“Amb el Codi ictus vam aconseguir portar els pacients a un hospital l’abans possible i vam passar d’un 1% de candidats als tractaments de reperfusió a més d’un 25%.”

“Per sort, l’esperança de vida cada cop és més alta. I, si envellim, la prevalença de l’ictus és més alta. Però hi ha una cosa molt important: cada cop hi ha més supervivència i els pacients surten millor dels hospitals. Això fa que al carrer també se’n parli més”.

“Encara que els senyals siguin transitoris, pot ser un ictus. No hem de deixar-ho passar i hem de trucar al 112 o al 061.”

El neuròleg Pere Cardona és director de la Unitat d’Ictus i del Programa Neurovascular a l’Hospital de Bellvitge i coordinador del projecte Strack. Aquest programa es va impulsar l’any 2021 des d’aquest l’hospital i treballa conjuntament amb l’atenció primària de la seva l’àrea sanitària per millorar el seguiment de les persones que han superat un ictus i prevenir-ne la repetició. Aquest projecte es desenvolupa a través d’una aplicació mòbil que permet la monitorització i l’autocontrol per part dels pacients d’un seguit de paràmetres fonamentals, com ara la pressió arterial o la freqüència cardíaca i també incorpora exercicis de rehabilitació. Amb Cardona, conversem sobre l’ictus, sobre quins beneficis aporta al pacient el projecte Strack i, sobretot, sobre l’abans i el després del Codi ictus, el protocol d’atenció urgent implantat des de 2005 a tot Catalunya.

T2 EP. 17 De relats, novel·les i formació humanística – Hipòcrates en pijama

Laura Minguell del Lungo va néixer i es va formar com a metgessa especialista en Anestesiologia a Roma, però la vida la va portar a Catalunya, on ha compaginat professió i afició per l’escriptura i ha publicat diverses obres. Conversem amb el pneumòleg Joaquim Gea sobre la importància de la formació humanística dels metges i sobre la gran acollida que ha tingut l’assignatura d’Humanitats a la facultat de Medicina de la UPF. Temps afegit: descobrim la formació en medicina que hi ha darrere de moltes persones que han obtingut reconeixement en altres àmbits, com la política, la literatura, l’esport, la música o el cinema.

L’ictus és una patologia que espanta molt la gent. Amb el Codi ictus la detecció i atenció urgent ha millorat significativament. Com era l’abans i com és el després de la instauració d’aquest protocol d’actuació urgent a Catalunya?

Els que fa temps que ens hi dediquem gairebé no recordem com estàvem fa 20 anys. Començàvem a tenir tractaments per aportar beneficis i una recuperació funcional als pacients, però menys de l’1% arribaven a temps. Fins que va arribar el Codi ictus. Aquest protocol va incorporar una prioritat de les ambulàncies de trasllat a l’hospital coordinades des del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i amb uns circuits establerts. Això va permetre portar els pacients l’abans possible a un hospital. Vam passar d’un 1% de candidats als tractaments de reperfusió a més d’un 25 o 30%.

Coordinació és la clau del Codi ictus? Coordinació entre diferents agents del sistema i els hospitals?

Els pacients d’ictus no sempre venen d’un domicili. Poden venir d’un CAP, aparèixer per la mateixa porta de l’hospital o arribar des d’un d’aeroport.  Venen d’allà on els hi passa, de vegades de llocs ben estranys. I hem de tenir circuits per agafar-los a temps i fer un diagnòstic acurat l’abans possible. Hi ha un pla director, que va treballar inicialment Miquel Gallofré, on es va establir molt bé quin era el territori per a cada hospital amb Codi ictus. Es van marcar unes isòcrones de temps en les quals les ambulàncies poden arribar a temps per fer aquest diagnòstic i per aplicar els tractaments.

La incidència de l’ictus augmenta o ens ho sembla perquè en parlem més?

La població envelleix i l’ictus és un problema de canonades. Les canonades d’una ciutat com Barcelona envelleixen i les artèries de les persones també. Per sort, la gent envelleix. L’esperança de vida cada cop és més llarga i tenim més qualitat de vida. I si envellim, la prevalença de l’ictus és més alta. La incidència potser és la mateixa. Hi ha una cosa molt important: cada vegada els pacients surten millor dels hospitals. Hi ha més supervivència i això fa que al carrer també se’n parli més. Els pacients poden parlen del que els ha passat entre ells o amb els seus amics. Per això podem tenir la sensació que hi ha ictus per tot arreu.

La gent ha après a identificar més els signes d’alerta. La divulgació ha donat fruits?

I tant! Des del pla director, fins als mitjans de comunicació, a través de les diferents campanyes de divulgació. També tenim el dia de l’ictus, que és a finals de novembre. Hem d’insistir: si una persona no pot parlar o enraonar, té una alteració cognitiva, no pot moure un braç o una cama, perd la visió… No hi ha dubte. Això és un ictus i cal consultar l’abans possible. Si no hi ha el CAP d’urgències al costat, truqueu al 112 o 061.

Per tant, quina nota li posaríem al Codi ictus?

Potser un 9,5, perquè sempre podem millorar-ne alguna cosa. Estem fent molt i ho estem fent molt, però que molt bé. Sempre tenim la sensació que ens falten recursos, però el SEM ho està fent molt bé amb els recursos de què disposa. Ara els helicòpters ja volen també a la nit. Cal tenir present que, de vegades, el Codi ictus implica traslladar pacients des d’Ulldecona o Deltebre fins a l’Hospital de Bellvitge, Tarragona o Tortosa. Tenim uns recursos molt limitats i una demanada infinita. S’ha de coordinar molt bé.

En la demanda de l’atenció urgent la millora és significativa. Però… i el després? Ho ha comentat abans, coneixem molts més pacients que han sobreviscut a l’ictus i que ho poden explicar, però com estan aquests pacients i quin seguiment se’n fa?

Hem guanyat molt en la coordinació de l’ictus, en el Codi ictus i en els tractaments. Ara hi ha tractaments de reperfusió, de trombòlisi i de trombectomia. El 85% dels ictus són isquèmics, això vol dir que hi ha un vas oclòs i podem fer tractament de reperfusió. Un 15% són les hemorràgies, que també són importants. El pacient amb ictus té una peculiaritat: té dèficit neurològic, focalitat neurològica, alteració de la marxa, del llenguatge… i per això cal incorporar la rehabilitació. Quan li dones l’alta, és molt important que el pacient tingui adherència als tractaments, que els conegui molt bé i que sàpiga molt bé quins són els seus factors de risc vasculars. Has de dedicar molt de temps a la informació i has d’estar molt ben coordinat amb l’atenció primària. Després ve la rehabilitació. Aquí cal continuïtat i es necessita una coordinació entre els diferents proveïdors, ja sigui a l’atenció primària, al domicili o als centres de rehabilitació. En aquest punt no tenim gaire controlat el temps que passa entre que li donem l’alta de l’hospital fins que arriba a l’atenció primària o va a rehabilitació. El pacient passa, de sobte, d’una situació, a l’hospital, on està supervigilat, al domicili, on ha d’esperar que algú li truqui o li digui quelcom. I aquí tenim el problema.

Aquí neix el projecte Strack que heu posat en marxa a l’Hospital de Bellvitge? En què consisteix?

És un projecte mot ambiciós, suportat pels fons FEDER europeus, aprovat per l’AQUAS i que fem amb Roche, l’empresa que va guanyar la licitació i que ens va ajudar a aixecar-ho. Intenta ser escalable a tot Catalunya i té l’objectiu que, quan el pacient surti d’alta de l’hospital per un ictus, ja tingui el dia de visita a l’atenció primària i la seva rehabilitació ben establerta. S’ha d’informar molt bé el pacient sobre els seus factors de risc i sobre com s’ha de cuidar. Quan aquest va al domicili té moltes preguntes i li manca un referent. El pacient pot contactar amb nosaltres a través d’una plataforma digital instal·lada al seu mòbil. És una aplicació a través de la qual ens podem comunicar amb ell i des d’on pot controlar els seus factors de risc vascular, la pressió arterial, el sucre… Una infermera de l’hospital el controlarà fins que no arribi a la primària. I quan hi arribi, tindrà una infermera de primària que l’anirà seguint. Això no treu el paper del seu metge de capçalera, però serveix d’enllaç durant el seguiment del primer any. Volem que el pacient estigui controlat, que hi hagi adherència al tractament i després una rehabilitació. El pacient té a l’aplicació exercicis de realitat augmentada i cognitius que complementen la rehabilitació.

Tenint en compte que hi ha pacients amb seqüeles diverses, que poden ser greus, i d’altres que pràcticament recuperen l’autonomia, aquesta aplicació serveix per a tothom?

Ara mateix ho estem posant en marxa amb els pacients que se’n van al domicili o a un centre de convalescència amb una afectació molt lleu. No hem trobat impediments amb la bretxa digital perquè ens hem adonat que quasi el 80% dels pacients maneguen perfectament aplicacions com WhatApp, per exemple. I si manegues el WhatsApp, pots manegar aquesta aplicació. El perfil d’aquests pacients ha canviat molt. Fa uns 15 anys, parlàvem de la regla dels terços: un terç dels pacients sobrevivien, un altre quedaven amb molta afectació i l’altre terç moria. Això ha canviat radicalment amb el Codi ictus i amb els tractaments. Actualment, prop del 50% o 60% es recuperen força bé i quasi sense cap discapacitat. És a dir, que són pacients que poden entrar perfectament en el projecte. Un 20% aniran a un centre sociosanitari i després, potser, tornaran a l’atenció primària amb una certa millora. Queda un percentatge molt petit, del voltant d’un 8% que moren. Malauradament, hi ha un 20% al qual potser no arribem, però podrem fer-ho en un futur.

Quina és la clau per haver capgirat aquests percentatges?

La detecció precoç, la infraestructura dels hospitals i els nou tractaments de l’ictus. Els tractaments de la fase aguda en una unitat d’ictus són el més important. A la unitat de l’ictus et monitoren i detecten si hi ha un empitjorament, detecten complicacions com la broncoaspiració o els problemes de disfàgia. Si detectem aquests problemes, podem anar més a poc a poc i evitar problemes i complicacions que perllonguen l’estada a l’hospital, retarden la rehabilitació i empitjoren el pronòstic. Són moltes coses, però estem arribant a percentatges de 50% i 60% de bona evolució, almenys al tercer mes.

Podem recordar quins són els signes d’alerta davant d’un ictus?

L’ictus es presenta de manera brusca en qüestió de minuts. De fet, el mot ve del llatí que vol dir “brusc” i en anglès li diem stroke, que ve a dir el mateix. Alguns pacients se n’adonen i d’altres no. Hi ha un dèficit en la parla. Al pacient li costa articular el llenguatge, no li surten les paraules, com si parlés malament. Hi ha una desviació de la comissura bocal, amb un costat mantingut. També perd la força al braç o a la cama i pot haver-hi alteració del camp visual. De vegades, pot ser momentani o molt subtil. Pot ser transitori, però és igualment important. Encara que sigui transitori pot ser un ictus i hauríem de trucar al 112 o 061. No ho hem de deixar passar. El problema que tenim amb l’ictus és que no fa mal. Només un 20% dels pacients poden tenir mal de cap. Sobretot si tens una certa edat, més de 50 anys, has de pensar que pot ser un ictus.