“La base del tractament de l’obesitat infantil és la intervenció sobre els estils de vida amb un enfocament psicoafectiu”

“Els nens i nenes no tenen poder de decisió sobre els hàbits que hi ha a casa. Són pacients que hem de desculpabilitzar i desestigmatitzar”

“Allò que fem en la nostra vida, ja des d’etapes molt precoces, condiciona la resposta futura del nostre cos a la capacitat d’acumular greix”

“A banda dels factors de risc cardiovascular, estem veient alteracions mecàniques derivades de l’obesitat de manera molt precoç, com apnees del son, problemes ortopèdics i de mobilitat o dolors articulars”

L’obesitat i, especialment, l’obesitat infantil, és una malaltia complexa i greu. Les darreres dècades, els percentatges d’obesitat infantil al nostre país s’han incrementat de manera alarmant: el 14% dels menors de 17 anys pateixen obesitat i el 20% tenen sobrepès. En parlem amb Eduard Mogas (Mollet del Vallès, 1987), pediatre especialitzat en Endocrinologia i coordinador de la Unitat de Tractament d’Obesitat Infantil de l’Hospital Vall d’Hebron. El doctor Mogas aprofundeix en les complicacions que deriven de l’obesitat infantil i ens explica la tasca de la unitat que coordina.

S’ha normalitzat parlar d’epidèmia d’obesitat infantil. S’adequa a la realitat?

A partir de la segona meitat del segle XX, es van produir canvis molt rellevants en els estils de vida. Totes les xifres de prevalença d’obesitat, tant en l’etapa adulta com en la infantil, van començar a incrementar-se. Són dades que, efectivament, ens permeten parlar d’epidèmia d’obesitat al segle XXI.

Els experts – endocrinòlegs, pediatres, etc.- insistiu molt en el fet que l’obesitat és una malaltia, no simplement una condició.

Sí, exacte. Nosaltres fem referència a una triple vulnerabilitat. Per una banda, les persones amb obesitat són persones que genèticament i metabòlicament tenen predisposició a acumular teixit adipós. A més, sabem que tenen un entorn socioeconòmic més complex que els predisposa a adoptar estils de vida menys saludables. Finalment, un tercer factor que també remarquem és el fet que els nostres nens i nenes, en la majoria d’ocasions, no tenen poder de decisió sobre els costums i hàbits de casa. Per tant, insistim que són pacients que hem de desculpabilitzar, desestigmatitzar i ajudar.

És evident que la genètica hi juga un paper importantíssim. Però quin és el paper del ‘codi postal’?

Tots tenim una certa predisposició, més alta o més baixa, tant genètica com metabòlica i també ambiental, a acumular teixit adipós, però és cert que allò que fem en la nostra vida, ja inclús, des d’etapes molt precoces, condiciona el nostre organisme i la resposta que el nostre cos farà en el futur sobre aquesta capacitat d’acumular greix. Fins i tot, des d’abans de néixer: els famosos mil primers dies de la nostra vida. Sabem que el sedentarisme o el consum d’aliments processats, que sovint estan molt a l’abast i que tenen un preu inferior al d’aliments naturals i frescos, són factors derivats d’aquestes diferències socioeconòmiques i que expliquen aquestes diferències de prevalença.

Actualment, sembla que tot ens va en contra per lluitar contra els factors de risc de l’obesitat… L’oci dels infants i joves, inclús dels adults, està molt lligat a les pantalles i a activitats sedentàries. El menjar preparat s’imposa al mercat. Els nivells de pobresa s’incrementen… És una lluita titànica?

Som conscients que el repte és molt gran, però sempre hem treballat i ens hem sobreposat a les dificultats. Els éssers humans i el sistema de salut hem enfrontat reptes superiors a aquest. Hem d’abordar-ho des de la positivitat, des d’una òptica de la prevenció primària, per evitar que els nostres nens i nenes creixin amb obesitat. Sense oblidar l’atenció i el tractament dels casos en que ja hi hagi una obesitat, tant en infants com en adults.

A la unitat que coordines a l’Hospital Vall d’Hebron sou un equip multidisciplinari i rebeu els casos d’obesitat més complexos… Com enfoqueu la vostra tasca?

Des de l’equip d’endocrinologia pediàtrica, fa anys que anem detectant necessitats dels nostres pacients i vam veure que calia incrementar el suport psicològic i emocional que els donem. També vam veure que era necessari fer un abordatge molt específic des del punt de vista de l’educació sanitària i nutricional. Som un centre de referència en aquest àmbit i atenem els casos més greus d’obesitat de tot el país. Vam posar en marxa la unitat el setembre del 2024 i estem fent un nombre molt important de primeres visites, entre 6 i 9 visites per setmana. Actualment, ja tenim en seguiment al voltant d’uns 400 pacients. Abordem casos d’obesitat en el context d’altres problemes de salut, com malalties genètiques o trastorns psicològics.

L’obesitat desencadena molts altres problemes de salut. Quin és aquest ventall de complicacions?

Parlem de diversos segments de complicacions. El primer segment és el dels factors de risc cardiovasculars. Es tracta d’un grup de complicacions metabòliques: alteracions en el perfil dels greixos o alteracions en el perfil dels sucres del nostre cos i del metabolisme de la insulina, que poden acabar desenvolupant una diabetis. Després, també trobem alteracions de tipus mecànic. Afortunadament, els nostres infants fan poca diabetis tipus dos, en comparació amb altres àrees del planeta, però és molt important explicar que estem veient alteracions mecàniques derivades de l’obesitat ja de manera molt precoç a l’etapa infantil: apnees del son; problemes amb el descans; problemes ortopèdics, per exemple, amb els genolls; dolors articulars; problemes amb la mobilitat, etc. Finalment, hi ha una tercera esfera, que són aquelles complicacions derivades de la salut emocional, molt condicionades i complicades per tot aquest estigma que acompanya l’infant que viu amb obesitat i que ho fa amb aquest sentiment de culpa i de baixa autoestima.

Què és el que més us preocupa de la salut mental i emocional dels vostres pacients?

Tenim nens que venen amb angoixes molt importants, segons índexs mesurats. És molt important quantificar-ho bé, ser científic en aquest aspecte, perquè és realment quan quantifiquem i quan comparem bé quan podem donar-ne una informació vàlida. I, en aquest sentit, podem afirmar que la baixa autoestima dels nostres nens amb obesitat, els seus índexs d’angoixa o les escales de risc de depressió i de trastorns de conducta alimentària espanten.

Com és el tractament que oferiu a la unitat? Quina n’acostuma a ser la durada i quin tipus d’intervencions hi feu?

Sempre hi ha una primera visita on fem una fotografia diagnòstica de totes les esferes del pacient: psicològica, nutricional, mèdica… També fem un cribratge de possibles complicacions, si sospitem que poden ser-hi. A partir d’aquí, ens reunim en un comitè i presentem un pla de tractament. Aquest pla sempre inclou el que considerem que és la base del tractament de l’obesitat en tots els casos: una intervenció sobre els estils de vida del pacient, amb un enfocament psicoafectiu en positiu. També valorem si cal fer algun tipus de rehabilitació física i, de fet, darrerament, hem incorporat a la unitat especialistes en medicina física i fisioterapeutes. Un cop hem fet aquesta intervenció intensiva, que pot durar dos, tres, quatre o sis mesos, en funció del pacient, fem una reavaluació i plantegem una continuïtat en funció dels resultats que hi hagi hagut. Si el pacient ha presentat una bona evolució i hem sigut capaços de millorar la seva salut física, emocional, nutricional, etc., podem fer-li un seguiment més a distància i pot tornar a l’atenció primària. En cas que no sigui així, plantegem altres opcions de tractament, com pot ser el farmacològic o la reintensificació dels estils de vida, per exemple. Fins i tot, si fos cas – tot i que actualment hi recorrem menys que en el passat- el tractament quirúrgic també podria ser una alternativa.

Els familiars dels nens i nenes també acaben sent els vostres pacients?

Sempre intentem fer un abordatge des d’un punt de vista familiar. Les sessions d’educació sanitària les fem amb els cuidadors i moltes vegades, a la primera consulta, també aprofitem l’avinentesa per parlar amb els familiars, i, si cal, també els derivem a la unitat d’obesitat d’adults. Ens centrem en el nostre pacient, però, d’una manera o altra, estem fent un abordatge familiar.

Tornem al codi postal: si observem dades de la ciutat de Barcelona, per exemple, l’obesitat infantil assoleix un percentatge de gairebé el 30% a Nou Barris, mentre que a Sarrià Sant Gervasi, només afecta el 3% dels infants.

És un factor que condiciona, que està mesurat en diferents mètriques a través de diferents factors: si els infants estan sols a casa per les tardes perquè els pares o cuidadors han de treballar, el nivell d’ingressos en la unitat familiar, el consum d’ultraprocessats i la quantitat de verdures que entra a casa… Hi ha moltes maneres de mesurar-ho. És cert que nosaltres, com a sistema de salut, tampoc arribem a aquestes esferes i aleshores ens hem de coordinar amb la nostra treballadora social o, en el cas que sigui necessari, amb serveis socials. Sovint és una tasca més àmplia que el propi abordatge de salut i requereix una visió multidisciplinària. Pot ser complex, perquè, en algunes ocasions, s’han de treure temes a la consulta que són molt delicats i, per això, cal fer-ho amb especialistes de salut mental i emocional o, inclús, de salut nutricional. Hi ha una anècdota que explico sempre i que considero molt important: el dia que vaig veure com treballava i feia una visita la nostra psicòloga, vaig decidir que deixaria d’intentar fer de psicòleg a la consulta.

Has esmentat abans l’opció del tractament farmacològic. En l’era de l’Ozempic… també pot estar indicat per a infants i adolescents?

Això s’ha d’explicar bé i basar-nos en la informació clínica que tenim, a partir dels assajos clínics com en la vida real. Aquests medicaments són agonistes del receptor del GLP-1 i, per tant, alenteixen el nostre trànsit intestinal. D’alguna manera o altra fan que les nostres digestions siguin més lentes i, per tant, ens treuen la gana i augmenten una mica la sacietat. Dit això, a mesura que hem anat veient els resultats en la població adulta, s’han fet assajos clínics que han mostrat resultats similars en la població adolescent…

En adolescents, per tant, no en infants?

Adolescents, sí. És veritat que hi ha algun assaig clínic que ens diu que algun d’aquests medicaments, a partir dels 6 anys, ja estaria aprovat per fitxa tècnica. Però és molt important explicar bé que, tant els assajos clínics com la curta experiència real de la qual disposem de moment, ens mostren que tots aquests tractaments farmacològics sempre funcionen després de fer una intervenció intensiva sobre els estils de vida. És molt important explicar-ho bé perquè, tant en els assajos clínics com en la vida real, estem veient el mateix. I què vol dir això? Que estem parlant de fàrmacs de prescripció especialitzada i sempre després d’una valoració molt exhaustiva de la salut nutricional i emocional del pacient. Aquests medicaments, posats en contextos complexos, tant socioeconòmics com de salut mental, ens poden donar conseqüències no desitjades. I, de fet, ens ho hem trobat.

Molts més problemes que beneficis?

Exacte. Insisteixo que és molt important explicar-ho, perquè ja sabem que s’ha massificat molt l’ús d’aquestes teràpies i no sempre de la manera que ens agradaria. Són una eina indicada per a aquell pacient que ha fet bé la feina, que ha fet uns canvis en l’estil de vida i al qual, de vegades, aquest tractament farmacològic li pot suposar una empenta, per dir-ho d’alguna manera, a l’hora de perdre teixit adipós. Perquè hem de tenir present que el nostre organisme és una màquina molt bona per emmagatzemar greix i sempre tindrà una tendència més o menys favorable a recuperar el teixit adipós perdut.