“Vaig provar el twerk i vaig veure que no tenia res a veure amb el que jo m’imaginava. Treballes moltes parts de tot el cos”

“La meva fita és gaudir fent el que faig. És igual si ho faig millor o pitjor. Quan surto d’una classe de dansa penso: ‘Ostres, que bé que m’ho he passat’”

“Tot el que faig per a mi mateixa també és un guany a la feina, perquè m’ajuda a sobrecarregar-me menys”

Sònia Baró Sabaté (Barcelona, 1975) és especialista en medicina familiar i comunitària i treballa com a coordinadora de l’equip d’atenció a residències geriàtriques del CAP Larrard de Barcelona. La doctora Baró és aficionada a diverses activitats més enllà de la professió, com la costura i el maquillatge, però, d’entre totes les que porta a terme, en destaca molt especialment la dansa, que ha practicat al llarg de tota la seva vida. Ha fet dansa clàssica i contemporània i, actualment, hi fa una aproximació a través del twerking. Parlem amb ella sobre com va començar a practicar aquest estil de ball i sobre la necessitat de donar curs a la creativitat davant l’exercici d’una professió tan exigent com la medicina.

Com comença la teva afició per la dansa?
He tingut aficions tota la vida. Des de petita, he fet el que m’agradava, no només dansa, també dibuix, pintura… Soc de naturalesa inquieta i creativa. Vaig començar per la dansa perquè m’agradava moltíssim, tot i que em va costar una mica que des de casa em deixessin ballar. En el moment que vaig començar, la dansa era la meva passió. A partir d’aquí, vaig obtenir una formació en dansa clàssica i tota la vida he continuat ballant, encara que amb irregularitat. Durant l’època d’estudi, estava amb la companyia de la Universitat de Lleida, però quan va començar la formació MIR, el temps es va fer més escàs i vaig deixar de ballar una mica.

Com ho has anat compaginant amb la teva activitat diària?
La conciliació és complicada, perquè depèn de l’època de la vida en què et trobis. La dansa per a mi no ha estat una cosa regular, lineal i sempre constant, sinó que hi ha hagut moments de la meva vida en què no li he pogut dedicar gaire temps. En l’època de criança, a més de la feina, les teves aficions i el tu mateixa queden una mica relegades. Baixes la intensitat i fas un “mode manteniment”. En el moment en què el meu fill ja va començar a ser més gran, vaig començar a tornar a ballar amb una companyia que ens dèiem Tan Lluny. Ens trobàvem un cop a la setmana, unes tres o quatre hores i també fèiem bolos a teatres, micro-teatre, etc. I ho compaginava com podia, aprofitant les nits, els caps de setmana. Va ser una època molt maca, però també una mica intensa. Tot el que faig fora de la meva feina m’ajuda també a la meva feina. És un equilibri que pots trobar. Quan et respectes a tu mateix i al que t’agrada fora de la feina, això ajuda a no sobrecarregar-te, però és veritat que hi has de dedicar força temps. La pandèmia va representar un crash amb les aficions. Vaig fer una parada important amb totes les meves activitats i les he anat recuperant poc a poc, perquè també t’has de curar a nivell de salut mental i anar recuperant les teves aficions.

Ens pots explicar un moment especial, relacionat amb la dansa, que se t’hagi quedat gravat a la ment?
Després de l’època de la criança, en què havia deixat de ballar perquè no tenia espais per poder-ho fer, em vaig trobar amb una gent meravellosa amb qui vam fer un espectacle. Era un repte per a mi, perquè feia molt temps que no ballava i estàvem preparant un espectacle que s’havia de presentar en públic. Recordo especialment que estava pujada dalt d’un caixó musical i hi havia un moment on havia de fer uns moviments convulsos, com si estigués sobresaturada. Als assajos va venir el meu fill i estava impressionadíssim. A l’espectacle, m’havia de concentrar bastant, perquè estava a sobre del caixó i perquè era un moment amb molta entranya, però, des de la platea, no parava de sentir: “Mami! Mami! Mami!”. El meu fill, pobre, patia molt quan em veia allà a dalt. I jo estava a l’escenari intentant concentrar-me, pensant en el meu fill, que tindria uns 4 anys llavors… Em va entendrir aquella connexió, ell veient la seva mare en una situació totalment diferent. Va ser un moment entranyable, dolç i també curiós i intens.

I vas descobrir el twerking, un estil de ball que, per a segons qui, pot projectar una imatge no gaire positiva… Què és per a tu el twerk?
Reconec que, per a mi, abans, el twerk era el perreo, la hipersexualització de la dona, etc. Tenia una sèrie d’estigmes que eren una barrera. Això va ser així fins que una companya i molt amiga meva em va dir: “Estic fent twerk i m’està anant molt bé per al cos i per al moviment. Som un grup de dones meravelloses i pots fer servir el twerk per a moltes coses: és un empoderament”. I vaig pensar: “Provem-ho, per què no”. Tenia ganes de tornar-me a moure, de reconnectar amb el meu cos. Vaig provar-ho i la veritat és que no té res a veure amb allò que jo m’imaginava. Tot depèn de com ho facis, amb qui, amb quina finalitat… En el fons, és moure el teu cos. El twerk, en realitat, és un petit vessant d’un moviment molt més gran que és el booty dance, que fa moure la part pèlvica i el cul en harmonia amb la resta del teu cos. Treballes moltes parts del cos i, com a dona climatèrica, des que estic fent twerk estic notant moltíssim que els símptomes menopàusics m’han millorat.

Tens algun objectiu determinat amb el twerk?
No tinc una fita o un lloc on vull ser o on vull arribar. En realitat, la dansa i la trajectòria que he fet, sobretot en els darrers anys, m’ha portat a gaudir. Aquesta és la meva fita: gaudir fent el que faig. És igual si ho faig millor o pitjor o com ho faci. Quan surto d’una classe de dansa o de ballar, penso: “Ostres, que bé que m’ho he passat”. I si els altres s’ho poden passar bé, encara millor. Passar-s’ho bé, evidentment, té relació amb la gent amb qui vols fer-ho. Per tant, ara estic fent el que vull fer, m’ho passo molt bé i qui sap si el proper any estaré fent una altra cosa. No estic tancada a res, el que m’agrada és provar.

Què t’aporta el ball com a metgessa?
Hi he pensat moltes vegades… en què m’ajuda això a escala professional? Com deia abans, tot el que faig per a mi mateixa és un guany a l’esfera laboral també, perquè m’ajuda a sobrecarregar-me menys. És una via d’escapament i tot el que guanyo a l’àmbit més creatiu ho guanyo després també a la feina perquè no em sobrecarrego tant. A més, la creativitat en medicina és imprescindible. Ens basem molt en els protocols i les malalties, però en el teu dia a dia, has de ser molt creatiu. La creativitat m’ajuda per fer front a situacions amb pacients, a coordinar un equip o fent sortides en un moment complicat. No només amb la dansa; quan tens una ment emmotllable en aquest sentit, la creativitat t’ajuda molt. Tot el que em dedico a mi mateixa és un guany. Potser em sobrecarrego igual, també t’ho he de dir [riu], però segur que ho porto millor. El món de la medicina és molt maco, però és complicat: ens hem de cuidar.

I què n’has après a l’àmbit més personal?
Com que treballo amb gent gran i amb el tema de l’envelliment, hi ha una reflexió que sempre em plantejo, que és com envelliré jo i com envellim com a societat. He fet algunes lectures sobre llocs on envelleixen molt bé, les conegudes com a zones blaves, especialment la regió d’Okinawa, al Japó. Allà, hi ha un terme que per a mi és molt important i me’l repeteixo moltes vegades: l’ikigai. L’ikigai és allò que té sentit per a tu fer, és tenir alguna cosa a fer amb un objectiu que no cal que sigui a llarg termini. És tenir alguna cosa a fer que t’agradi i que tingui sentit per a tu. Doncs, per a mi, les meves aficions són el meu ikigai i convido tothom a que en busqui el seu. És una manera d’estar bé amb un mateix i crec que també és una manera d’envellir millor.