“M’agrada molt la medicina i crec que soc millor metgessa que cantant”

“Quan estàs actuant, el moment és teu i treus totes les emocions. Cantar em retorna l’equilibri emocional que necessito per tenir una bona salut mental i exercir la meva professió.”

“En l’últim concert el guitarra de la banda va patir un infart a l’escenari. Tots els meus companys anestesiòlegs van pujar a l’escenari i el vam tornar a la vida”.

A la vida hi ha moments en què hem de prendre decisions importants que impliquen renúncies. En el cas de l’anestesiòloga i vicepresidenta de la Junta del CoMB, Elvira Bisbe, va haver d’escollir entre dues carreres professionals: la medicina o la música. Es va imposar la medicina i no se’n penedeix, però no ha pogut -ni pot- deixar la seva passió pel rock i el blues. Bisbe és la vocalista de dues bandes, Jonibegut i d-Contraband, on hi fa de frontwoman. Sempre ha format part de bandes i, fins i tot, va enregistrar un disc en solitari amb projecció internacional. El cant és una afició que li ve de família i que li permet gaudir i mantenir l’equilibri emocional que necessita per fer de metgessa. A l’escenari ha viscut situacions de tots els colors, però, per sort, sempre hi ha algun metge entre el públic.

Ets la vocalista de dos grups: Jonibegut i d-ContraBand. Quin estil té cadascun?

Són molt diferents i crec que, per això, són complementaris. Jonibegut és una banda de blues i rock, on un terç dels temes que toquem són propis. Hi ha diversos membres del grup que componen, gravem videoclips i, normalment, fem, com a mínim, una actuació a l’any en una gran sala de concert, a banda d’altres bolos  que puguin sortir. d-Contraband és un projecte més íntim de slow music. Fem versions de cançons pop, soul de diferents èpoques en un format Jazzy.

Des de quan cantes?

Des que tinc ús de raó! A casa meva sempre hem sigut molt musicals i tots hem cantat a corals. El meu pare també, fins que va tenir demència. Va estar fins al final cantant. Tots els germans hem anat al conservatori i la música sempre ha estat molt present a casa, especialment, el cant coral. Però jo tenia la inquietud d’anar més enllà. La coral m’agrada molt. Però la meva veu no respon al prototip de la coral.

Sempre t’has dedicat d’una forma o altra a la música?

La veritat és que he fet moltes coses. Mentre estudiava medicina, em vaig guanyar la vida un temps fent jingles [peces musicals breus per a anuncis]. Em contractaven per fer les veus en anuncis de la ràdio i la televisió. Vaig fer-ne de Codorniu, Rondel, alguns xiclets… Ho feia amb Sergio Dalma, abans que fos famós. Vinc d’una família de set germans i ens havíem de buscar la vida. Des del 16 anys que treballo i he fet moltes coses: de model, d’hostessa als congressos, vaig fer classes…

Quin tipus de veu tens?

Soc mezzosoprano, que és una veu entre la soprano i contralt però amb un color més fosc. Jo tenia moltes ganes de cantar i crec que, per imitació, feia una veu molt semblant a la del meu pare, que era un baix potent. Em quedava afònica de seguida, però com que tenia molta oïda, a les corals sempre portava la segona veu. Vaig tenir la sort que la mare d’un company de classe del meu germà era la cantant lírica Carme Bustamante i em va dir que, probablement, tenia problemes d’impostació de veu. Vaig començar a fer classe d’impostació de veu amb ella i després amb una alumna seva. Jo era adolescent i em feia molta vergonya cantar davant de la gent perquè tenia una veu impostada molt lírica, com si cantés òpera. Durant un temps no cantava davant de ningú, fins que,, cap als 17 o 18 anys vaig tenir un noviet que tocava música i vaig començar a actuar amb ells. Des de llavors, no he parat d’actuar.

Has estat en moltes formacions musicals?

Vaig començar fent un duo amb aquest noi. Vaig tenir un grup que va ser seleccionat pel Departament de cultura per un projecte que es deia I mes música, que llavors organitzava un circuit català de sales per impulsar la novíssima cançó. Després em va sortir la possibilitat d’enregistrar un disc en solitari i vaig fer un projecte molt personal amb el productor musical Tullio Tonelli. El meu nom llavors era Koe i va ser una experiència molt maca.

En aquell moment ja estaves estudiant medicina? Va trontollar la vocació mèdica en algun moment?

Va trontollar una mica, perquè tots dos projectes anaven bé i no sabia què fer. Acabava d’enregistrar el disc, vaig anar a Sant Remo a gravar-ne versions en italià i en anglès… Però, la veritat, és que la promoció de dones cantants a Catalunya i a Espanya no era gaire bona i no veia gens clar que hi hagués un futurible. En canvi, vaig treure el MIR i em van donar una plaça. Vaig fer bé. M’agrada molt la medicina i crec que soc millor metgessa que cantant.

Com vas prendre aquesta decisió: deixar la carrera musical per dedicar-te a la medicina?

Crec que va ser molt orgànic. Em vaig treure el MIR i en aquell moment sortien algunes cançons meves a la ràdio. Al quiròfan les escoltàvem. Però jo veia que allò era impossible. Un dia cantava a les festes de la Mercè i després havia d’anestesiar un pacient. No tenia sentit. Crec que vaig fer el que havia de fer: triar la medicina i deixar la part musical com a afició.

Des de quan ets a Jonibegut?

Abans ens dèiem 8/ perquè quan encara no tothom tenia la targeta sanitària hi havia gent que encara venia a l’hospital amb aquell paperot [de la Seguretat Social] que començava amb un 8 i una barra. Però, tal com entenem el grup ara, hi estic des del 2010. Quan era resident i vaig deixar el meu projecte propi, vam muntar un grup que es deia Esperança Transfer. Estava a l’Hospital de l’Esperança i, amb un dels vocalistes de Jonibegut, actuàvem a les festes de l’hospital. Després vam introduir alguns músics més i vaig actuar amb ells fins que va néixer la meva primera filla. En el període que vaig tenir els dos fills vaig deixar d’actuar.

Combinar el dia a dia, les guàrdies, la música i la vida familiar devia ser molt difícil…

No era fàcil, tot i que com a grup amateur no actuàvem tant. Però, com totes les aficions, si les fas seriosament, les gaudeixes molt. Jo no podria viure sense aquests moments en què desconnecto de la feina. Són necessaris. Quan estàs actuant, el moment és teu i treus totes les emocions. A mi em retorna l’equilibri emocional que necessito per tenir una bona salut mental i exercir la meva professió. Durant el temps que vaig estar sense actuar patia de mals d’esquena i em faltava alguna cosa. Cantar et dona tant de plaer que et reequilibra emocionalment.

És això el que més t’agrada de cantar?

M’agrada estar a l’escenari, m’ho passo molt bé, però, sobretot, m’agrada cantar. Sentir com la veu es compagina amb els altres instruments, transferir el que diu la lletra… És tan físic! M’agraden les emocions i la part artística. Posar-hi la passió!

Quin ha estat el teu concert més especial?

Hi ha hagut diverses situacions que han estat especials. Per a mi  va ser molt important la primera vegada que vaig actuar amb Jonibegut després d’haver parat un temps. L’última vegada que havia actuat amb ells havia estat per un Sant Joan, estant embarassada de set mesos de la meva filla. Després d’això, vaig estar gairebé 10 anys sense actuar. I quan vaig tornar a pujar a l’escenari… Aquell concert va ser brutal! L’altre concert especial és l’últim que vam fer, però per raons molt diferents. Hi vam viure una situació duríssima. Ens faltaven cinc temes per acabar el concert, érem molts i ens ho estàvem passant molt bé. De sobte, el guitarra va patir un infart i va tenir una parada a l’escenari. Com que hi havia molts metges entre el públic, tots els meus companys anestesiòlegs van pujar a l’escenari i el vam reanimar. El vam cardiovertir i el vam tornar a la vida.

La situació devia ser molt complicada… Com ho vau viure?

Va ser una situació molt dura. Hi havia la seva dona, el seu fills, els seus amics… Però va aconseguir recuperar la consciència allà mateix. Hi havia un gran nombre d’experts en reanimació! Quan va obrir els ulls el primer que va dir va ser que faltaven cinc temes per acabar. O sigui, mentre no es trobava bé, s’havia anat obsessionant en què havia d’acabar el concert. Així que va tornar a la vida és el primer que ens va dir. Al cap d’un mes el van operar. Ara porta un triple bypass i torna a actuar. El 25 de març tenim programat el pròxim concert i ens fa molta il·lusió reprendre el grup. Aquest serà un concert molt especial per a nosaltres. Començarem amb el tema en què ho vam deixar. N’estem molt il·lusionats.