“Quan un lector em diu que el meu llibre l’ha distret o que se li ha fet curt, no hi ha cap elogi que s’hi pugui comparar”

“Vaig començar a escriure amb una visió mèdica de la literatura: si era terapèutica per a mi, potser també ho podria ser per a d’altres persones”

“És important tenir una faceta que ens permeti sortir del rol de metge o metgessa: que sigui creativa, però que, alhora, exigeixi disciplina”

Lluís Valerio Sallent (Barcelona, 1965) és especialista en medicina familiar i comunitària i treballa com a responsable de la Unitat de Salud Internacional ICS Metropolitana Nord del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Germans Trias i Pujol. El doctor Valerio també escriu i és l’autor, sota el pseudònim Stalker, d’un cicle de novel·les ambientades a l’Àfrica que ha batejat amb el nom de Motorsoul i que consta de set títols, el darrer dels quals és La crònica diamant (Raig Verd, 2023).

D’on prové la teva afició per la literatura?

No tinc relació amb el món de la literatura. De fet, en soc un outsider. És un món molt complicat, on t’has de saber moure i, com a tots els oficis, hi ha interessos comercials. Vaig començar a escriure simplement perquè m’ajudava, era un exercici saludable que consistia a posar una mica d’ordre a situacions i circumstàncies que al nostre ofici es donen amb freqüència i que generen incomoditat o malestar. L’exercici de la medicina té relació amb la fatalitat i amb les injustícies: hi ha molts perquès que queden enlaire quan assisteixes pacients que han patit una desgràcia o que tenen un mal incurable. I això, amb els anys, i jo ja en tinc bastants, va passant factura, erosiona una mica. De vegades, donar-li a aquestes circumstàncies adverses un fil argumental i una lògica, encara que sigui ficció, almenys les fa més comprensibles i digeribles i pots fer un passet més sobre l’abisme. És tan senzill com això.

Com i quan vas fer el pas d’intentar publicar el que havies escrit?

Jo escrivia amb modèstia, amb el meu interès particular i prou, però un dia, casualment, com moltes coses en aquest món, un text meu va caure en mans d’una persona que va pensar que allò podria tenir interès per algú altre. En la ignorància de com funciona el món de l’edició, vaig portar l’original a una editorial i me’l van rebutjar… Però el vaig portar a una altra i, en aquesta, em van dir que sí. A partir d’aquí, hi ha hagut una certa continuïtat en les vendes i he anat publicant aquell material que ja tenia fet. No he creat les novel·les com un producte de venda, sinó que he anat publicant tot allò que portava al cap. Les meves novel·les estan al meu cap fa temps. Les vaig construint internament i després poso en paper i les escric ràpid. Tinc moltes històries al cap i encara no les he acabat, per sort.

La professió mèdica t’ha ajudat en la teva tasca d’escriptor?

El nostre ofici ens fa escoltar, hem d’aprendre a escoltar les persones, a interpretar el que diuen. Fixar-nos en els detalls, tenir orelles per sentir-hi i prendre’ns la molèstia de discernir forma part del nostre ofici. Això pot esdevenir un llibre ben gruixut, de quatre-mil pàgines, on, més enllà de continguts extensíssims que no ens acabaríem, hi ha un seguit de circumstàncies personals i de girs argumentals en la vida de les persones. Això pot servir per construir els llibres que vulguis, una biblioteca sencera, si cal. En aquest sentit, jo m’he beneficiat de l’ofici que tinc i no he hagut de fer massa esforç. He tingut la sort de treballar a l’Àfrica i, en un context cultural tan diferent, aquest conjunt de circumstàncies s’amplia exponencialment. Tens material per construir el que vulguis. Com diuen els psicòlegs, si alguna cosa t’incomoda, fes quelcom creatiu. Jo he tingut històricament aquesta sortida i no ha afectat la meva vida professional. He sentit el vostre pòdcast [Hipòcrates en pijama] i veig que altres companys coincideixen en el mateix. Escriure no ha afectat la meva carrera professional, en el sentit que no he hagut de sacrificar res, sinó que m’ha enriquit. Ordenar les idees, ja sigui amb la música, amb els llibres o amb qualsevol activitat creativa, sempre és bo.

Quina és la història del teu pseudònim i per què vas decidir fer-lo servir?

El pseudònim és una concessió i un homenatge al personatge de la novel·la homònima, Stalker, dels germans Strugatksi, que trobo que està plena d’imaginació i d’idees brillantíssimes. Em vaig identificar amb el protagonista. El fet d’adquirir un pseudònim respon a dos motius. El primer és que em dona llibertat: puc escriure del que vulgui, amb arguments que estan habitualment fora del mainstream de la literatura actual. Escric novel·les d’aventures no psicològiques, que no és el que més es ven ni el més habitual. El segon motiu és que jo no pretenia viure d’això ni que em fessin entrevistes [riu]. Simplement volia intentar expandir una mica el que escrivia, a través d’una editorial convencional. Jo tenia una visió mèdica de la literatura, pensava que si era terapèutica per a mi, potser també ho podia ser per a una altra persona.

Com conviuen Lluís Valerio i Stalker, doncs?

Jo no formava part del món de la literatura. Vaig pensar que escriure darrere d’un avatar protector em simplificaria molt les coses: no hauria de fer bolos ni promocions. Però arriba un moment, quan portes uns quants llibres, que això per a l’editorial es fa molt complicat. L’editorial sí que viu de la venda de llibres i amb un autor perpètuament amagat rere un pseudònim es fa difícil. Per tant, per respecte a aquestes persones de l’editorial Raig Verd, que sempre m’han tractat tan be, he fet una sortida de l’armari. Stalker és més que un pseudònim, és un avatar. Jo soc el Lluís Valerio i soc l’Stalker. Això ho tenim tots: el cor i la raó, el seny i la rauxa. Ser Stalker em blinda perquè hi diposito la part lúdica i creativa i, a l’altra banda, a la de Lluís Valerio, hi diposito la part científica i analítica. Són vasos comunicants, com el yin i el yang. Però això s’ha de treballar, no et ve donat.

Has mencionat que les teves novel·les són d’aventures no psicològiques. Quin estil i influències principals tenen els teus llibres?

Dostoievski o Tolstoi, els grans escriptors russos, van començar la gran tradició de la novel·la psicològica, on el lector veu l’acció i la trama a través dels ulls dels personatges; t’hi pots ficar dintre fins a extrems inimaginables. Una gran novel·la psicològica és Guerra i pau. Però les novel·les que sempre m’han agradat i de les quals he gaudit més són aquelles on les persones com tu, com jo i com tothom són arrossegades pel riu, que se les emporta, i pels avatars de la vida. Reconec que és una visió molt mèdica, hi ha girs argumentals a les vides de les persones que són així. Per exemple, m’agrada molt Moby Dick, una novel·la d’aventures que és una paràbola de tot. Qui som, nosaltres? Gent que va en un petit vaixell, mig a la deriva, en un mar ple de monstres, governats per bojos i on les persones raonables són fetes callar i on, a sobre, els monstres existeixen de debò. Gaudeixo més amb aquest tipus de novel·les on els personatges no poden portar les regnes d’allò que els passa; s’hi intenten adaptar com poden i a vegades se’n surten.

Com descriuries el teu cicle de novel·les Motorsoul?

Jo vaig escriure al meu món intern set novel·les, de les quals n’hem publicat sis. La trama responia al fet d’explicar com unes persones s’adapten o no a una situació d’extrema fatalitat que els posa a prova. Com el món africà m’és conegut, això em dona un avantatge. La novel·la negra nòrdica és un cas curiós, perquè està ambientada a països segurs i previsibles, però s’hi descriuen els pitjors assassinats. En canvi, a països on ja de per sí pateixen inestabilitat, és més fàcil ambientar una novel·la d’aventures. En aquest sentit, Motorsoul és un cicle de novel·les poc psicològiques ambientades a l’Àfrica amb personatges que s’enfronten a situacions extremes.

Què t’agrada més del procés literari: documentar-te, seure a escriure, la recepció per part dels lectors…?

El meu moment de glòria és quan una persona em diu “això m’ha distret” o “se m’ha fet curt” o “podies haver escrit una mica més”. No hi ha cap elogi que s’hi pugui comprar, aquesta crítica és el més meravellós. El procés d’escriure és xulo: a vegades se t’acudeix lligar idees, que les trames quedin ben explicades… Això està bé, però no em preocupa massa. El que em reafirma en el que faig és que algunes persones, no cal que en siguin moltes, em diguin: “quan surto de la feina, llegeixo la novel·la al metro i em transporta a l’Àfrica”. Em dono per pagat cinquanta-mil vegades.

Què creus que tenen en comú la literatura i la medicina?

Fer de metge fa veure el món d’una altra manera, sobretot quan fa molts anys que t’hi dediques. Es podria dir que, fins i tot, et deforma la mirada. La literatura i la medicina són vasos comunicants, és clar que sí. Hi ha alguns mecanismes psicològics que la gent fa servir en determinades situacions a la consulta i que els pots aplicar a una història i sonen molt reals. I, en sentit contrari, qualsevol activitat que suposi ordenar les teves idees i que signifiqui donar lògica a un procés és bona per a un ofici que requereix anàlisi. També soc músic aficionat i ho veig molt clar: la música ajuda a ordenar-te les idees, no hi ha més remei, si no, no sonaria res. És important que tinguem una faceta que ens permeti sortir del nostre rol de metge o metgessa, que ens permeti una llibertat o un altre rol, com el que tinc jo amb Stalker; una activitat que tingui una disciplina interna. Que sigui creatiu, que es pugui gaudir, però que alhora signifiqui una immersió i una disciplina sense la qual aquell producte no sortiria. Pot ser pintar, escriure, el que sigui, però no dubto a recomanar-ho. Ho han dit molts metges al llarg de la història.

En aquest sentit, algun consell per als companys de professió?

Una manera factible i relativament senzilla de no estar tan cremats és poder sortir del nostre rol. Si ens mantenim sempre en el nostre paper de metges, al final aquest personatge ens devora i això no és bo per als pacients. Convé que tinguem la flexibilitat d’entrar-hi i sortir-hi. És el meu modestíssim consell, però potser no serveix per a tothom. Segons la meva experiència personal, ho recomano, perquè sortir del rol de metge és aterrar al món real i no puc afegir res que sigui més rellevant: això és bo per al pacient. Tothom hauria de tenir la possibilitat de sortir del seu rol, no només els metges.