Lluís Guerrero: “El metge que escolta no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes”

Arqueòleg, paleopatòleg, científic, historiador, escriptor… i, per sobre de tot, metge. Lluís Guerrero és un home polièdric que viu en el punt on convergeixen la ciència i la cultura. És especialista en cirurgia cardiovascular i, tot i que ja s’ha jubilat del sistema públic de salut, encara continua en actiu. Ben conegut a Manresa, la seva ciutat d’acollida, compagina l’atenció als malalts amb la recerca històrica i l’escriptura, tant acadèmica com literària. És un expert en la prehistòria del Solsonès, època que ha estudiat des de l’antropologia i la paleopatologia, i ha participat en nombroses excavacions arqueològiques a la zona. També s’ha dedicat a la història de la medicina i a la recuperació de les biblioteques mèdiques a través de l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut Simeó i Selga, institució col·legial que dirigeix. Entre altres activitats, està al capdavant de la revista Gimbernat d’història de la medicina catalana i és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Hem conversat amb ell sobre el solsonià (una subcultura del neolític mitjà català), sobre la seva passió i compromís per la cultura i el patrimoni i sobre com les arts poden salvar els metges.

Continua la lectura de “Lluís Guerrero: “El metge que escolta no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes””

Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant”

Hi ha famílies que tenen històries que mereixen ser explicades. La de Victoria Pulido n’és una. El seu pare era el reconegut otorinolaringòleg Rafael Pulido (Barcelona, 1911 – 2002), un dels pioners de la cirurgia funcional del càncer de laringe a Espanya i, tot i haver compartit deu anys de carrera treballant al seu costat (ambdós tenen la mateixa especialitat), no s’ho havien explicat tot. Uns anys després de la seva mort, un desconegut va preguntar per ell i per la seva feina com a metge durant la Guerra Civil. A casa, no en sabien res i la sorpresa va arribar quan, revisant els documents que el pare havia donat al germà gran, hi van trobar una gran història al darrere.

Rafael Pulido, que mai havia parlat d’aquella època, havia estat el cirurgià d’un dels pocs trens quiròfans que van funcionar durant el conflicte: el tren hospital número 20. Com a metge del bàndol republicà, Pulido va salvar milers de vides, sobretot a la zona de l’Ebre. Quan va acabar la Guerra, li van cremar l’uniforme per evitar represàlies, però va conservar els fulls operatoris d’aquell moment on explicava minuciosament tota l’activitat mèdica i quirúrgica feta per a cada pacient i soldat ferit. Avui dia, aquesta documentació ha estat cabdal per localitzar fosses comunes i per poder posar nom i cognoms a algunes de les persones enterrades allà.

Continua la lectura de “Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant””

“La trucada”, una cançó per refer-se del desànim per la COVID-19

“Poder dir que el darrer any ha estat una merda és terapèutic”

Mariví Ortega i Víctor Espiga treballen a l’Hospital de Mollet. Ella és psiquiatre i ell anestesiòleg al servei d’addiccions del centre. Durant la primera onada de la COVID-19, el març de 2020, tal com van fer moltíssims professionals, es van posar a disposició de les necessitats del moment. Durant un temps, tots dos van passar a donar suport als companys i companyes que atenien els pacients COVID-19 fent de pont entre els pacients ingressats en la planta Unitat 3 i semicrítics i els familiars dels malalts. La unitat on es van “recol·locar” va viure tota aquesta experiència amb molta intensitat i es va crear un lligam molt fort entre els companys.

Quan la primera onada va donar un respir, alguns membres d’aquesta unitat amb altres col·legues van decidir muntar la Mollet Covid Band i fer servir la música com a eina de recomposició emocional. D’aquesta agrupació va néixer la cançó La trucada, un homenatge a tots els professionals sanitaris i a tots aquells que van patir les conseqüències de la COVID-19 i els seus familiars. Hem parlat amb els doctors Ortega i Espiga sobre l’esclat de la pandèmia, els sentiments que van sorgir llavors i com, gràcies a la música, van aconseguir riure en un moment tan complicat.

Podeu trobar i gaudir de La trucada a diferents plataformes com Spotify i a Youtube.

Continua la lectura de ““La trucada”, una cançó per refer-se del desànim per la COVID-19”

Albert Estiarte, camí de Tòquio 2020 amb la selecció espanyola de waterpolo

Des de l’emblemàtic Barcelona’92, el metge de l’esport Albert Estiarte no ha fallat mai a uns Jocs Olímpics. Els de Tòquio 2020, que se celebren aquest 2021 a conseqüència de la COVID-19, no en seran una excepció. Estiarte no és només un afeccionat i entusiasta de l’esport, hi té, a més, un paper important: és el metge de la selecció espanyola de waterpolo des de 1988. Ell i els seus germans sempre han estat vinculats a l’aigua i al CN Manresa i tots tres han estat olímpics: uns “de veritat”, com a esportistes (els seus germans són el waterpolista Manel Estiarte i la desapareguda nedadora Rosa Estiarte), i ell, de manera “fictícia”, com a metge dels equips masculí i femení, segons les seves paraules. Durant molts anys, Estiarte també va ser un destacat jugador de waterpolo i va compaginar la medicina i l’aigua fins que, finalment, va trobar la fórmula per compaginar les dues passions. A banda de ser el metge de la selecció, Estiarte també dirigeix la Clínica Sant Josep de Manresa i és director adjunt de la Fundació Althaia, a qui pertany la clínica. Amb una gran vitalitat i energia, ultima els detalls per viatjar al Japó amb els seus jugadors cap als que, segur, seran els Jocs Olímpics més inusuals de la història.

Continua la lectura de “Albert Estiarte, camí de Tòquio 2020 amb la selecció espanyola de waterpolo”

Sergi Vaquer, metge a l’Agència Espacial Europea: “El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’hi adapti tan bé”

Sergi Vaquer, nascut a Barcelona fa 38 anys, és metge intensivista i treballa a l’Agència Espacial Europea (ESA) coordinant l’equip de professionals mèdics que tenen cura de la salut dels astronautes que s’embarquen a les missions espacials. En aquesta entrevista, feta per videoconferència des de Colònia (Alemanya), el doctor Vaquer ens explica què és i què fa un metge d’astronautes, què necessita un professional per arribar a desenvolupar aquesta feina i quins han estat els moments més emocionants que ha viscut a l’ESA.

Continua la lectura de “Sergi Vaquer, metge a l’Agència Espacial Europea: “El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’hi adapti tan bé””

Carles Hervás, el metge que recupera la història mèdica de la Guerra Civil

És difícil presentar Carles Hervás, doctor en Medicina i en Història, havent de fer una síntesi del seu prolífic currículum. Si en aquesta conversa destaquem un aspecte de la seva carrera, és el seu vessant com a historiador especialitzat en la medicina i el sistema sanitari a Catalunya durant la II República (1931-1939) i la Guerra Civil (1936-1939). De tarannà curiós i amb esperit humanista, Hervás ja està retirat de l’exercici de la medicina com anestesista pediàtric, però no de l’ofici d’historiador. Continua fent recerca sobretot dels anys de la Guerra Civil i de la postguerra. Les seves investigacions fan sortir a la llum fets i espais encara amagats d’aquesta terrible època de la nostra història.

Continua la lectura de “Carles Hervás, el metge que recupera la història mèdica de la Guerra Civil”

Mònica Moro, la metgessa que ha portat al Senegal el llenguatge de les arpilleres xilenes

A la metgessa Mònica Moro un dia se li va posar una cosa al cap i ja res no l’ha aturat. El 2018 va viatjar amb la seva família al Senegal, on va conèixer les dones d’Ibel, a País Bassari, i de l’illa d’Ehij, a la Casamance, al sud del país. Des d’aquell estiu i amb la col·laboració de l’Ateneu de Sant Roc de Badalona i de molts amics, tant d’aquí com del Senegal, va iniciar el projecte Enfila Badalona-Senegal, amb el qual ha portat l’art de les arpilleres xilenes a les dones d’aquestes zones rurals i pesqueres perquè expliquin la seva realitat i també per aconseguir autogestionar-se econòmicament a través de la venda d’aquest producte artesanal. Després de diversos viatges, tot i les restriccions sanitàries internacionals, Moro no ha parat de bellugar-se i de trobar maneres d’ajudar en tot allò que li han demanat. El que va començar amb un taller tèxtil s’ha convertit avui en l’associació Camina Senegal.

Continua la lectura de “Mònica Moro, la metgessa que ha portat al Senegal el llenguatge de les arpilleres xilenes”

La Qüestió: Creus que el fet de ser dona condicionarà d’alguna manera el teu futur a la professió mèdica?

Anna de Daniel i Bisbe, R1 d’Hematologia i Hemoteràpia a l’Hospital Clínic de Barcelona

Sí, tot i que en els últims anys la situació de la dona a l’entorn sanitari ha millorat, és indubtable que encara queda feina perfer.Les dones suposem més del cinquanta per cent de les facultatives, però en canvi tenim poca visibilitat en posicions de responsabilitat. Els rols assignats tradicionalment i la maternitat dificulten la progressió professional en entorns on hi ha poca conciliació amb la vida personal i familiar. Durant els primers anys de residència les diferències no són tan clares, però els anys i ser mare són un punt d’inflexió, ja que suposen una pausa a la carrera professional mèdica i investigadora. La millora de les condicions laborals i l’ús de la baixa paternal poden igualar homes i dones al món mèdic i permetre que ser mare no sigui un impediment per arribar a posicions de lideratge.

Continua la lectura de “La Qüestió: Creus que el fet de ser dona condicionarà d’alguna manera el teu futur a la professió mèdica?”

TERMCAT: Els termes més consultats del 2020

Les estadístiques de les visites anuals al web del TERMCAT durant l’any 2020, tot i la seva fredor, ens aporten una mirada diferent i il·lustrativa dels interessos terminològics dels nostres usuaris durant l’any de la pandèmia causada per l’aparició del SARS-CoV-2.

Continua la lectura de “TERMCAT: Els termes més consultats del 2020”

Rosa Servent, presidenta de la Fundació Emmaús: “Les famílies que atenem s’han doblat amb la crisi de la COVID-19”

La crisi per la COVID-19 no només ha estat sanitària. Ha posat moltes persones i famílies en una situació de fragilitat inesperada i ha colpejat de forma molt greu aquelles que ja vivien amb pocs recursos o amb feines precàries. Les entitats solidàries han vist créixer el nombre d’usuaris que necessiten ajuda i els menjadors socials s’esforcen a donar resposta a una demanda creixent. Fa deu anys, tot just després de la crisi de 2008, es va crear la Fundació Emmaús, un menjador social ubicat a la Parròquia de Sant Eugeni-El Pilar del barri de la Nova Esquerra de l’Eixample de Barcelona. La cirurgiana Rosa Servent és una de les seves fundadores. Durant la seva trajectòria ha fet cooperació internacional i ara es dedica a ajudar els seus veïns, sobretot gent gran en situació de solitud. La Fundació Emmaús té esperit de ser alguna cosa més que un menjador i ha creat un espai amb una àmplia programació d’activitats per a les persones ateses i amb una gran xarxa de voluntaris i amics que els assessoren i acompanyen en tot allò que necessiten. Amb la irrupció de la COVID-19, tot s’ha capgirat. L’equip d’Emmaús ha fet un gran esforç per adaptar-se a la situació sanitària sense deixar d’atendre ningú i, durant aquest any, ha doblat el nombre d’àpats que reparteix. Per a Servent tota ajuda és benvinguda, així que fa una crida als seus companys de professió per si volen col·laborar en el projecte. Si és així, es poden posar en contacte amb la fundació a través del correus info@emmaus.cat o mlourdes.emmaus@gmail.com.

Continua la lectura de “Rosa Servent, presidenta de la Fundació Emmaús: “Les famílies que atenem s’han doblat amb la crisi de la COVID-19””