“A emergències, hem de saber una mica de tot. El que més m’apassiona és la importància dels actes que fas i que no fas… Però, sobretot, la immediatesa”

“L’actual SEM és un servei increïble. La gent no l’acaba de conèixer. Hi ha un munt de professionals, especialistes de tot, amb unitats espectaculars”

“Vaig fer la meva darrera guàrdia amb els meus fills, que també treballen al SEM. No havíem coincidit mai. Va ser una sorpresa molt emotiva”

Jaume Motos (Ciudad Real, 1959) és especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu. Fa poc que s’ha jubilat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya, on era el metge més antic, i ha compartit amb nosaltres vivències i reflexions de tota una carrera que ha viscut amb veritable passió i dedicació.

S’acaba de jubilar del SEM, però no en tenia gaires ganes, oi?
La veritat és que no, no em volia jubilar. Volia continuar amb un torn de la meitat de les guàrdies, però les circumstàncies no ho han permès. Avui dia només els surt a compte als metges de família i als pediatres de l’atenció primària, perquè la legislació els permet poder compaginar l’activitat amb la pensió. Però, a la resta d’especialitats, de moment, quan arriba l’edat de jubilació, o bé cobres la pensió o bé treballes. Jo volia continuar i, la veritat, és que estic trist d’haver acabat.

Com va ser el seu últim dia de feina?
El dia de la meva última guàrdia, quan vaig anar a l’hospital a fer el canvi de torn, em vaig trobar tot de vehicles d’emergències, ambulàncies, els equips de control del SEM… moltes unitats. I vaig pensar, què ha passat aquí? Hi ha hagut un accident? I el tema era que tots els meus companys s’havien reunit i havien posat totes les sirenes de les unitats per fer-me un homenatge. Em vaig emocionar moltíssim, vaig plorar i tot. Va ser una sorpresa molt bonica.

Quants anys portava al SEM?
Com molts joves de la meva època, jo treballava a la Creu Roja. Creu Roja de Sabadell va portar a Catalunya la primera UCI mòbil, amb què es van començar a fer guàrdies. Jo havia acabat la carrera i vaig començar a fer alguna guàrdia. Estem parlant de l’any 1984. Vaig fer-ne fins i tot un treball de doctorat: els primers 700 trasllats que es van fer amb les UCI mòbils a Catalunya. La consellera Marina Geli ens ho va reconèixer i ens van fer un homenatge per ser la primera UCI mòbil de Catalunya. A partir d’aquí, ja es va formar el primer pla pilot del SEM. Jo ja estava allà i hi he continuat fins ara. Durant vint anys, he compaginat les meves dues feines: cirurgia general, fent guàrdies a l’Hospital Parc Taulí, i les guàrdies del SEM. Va haver-hi una època en la qual m’era igual no fer festa els caps de setmana, fins i tot feia guàrdies d’helicòpter.

La seva vocació, en principi, era la cirurgia, però sembla que les emergències el van anar seduint.
Efectivament. Vaig passar un moment molt dolent en la meva vida quan, per les hores de feina que comportava, vaig haver de triar entre continuar de cirurgià o dedicar-me a les emergències. Després de molt pensar-hi, vaig triar emergències. Ara no me’n penedeixo gens.

Què tenen les emergències?
Les emergències, des del punt de vista mèdic, tenen una cosa que apassiona: la immediatesa. No has d’esperar, els resultats els tens de seguida. Del que fas o no fas pot dependre la vida d’una persona. Hi ha altres companys que també es troben en aquesta circumstància, però en el nostre cas, com diu el mateix nom, es tracta d’emergències. Hem de saber una mica de tot, sense ser grans especialistes en res i potser el que més m’apassiona és la importància dels actes que fas o no fas… Però, sobretot, la immediatesa.

Ens ha comentat abans que no es volia jubilar. Creu que a la professió mèdica els professionals tenen més problemes per “desenganxar-se” de la professió que en altres àmbits?
Ho he parlat amb companys i, per a la immensa majoria, la jubilació no és un bon moment a la seva vida. És cert que, degut a una pressió assistencial immensa, alguns companys hi arriben amb la seva salut afectada, però, així i tot, aquestes persones estic segur que també se’n recorden de la professió. Hi ha feines i hi ha professions, i ser metge és una professió. El doctor Guillermo Dierssen, un neurocirurgià molt famós de la Universitat de Cantàbria, que és el pare de la cirurgia estereotàxica, té una cita molt senzilla, però molt maca que diu: “Ser metge dona l’oportunitat d’ajudar el pròxim i aquesta és la raó i la justificació de la seva existència”. Doncs això, hi ha feines i hi ha professions, i jo soc dels que pensa que la professió de metge s’exerceix tota la vida.

Al llarg de la seva trajectòria professional, com han canviat les emergències?
Els canvis, sobretot, han estat en els equips de professionals, en la seva formació i en els mitjans. Jo he viscut l’època en la qual teníem dos UCI per tota Catalunya, una a l’Hospital Parc Taulí i l’altra a l’Hospital de Bellvitge. Estàvem sols i fèiem el que podíem. Fins i tot, recordo un dia en el qual un noi que havia tingut un accident molt greu de moto va venir a un hospital de l’àrea metropolitana. L’havien de portar a un hospital de nivell 3 de Barcelona, però estava dessagnant-se, perquè tenia un traumatisme abdominal molt greu. Jo, que era cirurgià, vaig haver de dir-li a l’únic cirurgià de l’hospital metropolità que hi havia: ja t’ajudo. El vam operar i, després, el vaig treure de quiròfan i el vaig portar a l’altre hospital… El noi es va salvar.

Per sort, ara hi ha més mitjans i una altra organització…

Sí, i paral·lelament a l’augment de mitjans a tots els hospitals comarcals, el SEM actual és un servei increïble. Crec que la gent no l’acaba de conèixer. Som un munt de professionals, especialistes de tot, tenim l’ECMO [oxigenació per membrana extracorpòria], tenim unitats sofisticadíssimes, com la de risc químic; UCI mòbils espectaculars; un helicòpter de guàrdia per cada província; un helicòpter de guàrdia de nit, unitats de pediatria, de geriatria, inclús de psicologia… Ara que està la festa, haig de marxar… [riu].

Aviat l’especialitat d’urgències i emergències serà una realitat. Si vostè fos ara estudiant de medicina, l’hauria escollit?
Si jo fos un estudiant de medicina, no pensaria en altra cosa que en ser metge especialista d’emergències. He tingut la sort de fer una especialitat a la qual m’he dedicat, la Cirurgia General. Però al SEM hem coexistit metges de moltes especialitats, inclús sense especialitat. Grans professionals que sempre han demanat que aquesta especialitat fos reconeguda acadèmicament. És just que ara no només surti per als nous metges, sinó que a tots aquests companys els sigui reconeguda pels seus anys d’experiència, perquè han fet una gran labor.

Hem sabut que els seus fills han seguit les seves passes. Com ha estat això?
Tinc dos fills, el Sergi i la Meritxell. El Sergi, de petit, era molt intel·ligent, però no acabava d’estudiar i la solució va ser que treballés de portalliteres, com vaig fer jo als 17 anys. Es va posar a treballar d’això i va començar a estudiar. I així, a poc a poc, ha fet dues carreres de ciències de la salut. La Meritxell va estudiar infermeria i, després, es va engrescar i va fer medicina. Però ella tenia la il·lusió de ser especialista en Medicina de Família. Quan va acabar, també es va apassionar per les emergències. La Meritxell ara treballa com a adjunta a Urgències a l’Hospital de Sant Pau i al SEM. I el Sergi està a l’UCI de l’Hospital de Sabadell i al SEM.

Tota la família al SEM?

Sí. I, de fet, la meva última guàrdia, sense que jo ho sàpigues, es va planificar per tal que la féssim tots tres junts, una cosa que no havia passat mai. Va ser molt emotiu.

Una manera molt bonica de deixar el SEM. Però, a més de ser metge, vostè també ha estudiat dret. És expert en bioètica i fa docència. En aquests camps també s’ha jubilat?
No, de moment no. Formo part del comitè de bioètica de l’Hospital de Sabadell i m’apassiona. Amb uns companys maquíssims, tractem temes molt espinosos de la medicina. També treballo com a professor de legislació sanitària i bioètica, fent classe a la Universitat Central de Catalunya (UCC) i a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). A més, també tinc el meu consultori.