Clara Prats: “El treball amb científics de diferents disciplines durant la pandèmia ha trencat moltes barreres”

Clara Prats és física i investigadora del grup de recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos BIOCOM SC de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Ha estat una de les veus expertes que més llum ha aportat en aquesta pandèmia, tant per les seves aportacions científiques i rigoroses, com pel seu tarannà.

Continua la lectura de “Clara Prats: “El treball amb científics de diferents disciplines durant la pandèmia ha trencat moltes barreres””

Ivon Cuscó, biòloga del Programa d’Identificació Genètica de desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme: “Quan els familiars veuen que hi ha algú al darrere que està buscant activament el seu desaparegut ja comencen a tancar el dol”

Ivon Cuscó (Barcelona, 1973) és biòloga i treballa com a facultativa al laboratori de l’Àrea de Genètica Clínica i Molecular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’entrevistem amb motiu de la seva tasca al Programa d’Identificació Genètica (PIG), que té com a objectiu identificar les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, un projecte que defineix com a “apassionant”, “molt emocionant i impactant”.

Continua la lectura de “Ivon Cuscó, biòloga del Programa d’Identificació Genètica de desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme: “Quan els familiars veuen que hi ha algú al darrere que està buscant activament el seu desaparegut ja comencen a tancar el dol””

‘Em vull vacunar!’, un conte perquè petits i no tant petits deixin de tenir por a les vacunes

La metgessa Cristina Cabeza és intensivista i treballa a la unitat de cures intensives de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa (HUMT). Cada any, aquesta corporació organitza un concurs literari entre els seus treballadors i el seu relat va ser el guanyador de la darrera edició. Cabeza va escriure Em vull vacunar!, un conte per ajudar els més menuts a perdre la por a les vacunes. I com es pot espantar la por? Amb informació. El conte explica la història de la Martina i la seva germana Bruna. La Martina és la gran, ja té sis anys i ha d’anar al pediatre per vacunar-se. Fa tot el dia que rondina, preocupada, però, després d’atendre les explicacions a l’escola i de la seva mare sobre com es van descobrir les vacunes i com han contribuït a millorar la vida i la salut de les persones d’arreu del món, comprèn com són de valuoses i s’encoratja cap a la consulta. A la història apareixen mascaretes i referències a la vacuna contra la COVID-19 i és que els nens no són aliens a la pandèmia. Cabeza es va inspirar en les seves pròpies filles per escriure aquesta història en un moment en què va haver de fer una petita pausa professional. A més de parlar amb ella sobre el seu conte, hem conversat sobre com va viure els primers moments de la crisi sanitària, la reacció dels nens i la necessitat de comunicar bé per no deixar espai a la por.

Continua la lectura de “‘Em vull vacunar!’, un conte perquè petits i no tant petits deixin de tenir por a les vacunes”

Lluís Guerrero: “El metge que escolta no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes”

Arqueòleg, paleopatòleg, científic, historiador, escriptor… i, per sobre de tot, metge. Lluís Guerrero és un home polièdric que viu en el punt on convergeixen la ciència i la cultura. És especialista en cirurgia cardiovascular i, tot i que ja s’ha jubilat del sistema públic de salut, encara continua en actiu. Ben conegut a Manresa, la seva ciutat d’acollida, compagina l’atenció als malalts amb la recerca històrica i l’escriptura, tant acadèmica com literària. És un expert en la prehistòria del Solsonès, època que ha estudiat des de l’antropologia i la paleopatologia, i ha participat en nombroses excavacions arqueològiques a la zona. També s’ha dedicat a la història de la medicina i a la recuperació de les biblioteques mèdiques a través de l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut Simeó i Selga, institució col·legial que dirigeix. Entre altres activitats, està al capdavant de la revista Gimbernat d’història de la medicina catalana i és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Hem conversat amb ell sobre el solsonià (una subcultura del neolític mitjà català), sobre la seva passió i compromís per la cultura i el patrimoni i sobre com les arts poden salvar els metges.

Continua la lectura de “Lluís Guerrero: “El metge que escolta no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes””

Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant”

Hi ha famílies que tenen històries que mereixen ser explicades. La de Victoria Pulido n’és una. El seu pare era el reconegut otorinolaringòleg Rafael Pulido (Barcelona, 1911 – 2002), un dels pioners de la cirurgia funcional del càncer de laringe a Espanya i, tot i haver compartit deu anys de carrera treballant al seu costat (ambdós tenen la mateixa especialitat), no s’ho havien explicat tot. Uns anys després de la seva mort, un desconegut va preguntar per ell i per la seva feina com a metge durant la Guerra Civil. A casa, no en sabien res i la sorpresa va arribar quan, revisant els documents que el pare havia donat al germà gran, hi van trobar una gran història al darrere.

Rafael Pulido, que mai havia parlat d’aquella època, havia estat el cirurgià d’un dels pocs trens quiròfans que van funcionar durant el conflicte: el tren hospital número 20. Com a metge del bàndol republicà, Pulido va salvar milers de vides, sobretot a la zona de l’Ebre. Quan va acabar la Guerra, li van cremar l’uniforme per evitar represàlies, però va conservar els fulls operatoris d’aquell moment on explicava minuciosament tota l’activitat mèdica i quirúrgica feta per a cada pacient i soldat ferit. Avui dia, aquesta documentació ha estat cabdal per localitzar fosses comunes i per poder posar nom i cognoms a algunes de les persones enterrades allà.

Continua la lectura de “Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant””

“La trucada”, una cançó per refer-se del desànim per la COVID-19

“Poder dir que el darrer any ha estat una merda és terapèutic”

Mariví Ortega i Víctor Espiga treballen a l’Hospital de Mollet. Ella és psiquiatre i ell anestesiòleg al servei d’addiccions del centre. Durant la primera onada de la COVID-19, el març de 2020, tal com van fer moltíssims professionals, es van posar a disposició de les necessitats del moment. Durant un temps, tots dos van passar a donar suport als companys i companyes que atenien els pacients COVID-19 fent de pont entre els pacients ingressats en la planta Unitat 3 i semicrítics i els familiars dels malalts. La unitat on es van “recol·locar” va viure tota aquesta experiència amb molta intensitat i es va crear un lligam molt fort entre els companys.

Quan la primera onada va donar un respir, alguns membres d’aquesta unitat amb altres col·legues van decidir muntar la Mollet Covid Band i fer servir la música com a eina de recomposició emocional. D’aquesta agrupació va néixer la cançó La trucada, un homenatge a tots els professionals sanitaris i a tots aquells que van patir les conseqüències de la COVID-19 i els seus familiars. Hem parlat amb els doctors Ortega i Espiga sobre l’esclat de la pandèmia, els sentiments que van sorgir llavors i com, gràcies a la música, van aconseguir riure en un moment tan complicat.

Podeu trobar i gaudir de La trucada a diferents plataformes com Spotify i a Youtube.

Continua la lectura de ““La trucada”, una cançó per refer-se del desànim per la COVID-19”

Albert Estiarte, camí de Tòquio 2020 amb la selecció espanyola de waterpolo

Des de l’emblemàtic Barcelona’92, el metge de l’esport Albert Estiarte no ha fallat mai a uns Jocs Olímpics. Els de Tòquio 2020, que se celebren aquest 2021 a conseqüència de la COVID-19, no en seran una excepció. Estiarte no és només un afeccionat i entusiasta de l’esport, hi té, a més, un paper important: és el metge de la selecció espanyola de waterpolo des de 1988. Ell i els seus germans sempre han estat vinculats a l’aigua i al CN Manresa i tots tres han estat olímpics: uns “de veritat”, com a esportistes (els seus germans són el waterpolista Manel Estiarte i la desapareguda nedadora Rosa Estiarte), i ell, de manera “fictícia”, com a metge dels equips masculí i femení, segons les seves paraules. Durant molts anys, Estiarte també va ser un destacat jugador de waterpolo i va compaginar la medicina i l’aigua fins que, finalment, va trobar la fórmula per compaginar les dues passions. A banda de ser el metge de la selecció, Estiarte també dirigeix la Clínica Sant Josep de Manresa i és director adjunt de la Fundació Althaia, a qui pertany la clínica. Amb una gran vitalitat i energia, ultima els detalls per viatjar al Japó amb els seus jugadors cap als que, segur, seran els Jocs Olímpics més inusuals de la història.

Continua la lectura de “Albert Estiarte, camí de Tòquio 2020 amb la selecció espanyola de waterpolo”

Sergi Vaquer, metge a l’Agència Espacial Europea: “El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’hi adapti tan bé”

Sergi Vaquer, nascut a Barcelona fa 38 anys, és metge intensivista i treballa a l’Agència Espacial Europea (ESA) coordinant l’equip de professionals mèdics que tenen cura de la salut dels astronautes que s’embarquen a les missions espacials. En aquesta entrevista, feta per videoconferència des de Colònia (Alemanya), el doctor Vaquer ens explica què és i què fa un metge d’astronautes, què necessita un professional per arribar a desenvolupar aquesta feina i quins han estat els moments més emocionants que ha viscut a l’ESA.

Continua la lectura de “Sergi Vaquer, metge a l’Agència Espacial Europea: “El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’hi adapti tan bé””

Carles Hervás, el metge que recupera la història mèdica de la Guerra Civil

És difícil presentar Carles Hervás, doctor en Medicina i en Història, havent de fer una síntesi del seu prolífic currículum. Si en aquesta conversa destaquem un aspecte de la seva carrera, és el seu vessant com a historiador especialitzat en la medicina i el sistema sanitari a Catalunya durant la II República (1931-1939) i la Guerra Civil (1936-1939). De tarannà curiós i amb esperit humanista, Hervás ja està retirat de l’exercici de la medicina com anestesista pediàtric, però no de l’ofici d’historiador. Continua fent recerca sobretot dels anys de la Guerra Civil i de la postguerra. Les seves investigacions fan sortir a la llum fets i espais encara amagats d’aquesta terrible època de la nostra història.

Continua la lectura de “Carles Hervás, el metge que recupera la història mèdica de la Guerra Civil”

Mònica Moro, la metgessa que ha portat al Senegal el llenguatge de les arpilleres xilenes

A la metgessa Mònica Moro un dia se li va posar una cosa al cap i ja res no l’ha aturat. El 2018 va viatjar amb la seva família al Senegal, on va conèixer les dones d’Ibel, a País Bassari, i de l’illa d’Ehij, a la Casamance, al sud del país. Des d’aquell estiu i amb la col·laboració de l’Ateneu de Sant Roc de Badalona i de molts amics, tant d’aquí com del Senegal, va iniciar el projecte Enfila Badalona-Senegal, amb el qual ha portat l’art de les arpilleres xilenes a les dones d’aquestes zones rurals i pesqueres perquè expliquin la seva realitat i també per aconseguir autogestionar-se econòmicament a través de la venda d’aquest producte artesanal. Després de diversos viatges, tot i les restriccions sanitàries internacionals, Moro no ha parat de bellugar-se i de trobar maneres d’ajudar en tot allò que li han demanat. El que va començar amb un taller tèxtil s’ha convertit avui en l’associació Camina Senegal.

Continua la lectura de “Mònica Moro, la metgessa que ha portat al Senegal el llenguatge de les arpilleres xilenes”