Gent que ve de les arts escèniques ha agafat el rol en un moment donat de la direcció. Fa tants anys que hi participo i m’hi sento tan vinculat emocionalment que últimament he escrit un parell de textos que interpretem a la companyia. Treballem a partir d’un text, però van sorgint idees durant el procés. Una característica de La Trifulga és que no acostumem a voler parlar del nostre trastorn mental per expressar-nos o per explicar-lo, sinó que ens agrada parlar de teatre. Molts cops hem fet textos clàssics. Ha aparegut el trastorn mental dins dels espectacles, però no des de la perspectiva personal sinó com un tema més.

Com compagines el teatre amb la resta de la teva vida?

Hi ha una part de la nostra vida que és professional, però n’hi ha una altra de molt important que dediquem a allò que hi ha fora de la feina. Les activitats que es fan fora de l’àmbit familiar i professional tenen molta convicció, potència, implicació i valor, perquè transformen. La Trifulga és una font molt important d’aprenentatge vital. Quan treballes sense expectatives, tot és més còmode i fàcil. L’única expectativa que hi ha és que s’assaja els dijous al matí. No se sap si el protagonista vindrà el dia de l’estrena, si tres persones faltaran a l’assaig o si algú no es trobarà bé i se n’anirà. Quan aprens a treballar així, aprens a viure d’una manera molt més tranquil·la i relaxada. Tenim la capacitat de saber que, si alguna cosa no es pot fer, no passa res.

Aconsellaries el teatre a un company de professió?

En l’àmbit de la professió mèdica, jo encoratjaria tothom a tenir una vida fora de la consulta, una vida de relació amb les persones. Sempre està bé que cultivem la música, la lectura o l’escriptura, però aquesta vida de relació amb la resta de persones és la que és realment transformadora. El fet que nosaltres, fora de la nostra feina, anem a buscar persones, compartim temps amb elles i ens ajuntem per fer coses és transformador. Cal sortir de l’aïllament per anar a buscar el contacte social. Baixem al fang, perquè això és transformador i salvador per als altres i per a nosaltres.

Què t’han aportat tots aquests anys d’experiència en teatre i salut mental, com a persona i com a metge?

Per mi, la persona amb un diagnòstic en salut mental per és la definició d’honestedat, igual que els nens. Diuen el que pensen. És una manera de ser al món amb molt poques màscares i caretes. Malgrat la seva malaltia i els problemes de relació o per entendre’s elles mateixes que puguin tenir, valoro infinitament aquesta honestedat. Quan participes en un grup on aquesta honestedat és tan present, se’t transforma tot. Viure en un entorn on no hi ha màscares i tot és l’honestedat pura dona pau, tranquil·litat i joia a la vida. La gent és tal com és. Això ho intento practicar a la meva feina, tenir aquesta genuïnitat per estar al món, estiguis fent de metge, de director, d’actor o de pare. Ets com ets. Això he après al teatre, a la companyia i al festival.

“Quan arriba a aquesta etapa de la vida, la dona té el mateix risc cardiovascular que l’home. La manca d’estrògens deteriora les artèries. Cal fer-ne prevenció”

“Si la pacient no parla de la seva vida sexual, se li ha de preguntar. S’ha de trobar bé en tots els aspectes”

Missy Guinot Gasull (Barcelona, 1957) és especialista en ginecologia i obstetrícia i responsable de la Unitat de Menopausa de l’Hospital de Sant Pau. Amb ella, parlem sobre la menopausa i sobre com ha anat canviant amb el temps la percepció social i clínica d’aquesta etapa, sobretot, per part de les mateixes dones.

L’atenció a la salut sexual i reproductiva de la dona ha avançat molt en els darrers anys, però s’ha prestat prou atenció a l’etapa de la menopausa?

És ara que se n’està prestant més atenció. S’està aconseguint que la dona s’apoderi en aquest tema i en prengui consciència, que vagi al professional a explicar-li aquests problemes perquè li’n doni alguna solució. Aquest tema és molt complex, perquè és més fàcil dir-li a la dona que això és natural, que no hi ha res més i que és el que hi ha. Però sabem que hi ha moltes solucions, des de les anomenades “naturals” a donar tractaments més adequats. La dona n’ha de prendre consciència i ja ho està fent. La dona ara ja consulta: “Em trobo malament i vinc perquè ho resolgui”. És molt més proactiva, perquè ha augmentat l’esperança de vida i vol tenir més qualitat de vida. Es veu amb 46-50 anys i que internament es troba malament, que el seu cos no és el mateix que quan tenia 40 anys, i pren la iniciativa. De fa 20 anys ençà, la cultura també ha canviat i la dona arriba a aquesta edat amb hàbits de fer exercici físic, no els has de fomentar tant. Fa 10 o 15 anys aquests hàbits no estaven encara tan presents. Anem millorant.

Què li passa exactament al cossos de les dones quan entren en aquesta etapa?

No és que sigui un deteriorament, són canvis subtils. La dona comença a notar que té la pell més seca, que augmenta de pes, que no és tan àgil com abans, que li fan mal les articulacions, etc. Potser té moltes sufocacions durant el dia i, a la nit, no li deixen dormir. Això vol dir que es presenta un quadre climatèric important. També pot presentar sequedat vaginal, dolor durant les relacions que li impossibilita tenir-ne. Hi ha dones que ho acusen molt abans, d’altres, després, però l’important és que ara ho consulten. Abans no ho consultaven, deien que era normal, pensaven: “No tinc relacions i ja està”. Com que tant és? És el teu cos, t’has de cuidar i has d’estar bé, independentment de si tens sequedat o no. A llarg termini, hi ha canvis més importants, és un procés progressiu. Si la dona es cuida, el deteriorament és mínim. Una dona que es cuida pot arribar bé als 80 anys.

Què vol dir cuidar-se, en aquest sentit?

Anar al metge, informar-se, fer els tractaments que et prescriuen… Deixar-se ajudar i cuidar-se una mateixa. És un procés llarg i subtil en el qual ens podem trobar que una dona pateixi un infart o que tingui una osteoporosi que li provoqui una fractura. Això li pot canviar molt la vida…

Quins riscos importants per a la salut comporta la menopausa?

Veiem sovint osteoporosis importants, amb fractures. Intentem que no arribin a fractura, el nostre objectiu també és prevenir. Prevenir la pèrdua òssia o que no s’alteri el risc cardiovascular. Aquest risc, com que no el veuen objectivat, els costa més d’entendre. Cal evitar casos on s’implanten tres bypass. La dona, quan arriba a aquesta etapa de la vida, té el mateix risc cardiovascular que l’home. La manca d’estrògens deteriora les artèries. Si, a més, li sumes hipertensió, colesterol elevat o triglicèrids elevats, això passa factura.

Això se soluciona prenent molts tractaments o es pot actuar abans?

L’exercici és súper important, en la mesura que cada dona pugui, és clar. Caminar vint minuts a marxa ràpida cada dia va molt bé, perquè es reforcen els ossos i és càrdiosaludable. La dieta també és important. Han de pensar que el que menjaven als 40 anys, als 55 les engreixa més. Han de fer una dieta mediterrània i sana. No necessàriament tothom ha de necessitar tractament. Les mesures higiènico dietètiques són molt importants en aquests moments, com ara deixar els hàbits tòxics: deixar o reduir molt l’alcohol, deixar el tabac, etc. A partir d’aquí, és un moment perquè les dones reflexionin sobre la seva vida, per fer canvis que comencen per elles mateixes.

És important demanar ajuda si no es poden fer aquests canvis o si, malgrat fer-los, els símptomes són difícils de suportar?

El que no pot ser és tenir 20 sufocacions al dia i haver d’aixecar-te cada dues hores perquè has de canviar els llençols. Això no pot ser. Tenim diversos tractaments hormonals que poden ajudar a pal·liar tota aquesta simptomatologia. Més endavant, si tenen osteoporosi, hi ha diverses alternatives. D’entrada, la dona, a la menopausa, ha de fer un canvi a la dieta, ha d’arribar al límit diari de calci, i no té per què ser a través de la llet, perquè, de fet, molta gent ja no en pren o no la tolera, sinó amb els fruits secs, la fruita, la verdura, l’aigua…

Les dones han entès que no s’han de conformar davant dels efectes adversos que genera la menopausa i han d’intentar posar-hi remei?

La medicina ha evolucionat molt i en això també. Si la dona no arriba a la dosi de calci, cal donar-l’hi. Són necessitats que té. El mateix amb la vitamina D, ja que, malgrat el que pot semblar, el sol a l’hivern a Barcelona no n’aporta  suficient. Si s’ha de prendre una pastilla de vitamina D al mes, no passa res.

Com afecta la menopausa a la vida sexual de les dones? Quines són les consultes que potser voldrien fer i no fan?

O potser les fan tard… Si les dones no ho consulten, aquesta és una pregunta que jo faig en totes les visites. Si la pacient no ho diu, se li ha de preguntar. La dona s’ha de trobar bé en tots els aspectes. Si té una sequedat important, hi ha tractaments locals, hidratants o bé hormonals amb estrògens, que van molt bé i que no tenen cap perill. Això no s’ha de deixar de banda.

També deu haver-hi una repercussió emocional…

Sí, i a nivell de parella, també. Amb la manca d’estrògens, també hi un defecte de libido. Tot és un cercle. Si solucionem el tema urogenital, altres temes milloren moltíssim. Si una dona, en tenir relacions, no té dolor, automàticament les accepta molt millor i pot reprendre la seva activitat sexual, lògicament amb menys intensitat, perquè això va variant al llarg de la vida. Però no ho ha de deixar de banda.

És important posar la menopausa sobre la taula, doncs.

I cal recordar que l’Associació Espanyola per a l’Estudi de la Menopausa ha tret uns criteris validats que ajuden els professionals en totes les situacions complicades en la presa de decisions de cara a posar un tractament hormonal. Aquests documents són molt importants, ja que fins ara no els teníem i els professionals ens sentim molt més segurs.

“L’actualització del Codi de Deontologia potser no ha estat la feina més espectacular o mediàtica que hem fet, però sí la més important”

“L’autogestió és un repte de futur de la professió mèdica. Estem molt encotillats en estructures molt rígides”

Josep Terés Quiles (Barcelona, 1937) és especialista en medicina interna, actualment jubilat. Durant la seva carrera professional va ocupar diversos càrrecs a l’Hospital Clínic de Barcelona, com a cap de la Unitat de Cures Intensives (1971-1988), cap del Servei de Gastroenterologia (1988-1993) i director mèdic del centre (1993-2001). També va ser catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), a la seva delegació de Lleida (1992-1995). El doctor Terés, però, és àmpliament reconegut per haver estat president de la Comissió de Deontologia del CoMB (2014-2022) i per ser un dels grans impulsors de l’actualització del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, aprovada el febrer de 2022. Mesos després d’haver deixat el càrrec, parlem amb ell sobre la seva llarga carrera professional i sobre la seva gran implicació en el desenvolupament de la bioètica i la deontologia a Catalunya.

Vostè va iniciar la seva carrera com a metge de capçalera a les barraques de Montjuïc…

Bé, a les barraques de Montjuïc jo no era ben bé metge de capçalera, perquè aquella pobra gent no tenia ni metge, ni capçalera… Va ser un voluntariat que fèiem amb el doctor Joan Rodés i altres companys: hi anàvem quan encara no havíem acabat la carrera. Donàvem quatre consells sanitaris i detectàvem casos greus de malalties i els portàvem a l’hospital, perquè allà no hi havia atenció mèdica. Després, vaig ser metge de capçalera de l’“Obra Sindical 18 de julio”, una institució que donava assistència sanitària a jubilats. Tenia un despatx al carrer Argenteria, a Ciutat Vella, i hi havia tanta misèria com a les barraques de Montjuïc. L’estructura d’aquesta institució era de pena: per a tot Barcelona només hi havia una clínica petita, que només era quirúrgica. Els malalts no hi podien ingressar encara que tinguessin pneumònies, ictus o infarts. Allà vaig aprendre com no s’havia de fer de metge.

És important saber què fer i què no fer.

Què fer ho he après a l’Hospital Clínic, tot i que en aquella època no era tan brillant. Encara no s’hi havia fet el canvi organitzatiu i els metges no cobràvem. Només les guàrdies. Però allà hi havia metges vocacionals que em van ensenyar els coneixements i les actituds, és a dir, l’ofici i la professió. Després van venir l’especialització i canvis estructurals molt importants a l’hospital, que el van modernitzar i el van convertir en el que és ara. He desenvolupat gairebé tota la meva carrera en aquest centre, excepte alguna incursió a l’Hospital Vall d’Hebron.

Després d’una carrera professional amb càrrecs de responsabilitat a l’Hospital Clínic, què el va fer dirigir el seu interès cap a la deontologia?

Més que deontologia, jo parlaria de bioètica, que no és el mateix. La deontologia està basada en la bioètica i la bioètica és una branca de la filosofia. En canvi, la deontologia és normativa d’obligat compliment. Els meus primers interessos es van dirigir a la bioètica quan era director mèdic de l’Hospital Clínic. Abans, de bioètica no se’n parlava. Cap als anys 90 ja va començar a haver-hi persones expertes en el tema, es van reglamentar els comitès d’ètica assistencial dels centres. Amb l’aleshores directora d’infermeria del Clínic, Dulce Fuenmayor, vam reunir-nos amb el doctor Francesc Abel, impulsor de la bioètica a Catalunya, i l’any 1997 vam decidir muntar el primer comitè d’ètica assistencial a l’hospital. D’aquesta època sempre parlo en plural, perquè és un camí que no he fet sol, sempre m’han acompanyat i ensenyat. A través del comitè d’ètica assistencial vam entrar en contacte amb l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona, que dirigia la doctora Maria Casado. Altres membres del comitè d’ètica assistencial de l’hospital també en formaven part, com el doctor Ramon Bages, un pou de coneixement. Posteriorment, ja vaig entrar a la Comissió de Deontologia del Col·legi.

Quins eren els temes de bioètica que li preocupaven en aquella època?

Estàvem en un hospital i, per tant, em preocupava el tracte amb els malalts, les decisions que s’havien de prendre i, sobretot, la informació i el respecte per l’autonomia del malalt. En la medicina de postguerra, que va durar fins als anys 60, era estrany que hi hagués preocupació per l’autonomia del malalt. El metge no només aconsellava, sinó que decidia per una altra persona. S’havia de fer un canvi radical: primer, informació i, segon, respecte per la decisió del propi malalt. Aquest era el tema més important d’aquella època. S’havia de posar el pacient al centre i, sobretot, respectar la decisió autònoma del malalt.

Hi havia moltes reticències a l’hora de fer aquest canvi?

Sí, era un tema cultural. La bioètica no s’havia desenvolupat, anàvem encara amb el jurament hipocràtic, que mereix tot el respecte des del punt de vista històric, però que no abasta tots els problemes de la bioètica actual. Eren quatre regles molt elementals i, a més, era molt paternalista. La qüestió més important que es dirimia en aquell moment era passar del paternalisme al respecte per l’autonomia del malalt.

Entre el 2014 i el 2022 va ser president de la Comissió de Deontologia del CoMB. Com va ser deixar la pràctica assistencial i involucrar-se en la Comissió de Deontologia en plena jubilació?

Quan em vaig jubilar, jo ja formava part de la Comissió. La coneixia, hi intervenia i havia participat en alguns documents. M’interessava. Quan el doctor Jaume Padrós em va proposar presidir-la, li vaig dir que era un rescat de la jubilació i ho vaig acceptar amb molta il·lusió. Em va fer il·lusió adquirir responsabilitats una altra vegada. Com a metge, ja havia tingut responsabilitats: havia estat cap de servei, director mèdic, catedràtic, etc. Arriba la jubilació i et trobes fent activitats sense responsabilitat… Quan en tornes a tenir és un aliment per al cervell. No és només la responsabilitat que et donen, sinó la que vas prenent a mesura que et situes al càrrec. També he tingut una molt bona col·laboració per part dels membres de la Comissió.

Quin ha estat el repte més important que ha encarat en aquest període?

El repte que em vaig plantejar des del principi, i que vaig intentar mantenir, va ser aconseguir una actitud engrescadora de tots els membres de la Comissió pel que fa a la participació, a l’aportació de coneixements i idees i al debat. Sovint, el que passa en aquestes comissions és que algú dirigeix massa els debats. El meu repte va ser que tots els membres se sentissin orgullosos de la seva iniciativa i de la seva participació. Crec que ho vaig aconseguir, ens ho passàvem molt bé.

Com funciona internament la Comissió de Deontologia?

Hi ha funcions de la Comissió de Deontologia que són obligatòries, com l’estudi dels expedients disciplinaris i la proposta de resolució. Hi ha un encarregat de posar en marxa els expedients disciplinaris, amb el suport de l’Assessoria Jurídica, i quan està llest es presenta a la Comissió, que l’ha d’avaluar, debatre i discutir i proposar una resolució a la Junta de Govern. Al marge d’això, vam promoure debats sobre temes d’actualitat en bioètica i deontologia i sobre la professió.

Quin dels temes que va tractar la Comissió va ser el més complex?

No t’ho sabria dir. Hi ha diversos tipus de complexitat: pel volum de feina o pel tema en si. Analitzant expedients disciplinaris, per exemple, fas un judici a un company que es juga el prestigi i la carrera professional. La distinció entre error i negligència no sempre és molt clara, de vegades és una línia molt fina. Això genera debats importants i profunds des del punt de vista intel·lectual. El tema de les teràpies alternatives versus les teràpies complementàries ha generat debats molt importants. El tema de l’eutanàsia també té molts raconets per debatre. De tota manera, el que ens ha portat més feina, més temps i més participació de més persones de les comissions de deontologia dels quatre col·legis de metges catalans ha sigut l’actualització del Codi de Deontologia. Una cosa és filosofar sobre temes de bioètica, però una altra cosa és fer normes d’obligat compliment. S’ha de filar molt prim i això genera molt debat. Aquesta potser no ha estat la feina més espectacular o mediàtica que hem fet, però sí la més important.

En aquesta actualització del Codi s’han incorporat temes com la salut global o l’ús de les noves tecnologies. Quins altres reptes de futur presenta la bioètica?

En aquest moment històric, el repte més important de la professió és fer compatible el deteriorament actual de la nostra sanitat (crisi demogràfica de professionals, excés de burocràcia, obsolescència de les estructures i les organitzacions…) amb una medicina efectiva i afectiva. Intentar que la influència de la ultratecnologia no empitjori el tracte humà. Aquest és un perill de la medicina actual: els metges som massa dependents de les estructures, de les crisis, de la tecnologia. Un altre repte de futur important és implicar-se en la gestió de les estructures i les organitzacions sanitàries, sobretot en la idea de l’autogestió. Estem molt encotillats per unes estructures molt rígides i una organització molt poc flexible. A la pandèmia s’ha demostrat que, quan un metge ha tingut capacitat d’autogestió, ha solucionat els problemes.

Durant aquest període també s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia.

Hi ha hagut dues etapes. La primera és més conceptual i es basa en respondre dues qüestions: és lícit disposar de la pròpia vida? o la nostra pròpia vida no ens pertany? Aquesta és la gran pregunta. En un país laic, són respectables les dues postures i, per tant, no hi ha d’haver cap llei en contra de cap d’elles. No es tracta d’estar a favor de l’eutanàsia, sinó de la seva regulació. Jo no sé si estaré a favor de l’eutanàsia el dia que m’ho hagi de plantejar, ja ho decidiré en aquell moment. El que sempre he defensat és la necessitat que hi hagi un respecte pel concepte de si podem o no podem disposar de la nostra vida. Després d’això, ja ve la segona etapa, més tècnica, de construir una llei que analitzi i atengui totes les variables i problemes que puguin sorgir, que sigui garantista. Finalment ha sortit una llei prou bona i en alguns aspectes, per a mi, massa complexa pel fet de ser tan garantista… Però ja la tenim.