“Aquí atenem d’una manera diferent, però no pitjor. Sempre preval la salut del pacient”

Carme Roca és metgessa de família al CAP El Clot de Barcelona i també és professora associada al grau de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de fa dos anys, cada dilluns al matí, exerceix com a metgessa voluntària a un lloc ben insòlit, la capella del Santíssim de l’església de Santa Anna de Barcelona, al barri Gòtic. S’hi ha muntat una consulta on fins fa quatre dies es feien batejos. Roca forma part de l’equip de Salut Sense Sostre, una associació creada recentment per professionals sanitaris amb l’objectiu de facilitar atenció sanitària a persones en situació de sense llar o de vulnerabilitat extrema. El mes de febrer es va celebrar el simposi “Cures sanitàries i socials de les persones sense llar”, on Roca va participar i on es va fer visible la necessitat urgent de posar el focus en l’atenció dels més vulnerables, ja que el 80 % de les persones sense sostre pateixen algun trastorn de salut, tenen una esperança de vida molt inferior a la població general i sovint l’accés al sistema sanitari els queda massa lluny.

D’on sorgeix Salut Sense Sostre?

Tot va començar l’any 2019. El doctor Jordi Delás, de l’Hospital Sagrat Cor, es va posar en contacte amb el mossèn de la parròquia de Santa Anna, que ja feia un temps que havia obert el menjador per a persones sense llar i van organitzar el que en deien “desembarcaments”. Tres vegades l’any, un equip de Sagrat Cor s’instal·lava aquí i, durant tres dies, oferien atenció sanitària a tothom qui venia. Jo vaig ser resident a l’hospital del Sagrat Cor, conec i tinc una bona amistat amb el Jordi Delás. Vaig contactar amb ell per si podia ajudar i l’última vegada que es va fer vaig venir com a voluntària. Va arribar la COVID-19 i, i aquests “desembarcaments” es van interrompre. Després del confinament, un grup de sanitaris voluntaris (la majoria sense vinculació amb el Sagrat Cor) vam decidir organitzar-nos i constituir una associació. Així va néixer Salut Sense Sostre, amb l’objectiu de millorar l’estat de salut de les persones més vulnerables.

Qui sou?

Som un grup de sanitaris de diverses professions (medicina, infermeria, odontologia, podologia, psicologia, farmàcia, optometria…), que, sota el paraigua de Salut Sense Sostre i de manera voluntària i altruista, ens estem organitzant per donar atenció sanitària com a complement de la sanitat pública, a les persones en situació de sense llar o de vulnerabilitat extrema, que tenen dificultats per accedir al sistema sanitari.

Com us organitzeu?

A l’església de Santa Anna hi anem els dilluns, en l’horari d’esmorzar i dinar, i el dimecres al dinar. Aprofitem aquests moments perquè és quan les persones venen a menjar. Jo vinc el dilluns al matí perquè aquest dia treballo a la tarda al meu CAP. Normalment hi ha una infermera, dos o tres metges i una podòloga, però ho fem tot entre tots, de manera coral. També hi ha un odontòleg i una optometrista que venen una o dues vegades al mes. Amb la recentment estrenada Unitat mòbil també es visita a l’horari en què donen menjar a les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta i a la parròquia de Sant Joan d’Horta. Jo dono classes a la universitat i en una de les assignatures, que és sobre  atenció primària i atenció domiciliària, expliquem als estudiants que el metge de família té les característiques de la longitudinalitat, de conèixer i seguir el pacient al llarg de tota la seva vida, i de l’accessibilitat. El pacient pot demanar hora amb nosaltres quan ho necessiti i, si no poden venir, nosaltres anem a casa seva. Però i els que no venen i, a més, tampoc tenen casa? Aquests pacients queden en un llimb, en un lloc una mica desconegut. Nosaltres treballem amb aquest grup de persones.

Teniu algun espai fix per treballar?

A l’església de Santa Anna hem anat envaint la capella del Santíssim. Abans es feia servir com a tal quan calia, però ara és específicament nostra. Hi tenim un sofà articulat per als serveis de podologia i de dentista, un aparell molt gran per graduar la vista, dos llits amb paravents per visitar i un carret amb medicació. I des de fa poc tenim la unitat mòbil que ens dona molta llibertat d’acció.

Heu començat a fer sortides amb aquesta unitat. Com funciona?

És una antiga ambulància que va adquirir Missioners per la Pau. És molt recent i ens estem organitzant.  Moltes persones sense sostre o en situació de pobresa extrema no tenen targeta sanitària o bé l’han perdut. Desconeixen com funciona la sanitat pública per molts factors: barreres idiomàtiques, burocràcia, bretxa digital… Habitualment no van als centres de salut a no ser que tinguin una urgència. Com a sanitaris, més que esperar que vinguin a la consulta, hem d’anar nosaltres a buscar-los allà on estan ells. Per tant, la idea és oferir-nos als menjadors socials, que és un lloc on sabem segur que els podem trobar. Aquí entra la unitat mòbil i la idea de moure’ns perquè no tots els menjadors socials tenen una sala on ens puguem instal·lar i tampoc tenim tant de material com per repartir-lo. La unitat mòbil ens serveix per tenir un lloc equipat com a consulta que es pugui moure. També hem començat a fer sortides als vespres. Vam fer una prova i va anar molt bé. Ara n’anem fent periòdicament alhora que anem establint circuits i coordinant-nos amb altres serveis que també surten. La feina sempre surt millor si la fem coordinadament.

Vau participar en la campanya de vacunació?

Sí i n’estem molt contents. Quan es va començar la campanya de vacunació de la COVID-19, ens vam preocupar molt de què les persones que venen a Santa Anna tinguessin aquesta cobertura. Vam coordinar-nos amb l’Equip d’Atenció Primària del CAP El Gòtic, que és el que correspon a aquest barri i ells van muntar un dispositiu especial de tal manera que durant dos dies van venir a la parròquia i van vacunar a 106 persones. Una vegada més el  fet de treballar coordinadament millora l’assistència a les persones.

Quins serveis oferiu? Esteu en contacte amb altres dispositius del barri?

Tenim el fonendoscopi, les mans, el nostre saber com a metges… i poc més. No podem fer anàlisis de sang, ni proves d’imatge, ni cap prova complementària. Però quan tenim pacients que ho necessiten, intentem adreçar-los i coordinar-nos amb el CAP que li correspon i, si no en té cap d’assignat, parlem amb els del Gòtic. Si li cal anar a un centre d’urgències, el podem enviar al CUAP o a urgències de l’Hospital que correspongui.  Si és algú que no té cap centre assignat o que creiem que li cal una cirurgia o atenció especialitzada més ràpida, tenim una col·laboradora, la Dra. Cabot, que és cirurgiana a l’hospital Dos de Maig i ho organitza tot per poder ser atès a aquest Centre. També seguim en contacte amb l’Hospital del Sagrat Cor.

Una de les primeres barreres que es troben les persones sense llar és la burocràcia. El sistema sanitari podria fer alguna cosa per millorar-ho?

Per poder entrar al sistema sanitari cal tenir la targeta sanitària. Hi ha circuits més o menys ràpids per aconseguir-les, si cal, i funcionen molt bé. Per exemple, a través de la Creu Roja. Quan ho demanem, ràpidament arriba un PDF que funciona com a resguard i on consta el codi d’identificació personal (el famós CIP), que és el que necessiten. Després, la targeta de plàstic s’envia per correu a una adreça postal i aquí, de vegades, tenim una mica de problema si són persones que viuen al carrer. Molts cops posem l’adreça de Santa Anna, però si aquella persona no torna, les targetes es queden aquí. També hi ha el tema de la bretxa digital…

La COVID-19 ha portat a una acceleració de la digitalització del sistema. La bretxa digital està agreujant l’aïllament de les persones sense sostre?

És un dels reptes de futur i ens hi troben sovint. Hi ha moltes persones que tenen mòbil, però altres l’han perdut o els hi han robat. També canvien de número sovint… Hi ha persones que tenen targeta sanitària, però l’adreça que van introduir només va ser puntual o el número de telèfon potser fa anys que ha canviat… Aquest col·lectiu pot quedar encara més aïllat del que ja ho estava. És un problema important. Ho hem vist sovint durant l’època en què es demanava el Certificat Covid, s’havia de descarregar per La Meva Salut, demanar-lo per internet,… Què fa la persona que no té aquests mitjans?

Quina mena de casos clínics ateneu?

Els principals problemes de salut que veiem són podològics. Habitualment són persones  que caminen molt i no sempre porten calçat adequat. També temes de visió. Com tothom, quan arriben a una certa edat arriba la vista cansada. Per sort, comptem amb un banc d’ulleres graduades. I temes odontològics, fonamentalment càries. De medicina general hi ha molts problemes dermatològics (infeccions cutànies, neurodermitis per rascat, autolesions cutànies per l’ansietat… i també estem veient molta sarna), problemes articulars derivats de dormir al carrer en un lloc dur i fred i, més en la gent jove, dolors osteomusculars per contusions en baralles. També veiem processos infecciosos de vies altes i dolors abdominals. Són molt rellevants el problemes psicològics i psiquiàtrics i en aquests casos, quan els detectem els derivem a l’equip de psicòlegs i psiquiatres de Santa Anna.

Treballeu amb un col·lectiu amb unes històries de vida molt dures. Com ho gestioneu emocionalment?

Una de les ponents del simposi “Cures sanitàries i socials de les persones sense llar” va dir que havíem de cuidar al cuidador. Com a metgessa de família també ho repeteixo mil vegades als meus pacients, sobretot, als que són cuidadors de familiars. Però fins fa relativament poc no havia pensat que nosaltres, com a voluntaris sanitaris, també ens hem de cuidar. Està clar que veure situacions tan extremes de pobresa, de conflictes, de mala sort a la vida… ens afecta. Però crec que ho compensem molt per l’equip que som. Poder-ho parlar, compartir-ho i donar-nos suport mutu ens ajuda molt. Som una pinya.

Com vius el contrast entre atendre a la consulta d’El Clot i fer-ho a la parròquia?

Aviat farà 25 anys que soc metgessa de família al barri del Clot. No he canviat mai perquè hi estic molt bé i els companys amb qui treballo són amics. M’agrada molt la meva professió, la relació amb els pacients que va fent-se més estreta al llarg dels anys, la necessitat d’estar actualitzada perquè sempre hi ha coses noves per estudiar o aprendre. L’atenció primària ha evolucionat molt. És veritat que el CAP és la meva zona de confort perquè domino el meu entorn, conec els protocols, els circuits… i aquí a Salut Sense Sostre, és diferent. Tot i que ara ja és una mica més zona de confort perquè ja hi porto dos anys. D’entrada, cadascú de nosaltres venim d’un món diferent (fet que ens enriqueix molt) i ens hem de coordinar, a més, el material i el que puc fer és limitat. No puc demanar una anàlisi de sang per l’endemà, per exemple, com faria al CAP. Però la formació que tinc és la mateixa, estigui aquí o més enllà, i el criteri mèdic també. Així que si crec que cal una anàlisi, però no el puc demanar, he de fer el possible perquè aquell pacient pugui fer-se-la on sigui. Aquí potser atenem diferent, però no pitjor. Per sort, estem en una societat on la salut pública funciona i, si cal una actuació mèdica, es fa perquè sempre preval la salut del pacient.

Compagines la feina a l’atenció primària amb el voluntariat. Per què vas decidir fer-ho?

Tinc tres fills que ja no em necessiten tant com quan eren petits i sempre he fet moltes coses. Coneixia a Jordi Delás d’ençà que  va ser el meu tutor hospitalari i en saber sobre seu treball a l’església de Santa Anna, vaig pensar que era molt interessant i que hi podria aportar alguna cosa. He tingut la sort de poder estudiar la carrera que més m’agradava, de fer l’especialitat, la tesi doctoral… Ara aquests reptes ja no hi són. Ja tinc el currículum fet, entre cometes, tot i que no deixo d’estudiar i de llegir perquè sempre cal estar actualitzat i per això continuo fent formació continuada. Però ja no hi tinc la necessitat d’aprovar unes oposicions, per exemple.  Per tant, amb el voluntariat sanitari puc fer un retorn a la societat del que m’ha donat.