Josep Ramon Germá Lluch (Barcelona, 1949) és catedràtic emèrit d’oncologia mèdica i consultor honorari i emèrit de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), on va estar treballant 25 anys. Va néixer un 27 de setembre, celebració de Sant Cosme i Sant Damià, patrons de la medicina, fet que, segons explica, va determinar la seva professió. Recentment ha escrit el llibre Vencer al gran mal (Paidós), on relata la seva llarga experiència professional en la lluita contra el càncer.

A qui es dirigeix el seu llibre?

Aquest llibre està escrit des del cor i intenta estar a l’abast de tots els possibles lectors: el lector malalt, el lector familiar de malalt o el metge jove que creu que l’oncologia pot ser la seva professió. El que explica són 45 anys d’avenços produïts a tot el món, i com els he viscut personalment. El missatge final és que no hem aconseguit posar fi al gran mal, però estic absolutament convençut que, en el futur, nous oncòlegs millors que jo li causaran molts maldecaps.

Ha dedicat tota una vida professional a l’oncologia. Quins diria que han estat els avenços més rellevants pel que fa a la lluita contra el càncer en tot aquest temps?

L’avenç més important és haver assolit la curació de malalts amb un càncer avançat. D’aquesta circumstància, a més, vaig ser testimoni i protagonista. En gent jove que tenia tumors de testicle o d’ovari terminals, la troballa d’un nou fàrmac, el cisplatí, va produir un canvi tan substancial com que abans 9 de cada 10 pacients morien, i després, 9 de cada 10 es curaven. Això va passar no només a Sant Pau, on jo treballava, sinó a centres de tot el món. Després es van anar incorporant altres tumors, en els quals la malaltia avançada no significava la mort, sinó que hi havia possibilitats de curació.

Al seu llibre es descriuen dos viatges formatius (als anys 70 i 90), a Anglaterra i Nova York. Creu que, en contrast amb el passat, Catalunya ha assolit actualment l’excel·lència en recerca oncològica?

Vull fugir de la paraula excel·lència, perquè es fa servir moltíssim però és molt difícil d’obtenir. El que sí puc dir és que l’oncologia catalana és absolutament de primer nivell. El que passava abans, als anys 70, és que portàvem dos, tres o quatre anys de retard, perquè no existia internet, ni hi havia tant moviment de metges en simposis internacionals com ara. Catalunya ara té molts hospitals amb una terapèutica absolutament innovadora, que participen en molts assaigs clínics. Per tant, en els més de quaranta anys de la meva professió, la cosa ha canviat molt. En aquests moments, ningú no ha de marxar enlloc per tenir una terapèutica innovadora.

Quina considera la seva més gran fita professional?

Una vegada que vàrem començar a curar nens amb càncer de testicle, el més important va ser que no ens vàrem quedar quiets, sinó que vàrem expandir aquest coneixement. L’any 1993, creem el grup Germinal, que actualment acull uns 90 hospitals de tota Espanya, on unifiquem un protocol conjunt i únic, perquè tots els malalts, siguin on siguin, puguin guarir-se de la seva malaltia. En aquests moments, més de 9.000 nois d’edats compreses entre els 16 i els 30 anys estan curats d’una malaltia de la qual abans es morien. Si m’ho haguessin explicat l’any 1978, quan vaig marxar fora, no m’ho hauria cregut.

L’últim capítol del seu llibre es titula “De médico tecnócrata a oncólogo humanista”. Ens pot explicar aquesta evolució?

Al llibre explico com vaig estar estudiant moltes especialitats diferents. Finalment, quan vaig arribar a oncologia, era un noi molt inquiet i inconformista, estudiava moltíssim i llegia moltíssimes revistes, també sabia fer una mica de cirurgia. Això t’introdueix en un món fonamentalment tecnocràtic. Però llavors em vaig trobar amb dues persones que van canviar la meva vida: l’oncòleg Pau Viladiu i el digestòleg Lluís Casais. Amb ells vaig veure que no només s’ha de saber medicina, sinó que també s’ha de saber aplicar. Amb el temps te n’adones que la teva figura és molt important per al malalt. No es pensa mai que quan un malalt apareix per primera vegada en una primera visita, diposita la seva vida a les teves mans i no et coneix absolutament de res. En canvi, tu coneixes una mica la seva història i penses que podràs ajudar-lo. La teva actitud de posar-te en la mateixa trinxera, de no col·locar-te a l’altra banda de la taula, fa molt. Si ho aconsegueixes des del primer dia, estàs creant un compromís entre el malalt i tu, i això el malalt de seguida ho rep. No és el mateix el metge que es passa tot el temps de la visita mirant l’ordinador que el metge que salta la taula, seu al costat del malalt i parla amb ell de tu a tu. I la veritat és que en la meva vida com a professional, per a mi ha estat el més important. De fet, entre els meus grans amics, hi ha malalts que en el seu moment es van posar absolutament a les meves mans i amb els quals avui tinc una relació meravellosa. Aquesta és una de les coses que a través del llibre intento transmetre a les noves generacions: la medicina de precisió no és el més important, hi ha més coses.

A nivell personal, el dia a dia de la seva professió pot ser dur. Com ho ha viscut?

Hi ha moltes nits de vetlla, d’estar tremendament preocupat perquè no saps com se’n sortirà un malalt. Perdre aquests pacients és molt dur. Però assolir la cura d’aquests malalts és una sensació molt superior a les penes que produeixen aquestes malalties. Qui faci oncologia ha de saber que tindrà nits dolentes, però dies molt bons i un s’ha de quedar amb els dies bons i aprendre dels dolents.

Com descriuria la relació que s’estableix entre el metge i el pacient de càncer?

Quan les coses van bé és fantàstic, però jo tinc una frase que acostumo a dir a tots els meus malalts, especialment als qui tenen una malaltia avançada: hem d’esperar el millor, però hem d’estar preparats per al pitjor. Si crees aquest tipus de relació amb el malalt des del principi, no es quedarà atònit o estabornit en el moment que li dius que la terapèutica no ha funcionat i s’ha de fer un altra, o fins i tot que no hi ha cap altra terapèutica i que ha de fer un tractament simptomàtic perquè la seva qualitat de vida el temps que li queda sigui la millor possible. Quan vaig estar a Nova York, em va deixar bocabadat la relació tan freda que tenien molts oncòlegs al Memorial Sloan Kettering. Li deien al malalt: “Li queden tres mesos de vida, no tenim res més a fer per vostè”, i punt. Això em sembla inhumà. La relació amb el malalt ha de ser dinàmica, i recordar que sempre s’ha de mantenir un llindar d’esperança. La medicina, i més l’oncologia, no és com la matemàtica o la física. Per tant, aquests pronòstics de “a vostè li queden dos mesos de vida” o “quatre setmanes de vida” demostren que, com a metge, ets massa jove. És un aprenentatge: hi ha un grau d’incertesa tan alt que és millor no parlar de mesos ni setmanes, sinó que metge i malalt facin un dia a dia conjuntament.

Ha canviat també la manera com el pacient fa front a un diagnòstic de càncer?

Aquella dolorosa malaltia de llarga durada que acabava a la meitat de les esqueles ha canviat moltíssim, perquè la informació s’ha fet més transparent. És cert que encara existeix una certa llegenda negra. Però la solució fonamental la tens quan el veí s’ha curat d’un càncer, o tens un germà que tenia un tumor al testicle i també s’ha curat. Avui dia, amb la paraula càncer ja preguntes alguna cosa més. Quin càncer? Com d’avançat? Perquè la taxa de curació d’una dona amb un diagnòstic de càncer de mama de dos centímetres i sense afectació als ganglis és del 90 %. La gent s’ha començat a adonar que la paraula càncer no és una paraula única, sinó que engloba 500 o 600 malalties diferents, amb estadis diferents. Fa molts anys vaig prendre la decisió de sempre dir als meus pacients que tenien un càncer. Però quan tens experiència, sempre pots introduir matisos i transformar aquest diagnòstic no sempre en una bona notícia, però almenys deixant clar que la paraula càncer, en si mateixa, no té massa contingut.

Quins creu que són els reptes de futur de l’oncologia?

L’oncologia d’avui dia té un extraordinari futur. Hem trobat un parell de vies terapèutiques que, des de l’any 2000, estan produint un canvi substancial en el tractament del càncer. Per una banda, hem començat a conèixer la intimitat del càncer, aquells mecanismes ínfims que fan que les cèl·lules no segueixin el comportament normal, i hem convertit alguns d’aquests mecanismes en dianes i hem estat capaços de crear medicaments contra aquestes dianes. Avui dia els malalts de leucèmia mieloide crònica viuen fins a deu anys, simplement amb l’administració d’una pastilla. L’altra via, que crec que és impressionant, és la immunoteràpia. Abans no sabíem quina disfressa envolta el càncer i impedeix que la nostra immunitat l’ataqui, però els doctors James Allison i Tasuku Honjo van aconseguir crear anticossos monoclonals que ataquessin aquesta disfressa. Avui dia tenim 12 o 14 fàrmacs immunoteràpics, i hem vist algunes coses bastant al·lucinants, com malalts terminals que tenen una recuperació completa: se’n diu efecte llàtzer. Aquesta és una via de constant innovació. Ara s’investiga també la teràpia amb cèl·lules CAR-T. Totes dues vies faran canviar molt el món futur. Cada vegada afinarem més aquestes eines i les combinarem adequadament amb d’altres com la quimioteràpia i això incrementarà moltíssim la taxa de resposta. Cada any que passi curarem mes i cuidarem millor.