El blog del teu col·legi professional

“Des de fa gairebé tres anys, estem construint un servei territorial de Cardiologia entre l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital MútuaTerrassa, l’Hospital Althaia de Manresa i l’Hospital de Berga. Comptem amb grans professionals liderant aquesta aliança”

“Volem que els processos assistencials siguin únics, oferint els mateixos resultats de salut independentment de per on entri el pacient”

“La idea és que els professionals puguin tenir projectes a totes les institucions que formen part d’aquest servei. Per fer-ho sostenible i obtenir resultats, hem de tenir en compte quin impacte té la distància i el desplaçament i veure com podem atendre aquests aspectes per fer-los la vida més fàcil”

“Crec que ens començarem a trobar professionals que no podran o no voldran viure a la primera o segona corona de Barcelona i que optaran per altres projectes vitals. Si som capaços de fer aliances i oferir projectes de carrera més complets, tindrem més èxit a l’hora d’aconseguir que els professionals escullin els hospitals comarcals”

Xènia Acebes (Esplugues de Llobregat, 1978) és especialista en Oftalmologia i, actualment, és la directora assistencial de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Anteriorment, havia estat la directora de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut. Parlem amb la doctora Acebes sobre el treball en xarxa, en aquest cas, prenent com a exemple l’experiència de l’Hospital de Sant Pau, un hospital de tercer nivell que, des de ja fa uns anys, està duent a terme projectes de col·laboració amb altres hospitals més petits d’arreu de Catalunya. Aquestes aliances estratègiques tenen l’objectiu de garantir a tota la població els mateixos resultats de salut, independentment del lloc de residència.

Continua la lectura de “Xènia Acebes, directora assistencial de l’Hospital de Sant Pau: “Els hospitals ens hem de parlar de tu a tu i això significa fer aliances i compartir dificultats i fortaleses”” →

“Una professora va riure quan li vaig dir que volia estudiar Medicina, però estic molt orgullós de no haver-me rendit. He tingut molts moments en què, per comoditat o per no creure en mi mateix, ho podria haver deixat”

“He fet feines bastant diferents, però el que més em va marcar va ser fer de paleta. Jo no he volgut ser metge per prestigi, sinó perquè em motivava des de petit”

“No hi ha millor lloc per aprendre Medicina que en un servei d’urgències. Hi veus de tot i això et dona molta experiència. Ara mateix, estic molt motivat i amb moltes ganes de seguir aprenent. Vaig a treballar amb un somriure”

Sergio Moreno Ruiz (Barcelona, 1989) és metge de família i exerceix com a adjunt d’Urgències al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Es va criar a Sant Vicenç dels Horts, en una família modesta, i des de ben petit es va començar a interessar per l’anatomia i la medicina en general. Però aquesta motivació no es corresponia amb les ganes d’estudiar d’aquell adolescent. Després de fer un cicle de Tècnic d’Auxiliar d’Infermeria, va fer un curs pont per accedir a un grau superior d’Anatomia Patològica, mentre anava fent petites feines, com ara fuster o paleta. Un dia es va plantejar seriosament reprendre el camí cap a la Medicina i es va matricular al grau superior de Documentació Sanitària. Finalment, va presentar-se a les PAU i, amb 24 anys, va complir el seu somni d’entrar a la facultat de Medicina i convertir-se en el primer metge de la seva família.

Continua la lectura de “Sergio Moreno, metge d’urgències: “No vaig estudiar Medicina quan tocava perquè no era bon estudiant i tenia el cap a una altra banda”” →

“Tothom vol més simulació i vol aprendre més. Això demostra que, tot i que tinguem burnout i estiguem cansats, els professionals tenim moltes ganes de fer-ho millor”

“Fer una simulació implica que t’has de permetre equivocar-te i entendre que, en una situació de crisi, per molt que tu en sàpigues molt i que siguis el millor, l’estrès pot fer que deixis de veure la globalitat de la situació”

“Ens interessa molt entrenar les habilitats no tècniques: la comunicació, el treball en equip, el lideratge o la gestió de recursos”

“Al final, fem un debriefing conjunt, que és on es dona l’aprenentatge de veritat. Es descarreguen les emocions i, tot seguit, es parla d’allò que s’ha fet bé, del que es podria haver fet diferent i, finalment, d’allò que es pot fer per millorar com a equip. Sempre, amb molt de respecte”

La simulació clínica permet que els equips assistencials entrenin diferents competències i habilitats en entorns segurs, però alhora extremadament realistes, abans d’intervenir davant de pacients i de situacions reals. En parlem amb la pediatra, cap d’estudis d’especialitats hospitalàries i coordinadora de simulació del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), Ester Cañadell (1978, Barcelona), que ens dona a conèixer una iniciativa molt interessant emmarcada en aquest àmbit: la primera Lliga Catalana de Simulació. La doctora Cañadell ens va explicar el projecte uns dies abans de la seva celebració, que va tenir lloc el passat 28 d’abril a l’Hospital Universitari CST. Hi van participar 120 professionals que integraven vuit equips procedents de set hospitals catalans. Finalment, l’equip de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona s’hi va proclamar guanyador, en una final molt disputada amb l’Hospital de Mataró.

Continua la lectura de “Ester Cañadell, pediatra i coordinadora de simulació: “Està demostrat que els equips, quan s’entrenen en situacions controlades, són molt més eficients i l’atenció als pacients és més segura”” →

“La base del tractament de l’obesitat infantil és la intervenció sobre els estils de vida amb un enfocament psicoafectiu”

“Els nens i nenes no tenen poder de decisió sobre els hàbits que hi ha a casa. Són pacients que hem de desculpabilitzar i desestigmatitzar”

“Allò que fem en la nostra vida, ja des d’etapes molt precoces, condiciona la resposta futura del nostre cos a la capacitat d’acumular greix”

“A banda dels factors de risc cardiovascular, estem veient alteracions mecàniques derivades de l’obesitat de manera molt precoç, com apnees del son, problemes ortopèdics i de mobilitat o dolors articulars”

L’obesitat i, especialment, l’obesitat infantil, és una malaltia complexa i greu. Les darreres dècades, els percentatges d’obesitat infantil al nostre país s’han incrementat de manera alarmant: el 14% dels menors de 17 anys pateixen obesitat i el 20% tenen sobrepès. En parlem amb Eduard Mogas (Mollet del Vallès, 1987), pediatre especialitzat en Endocrinologia i coordinador de la Unitat de Tractament d’Obesitat Infantil de l’Hospital Vall d’Hebron. El doctor Mogas aprofundeix en les complicacions que deriven de l’obesitat infantil i ens explica la tasca de la unitat que coordina.

Continua la lectura de “Eduard Mogas, pediatre especialitzat en Endocrinologia: “Els problemes d’autoestima i els índexs d’angoixa dels nostres infants amb obesitat són molt elevats”” →

“Entendre el que passa és una part important per afrontar la malaltia i per cuidar els cuidadors”

“De petita, sempre duia paper i llapis de colors a sobre. M’inventava històries i feia còmics i contes”

“La música és molt poderosa. La memòria musical és de les darreres coses que es perden quan hi ha un deteriorament cognitiu. En les demències més avançades, és un vehicle per connectar amb les emocions”

“De cada llibre venut, en fem una donació a la Fundació Pasqual Maragall. Col·laborem una mica amb la recerca que estan fent en l’àmbit científic i també social”

Anna Ribera (Manresa, 1988) és metgessa especialista en Geriatria i fins fa molt poc ha treballat a l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic. Des de ben petita, li agrada escriure i dibuixar. Arran d’aquestes dues aficions, va escriure i il·lustrar un conte infantil: La cançó més bonica del món, on dona eines per abordar les situacions que viuen les famílies que conviuen amb persones amb demència o Alzheimer. El conte es va publicar l’any 2025 i, per cada exemplar venut, es destina un euro a la Fundació Pasqual Maragall.

Continua la lectura de “Anna Ribera, geriatra i autora d’un conte infantil sobre l’Alzheimer: “La part més dura de conviure amb una malaltia neurodegenerativa se l’emporten els familiars i cuidadors. Per això, volia donar-los una mica de llum”” →

Els avenços recents en virologia mèdica han fet que els diagnòstics virològics siguin més ràpids i precisos, i que tinguin un impacte directe en la presa de decisions clíniques i en la salut pública. En aquest apunt, us presentem el nou Diccionari de virologia, elaborat pel TERMCAT i el Departament de Salut, que recull més de 330 termes bàsics relatius a la classificació dels virus, el cicle víric i la interacció amb l’hoste, la transmissió, l’epidemiologia, les aplicacions en biotecnologia i salut, i la bioseguretat.

Continua la lectura de “Per a què serveix un diagnòstic virològic? El Diccionari de virologia, un recurs útil per a la medicina clínica” →

“La desprescripció és un procés longitudinal. No significa que el pacient ve un dia a la consulta i que, de cop, li traiem la meitat dels medicaments que està prenent. Es tracta d’anar reajustant què convé i què hem de treure en funció del balanç entre risc i benefici”

“Quan parlem de polimedicació, no només és un tema de quantitat, sinó de qualitat. Cal personalitzar sempre”

Les benzodiazepines no són fàrmacs dolents per se, però cal revisar-ne els tractaments, perquè minven la capacitat cognitiva i funcional. Es recepten per una durada concreta, no per a tota la vida. Hem de fer-ne balanç i valorar què convé més”

Francesc Alòs (Bell-lloc d’Urgell, 1987) és metge de família, forma part de l’equip assistencial del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona i treballa de manera específica en temes de compliment terapèutic. Parlem amb el doctor Alòs sobre la desmedicalització o la desprescripció, és a dir, sobre la possibilitat de fer balanç i valorar, en persones grans i polimedicades, la retirada de certs fàrmacs o la reducció de la dosi, sempre que això suposi un benefici clar i una millora de la capacitat funcional i de la qualitat de vida del pacient.

Continua la lectura de “Francesc Alòs, metge de família: “Un fàrmac pot ser favorable individualment, però, combinat amb cinc o deu més, cal valorar si els efectes adversos són més elevats que el benefici”” →

“L’ajuda dels companys ha estat fonamental, sobretot per valorar si els casos eren rellevants i realment aportaven aprenentatge”

“Si només oferim classes denses i llibres de 800 pàgines, cada cop serà més difícil despertar interès en les noves generacions. Cal adaptar el llenguatge i les eines sense perdre rigor”

“Rebre el reconeixement del Congrés Europeu de Medicina Interna m’ha donat seguretat i ha reforçat la idea que el projecte pot tenir futur”

“Pokémon ha marcat molt la nostra generació i inspirar-me en la seva estètica ha estat una manera de retre-li homenatge”

Munir Mohamed Mimun (Màlaga, 1993) és resident de cinquè any de Medicina Interna al Consorci Sanitari de Terrassa. Arran de la seva forta vocació docent, ha desenvolupat un videojoc formatiu com a part de la seva tesi doctoral. El projecte, creat gairebé en solitari, ha estat batejat amb el nom GEMAS (Gamificació en Infermeria i Medicina per a l’Aprenentatge per Simulació, segons les sigles en castellà), i ha estat reconegut recentment al Congrés Europeu de Medicina Interna, en la categoria d’Early Career.

Continua la lectura de “Munir Mohamed Mimun, metge resident de Medicina Interna i creador d’un videojoc de formació clínica: “Hi ha residents amb idees molt bones que només necessiten algú que els escolti i els animi a tirar endavant”” →

“A la Meva Salut, tenim l’opció de posar ‘sí’ a la donació d’òrgans i teixits. I encara tenim una altra opció: deixar-ne constància en un document de voluntats anticipades”

“Els professionals hem de tenir en ment que part del final de vida i una de les alternatives per poder ajudar altres persones és la donació. I això no va en contra dels nostres principis deontològics, sinó que n’és una part”

“S’han incrementat els criteris perquè les persones puguin ser donants. L’edat ja no n’és un motiu d’exclusió”

“Un únic donant pot ajudar més de cent persones a través de la donació de teixits. És quelcom que normalment tenim molt poc present”

Al llarg de l’any 2025, els hospitals catalans van dur a terme 1.356 trasplantaments d’òrgans, gràcies a 370 donants cadàver i 174 donants vius. El sistema de donació i trasplantaments de Catalunya i de tot l’Estat espanyol és un referent mundial per la seva organització i gestió. A més, els avenços mèdics, tecnològics, farmacològics i, fins i tot, legals han permès anar ampliant el perfil dels donants d’òrgans. No obstant això, malgrat l’increment de l’activitat, hi ha una dada que preocupa: el percentatge de famílies que es neguen a donar els òrgans d’un familiar mort està augmentant lleument des de fa uns anys. En parlem amb el metge intensivista i director del Programa de Trasplantament de l’Hospital de Bellvitge, Gabriel Moreno-González (Mèxic, 1979).

Continua la lectura de “Gabriel Moreno-González, metge intensivista: “Hi ha poca cultura de parlar de què és el que volem després de morir i la donació és una part integral del final de vida”” →