El blog del teu col·legi professional

“Les consultes més freqüents són les infeccions respiratòries, els refredats, petits accidents o infeccions urinàries. El mateix que en un servei d’urgències de primària o d’un hospital petit”

“El servei sanitari estàndard d’un vaixell d’uns 3.000 passatgers té dos metges, tres infermers i personal de recepció. Hi ha consultori mèdic, sala d’espera, box d’emergències, medicació, oxigen, radiografia portàtil, proves de laboratori bàsiques i la possibilitat d’intubar un pacient”

“Fèiem molta telemedicina, sobretot en dermatologia, a través de fotografies. Això s’ha anat desenvolupant cada vegada més i ara poden parlar amb un cardiòleg que els orienti, per exemple, en la lectura d’un electro; amb un psiquiatre i amb molts altres especialistes”

“Davant d’una emergència, es decideix quina és la millor solució possible per al pacient. De vegades, el servei mèdic a bord és millor que el que pot haver-hi a terra. Èticament, no pots desembarcar algú en un lloc que disposa de menys recursos que tu”

Paula Solari (Buenos Aires, 1977) va estudiar medicina a la Universitat de La Laguna, a Tenerife, i va fer la residència a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, on es va especialitzar en Farmacologia Clínica. Però la curiositat i les ganes de viure experiències diferents la van dur embarcar-se durant un temps i a exercir com a metgessa de creuers. Més tard, es va formar en sanitat marítima a la Universitat de Cadis i ja a terra ferma ha continuat exercint donant atenció a passatgers i tripulants de creuers que arriben a Barcelona. Actualment, coordina l’equip de medicina marítima d’Internal Medicine Services, un centre privat ubicat al Centre Mèdic Teknon.

Continua la lectura de “Paula Solari, farmacòloga clínica. Va ser metgessa de creuers: “Vam atendre infarts, fractures greus, agressions… A tot això, t’hi has d’enfrontar amb els recursos que tens a bord”” →

“Vaig deixar la competició per les lesions recurrents i perquè havia començat la carrera de Medicina. Fins aleshores ho havia pogut compaginar, però en augmentar l’exigència, tant dels estudis com de l’esport, no va ser possible”

“Durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92, passejant pel carrer, vaig veure a la televisió una cursa on hi corria un noi que havia estat company meu i això em va tocar molt. Els esportistes de la meva promoció eren protagonistes i jo m’havia quedat en el record”

“És molt important que els esportistes que competeixen siguin conscients que, un dia o altre, això s’acaba. En paral·lel a l’esport, has d’anar construint un pla B”

Marc Pujol Riqué (Barcelona, 1968) és metge especialitzat en Microbiologia clínica i també en Radiodiagnòstic. Després d’uns anys treballant a l’Hospital de Sant Rafael, actualment és cap de servei de diagnòstic per la imatge al CAP Pare Claret de Barcelona. De jove, va competir en el món de l’atletisme. Va començar corrent la Jean Bouin amb dotze anys i va arribar a guanyar campionats de Catalunya i d’Espanya, així com campionats del món escolar. A la dècada dels anys vuitanta, vivia pràcticament per l’atletisme. Era corredor de mig fons, acostumava a fer els 1.500 i els 5.000 i apuntava cap als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Però les lesions al tendó d’Aquil·les van apagar el seu somni i el van apartar de les competicions. Anys més tard, la seva passió per la lectura el va portar a escriure set llibres que sempre giren sobre algun aspecte autobiogràfic. Li encanta escriure i ha trobat el gust en les petites victòries i reptes que es posa ell mateix.

Continua la lectura de “Marc Pujol, radiòleg, exatleta i aficionat a l’escriptura: “Durant una època, l’atletisme era el que donava sentit a la meva vida. Van ser uns anys molt intensos”” →

“En l’àmbit territorial, podrem evitar derivacions a altres centres de referència i millorarà l’equitat en l’accés a la medicina d’alt nivell”

“Gràcies a la compra conjunta dels robots entre cinc hospitals s’ha aconseguit un estalvi superior al 30%, més de tres milions i mig d’euros de recursos públics”

“És important apostar per la innovació des dels hospitals que estan més allunyats dels nuclis urbans principals. Això convida els professionals de la zona a quedar-s’hi.

L’Hospital Universitari d’Igualada va realitzar, el passat 23 d’abril, la primera intervenció amb cirurgia robòtica. Concretament, una intervenció ginecològica. El centre de la capital de l’Anoia ha dut a terme recentment una compra conjunta, juntament amb els hospitals de Mataró, Vic, Terrassa i Calella, d’aquesta tecnologia, de la qual no disposaven fins al moment i que fa temps que és habitual en hospitals de tercer nivell. Així doncs, aquesta aliança entre hospitals ha fet possible acostar la cirurgia robòtica i els seus resultats més enllà de Barcelona i de l’àrea metropoliatana. La metgessa Jennifer Rovira (Lleida, 1983), especialista en Ginecologia i Obstetrícia a l’Hospital d’Igualada, va tenir l’oportunitat d’estrenar el robot quirúrgic amb una intervenció d’histerectomia i ens explica què suposarà per als pacients i per als professionals disposar d’aquesta tecnologia.

Continua la lectura de “Jennifer Rovira, especialista en Ginecologia i Obstetrícia a l’Hospital d’Igualada: “Disposar del robot quirúrgic és un pas més. Ens permet fer cirurgies complexes amb més precisió i més seguretat per al pacient. És el que tot cirurgià desitja”” →

“L’escriptura em dona molta vida, em fa molt feliç. Però, si hi ha alguna cosa que m’agrada encara més que escriure, és llegir”

“M’agrada molt conèixer nous autors i autores i ara que jo mateixa he publicat, agraeixo molt el retorn per part dels lectors”

“Els metges estem molt en contacte amb la vulnerabilitat de les persones. Per tant, sí que crec que la medicina m’ha empès a entendre millor moltes històries”

Tània Soler (Sant Cugat del Vallès, 1991) és metgessa de família i treballa a les urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona i de l’Hospital General de Catalunya. També és escriptora i l’any passat va publicar la seva primera novel·la, Les veus del foc (La Magrana). La lectura, una afició que l’acompanya des de petita, ocupa un lloc central en la seva vida i està estretament vinculada, tant a la seva faceta literària, com a la seva professió.

Continua la lectura de “Tània Soler, metgessa de família i escriptora: “Llegir t’obre la ment i ser una persona oberta et fa ser millor metge”” →

“Des de fa gairebé tres anys, estem construint un servei territorial de Cardiologia entre l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital MútuaTerrassa, l’Hospital Althaia de Manresa i l’Hospital de Berga. Comptem amb grans professionals liderant aquesta aliança”

“Volem que els processos assistencials siguin únics, oferint els mateixos resultats de salut independentment de per on entri el pacient”

“La idea és que els professionals puguin tenir projectes a totes les institucions que formen part d’aquest servei. Per fer-ho sostenible i obtenir resultats, hem de tenir en compte quin impacte té la distància i el desplaçament i veure com podem atendre aquests aspectes per fer-los la vida més fàcil”

“Crec que ens començarem a trobar professionals que no podran o no voldran viure a la primera o segona corona de Barcelona i que optaran per altres projectes vitals. Si som capaços de fer aliances i oferir projectes de carrera més complets, tindrem més èxit a l’hora d’aconseguir que els professionals escullin els hospitals comarcals”

Xènia Acebes (Esplugues de Llobregat, 1978) és especialista en Oftalmologia i, actualment, és la directora assistencial de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Anteriorment, havia estat la directora de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut. Parlem amb la doctora Acebes sobre el treball en xarxa, en aquest cas, prenent com a exemple l’experiència de l’Hospital de Sant Pau, un hospital de tercer nivell que, des de ja fa uns anys, està duent a terme projectes de col·laboració amb altres hospitals més petits d’arreu de Catalunya. Aquestes aliances estratègiques tenen l’objectiu de garantir a tota la població els mateixos resultats de salut, independentment del lloc de residència.

Continua la lectura de “Xènia Acebes, directora assistencial de l’Hospital de Sant Pau: “Els hospitals ens hem de parlar de tu a tu i això significa fer aliances i compartir dificultats i fortaleses”” →

“Una professora va riure quan li vaig dir que volia estudiar Medicina, però estic molt orgullós de no haver-me rendit. He tingut molts moments en què, per comoditat o per no creure en mi mateix, ho podria haver deixat”

“He fet feines bastant diferents, però el que més em va marcar va ser fer de paleta. Jo no he volgut ser metge per prestigi, sinó perquè em motivava des de petit”

“No hi ha millor lloc per aprendre Medicina que en un servei d’urgències. Hi veus de tot i això et dona molta experiència. Ara mateix, estic molt motivat i amb moltes ganes de seguir aprenent. Vaig a treballar amb un somriure”

Sergio Moreno Ruiz (Barcelona, 1989) és metge de família i exerceix com a adjunt d’Urgències al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Es va criar a Sant Vicenç dels Horts, en una família modesta, i des de ben petit es va començar a interessar per l’anatomia i la medicina en general. Però aquesta motivació no es corresponia amb les ganes d’estudiar d’aquell adolescent. Després de fer un cicle de Tècnic d’Auxiliar d’Infermeria, va fer un curs pont per accedir a un grau superior d’Anatomia Patològica, mentre anava fent petites feines, com ara fuster o paleta. Un dia es va plantejar seriosament reprendre el camí cap a la Medicina i es va matricular al grau superior de Documentació Sanitària. Finalment, va presentar-se a les PAU i, amb 24 anys, va complir el seu somni d’entrar a la facultat de Medicina i convertir-se en el primer metge de la seva família.

Continua la lectura de “Sergio Moreno, metge d’urgències: “No vaig estudiar Medicina quan tocava perquè no era bon estudiant i tenia el cap a una altra banda”” →

“Tothom vol més simulació i vol aprendre més. Això demostra que, tot i que tinguem burnout i estiguem cansats, els professionals tenim moltes ganes de fer-ho millor”

“Fer una simulació implica que t’has de permetre equivocar-te i entendre que, en una situació de crisi, per molt que tu en sàpigues molt i que siguis el millor, l’estrès pot fer que deixis de veure la globalitat de la situació”

“Ens interessa molt entrenar les habilitats no tècniques: la comunicació, el treball en equip, el lideratge o la gestió de recursos”

“Al final, fem un debriefing conjunt, que és on es dona l’aprenentatge de veritat. Es descarreguen les emocions i, tot seguit, es parla d’allò que s’ha fet bé, del que es podria haver fet diferent i, finalment, d’allò que es pot fer per millorar com a equip. Sempre, amb molt de respecte”

La simulació clínica permet que els equips assistencials entrenin diferents competències i habilitats en entorns segurs, però alhora extremadament realistes, abans d’intervenir davant de pacients i de situacions reals. En parlem amb la pediatra, cap d’estudis d’especialitats hospitalàries i coordinadora de simulació del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), Ester Cañadell (1978, Barcelona), que ens dona a conèixer una iniciativa molt interessant emmarcada en aquest àmbit: la primera Lliga Catalana de Simulació. La doctora Cañadell ens va explicar el projecte uns dies abans de la seva celebració, que va tenir lloc el passat 28 d’abril a l’Hospital Universitari CST. Hi van participar 120 professionals que integraven vuit equips procedents de set hospitals catalans. Finalment, l’equip de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona s’hi va proclamar guanyador, en una final molt disputada amb l’Hospital de Mataró.

Continua la lectura de “Ester Cañadell, pediatra i coordinadora de simulació: “Està demostrat que els equips, quan s’entrenen en situacions controlades, són molt més eficients i l’atenció als pacients és més segura”” →

“La base del tractament de l’obesitat infantil és la intervenció sobre els estils de vida amb un enfocament psicoafectiu”

“Els nens i nenes no tenen poder de decisió sobre els hàbits que hi ha a casa. Són pacients que hem de desculpabilitzar i desestigmatitzar”

“Allò que fem en la nostra vida, ja des d’etapes molt precoces, condiciona la resposta futura del nostre cos a la capacitat d’acumular greix”

“A banda dels factors de risc cardiovascular, estem veient alteracions mecàniques derivades de l’obesitat de manera molt precoç, com apnees del son, problemes ortopèdics i de mobilitat o dolors articulars”

L’obesitat i, especialment, l’obesitat infantil, és una malaltia complexa i greu. Les darreres dècades, els percentatges d’obesitat infantil al nostre país s’han incrementat de manera alarmant: el 14% dels menors de 17 anys pateixen obesitat i el 20% tenen sobrepès. En parlem amb Eduard Mogas (Mollet del Vallès, 1987), pediatre especialitzat en Endocrinologia i coordinador de la Unitat de Tractament d’Obesitat Infantil de l’Hospital Vall d’Hebron. El doctor Mogas aprofundeix en les complicacions que deriven de l’obesitat infantil i ens explica la tasca de la unitat que coordina.

Continua la lectura de “Eduard Mogas, pediatre especialitzat en Endocrinologia: “Els problemes d’autoestima i els índexs d’angoixa dels nostres infants amb obesitat són molt elevats”” →

“Entendre el que passa és una part important per afrontar la malaltia i per cuidar els cuidadors”

“De petita, sempre duia paper i llapis de colors a sobre. M’inventava històries i feia còmics i contes”

“La música és molt poderosa. La memòria musical és de les darreres coses que es perden quan hi ha un deteriorament cognitiu. En les demències més avançades, és un vehicle per connectar amb les emocions”

“De cada llibre venut, en fem una donació a la Fundació Pasqual Maragall. Col·laborem una mica amb la recerca que estan fent en l’àmbit científic i també social”

Anna Ribera (Manresa, 1988) és metgessa especialista en Geriatria i fins fa molt poc ha treballat a l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic. Des de ben petita, li agrada escriure i dibuixar. Arran d’aquestes dues aficions, va escriure i il·lustrar un conte infantil: La cançó més bonica del món, on dona eines per abordar les situacions que viuen les famílies que conviuen amb persones amb demència o Alzheimer. El conte es va publicar l’any 2025 i, per cada exemplar venut, es destina un euro a la Fundació Pasqual Maragall.

Continua la lectura de “Anna Ribera, geriatra i autora d’un conte infantil sobre l’Alzheimer: “La part més dura de conviure amb una malaltia neurodegenerativa se l’emporten els familiars i cuidadors. Per això, volia donar-los una mica de llum”” →