El blog del teu col·legi professional

“La base del tractament de l’obesitat infantil és la intervenció sobre els estils de vida amb un enfocament psicoafectiu”

“Els nens i nenes no tenen poder de decisió sobre els hàbits que hi ha a casa. Són pacients que hem de desculpabilitzar i desestigmatitzar”

“Allò que fem en la nostra vida, ja des d’etapes molt precoces, condiciona la resposta futura del nostre cos a la capacitat d’acumular greix”

“A banda dels factors de risc cardiovascular, estem veient alteracions mecàniques derivades de l’obesitat de manera molt precoç, com apnees del son, problemes ortopèdics i de mobilitat o dolors articulars”

L’obesitat i, especialment, l’obesitat infantil, és una malaltia complexa i greu. Les darreres dècades, els percentatges d’obesitat infantil al nostre país s’han incrementat de manera alarmant: el 14% dels menors de 17 anys pateixen obesitat i el 20% tenen sobrepès. En parlem amb Eduard Mogas (Mollet del Vallès, 1987), pediatre especialitzat en Endocrinologia i coordinador de la Unitat de Tractament d’Obesitat Infantil de l’Hospital Vall d’Hebron. El doctor Mogas aprofundeix en les complicacions que deriven de l’obesitat infantil i ens explica la tasca de la unitat que coordina.

“Entendre el que passa és una part important per afrontar la malaltia i per cuidar els cuidadors”

“De petita, sempre duia paper i llapis de colors a sobre. M’inventava històries i feia còmics i contes”

“La música és molt poderosa. La memòria musical és de les darreres coses que es perden quan hi ha un deteriorament cognitiu. En les demències més avançades, és un vehicle per connectar amb les emocions”

“De cada llibre venut, en fem una donació a la Fundació Pasqual Maragall. Col·laborem una mica amb la recerca que estan fent en l’àmbit científic i també social”

Anna Ribera (Manresa, 1988) és metgessa especialista en Geriatria i fins fa molt poc ha treballat a l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic. Des de ben petita, li agrada escriure i dibuixar. Arran d’aquestes dues aficions, va escriure i il·lustrar un conte infantil: La cançó més bonica del món, on dona eines per abordar les situacions que viuen les famílies que conviuen amb persones amb demència o Alzheimer. El conte es va publicar l’any 2025 i, per cada exemplar venut, es destina un euro a la Fundació Pasqual Maragall.

Els avenços recents en virologia mèdica han fet que els diagnòstics virològics siguin més ràpids i precisos, i que tinguin un impacte directe en la presa de decisions clíniques i en la salut pública. En aquest apunt, us presentem el nou Diccionari de virologia, elaborat pel TERMCAT i el Departament de Salut, que recull més de 330 termes bàsics relatius a la classificació dels virus, el cicle víric i la interacció amb l’hoste, la transmissió, l’epidemiologia, les aplicacions en biotecnologia i salut, i la bioseguretat.

“La desprescripció és un procés longitudinal. No significa que el pacient ve un dia a la consulta i que, de cop, li traiem la meitat dels medicaments que està prenent. Es tracta d’anar reajustant què convé i què hem de treure en funció del balanç entre risc i benefici”

“Quan parlem de polimedicació, no només és un tema de quantitat, sinó de qualitat. Cal personalitzar sempre”

Les benzodiazepines no són fàrmacs dolents per se, però cal revisar-ne els tractaments, perquè minven la capacitat cognitiva i funcional. Es recepten per una durada concreta, no per a tota la vida. Hem de fer-ne balanç i valorar què convé més”

Francesc Alòs (Bell-lloc d’Urgell, 1987) és metge de família, forma part de l’equip assistencial del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona i treballa de manera específica en temes de compliment terapèutic. Parlem amb el doctor Alòs sobre la desmedicalització o la desprescripció, és a dir, sobre la possibilitat de fer balanç i valorar, en persones grans i polimedicades, la retirada de certs fàrmacs o la reducció de la dosi, sempre que això suposi un benefici clar i una millora de la capacitat funcional i de la qualitat de vida del pacient.

“L’ajuda dels companys ha estat fonamental, sobretot per valorar si els casos eren rellevants i realment aportaven aprenentatge”

“Si només oferim classes denses i llibres de 800 pàgines, cada cop serà més difícil despertar interès en les noves generacions. Cal adaptar el llenguatge i les eines sense perdre rigor”

“Rebre el reconeixement del Congrés Europeu de Medicina Interna m’ha donat seguretat i ha reforçat la idea que el projecte pot tenir futur”

“Pokémon ha marcat molt la nostra generació i inspirar-me en la seva estètica ha estat una manera de retre-li homenatge”

Munir Mohamed Mimun (Màlaga, 1993) és resident de cinquè any de Medicina Interna al Consorci Sanitari de Terrassa. Arran de la seva forta vocació docent, ha desenvolupat un videojoc formatiu com a part de la seva tesi doctoral. El projecte, creat gairebé en solitari, ha estat batejat amb el nom GEMAS (Gamificació en Infermeria i Medicina per a l’Aprenentatge per Simulació, segons les sigles en castellà), i ha estat reconegut recentment al Congrés Europeu de Medicina Interna, en la categoria d’Early Career.

“A la Meva Salut, tenim l’opció de posar ‘sí’ a la donació d’òrgans i teixits. I encara tenim una altra opció: deixar-ne constància en un document de voluntats anticipades”

“Els professionals hem de tenir en ment que part del final de vida i una de les alternatives per poder ajudar altres persones és la donació. I això no va en contra dels nostres principis deontològics, sinó que n’és una part”

“S’han incrementat els criteris perquè les persones puguin ser donants. L’edat ja no n’és un motiu d’exclusió”

“Un únic donant pot ajudar més de cent persones a través de la donació de teixits. És quelcom que normalment tenim molt poc present”

Al llarg de l’any 2025, els hospitals catalans van dur a terme 1.356 trasplantaments d’òrgans, gràcies a 370 donants cadàver i 174 donants vius. El sistema de donació i trasplantaments de Catalunya i de tot l’Estat espanyol és un referent mundial per la seva organització i gestió. A més, els avenços mèdics, tecnològics, farmacològics i, fins i tot, legals han permès anar ampliant el perfil dels donants d’òrgans. No obstant això, malgrat l’increment de l’activitat, hi ha una dada que preocupa: el percentatge de famílies que es neguen a donar els òrgans d’un familiar mort està augmentant lleument des de fa uns anys. En parlem amb el metge intensivista i director del Programa de Trasplantament de l’Hospital de Bellvitge, Gabriel Moreno-González (Mèxic, 1979).

“L’orquestra és una iniciativa que enforteix els infants i, alhora, és un exemple per a les famílies que han rebut el diagnòstic de sordesa recentment”

“A les visites de control, les famílies ens expliquen com evolucionen els nens. I va ser en aquestes visites que vaig adonar-me que molts infants tocaven instruments. N’hi havia que tenien un cert nivell i vaig proposar de reunir-los”

“Vaig estar donant voltes sobre quina persona ens podria ajudar a donar visibilitat al projecte i se’m va ocórrer escriure al Papa Francesc. L’endemà vaig rebre una resposta: volia escoltar l’orquestra i ens convidava a tocar a la plaça de Sant Pere del Vaticà”

“M’he jubilat de l’hospital, però continuo activa. Encara enyoro molt la part clínica, però a la vida hi ha moltes altres maneres de servir. Continuo vinculada amb l’orquestra i amb qualsevol cosa relacionada amb la sordesa”

Maria Antònia Claveria (Terrassa, 1958) és otorrinolaringòloga, jubilada des del 2024. Ha treballat durant més de quaranta anys a la unitat d’hipoacúsia del servei d’otorrinolaringologia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. El 2019 va impulsar l’Orquestra Grame Clarck, formada per infants i joves amb sordesa total de naixement que, gràcies a l’implant coclear multicanal, poden sentir-hi amb normalitat. En aquesta entrevista, la doctora Claveria ens explica com va sorgir i es va materialitzar la idea d’aquesta orquestra i reflexiona sobre com n’és d’important per a ella contribuir al benestar de la societat, tant des de dins com des de fora de la consulta.

“Sempre dic que qui aprèn més quan s’ensenya és el professor, perquè ha d’aconseguir que cada alumne superi les seves dificultats”

“L’orgue va estar molts anys fora de les esglésies. Ja existia a Alexandria i, a Roma i a Grècia, va ser un instrument de l’àmbit popular”

L’orgue es toca amb les mans, però també amb els peus. Abans, el pedal no es podia estudiar a casa. El que feia era preparar la part manual i, quan anava al conservatori, feia la conjunció de mans i peus”

Jordi Figueras Carreras (Terrassa, 1952) és metge especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, actualment jubilat, i també professional de l’orgue. Ha estat concertista i professor d’aquest instrument al Conservatori de Terrassa durant més de trenta anys i, en aquesta entrevista, ens parla de com ha estat combinar la feina de metge amb la de músic i mestre d’orgue.

L’any 2050, una de cada sis persones arreu del món tindrà més de 65 anys. A Catalunya, en serà una de cada tres. Això suposa un gran repte”

“En un context de població envellida, en què les necessitats de salut i socials es barregen de manera tan evident, trobem una oportunitat per fer possible i real l’atenció integrada i centrada en les persones”

“El projecte pilot ADMIT unifica la valoració social i sanitària en una única plataforma. Posa al centre les necessitats i preferències dels pacients i treballa en un pla únic d’atenció consensuat”

“En aquest projecte també volem disposar d’eines de monitoratge al domicili, com dispositius sensorials, robòtics o d’anàlisis de dades, que permetin detectar-hi canvis i avançar-nos a possibles descompensacions”

Elizabeth Gregorutti (Buenos Aires, 1979) és metgessa de família al CAP Larrard de Barcelona. Actualment, està bolcada en el projecte ADMIT, una experiència pilot innovadora, coordinada des del Parc Sanitari Pere Virgili i desenvolupada per diferents equips d’atenció primària de Barcelona, la Garrotxa i Osona, que té com a objectiu transformar l’atenció domiciliària integrant la resposta social i sanitària, per tal d’augmentar l’autonomia i la qualitat de vida de les persones grans i fràgils i aconseguir que puguin viure més temps als seus domicilis.