Oriol Sibila, pneumòleg i corredor de muntanya: “Veure sortir el sol després d’haver estat dues nits corrent és una sensació desbordant”

“La clau de les ultramaratons és ser capaç de gestionar els moments dolents i d’aprofitar i gaudir al màxim els moments bons”

“La pandèmia té coses bones perquè ha fet aflorar els bons valors de la muntanya: la solidaritat, l’altruisme, la companyonia”

Oriol Sibila (Navàs, 1975) és pneumòleg i treballa com a cap de la Secció de Cures Respiratòries Hospitalàries del Servei de Pneumologia de l’Hospital Clínic. Avui, però, l’entrevistem per parlar de la seva afició per les ultramaratons de muntanya, que l’ha portat a viure moments “espectaculars”.

Com va començar la seva afició per les curses de muntanya?

Sempre he sigut muntanyenc i esportista, des de molt petit la muntanya forma part de la meva vida. Em vaig aficionar a les curses estudiant el MIR i, sobretot, quan vaig començar la residència, per desconnectar. La meva primera marató la vaig córrer a Barcelona l’any 2001 i, a partir de llavors, ja no he parat. Primer van ser moltes curses en asfalt i, amb el temps, vaig començar a córrer per la muntanya i em vaig acabar enganxant. Han passat més de 20 anys i tinc la sort que el físic encara m’aguanta.

Quina ha estat la seva màxima fita esportiva fins ara?

Tots els esportistes tenim una època en què ens agrada molt mirar el cronòmetre. A mi m’ha costat molt baixar de les 3 hores a maratons d’asfalt, una fita que he aconseguit tres vegades a Barcelona. Pel que fa a les ultramaratons, la cursa més mítica que he fet és l’Ultra-Trail del Mont Blanc, on només arribar a la sortida costa molt. De tota manera, la meva carrera favorita és l’Ultra Pirineu, abans “Cavalls del vent”, que es corre al Cadí. Ara bé, si em preguntes per la cursa de la qual em sento més orgullós, et diré la “Diagonale des Fous”, una prova molt mítica que es fa a l’illa de la Reunió. És una carrera molt dura. Jo vaig trigar 42 hores a fer-la. És difícil explicar per què ho fas, però és un repte que omple molt un cop aconseguit, i jo n’estic molt orgullós.

Quin és el seu proper objectiu?

Abans de la pandèmia, estava fent punts i curses classificatòries per córrer la “Western States”, però després de no córrer durant l’any 2020, ja no sé si estic en condicions de fer-ho. En aquest moment, l’objectiu és mantenir-me. Per tant, el sol repte de córrer l’Ultra Pirineu l’any vinent ja és la pastanaga que necessito per sortir a entrenar i mantenir-me actiu.

Quantes hores entrena a la setmana? És fàcil de compaginar-ho amb la feina i la família?

Menys hores de les que m’agradaria. A dia d’avui, entreno unes 10 hores setmanals; però n’hi he dedicat més. Ho puc compaginar perquè m’agrada molt i tinc una família que ho entén i ho respecta, però procuro ser responsable. Amb la feina, anar a córrer al matí m’organitza el dia. Estic molt més ordenat, inspirat i serè que si no hi anés. El que no faig és dormir moltes hores o veure sèries de televisió, trec el temps d’aquí.

Què li aporta aquest esport a nivell personal?

M’aporta felicitat i unes sensacions de superació, repte, llibertat, descobrir nous paisatges, estar en contacte amb la natura, pau, tranquil·litat… que valoro molt. A més, a tots ens pot agradar veure sortir el sol des de dalt de la muntanya, però quan portes hores corrent i estàs cansat, és molt més intens. Veure sortir el sol a l’illa de la Reunió després d’haver estat dues nits corrent és una sensació impossible d’explicar, absolutament desbordant i que et posa els sentiments a flor de pell.

Quin ha estat el seu millor moment en una cursa?

La nit és molt especial: la soledat, els sorolls del bosc, del vent, de la muntanya… Però quan surt el sol és una sensació espectacular. També hi ha moments personals, com quan t’ha vingut a veure la família: una abraçada als teus fills t’emociona moltíssim. L’última Ultra Pirineu va ser molt especial perquè fa un any i mig es va morir Xavi Batriu, cosí meu, alpinista i muntanyenc amb el qual havíem compartit molta muntanya i havíem fet la cursa plegats. Tornar-la a córrer amb el seu record és una sensació que poques vegades he sentit. També vaig tenir un record per a l’Emma Roca, amiga, corredora professional i referent, amb la que havia col·laborat en projectes de recerca sobre l’impacte dels esports de fons en la salut. Tots dos han mort recentment, tots dos vivien a prop del Cadí i s’estimaven els camins on córrer i va ser molt emocionant poder-los dedicar el fet de córrer per aquells camins que tant significaven per a ells el dia de l’Ultra Pirineu.

I el seu pitjor moment?

El pitjor moment és quan el cos et falla i tens lesions. A la “Diagonale des Fous” em vaig fer un trau al cap i vaig estar corrent molta estona amb sang caient. Em van donar uns punts, sense anestèsia, i vaig poder continuar, però em feia molta por haver d’abandonar una cursa per a la qual feia anys que entrenava. Altres vegades tens molèsties físiques o problemes estomacals. Però per sort he tingut molt poques lesions i no he abandonat mai cap cursa. Les ultres són pujades i baixades i la clau és ser capaç de gestionar els moments dolents i aprofitar i gaudir al màxim els moments bons.

La competició de muntanya està de moda i, a vegades, es practica de manera imprudent. Què li recomanaria a algú que comença?

Jo fa 20 anys que corro i això és l’efecte Kilian Jornet. En Kilian és una persona extraordinària, a nivell físic i pels valors que transmet, i en soc un admirador. Ha tingut l’impacte de fer que allà on érem quatre gats, ara hi ha cues per participar. Però, a mesura que vas pujant quilòmetres, hi ha menys gent que busca la foto per a Instagram. Qui comença ha de ser molt prudent, les carreres d’ultra fons requereixen molta preparació física i mental. S’ha de començar per curses curtes i anar pujant progressivament.

Hi ha algun recurs o capacitat personal que serveixi tant per a una cursa de muntanya com per a la feina del dia a dia?

Ser perseverant i sincer amb tu mateix. A una cursa de muntanya, si no estàs preparat, no arribaràs al final. A la feina, també. Un ha de fer allò que se sent preparat per fer i no pots assumir coses que no et toquen o que no ets capaç de fer.

Com a com a cap de la Secció de Cures Respiratòries Hospitalàries, com recorda l’etapa més dura de la COVID-19 en la primera línia, ara que ha passat més d’un any?

Jo no he estat tant en primera línia, les medalles han de ser per a als residents, les infermeres, els TCAI i els metges de cada unitat, que han portat moltes més hores l’EPI que jo. Al principi ho vaig gestionar amb por, tots en teníem. Al març i l’abril de 2020 vàrem viure unes setmanes que no ens haguéssim cregut mai. A partir d’allà, amb resignació i perseverança: ens ha tocat viure aquest moment i és una malaltia més. La pandèmia té coses bones perquè ha fet aflorar els bons valors de la muntanya: la solidaritat, l’altruisme, la companyonia… Són uns anys que sense dubte no oblidarem.

Què podem aprendre de la pandèmia?

Moltes coses. La principal és que, quan treballem en equip amb un objectiu comú, som imparables. La pandèmia va fer que tots anéssim a una i que fóssim solidaris. Va despertar la vocació que tots teníem a dins i ens va fer recordar el que realment és important: l’assistència als nostres pacients.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s