El blog del teu col·legi professional

“La desprescripció és un procés longitudinal. No significa que el pacient ve un dia a la consulta i que, de cop, li traiem la meitat dels medicaments que està prenent. Es tracta d’anar reajustant què convé i què hem de treure en funció del balanç entre risc i benefici”

“Quan parlem de polimedicació, no només és un tema de quantitat, sinó de qualitat. Cal personalitzar sempre”

Les benzodiazepines no són fàrmacs dolents per se, però cal revisar-ne els tractaments, perquè minven la capacitat cognitiva i funcional. Es recepten per una durada concreta, no per a tota la vida. Hem de fer-ne balanç i valorar què convé més”

Francesc Alòs (Bell-lloc d’Urgell, 1987) és metge de família, forma part de l’equip assistencial del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona i treballa de manera específica en temes de compliment terapèutic. Parlem amb el doctor Alòs sobre la desmedicalització o la desprescripció, és a dir, sobre la possibilitat de fer balanç i valorar, en persones grans i polimedicades, la retirada de certs fàrmacs o la reducció de la dosi, sempre que això suposi un benefici clar i una millora de la capacitat funcional i de la qualitat de vida del pacient.

“L’ajuda dels companys ha estat fonamental, sobretot per valorar si els casos eren rellevants i realment aportaven aprenentatge”

“Si només oferim classes denses i llibres de 800 pàgines, cada cop serà més difícil despertar interès en les noves generacions. Cal adaptar el llenguatge i les eines sense perdre rigor”

“Rebre el reconeixement del Congrés Europeu de Medicina Interna m’ha donat seguretat i ha reforçat la idea que el projecte pot tenir futur”

“Pokémon ha marcat molt la nostra generació i inspirar-me en la seva estètica ha estat una manera de retre-li homenatge”

Munir Mohamed Mimun (Màlaga, 1993) és resident de cinquè any de Medicina Interna al Consorci Sanitari de Terrassa. Arran de la seva forta vocació docent, ha desenvolupat un videojoc formatiu com a part de la seva tesi doctoral. El projecte, creat gairebé en solitari, ha estat batejat amb el nom GEMAS (Gamificació en Infermeria i Medicina per a l’Aprenentatge per Simulació, segons les sigles en castellà), i ha estat reconegut recentment al Congrés Europeu de Medicina Interna, en la categoria d’Early Career.

“A la Meva Salut, tenim l’opció de posar ‘sí’ a la donació d’òrgans i teixits. I encara tenim una altra opció: deixar-ne constància en un document de voluntats anticipades”

“Els professionals hem de tenir en ment que part del final de vida i una de les alternatives per poder ajudar altres persones és la donació. I això no va en contra dels nostres principis deontològics, sinó que n’és una part”

“S’han incrementat els criteris perquè les persones puguin ser donants. L’edat ja no n’és un motiu d’exclusió”

“Un únic donant pot ajudar més de cent persones a través de la donació de teixits. És quelcom que normalment tenim molt poc present”

Al llarg de l’any 2025, els hospitals catalans van dur a terme 1.356 trasplantaments d’òrgans, gràcies a 370 donants cadàver i 174 donants vius. El sistema de donació i trasplantaments de Catalunya i de tot l’Estat espanyol és un referent mundial per la seva organització i gestió. A més, els avenços mèdics, tecnològics, farmacològics i, fins i tot, legals han permès anar ampliant el perfil dels donants d’òrgans. No obstant això, malgrat l’increment de l’activitat, hi ha una dada que preocupa: el percentatge de famílies que es neguen a donar els òrgans d’un familiar mort està augmentant lleument des de fa uns anys. En parlem amb el metge intensivista i director del Programa de Trasplantament de l’Hospital de Bellvitge, Gabriel Moreno-González (Mèxic, 1979).

“L’orquestra és una iniciativa que enforteix els infants i, alhora, és un exemple per a les famílies que han rebut el diagnòstic de sordesa recentment”

“A les visites de control, les famílies ens expliquen com evolucionen els nens. I va ser en aquestes visites que vaig adonar-me que molts infants tocaven instruments. N’hi havia que tenien un cert nivell i vaig proposar de reunir-los”

“Vaig estar donant voltes sobre quina persona ens podria ajudar a donar visibilitat al projecte i se’m va ocórrer escriure al Papa Francesc. L’endemà vaig rebre una resposta: volia escoltar l’orquestra i ens convidava a tocar a la plaça de Sant Pere del Vaticà”

“M’he jubilat de l’hospital, però continuo activa. Encara enyoro molt la part clínica, però a la vida hi ha moltes altres maneres de servir. Continuo vinculada amb l’orquestra i amb qualsevol cosa relacionada amb la sordesa”

Maria Antònia Claveria (Terrassa, 1958) és otorrinolaringòloga, jubilada des del 2024. Ha treballat durant més de quaranta anys a la unitat d’hipoacúsia del servei d’otorrinolaringologia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. El 2019 va impulsar l’Orquestra Grame Clarck, formada per infants i joves amb sordesa total de naixement que, gràcies a l’implant coclear multicanal, poden sentir-hi amb normalitat. En aquesta entrevista, la doctora Claveria ens explica com va sorgir i es va materialitzar la idea d’aquesta orquestra i reflexiona sobre com n’és d’important per a ella contribuir al benestar de la societat, tant des de dins com des de fora de la consulta.

“Sempre dic que qui aprèn més quan s’ensenya és el professor, perquè ha d’aconseguir que cada alumne superi les seves dificultats”

“L’orgue va estar molts anys fora de les esglésies. Ja existia a Alexandria i, a Roma i a Grècia, va ser un instrument de l’àmbit popular”

L’orgue es toca amb les mans, però també amb els peus. Abans, el pedal no es podia estudiar a casa. El que feia era preparar la part manual i, quan anava al conservatori, feia la conjunció de mans i peus”

Jordi Figueras Carreras (Terrassa, 1952) és metge especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, actualment jubilat, i també professional de l’orgue. Ha estat concertista i professor d’aquest instrument al Conservatori de Terrassa durant més de trenta anys i, en aquesta entrevista, ens parla de com ha estat combinar la feina de metge amb la de músic i mestre d’orgue.

L’any 2050, una de cada sis persones arreu del món tindrà més de 65 anys. A Catalunya, en serà una de cada tres. Això suposa un gran repte”

“En un context de població envellida, en què les necessitats de salut i socials es barregen de manera tan evident, trobem una oportunitat per fer possible i real l’atenció integrada i centrada en les persones”

“El projecte pilot ADMIT unifica la valoració social i sanitària en una única plataforma. Posa al centre les necessitats i preferències dels pacients i treballa en un pla únic d’atenció consensuat”

“En aquest projecte també volem disposar d’eines de monitoratge al domicili, com dispositius sensorials, robòtics o d’anàlisis de dades, que permetin detectar-hi canvis i avançar-nos a possibles descompensacions”

Elizabeth Gregorutti (Buenos Aires, 1979) és metgessa de família al CAP Larrard de Barcelona. Actualment, està bolcada en el projecte ADMIT, una experiència pilot innovadora, coordinada des del Parc Sanitari Pere Virgili i desenvolupada per diferents equips d’atenció primària de Barcelona, la Garrotxa i Osona, que té com a objectiu transformar l’atenció domiciliària integrant la resposta social i sanitària, per tal d’augmentar l’autonomia i la qualitat de vida de les persones grans i fràgils i aconseguir que puguin viure més temps als seus domicilis.

Laia: “La carrera professional en el tennis femení és molt més curta que en el masculí. Vam posar-ho tot a la balança i vam triar la medicina”

Laia: “Quan vam fer els 33 o 34 anys, ens van demanar si podíem tornar a jugar com a sèniors. Hem tornat a agafar bon nivell i estem guanyant tornejos nacionals i internacionals”

Lara: “El tennis exigeix molt, però també és un esport molt complet: implica coordinació, resistència, concentració i lluita. Gràcies al tennis soc la metge que soc”

Lara: “Jugo molt millor a dobles amb la meva germana que amb qualsevol altra persona. Ella sap on soc en qualsevol moment, sense mirar-me. És una connexió molt única”

Laia i Lara Grau (Barcelona, 1979) són germanes bessones i, des de ben petites, juguen al tennis. Les dues són metgesses: la Laia és neuròloga a l’Hospital Germans Trias, de Badalona, i la Lara psiquiatria i cap de secció d’Addiccions del servei de Psiquiatria a l’Hospital Vall d’Hebron, de Barcelona. També comparteixen consulta privada. Tot i que van abandonar el tennis mentre feien la carrera, actualment tornen a competir. A més, treballen per demostrar que l’esport és beneficiós per al cervell.

“El fet d’estar escrivint un llibre a la vegada que em preparava per a l’examen MIR va ser una gran motivació”

“De pandèmies n’hi haurà més, però hem d’aprendre’n la lliçó, perquè ho vam passar molt malament”

“El meu tercer llibre serà postpandèmia i hi parlaré d’intel·ligència artificial, salut mental i nutrició”

Elisabetta Gentile Carrera (Barcelona, 1991) és metgessa amb formació internacional en salut laboral i divulgadora d’hàbits saludables. Treballa com a metgessa gestora d’accidents laborals a la mútua Umivale Activa. A més, és la fundadora d’Acciona Salud, una comunitat que promou un estil de vida saludable a través de les xarxes socials. Més enllà de la pràctica mèdica, ha escrit dos llibres i ja en prepara el tercer, que tancarà la saga. El primer, Nuestra situación actual (2019) parla de la situació a Catalunya el 2017; mentre que el segon, En el ojo del huracán: Crónicas de una doctora en la pandèmia (2025), narra la seva vivència personal durant la pandèmia de COVID-19, alhora que convida a reflexionar sobre l’impacte d’aquest període en la nostra societat.