Eduard Estivill: “La medicina és una tapadora que m’ha anat molt bé, però el que realment m’agrada és cantar”

“La música ha estat el meu gran pilar perquè m’ha ajudat a comunicar”

Eduard Estivill és conegut com el metge del son. Aquest neuropediatre i especialista en medicina del son ha desenvolupat una extensa carrera mèdica que sempre ha compaginat amb la música. Des de finals dels anys seixanta, ha format part de Falsterbo, un grup de música folk amb més de 160 cançons a la motxilla. Amb Falsterbo, Estivill i els seus companys, van fer populars i es van fer seves grans cançons del folklore nord-americà. Després de més de cinquanta anys d’activitat, el grup baixa de l’escenari amb un nou disc Adéu Paf i amb una ambiciosa gira que els ha de portar fins al Palau de la Música. Estivill reflexiona sobre la seva carrera musical i el procés de comiat i tancar etapes.

54 anys de carrera musical i ara feu un darrer disc i una gira de comiat…

Però, de fet, el projecte més important no és aquesta gira, sinó aprofitar-la per acabar una campanya que tenim en marxa que es diu Cançons per dormir bé, adreçada a persones amb discapacitat intel·lectual perquè, com tothom, gaudeixen molt de la música. Estic especialment sensibilitzat amb aquest tema. De jove, vaig anar als EUA amb una beca d’intercanvi i una de les primeres dedicacions que vaig tenir va ser col·laborar amb un esplai on portàvem d’excursió nanos amb paràlisi cerebral. Érem com Boys Scouts, però adaptats a les seves condicions. També vaig estar nou anys treballant a Sant Joan de Déu com a neuropediatre. Fa temps que portem aquesta campanya a llocs petits i ara ho volem fer a l’engròs i hem ajuntat el projecte amb la nostra gira de comiat, Adéu Paf. A cada concert, convidem persones amb discapacitat. Ja tenim lligades diferents actuacions i acabaríem, segurament, l’any 2023 al Palau de la Música.

El disc Adéu Paf, que fa referència a la vostra cançó insígnia Paf, el drac màgic, es va començar a cuinar durant el confinament. Com va anar tot?

Durant la pandèmia, vam estar fent cançons i les vam gravar a casa. Aleshores vaig pensar que començar és relativament fàcil: tens 19 anys, quatre cançons que li agraden a tothom, uns companys magnífics, un moviment social al món… Però acabar és molt més difícil. Pots acabar en l’oblit o amb la mateixa alegria amb la qual vas començar, amb moltes ganes i fent coses molt maques. Per això va sorgir la idea de fer un disc completament diferent.

Va ser durant el confinament que vau decidir que havíeu de deixar volar el Paf?

Va ser després. El moment d’acabar mereixia una gira important i un fil conductor de tota la història, que no podia ser un altre que la cançó del Paf, que sempre ens ha acompanyat. Aquesta cançó la va fer Peter Yarrow a partir d’un poema de Leonard Lipton de l’any 1953. De fet, si en algun recital no la cantàvem, la gent es quedava dreta i començaven a cantar-la sols. Passant de nosaltres! Era bestial! Nosaltres fent: “adéu, adéu…” i ells cantant “el Paf era un drac màgic…” Quan vam fer vint anys, vam convidar Joan Manel Serrat a cantar-la i ara hi hem convidat Ramon Miravet i Andrea Motis, una cantant excepcional de jazz. És el nostre adéu. Però això no vol dir que el Paf marxi de la vida de la gent.

Falsterbo l’any 1975

Durant la dècada dels 70 vau ser molt populars. En algun moment et vas plantejar deixar la medicina per la música?

Quan feia tercer de medicina, la CBS ens va proposar que signéssim un contracte professional. Nosaltres vam escoltar el que ens van dir: els agradava molt el nostre estil, la manera de cantar, no ens van posar cap inconvenient pel tema lingüístic… però ells havien de triar les cançons. Això no ens va agradar gens, perquè a nosaltres el que ens agrada és la música folk. Vam dir que no i no ens n’hem penedit mai en absolut. També és veritat que hem tingut la sort que, en les nostres professions, ens ha anat molt bé i hem pogut mantenir aquesta afició cantant on ens ha donat la gana i les cançons que hem volgut.

La cançó del Paf explica una història amb un final trist que ha emocionat diferents generacions. Necessitem també finals tristos de tant en tant?

Plorant! A l’escenari he vist gent plorant amb aquesta cançó! Se’m posa la pell de gallina. És espectacular. La realitat no és sempre alegre. Als nens, per exemple, se’ls ha d’ensenyar també la frustració, que no sempre podran tenir el que volen, que no tot és alegria, que tot no ho faran el papa i la mama. En aquesta realitat, no tot és fàcil, l’èxit només és una cosa puntual i el més freqüent és caure. Però hem d’aprendre a aixecar-nos. La cançó entra dins d’aquesta dinàmica de vida. No totes les cançons han d’acabar bé.

Vivim un moment en què ens inunden missatges positivistes… Com valores el “tot anirà bé”?

Parteix de la frustració. La pandèmia ens genera una enorme incertesa. Els metges no en sabem més i anem aprenent dia a dia. La gent ha d’entendre que ens han de donar temps per poder investigar i decidir quines coses s’han de fer. Aquesta incertesa també es trasllada a la gestió pública de salut. Els gestors en salut es basen en allò que els científics els aconsellem. La incertesa és tan gran que sembla que necessitem paraules boniques, que necessitem alegries. Per això cantem les cançons, perquè la gent s’ho passa bé!

Els components de Falsterbo. D’esquerra a dreta Jordi Marquillas, Montse Domènech i Eduard Estivill

En una entrevista vas explicar que havíeu decidit posar punt i final d’aquesta manera, amb disc i gira, per una “qüestió d’ego” i, en definitiva, per salut mental. Ens ho pots explicar?

Hi ha diverses maneres d’acabar un projecte musical, i més, si és també un projecte cultural. Durant 54 anys hem format part de la cultura catalana. Molta gent coneix moltes cançons en català gràcies al fet que les hem cantat nosaltres. Pots acabar en l’oblit, però el més fotut és acabar decrèpit. Acabar sense adonar-te que la gent ja no rep la mateixa alegria. A això em referia. L’ego de pujar a un escenari és una cosa que a tothom li agrada molt. No només per cantar, també per fer conferències, per exemple. Als metges ens passa això. Estem acostumats a anar a congressos, a parlar davant de gent, i, quan et jubiles, doncs trobes a faltar això. Hem de saber assumir-ho.

La medicina és una professió molt vocacional i, certament, alguns metges ho passen malament quan es jubilen. Alguna recomanació o consell?

Aquest tema l’he pensat moltes vegades i l’he parlat amb els companys. Els metges, en general, tenim bastants aficions. No ens dediquem només a la medicina. Sempre aconsello tenir hobbies, també als meus pacients. La gent, quan acaba una feina de tota una vida, ha de tenir altres interessos que donin sentit al seu temps. Penso en els meus pares. El meu pare era òptic. Era de la generació de la guerra i mai havia fet vacances. Tota la vida treballant per aixecar un petit negoci. Quan es va jubilar, jo pensava que es moriria perquè no sabia fer res més. Li vaig regalar un vaixell d’aquells que es construeixen amb peces i li va encantar, de tal manera que, des que es va jubilar fins que es va morir als 90 anys, es va passar cada dia de la seva vida muntant aquestes fustetes. La meva mare, que també treballava, es va aficionar molt a les plantes i es va convertir en una jardinera impressionant. Hi ha moltes coses que es poden fer. Va molt amb la manera de ser de cadascú. Hi ha gent més conformista, que considera que ja està bé a casa i així té temps per llegir, per mirar la tele… Això està molt bé, però jo crec que cal una mica més de trempera.

Com t’ha ajudat la música en la teva carrera professional?

La música ha sigut el meu gran pilar perquè m’ha ajudat a comunicar. Pujar a un escenari no és fàcil. Has d’explicar alguna cosa, fer-ho bé, però, sobretot, t’has d’enfrontar a la gent. He pogut aprofitar tot aquest bagatge als escenaris per aprendre a comunicar a la meva feina. S’han conjugat dues coses: les ganes de fer coses pels altres i la facilitat de parlar. Això últim em ve de la meva mare, que era molt xerraire. Em feia acompanyar-la a comprar i jo veia com xerrava en totes les parades del mercat. Això m’ha ajudat molt. La beca d’intercanvi als EUA també va ser molt important. La meva mare la va aconseguir a través d’uns capellans, perquè en aquella època no tenia diners per pagar-la. Gràcies a la beca, amb 19 parlava anglès perfectament i això m’ha obert moltíssimes portes i m’ha permès fer conferències per tot el món. Si em pregunten què va primer, la música o la medicina, jo diré que la música. La medicina és una tapadora que m’ha anat molt bé, però, bàsicament, a mi el que m’agrada és cantar. Ho he pogut fer durant molts anys i ho faré tota la vida. Soc molt feliç. Estic molt agraït a la vida per haver-me permès cantar.

  • Imatges cedides per Eduard Estivill

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s