“La medicina no funciona sense empatia personal. Cal posar-se al lloc de l’altre, això m’ha ajudat molt com a dramaturg”

“M’agrada molt l’emoció del moment en què s’aixeca el teló i veus que els personatges viuen”

Ramon Gomis de Barbarà (Reus, 1946) és un dels especialistes en endocrinologia més reconeguts de casa nostra i també internacionalment. Professor emèrit de la Universitat de Barcelona (UB), investigador emèrit de l’Institut de Recerca IDIBAPS i director dels Estudis de Salut de la Universitat Oberta de Catalunya. (UOC) Però, de manera paral·lela a aquest vessant acadèmic i professional, ha desenvolupat també una prolongada i prolífica activitat literària com a autor i director teatral. Parlem amb ell sobre quins trets defineixen la seva carrera com a dramaturg i on creu que rau la màgia del teatre.

Hem fet diverses entrevistes a professionals que escriuen, però trobar un metge que escrigui teatre és menys habitual. D’on prové la seva afició per la dramatúrgia i les arts escèniques?

El teatre és una forma d’expressió literària molt immediata, el text només té sentit mentre està a l’escenari, té el seu moment. Això m’atreia molt. D’altra banda, el teatre que vaig escriure al principi, i estem parlant de l’any 1970, tenia l’objectiu d’agrupar una sèrie de persones al voltant d’un text, posar-lo en marxa i fer una reivindicació social i política. Per tant, això em permetia participar en un col·lectiu i arribar al públic amb una visió diferent d’allò que era en aquell moment el teatre comercial. En teatre, també són importants els caràcters dels personatges. Això lliga molt amb el fet que, quan exerceixes la medicina, has de veure la globalitat de la persona que tens al davant. Cada persona pateix una determinada circumstància i una de les funcions de la medicina és alleujar-la i fer-li fàcil la seva situació: si té fills, problemes econòmics, por a la mort, patiment pel dolor… Això és teatre. Els personatges del teatre s’emocionen i, quan tu els crees, transmets l’emoció que tu també has viscut i entens aquestes circumstàncies que trobes a la teva pràctica diària de la medicina.

Hi ha algun fil conductor en la seva obra? Temes, inquietuds o estil han anat canviant?

He canviat, i força. Al llarg de la meva vida he escrit deu obres de teatre i n’he estrenat set o vuit a teatres com el Lliure, el Romea o el Versus. Les primeres obres tenien una visió global de molts personatges i una visió d’agitació política i social. Vaig fer una obra sobre el món social dels pagesos, una sobre el món social dels mariners i una tercera sobre els obrers. Hi havia un conflicte personal i un conflicte col·lectiu i agafava la tradició del teatre alemany del realisme èpic. El meu teatre era més reflexiu que emocional: fèiem teatre per plantejar una problemàtica i permetre que l’espectador reflexionés sobre aquell fet que es produïa dalt de l’escenari. Era un teatre aristotèlic, l’emoció la deixàvem de banda. En un moment determinat, vaig deixar d’escriure teatre. La professió obliga, moltes vegades, a una dedicació molt plena, sobretot si fas docència i recerca. Per tant, hi havia alguns moments que em tirava molt la meva pràctica clínica, docent i investigadora. Però, en un moment emocional determinat, vaig canviar de registre i vaig fer l’obra Capvespre al jardí, que era més simbòlica. Era una reflexió sobre la ciència, però els personatges es permetien emocions. Vaig tenir la sort, tot i haver estat allunyat dels escenaris molt temps, de rebre el premi de la crítica de Serra d’Or i vaig poder estrenar l’obra al Lliure i publicar-la. Així, vaig poder reprendre una carrera com a escriptor que podia haver-se tallat en aquell moment. A partir d’aquí, van venir més canvis. Vaig escriure l’obra El mercat de les delícies, que tractava sobre els immigrants que arribaven a Almeria creuant la mar. Era una obra sartriana, de cos tancat, existencialista. Després he fet altres obres amb intencions diferents: Al fil de la mar, una reflexió sobre l’artista davant de la mort; Espiadimonis, que torna a la ciència i tracta d’una persona que arriba de l’Europa de l’Est i vol fer recerca, o Què hi fa tota aquesta gent al bell mig de la plaça, sobre la figura ambivalent del desertor d’una guerra. He fet obres al llarg de 50 anys, però aquesta activitat no ha estat l’eix de la meva vida. En paraules de Txèkhov, que potser ara sonen masclistes, la medicina ha estat la meva dona i el teatre ha estat la meva amant.

La crítica l’enquadra a la “generació Premi Sagarra”, un grup d’autors nascuts a la postguerra que van escriure obres en clau de realisme crític, denúncia social, teatre existencialista o, fins i tot, farsa satírica. Se’n considera part?

He tingut molta sort dins d’aquest grup, sobretot perquè soc l’únic que en sobreviu: Josep Maria Benet i Jornet, Jaume Melendres o Jordi Teixidor van morir i també Montserrat Roig i Terenci Moix. Tots eren bons amics, jo tenia una relació personal amb tots ells. Evidentment, m’hi vaig sentir molt vinculat al principi, però, com he dit, he canviat una mica i també ells van canviar. En aquell moment, hi havia una problemàtica social i política i la cultura era una eina d’antifranquisme i de reflexió. La gent tenia molta por i buscava el seu benestar, sobreviure després de tant patiment: “tenim feina, mengem, no ens tiren bombes”. S’havia de posar per sobre d’això valors com la llibertat, la igualtat, la llibertat sexual, moltíssimes coses.

Quina diria, doncs, que és la funció principal del teatre? Provocar, fer pensar, emocionar, fer política?

És una pregunta difícil. Jo tinc la idea de teatre vinculat a la tradició cultural germànica, de Büchner, Brecht, etc. S’hi poden veure aquestes influències. Darrerament, hi ha un teatre molt immediat, de reivindicació social i política. La revolució feminista, la immigració, la marginació o la misèria d’alguns col·lectius demanen posar això en evidència. Ara mateix estic treballant en una obra sobre els homeless. Crec que potser estic tornant a la crítica social, però amb una reflexió molt més cultural, elaborada i complexa. Al final, quan vius uns quants anys t’adones que la vida té molta complexitat i que les persones no són allò que fèiem l’any 1970: caricatures de posicions, els bons i els dolents. No hi ha bons ni dolents, tot és molt complex. Hi ha maldat i dolor, però tampoc no és tot maldat i dolor, ni tot bondat… És un camí intermedi.

Què li agrada més del procés creatiu teatral: escriure una obra, veure-la en escena o dirigir un muntatge?

M’agrada molt l’emoció del moment en què veus que els personatges són vius, el primer moment, el dia que s’aixeca el teló. I el moment que se’n van… és fantàstic. Fa plorar, gairebé. No plores per tu, plores per aquelles criatures que són vives. Viuen! Després del moment màgic, allò desapareix i ja és memòria. I saps que, si un dia ho representa un altre, aquelles criatures seran diferents. Això t’exigeix un punt de generositat, perquè voldries acabar volent dirigir tu i volent interpretar tu, com feia Molière. Avui dia hi ha una altra actitud. Jo escric el text i els actors i el director el treballen i el transformen, moltes vegades. I allò que estàs veient és allò que havies escrit però amb matisos. Però el teatre té una màgia…

Què li ha aportat el metge al dramaturg i viceversa?

Al dramaturg, la medicina li ha aportat aquest vincle de conèixer la persona amb els seus patiments, el seu dolor, el seu sentit de contradicció, el desig de curar-se, la por a la cirurgia i al procediment, etc. Això dona una visió molt complexa de les persones. Són persones que tens al davant amb les quals estableixes empatia. La medicina no funciona sense empatia personal, posar-se al lloc de l’altre, i això ha ajudat molt al dramaturg. Pel que fa a la medicina, jo diria que, com que no m’he dedicat a la psiquiatria, el teatre m’ha ajudat menys. Però sí que m’ha allunyat, a vegades, de la rutina mèdica. M’ha donat la visió que el món té una complexitat, que el món és a fora. Com a metge, un es pot sentir molt important, però també cal un punt d’humilitat. Te n’adones que, com a escriptor has de ser molt humil, hi ha grans dramaturgs. En medicina, coneixes i tens molta més força amb les eines. I jo, tot i que tinc estudis literaris, no soc un professional de la literatura, no m’he format a l’Actors Studio, el meu teatre té unes limitacions. Però sí que m’ha ensenyat que l’art i la ciència són molt creatius, tenen punts de coincidència i ens ajuden a descobrir paisatges desconeguts. Quan entres a crear una obra, hi veus un paisatge nou, i amb la ciència també passa. No puc separar la meva medicina de la recerca. Davant del patiment de les persones, et planteges molt sovint que no post donar-los una solució. Tens limitat el coneixement, no ets prou savi, ni tu ni tot el teu col·lectiu. Llavors t’has de fer preguntes que has de respondre a través del mètode científic i això també t’ajuda a descobrir un nou paisatge. I en aquest punt comú, art i ciència van de bracet.

Com veu el panorama teatral actual?

He estat president del patronat del Teatre Lliure uns quants anys. Del que era el Lliure de Gràcia a l’actual hi ha hagut un gran canvi. A Catalunya, hi ha una nova generació d’escriptors, actors, directors, escenògrafs i gent diversa del teatre que li donen un ventall molt més ampli. Avui dia, hi ha autors molt bons i gent molt jove implicada, grans actors i muntatges molt ben dirigits. No és el mateix el que fa la Sala Beckett que el Teatre Nacional o el Lliure, en teatre públic, o el Teatre Romea o el Poliorama. S’hi incorporen autors que agafen un vessant professional que nosaltres no teníem: jo no podria haver viscut del teatre, ni molt menys. L’Institut del Teatre ha fet molt de bé. El teatre català s’ha representat arreu del món, hi ha obres que han estat guions de cinema o que han participat en televisió. Tot ha agafat un altre aire. Jo soc de la generació de 1970, han passat 52 anys! Ja és una altra etapa.