“La migranya és una malaltia que afecta amb atacs episòdics i recurrents. Els atacs s’inicien unes 48 hores abans que aparegui el primer símptoma evident, que acostuma a ser el mal de cap, però n’hi ha molts d’altres”

“Moltes persones que pateixen migranya no es poden ni moure, sovint han d’agafar baixes laborals i no poden fer plans amb la família o els amics. Tot això provoca sentiment de culpa”

“Fa poc, una pacient es va posar a plorar d’emoció a la consulta. Feia un any que havia passat de tenir més de vint dies al mes amb migranya a només cinc. Fins llavors no s’havia pogut imaginar com era viure sense aquesta incapacitat absoluta per fer coses”

Patricia Pozo-Rosich (Barcelona, 1975), és cap de secció del Servei de Neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i cap del grup de Cefalea i Dolor Neurològic. A més, ha desenvolupat el programa de recerca Migraine Adaptive Brain. En aquesta entrevista parlem de com afecta la migranya als pacients, de tractaments i de línies de recerca innovadores.

La primera pregunta que li hem de fer és: de què parlem exactament quan parlem de migranya?

És una gran pregunta, perquè, en el fons, com que no hi ha cap prova que ens digui que això és migranya i que no és una altra cosa i com que el mal de cap és un símptoma relativament comú, sovint costa diferenciar els diferents mal de cap. Nosaltres entenem la migranya com una malaltia que afecta amb una sèrie d’atacs que passen de manera episòdica i recurrent en el temps i on la persona pateix una sèrie de símptomes que inclouen el mal de cap. Però n’hi ha d’altres, com molèstia davant la llum i el soroll, sensació de vertigen, aures, visions borroses, dificultats per parlar, nàusees i vòmits… La migranya va lligada a un cúmul de símptomes, els quals tampoc cal que passin tots alhora. Hi ha persones que tenen els símptomes molt marcats i molt clars, però n’hi ha d’altres que en tenen menys i amb el mal de cap com a símptoma més prevalent. És en aquests casos on costa més diferenciar la migranya d’un mal de cap tensional. Però, per a una persona mig experta, no és gaire difícil diagnosticar una migranya.

La migranya és realment el malson de moltes persones que hi conviuen i, fins i tot, normalitzen aquest patiment. N’hi ha moltes que aguanten sense consultar. Per què?

És així. Totalment. I aquí estan passant diverses coses. La primera és que hi ha gent que no consulta perquè creu que no és gaire important. Acostuma a passar en persones que tenen familiars que ja pateixen migranya –és una malaltia bastant hereditària– i que pensen: “això és el mateix de sempre”. Però estaria bé que, cada cinc anys, consultessin si hi ha novetats, perquè, de tant en tant, surten fàrmacs i tractaments nous. De migranya n’hi ha molta. Té una prevalença del 12% en població general i, en dones en edat adulta, pot arribar al 18%. Perquè cal dir que és una malaltia molt de la dona. En una enquesta a la població, vam veure que moltes persones deien que anaven al metge i sentien que no els atenien prou bé. Això vol dir que sí que consulten, però que sovint no hi troben solucions. Se senten decebudes i veuen que no els ofereixen tractaments adients.

Això és perquè hi ha pocs tractaments efectius?

Jo diria que cada vegada en tenim més. Dins del món de la neurologia, hi ha pocs àmbits que hagin crescut tant pel que fa a tipus de fàrmacs disponibles. Ho podem comparar amb la demència, on hi ha molt pocs tractaments. Pel que fa a la migranya, cada cinc o deu anys, hi ha hagut una revolució terapèutica bastant específica i la gent que viu amb migranya al segle XXI disposa de molts més tractaments que abans. També cal dir que no aporten solucions per a tothom, però hi ha moltíssima gent que està satisfeta amb els tractaments que tenim avui en dia.

A banda dels tractaments, els pacients poden fer alguna cosa de manera preventiva? S’ha associat molt la migranya, no sempre amb evidències, a la ingesta de certs aliments, per exemple. Es poden tenir uns hàbits preventius?

El tema de l’alimentació encara està molt immadur en l’àmbit científic. Un atac de migranya s’inicia unes 48 hores abans que comenci el primer símptoma més evident, que seria el mal de cap. Això vol dir que, a vegades, l’associació que fan els malalts entre el que creuen que els ha provocat l’atac i el que realment l’ha provocat, no sempre és certa. Els pacients no s’imaginen que l’atac de migranya no té tant a veure amb el que han fet ara o fa poc, com amb allò que han fet fa 48 o 72 hores. Així doncs, les associacions que es fan són força febles. Una cosa que sí que hem mirat és el paper que hi poden tenir els canvis de temps, per exemple, a través de la pressió atmosfèrica. Ho vam mirar amb una aplicació que els pacients es van descarregar. Els vam demanar permís per geolocalitzar-los i ells ens havien de dir quan començava l’atac de migranya, quan finalitzava i quins símptomes tenien. Amb aquesta informació, que és més quantificable que allò que menja una persona, vam comprovar que els dies en què baixava molt clarament la pressió atmosfèrica o la temperatura, es desencadenaven més atacs. És a dir, vam veure que aquests elements ajuden a què l’atac comenci, però, probablement, no en són els desencadenants absoluts perquè no són sempre factors correlacionats.

La seva línia de treball busca obtenir models que ajudin, a través de la intel·ligència artificial, a preveure aquests episodis. En quin moment es troba aquesta recerca?

Intentem contestar preguntes que poden ajudar els malalts i el seu futur. L’ansietat anticipatòria que els genera no saber quan vindrà una migranya és molt dura. Els pacients realment no poden programar quan els passarà i ho viuen molt malament. Per això estem en aquesta línia de recerca. Estem en un punt en el qual estem trencant els models estadístics per intentar predir els atacs. Estem treballant amb especialistes en estadística i models predictius matemàtics. És un territori una mica verge, però segur que en sortiran coses interessants. També treballem en algoritmes mixtos: introduïm dades clíniques del malalt, com l’edat, el sexe, el tipus de migranya, o el tipus de tractament i després hi barregem informació molecular dels gens i de l’epigenètica, de proteïnes que sabem que estan relacionades amb la migranya i hi afegim dades de neuroimatge. Amb tota aquesta informació s’estan creant models per predir la resposta al tractament i l’evolució de la malaltia.

Si tornem a la consulta i als pacients que veu cada dia, fins a quin punt és invalidant la migranya? Com limita la vida de les persones?

Segur que ho explicarien ells molt millor que jo. Però el que puc dir és què passa quan milloren. Avui mateix, he vist una pacient que s’ha posat a plorar d’emoció perquè portava un any amb molt poca migranya, uns cinc dies al mes, quan abans en tenia entre vint i vint-i-sis dies. Plorava perquè fins ara no es podia imaginar com podia ser viure sense aquesta incapacitat absoluta per fer coses. Les persones que pateixen migranya no es poden moure, molts cops han d’agafar baixes laborals o, si van a treballar, ho fan en molt males condicions. No poden fer cap pla ni programar la vida familiar o lúdica. Si reben una invitació per anar a sopar, per exemple, sovint diuen que no perquè no volen haver de desdir-se’n contínuament. És molt limitant i sovint provoca un sentiment de culpa de no ser bons pares o mares, bones parelles, bons amics… No hi poden fer res, és com si el seu cervell estigués en una cadira de rodes.

Quins són els tractaments que ara s’estan donant i amb quina freqüència s’han de prendre?

En principi tenim tractaments d’hàbits, perquè cuidar-se sempre ajuda. Però en el fons, molta gent no veu millora fins que no comença a prendre un tractament farmacològic. Tenim els tractaments preventius, que es prenen cada dia o que es punxen amb una periodicitat mensual o trimestral i que tenen l’objectiu de reduir la freqüència, la intensitat i la duració dels atacs. Dins d’aquests tractaments, n’hi ha els més clàssics, que, fa 30 o 40 anys, es van dissenyar inicialment contra la hipertensió o per a l’epilèpsia i que després es va veure que funcionaven també en migranya. Hi ha pacients als quals els van molt bé, però també és cert que a vegades provoquen efectes secundaris. Per altra banda, hi ha tractaments que s’han desenvolupat coneixent la biologia de la migranya. Tenim el bòtox, per exemple, que es pot punxar i va molt bé, i els tractaments anomenats ‘anti-CGRP’, que van sortir al mercat espanyol fa cinc anys. ‘CGRP’ és un acrònim que vol dir proteïna relacionada amb el gen de la calcitonina, que és una molècula que s’allibera en excés durant els atacs de migranya. Ara podem controlar l’acció que té i això està donant moltes alegries als pacients.