Revista COMB #163 – La qüestió: Quins són els reptes de la Medicina Familiar i Comunitària per atraure nous professionals?

Laura Oromí Valls
Metgessa de família al CAP Comte Borrell, Barcelona

Fa temps que l’atenció primària necessita un canvi de mirada, tant del sistema com dels seus professionals. Un dels reptes més importants és tornar a fer de metges! És a dir, dedicar el temps necessari als nostres pacients, tenir temps per investigar, ser proactius, fer prevenció i, sobretot, desburocratitzar les consultes.

Com sabem, una bona atenció primària és la base per a un bon funcionament de la sanitat, per tant, cal posar-la al seu nivell, formant professionals competents que adquireixin capacitats i competències que els permetin tractar amb seguretat tot tipus de demanda.

En aquest sentit, penso que la comunicació entre els professionals dels centres d’atenció primària i els de l’hospital és vital, que hem de mantenir un contacte estret per tal de coordinar-nos i oferir la millor atenció als nostres pacients.

A l’últim, recordem que aquesta especialitat no està mancada de reptes, també personals. Es pot dir que et dona ales com a professional per créixer i desenvolupar totes aquelles capacitats que estiguis disposat a aprendre i que només depèn d’on tu vulguis arribar.

Continua la lectura de “Revista COMB #163 – La qüestió: Quins són els reptes de la Medicina Familiar i Comunitària per atraure nous professionals?”

TERMCAT: Termes de seguretat alimentària

En aquest Consultori terminològic us parlem de la terminologia d’un àmbit que forma part del nostre dia a dia, com a consumidors i, en el cas de molts dels lectors, de la pràctica laboral com a professionals de la salut: la seguretat alimentària. Sabeu que en el web del TERMCAT podeu consultar dues obres centrades en aquest camp, el Diccionari de seguretat alimentària i el Lèxic d’additius alimentaris? Tot seguit us ho expliquem.

Continua la lectura de “TERMCAT: Termes de seguretat alimentària”

Carles Llor, metge de família. Investiga la prescripció adequada d’antibiòtics: “Les resistències als antibiòtics es creen molt ràpidament, però es necessiten anys i panys per reduir-les”

“La població està més assabentada del problema de les resistències antimicrobianes, però encara hi ha alguns pacients que pressionen perquè els prescriguin antibiòtics”

“Necessitem ajuts per fer més recerca en l’atenció primària, perquè els resultats de molts estudis fets a l’hospital no tenen validesa en el nostre àmbit”

“La medicina de família és l’especialitat de les malalties freqüents i això hauria de ser un pol d’atracció per als joves, però crec que és important fer-la molt més clínica i tenir més possibilitats de fer recerca i docència”

Carles Llor és metge de família al CAP Manso de Barcelona i també és coordinador del grup de recerca en infeccions en l’atenció primària de l’Institut Jordi Gol (IDIAP). Llor es dedica principalment a la recerca sobre l’ús i la prescripció adequats dels antibiòtics en les malalties infeccioses que es tracten en l’atenció primària, identificant els subgrups de pacients que realment els necessiten. Evitar que s’incrementin les resistències als antibiòtics és un repte cabdal per a la salut del present i del futur. Amb Llor, no tan sols conversem sobre com es controla la prescripció dels antibiòtics, sinó també sobre la importància de fer recerca en l’àmbit de l’atenció primària.

Continua la lectura de “Carles Llor, metge de família. Investiga la prescripció adequada d’antibiòtics: “Les resistències als antibiòtics es creen molt ràpidament, però es necessiten anys i panys per reduir-les””

Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”

“Quan va arribar la pandèmia, vaig pensar: “ara sí que parlarem de la mort i de com volem morir”. Però tinc la sensació que tot ha quedat en una estadística”

“Els professionals de les cures pal·liatives fan una feina fantàstica, però plantegen un risc: com que hi ha especialistes de la mort, la resta podem pensar que això ja no ens toca a nosaltres”

Parlar de la mort no és fàcil. Plantejar el nostre adéu o el de les persones que estimem és dolorós i sovint evitem enraonar-hi. Però és una realitat de la qual no podem defugir i, precisament, posant-li paraules fem que sigui menys difícil. Aquesta és la idea de la pediatra i experta en bioètica, Montse Esquerda, qui té present la mort en el seu dia a dia acompanyant nens, adolescents i pares que han patit una pèrdua a través de la Unitat de Dol a Sant Joan de Déu Terres de Lleida. Esquerda ha publicat Hablar de la muerte para vivir y morir mejor (Alienta Editorial, 2022), un llibre imprescindible on analitza com ens afecta el tabú que socialment hem construït al voltant de la mort (també amb els nens) justament quan la cronicitat i la fragilitat són etapes cada cop més llargues i ens demanen prendre decisions: com volem morir, on volem fer-ho, fins on arribar en un tractament i quan és millor parar. Esquerda posa el focus, sobretot, en el rol dels metges i les metgesses i els emplaça, com a professionals, a ser els primers a perdre la por i a parlar sobre la mort amb els seus pacients i a garantir una bona atenció en aquest aspecte. La pediatra també és presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), professora de la Universitat Ramon Llull (URL) i directora de l’Institut Borja de Bioètica-URL.

Continua la lectura de Montse Esquerda, pediatra i experta en bioètica: “La professió mèdica ha de ser capaç de mirar cara a cara a la mort”

Ricard Solé, físic, biòleg i comissari de la mostra ‘Cervell(s)’: “L’experiència subjectiva és una part intrínseca i fonamental del cervell. No hi ha res en ciència que s’hi assembli”

“La ment humana té unes singularitats que no queden explicades només amb la fisiologia”

“La intel·ligència artificial està demostrant coses extraordinàries però, fins ara, és una mala imitació”

“Potser necessitem un Einstein que vegi un concepte clau sobre el cervell que trenqui les barreres del pensament”

Ricard Solé (Barcelona, 1962) és físic, biòleg i professor investigador de l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Treballa a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). Solé és també un dels comissaris de l’exposició Cervell(s), que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a l’11 de desembre d’enguany. Parlem amb ell sobre els continguts d’aquesta exposició, que aborda des de múltiples perspectives l’òrgan més fascinant i complex de l’organisme: el cervell.

Continua la lectura de Ricard Solé, físic, biòleg i comissari de la mostra ‘Cervell(s)’: “L’experiència subjectiva és una part intrínseca i fonamental del cervell. No hi ha res en ciència que s’hi assembli”

L’escriptora Laia Perearnau reviu en una novel·la Francesca de Barcelona, una de les primeres cirurgianes: “Havia de ser una dona molt determinada”

“Va ser una sorpresa trobar-me un personatge com Francesca. De seguida em va captivar i vaig decidir que seria la meva protagonista”

“Quan em vaig submergir en aquesta època em va sorprendre la violència i, especialment, la violència contra la dona. La mort, l’esquarterament, la tortura… tot estava normalitzadíssim”

“Les poques dones que havien aconseguit la llicència per ser cirurgianes havien fet algun favor al rei o a la reina, sobretot ajudar aquesta a parir”

© Marta Ruiz

A la Barcelona del segle XIV, hi va viure una dona que es va saber fer un lloc en un món al qual només els homes hi tenien accés: el món de la medicina. Francesca Satorra, més coneguda com a Francesca de Barcelona, fou inicialment una llevadora, que, com moltes altres dones de l’època, assistia els parts i sabia aplicar els remeis per curar petites afeccions. L’extraordinari de Francesca de Barcelona és que va aconseguir que el rei Joan I li concedís, l’any 1344, el permís reial per exercir de cirurgiana, en una època en què les dones no tenien accés ni a l’educació, ni la possibilitat d’ingressar en gremis professionals. La periodista, guionista i historiadora Laia Perearnau ha novel·lat la vida de Francesca de Barcelona en una obra publicada per Columna que ha estat guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2022. Després de mesos submergida en els arxius que expliquen com es vivia, se sobrevivia, s’estimava i es curava a la Barcelona medieval, Perearnau ha donat vida a dona, ben segur única, en una novel·la de gran precisió històrica.

Atenció, perquè a l’entrevista revelem alguns detalls de la trama.

Continua la lectura de L’escriptora Laia Perearnau reviu en una novel·la Francesca de Barcelona, una de les primeres cirurgianes: “Havia de ser una dona molt determinada”

Lourdes Mateu, experta en COVID persistent: “S’han descrit més de 200 símptomes associats a la COVID persistent que afecten tots els òrgans i sistemes. En sabem molt poc, però n’estem fent recerca”

“Tenim els pacients al davant i ens demanen respostes: han passat dos anys i encara no les tenim”

“La COVID persistent té un gran impacte en les persones que la pateixen i un gran impacte econòmic. Moltes pacients volen tornar a treballar, però no poden”

“L’atenció primària té un paper fonamental i protagonista. S’ha de treballar per fer uns bons protocols per identificar la COVID persistent”

Lourdes Mateu Pruñonosa (Barcelona, 1976) és metgessa internista, cap de la unitat COVID del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol de Badalona i de la Fundació Lluita contra les Infeccions. Amb ella, parlem sobre els efectes de la COVID-19 i sobre les seqüeles que deixa aquesta malaltia a mig i llarg termini, el que es coneix com a COVID persistent. 

Continua la lectura de Lourdes Mateu, experta en COVID persistent: “S’han descrit més de 200 símptomes associats a la COVID persistent que afecten tots els òrgans i sistemes. En sabem molt poc, però n’estem fent recerca”

“A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”

Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen els epònims de la medicina catalana per reivindicar els professionals que hi ha al darrere i les seves contribucions a la ciència.

El mètode Trueta, la síndrome de Brugada o la Taulinoplàstia són alguns exemples d’epònims que reben el seus noms de professionals o de centres on es va descriure o desenvolupar per primer cop una malaltia, tractament o tècnica.

Tothom fem servir epònims encara que no ens n’adonem i els metges no en són una excepció. Un epònim és un terme d’ús comú que es deriva d’un nom propi: una persona, una ciutat… El llenguatge mèdic n’està ben farcit. Alguns dels exemples més coneguts són la malaltia de Parkinson, l’Alzheimer, el mètode Trueta o la síndrome de Brugada, que reben el seu nom als cognoms dels professionals que els van descriure o difondre, com és el cas de Josep Trueta. Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen la història que hi ha al darrere dels epònims de la medicina catalana. Són els autors del llibre Catalan physicians’contributions to medicine: a historical view through eponyms (editat per Fundació Dr. Antoni Esteve, 2021) que recull alguns dels epònims que han estat estudiant durant tots aquests anys. Per a ells és una forma de salvaguardar el patrimoni lingüístic mèdic i, sobretot, de reconèixer els professionals que hi ha al darrere. Els metges catalans han donat nom a malalties, cirurgies i tractaments, però també a plantes i animals. De tot plegat, en parlem amb Guardiola i Baños, que ara també s’han posat la fita de descobrir les metgesses que hi pot haver al darrere d’alguns d’aquests mots.

Continua la lectura de ““A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat””

Amanda Rodríguez, psiquiatra: “Connectar el sistema nerviós central amb la resta del cos està generant un camp de coneixement brutal i una manera diferent d’entendre com emmalalteixen les persones”

“En psiquiatria, hem de sortir del cervell, perquè, ara mateix, és una mica inaccessible. Possiblement, hi ha mecanismes sistèmics per saber què està passant al cervell”

“Sobre la malaltia de Parkinson, per exemple, hi ha literatura que diu que els pacients ja tenien la permeabilitat intestinal alterada temps abans de l’inici de la malaltia”

Amanda Rodríguez Urrutia és psiquiatra a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Treballa en un macroprojecte europeu de recerca que investiga els mecanismes relacionats amb l’anomenat eix intestí-cervell i descriu la comunicació bioquímica, hormonal i immunològica bidireccional entre el sistema nerviós central i el sistema nerviós entèric. Rodríguez estudia la relació de les àrees emocionals i cognitives del cervell amb les funcions intestinals, comunes en patologies tan diverses com la depressió o la síndrome de l’intestí irritable. La psiquiatra ha publicat recentment el llibre Siente lo que comes (Planeta, 2022) on explica de manera divulgativa aquesta connexió de la qual encara queda molt per estudiar.

Continua la lectura de Amanda Rodríguez, psiquiatra: “Connectar el sistema nerviós central amb la resta del cos està generant un camp de coneixement brutal i una manera diferent d’entendre com emmalalteixen les persones”

Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”

“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”

“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”

Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.

Continua la lectura de Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”