Olga Rubio, metgessa intensivista i experta en bioètica: “En el procés de final de vida, el pacient necessita algú que no el jutgi ni el prejutgi, sinó que el comprengui i l’acompanyi”

Olga Rubio és cap clínic de la Unitat de Cures Intensives i presidenta del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Fundació Althaia de Manresa. És una de les professionals referents en bioètica a Catalunya pel que fa a les implicacions ètiques que envolten l’acompanyament a la mort dels pacients. La doctora Rubio també forma part de la Comissió Consultiva que el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) va posar en marxa per assessorar els metges i metgesses que atenen peticions d’eutanàsia, i és membre de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya.

Pots escoltar l’entrevista al podscat Hipòcrates en pijama (episodi 4): De sèries negres i acompanyament a la mort

8. “De conciliació i dolor" Hipòcrates en pijama

Qiaomiao Lin s’ha estrenat alhora com a metgessa resident de medicina interna i com a mare del seu primer fill i ens explica com es planteja la conciliació. Parlem amb l’anestesiòleg i especialista en dolor Javier Medel sobre el dolor, la seva percepció, causes, tractament, etc. Ens acostem, amb Xavier Sierra, a la figura de Josep Trueta i Raspall.
  1. 8. “De conciliació i dolor"
  2. 7. De memòria històrica i deontologia mèdica
  3. 6. De cinema i medicina rural
  4. 5. D’ultratrails i hospitals sostenibles
  5. 4. De sèries negres i acompanyament a la mort

Estan preparats els professionals de la salut per aplicar la llei de l’eutanàsia?

La professió mèdica ho ha entomat com una llei que s’ha de complir, però ens hauria agradat que existís una reflexió prèvia i participativa sobre el paper del metge en aquesta situació. Hi ha un debat molt interessant a la professió sobre si l’eutanàsia és un acte mèdic o no. Hi ha qui considera que no ho és i no se sent còmode amb aquesta situació, però altres professionals entenen que és un deure del metge cuidar i pal·liar quan no es pot curar i que, per tant, és un deure professional ajudar les persones perquè tinguin una bona mort, lliure de patiment i de dolor.

Quin és l’aspecte on els professionals que atenen peticions d’eutanàsia necessiten més formació?

On hi ha més mancances, en general, és en les habilitats de comunicació, perquè és molt important fer una bona entrevista deliberativa amb el pacient i amb la família. Cal formació en habilitats de comunicació verbal i no verbal. També hi ha una mancança d’estructura, d’estratègies d’atenció integral a la persona i el seu entorn. És molt important acompanyar la persona i ajudar-la a fer una bona transició física, psíquica i espiritual en aquest tema, atendre bé les emocions, les pors i els sentiments. Sovint no hi ha una formació específica sobre això. Per fer-ho bé, a més de ser bon metge i estar ben format, s’ha de ser molt bona persona: ser humà, sentir compassió, empatia i voluntat d’ajuda. Tenir la capacitat d’atendre el pacient mèdicament, però també espiritualment i emocionalment. No sempre estem prou formats per atendre aquests necessitats. També cal un compromís de les institucions sanitàries per dotar els professionals d’aquest temps, per poder fer entrevistes de valor, amb la qualitat i l’excel·lència que requereix el procés de l’eutanàsia.

Més enllà de la llei de l’eutanàsia, l’acompanyament a la mort dins del sistema sanitari ha millorat els darrers anys?

L’enfocament encara no ha canviat i el fet que hi hagi la llei de l’eutanàsia tampoc l’ha fet canviar. Poc a poc es va millorant, però cal aprendre més i fer pedagogia de la situació de final de vida. Hi ha dues qüestions a tenir en compte. D’una banda, la societat moltes vegades es posa d’esquena a la mort i es demanen mesures desproporcionades o no apropiades: Costa d’entendre que la vida és finita, que no tot té una solució mèdica i que, hi ha vegades que ens toca aplicar cures pal·liatives. D’altra banda, els metges, de vegades, sentim la mort com a un fracàs i quan el pacient està en una situació de final de vida, sentim que no l’hem pogut curar i guarir. Cal un canvi d’aquesta visió amb una mirada més humana i apreciar que podem ajudar amb les cures pal·liatives. Cal molta pedagogia i molta formació en els temes de final de vida i que, de mica en mica, es pugui millorar. Encara és un tema controvertit i al qual la societat li ha donat l’esquena. Encara n’hem d’aprendre bastant més, en aquest sentit.

Catalunya va ser pionera en l’aplicació de les cures pal·liatives. Creu que el sistema sanitari n’ofereix actualment una bona atenció?

Les cures pal·liatives fan molt bona feina. El sistema que tenen, on tracten els pacients en fase de final de vida de manera integrada i atenen els aspectes espirituals i familiars i el control de símptomes del pacient, és excel·lent. Això s’hauria d’estendre a moltes més àrees de la medicina. Va començar amb els pacients oncològics, però hi ha pacients mèdics, pacients crònics complexos i altres tipus de pacients, com els pediàtrics o pacients de malalties rares, que també haurien de poder accedir a unes cures pal·liatives de qualitat. Potser aquí tenim una assignatura pendent. Hi ha feina a fer.

En el procés d’acompanyament a la mort, què necessita el pacient, què necessita la família i què necessita el professional?

Són necessitats diferents. En aquesta situació, el pacient necessita acompanyament i comprensió i trobar-se un professional amb qualitat humana i amb professionalitat. També necessiten molta accessibilitat: poder parlar dues o tres vegades de manera no programada. El pacient ha de poder accedir als professionals sanitaris. Necessita sentir que té un professional sanitari al costat, que hi són allà amb presència plena. A dia d’avui, tal i com treballem i tal i com va la societat, aquest oasi de calma per atendre el pacient i estar tranquil costa de trobar. El pacient necessita algú que no el jutgi ni el prejutgi, sinó que simplement el comprengui i l’acompanyi en aquest procés de final de vida. El familiar necessita suport per fer la transició el millor possible. I el professional necessita calma, temps i informació. Calma per fer-ho tot bé, amb tranquil·litat, serenor i prudència. També necessita molta capacitat de reflexió, per poder fer una bona entrevista deliberativa i per poder ajudar i capacitar el pacient. I, sobretot, necessita competències en comunicació verbal i no verbal.

Els professionals que participen en els processos d’eutanàsia necessiten també suport emocional? Quin impacte té sobre ells?

La mort d’un pacient ja ens impacta sempre per naturalesa, però potser aquesta situació, en ser nova i una mica diferent, ens impacta més. I ens impacta, per una banda, per la determinació que expressen les persones que demanen l’eutanàsia, perquè això xoca una mica amb el paradigma de beneficència que tenim nosaltres com a metges, de saber què és el que li convé al pacient. Ara és el pacient qui, amb la seva autonomia, demana posar fi a la seva vida perquè té una malaltia terminal o incurable o un patiment. Això ens fa perdre la sensació de control que tenim com a professionals. I, d’altra banda, impacta emocionalment pel que suposa el procés en si, ja que requereix molta responsabilitat i molt respecte. Hi ha un excés de responsabilitat perquè es faci bé el procés, que no hi hagi cap coacció externa, que l’eutanàsia estigui indicada, la comunicació amb la família… Tot això genera un estrès i un impacte emocional, perquè es transmeten emocions i a vegades conflictes, i això costa de gestionar. Es recomana que hi hagi un suport psicològic. No serà necessari en tots el casos, però sí en alguns de concrets i és molt recomanable compartir-ho amb els companys, perquè, a vegades, compartint els neguits o dubtes amb els companys més propers és com una catarsi i ajuda molt a poder gestionar aquestes situacions.

La responsabilitat de voler que tot vagi com el pacient hauria volgut pot arribar a ser una càrrega?

És una càrrega perquè és un moment irrepetible i ha de ser molt curós. S’ha de fer amb molta sensibilitat, molta ètica i molta humanitat. Hi ha una pressió per fer-ho el millor possible, que tothom ho visqui bé i que no hi hagin dols patològics per part de la família. Això necessita una formació i un acompanyament. De fet, hi ha llocs on hem fet grups territorials per poder assegurar que aquest procés es fa amb qualitat i amb excel·lència, perquè el tema ho requereix.  

La llei de l’eutanàsia garanteix l’equilibri entre el dret dels ciutadans a sol·licitar l’eutanàsia i el dret dels professionals a objectar-hi en el cas que ho considerin?

Sí, crec que es mantenen els dos drets: el dret de la persona a poder demanar la prestació de l’eutanàsia i que el sistema s’organitzi per arribar a donar-la encara que hi hagi algun metge objector, i també el dret de respectar aquells professionals que, per motius morals, ètics o religiosos, vulguin objectar. De fet, una de les missions de la Comissió Consultiva del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya és vetllar per aquest dret dels professionals d’objecció de consciència, perquè també s’entén que pot haver-hi persones amb reticències i no se’ls pot obligar a fer-ho a contracor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s