Joana Herrero és pediatra i també instagramer. Treballa a l’equip de Pediatria La Marina-Magòria, al barri de la Bordeta de Barcelona. Fa un any, després del naixement del seu segon fill, va decidir-se a obrir a Instagram el perfil professional @marepediatra des d’on fa divulgació sobre salut infantil. El seu objectiu és sempre ajudar els pares i mares amb informació rigorosa, propera i, sobretot, basada en l’evidència científica.
Pots escoltar l’entrevista al podscat Hipòcrates en pijama (episodi 1): “D’astronautes i instagramers”
Des de la teva experiència a la consulta, creus que pares i mares es posen nerviosos massa aviat amb la salut dels fills? Pateixen massa?
No sé què es pot considerar patir massa. Tots els pares i mares patim molt per la salut dels nostres fills. Crec hi ha desconeixement de coses que potser són habituals en els nens. Moltes de les consultes que arriben són per coses normals: ara li ha sortit una taca aquí, ara el nen plora i no sé per què… Moltes d’aquestes preocupacions són perquè no tenim ningú proper que ens pugui orientar. Moltes vegades, quan som pares per primera vegada és també el primer cop que agafem un nadó. Mai abans n’havíem agafat un, no hem vist com una mare donava el pit o com consolava el seu fill. Vivim una mica aïllats. No vivim en tribu. Tot això, òbviament, genera aquest desconeixement que ens porta a no saber si les coses que li passen al nostre nadó o a un fill més gran són normals o no.
Al teu compte no només ofereixes informació pràctica i útil, ho fas, a més, amb una imatge molt cuidada. Tot això no s’aprèn en quatre dies i és una feina que requereix dedicar-hi temps. Com et decideixes a embarcar-te en aquesta aventura?
Fa cosa d’un any i mig la idea ja em rondava pel cap, però no trobava el moment per fer-ho i no feia el pas. Tot per aquesta por de què hi diré i la por a exposar-me. Però justament durant el postpart del meu segon fill, quan tenia ben bé un mes, vaig sentir que era el moment de fer-ho i vaig crear el compte. Ha estat un procés d’autoaprenentatge. Tinc un compte d’Instagram privat, però amb el professional puc fer coses diferents. He anat provant sense pressió, veient què passa i preguntant a altres persones que conec i que saben del tema.
Parles de la diferència entre el teu compte personal i el professional. Ets la mateixa persona, però no pots comportar-te o expressar-te de la mateixa manera. El Consell de Col·legis de Metges (CCMC) va editar el decàleg “10 recomanacions a les xarxes socials per a metges”, una guia per a professionals que fan recomanacions de salut a través de les xarxes socials. Quines normes t’autoimposes, si és que ho fas?
El primer de tot és el respecte. Sempre intento informar amb respecte i amb l’evidència científica a la mà, que per a mi és cabdal. També fer-ho des de la sinceritat. Si em pregunten una cosa que no sé respondre, ho dic. I, si necessito una setmana per revisar-me un tema, també ho faig. Intento trencar la barrera que de vegades pot existir a la consulta. Potser els pares o les famílies avui en dia busquen altres maneres d’informar-se que no sigui només la consulta del pediatre, ja sigui perquè no som prou accessibles o perquè no tenim el temps suficient. És important buscar la proximitat, tot i que hi ha la pantalla al davant. Que les famílies sentin que som propers, que som sincers i que no els mentim. Moltes pregunten, però ja tenen moltíssima informació. No parteixen de zero. Ara bé, una de les coses principals és anar amb l’evidència científica a la mà.
Alguns pares i mares deuen esperar que els resolguis algun dubte específic però, fins i tot, que els hi facis pràcticament un diagnòstic. Com ho gestiones?
És impossible de fer un diagnòstic sense veure el pacient. Considero que els has de respondre amb la màxima sinceritat, explicant que els estàs donant una opinió en funció del que estàs veient. Una de les coses que sempre recomano és que vagin a veure el seu pediatre de referència.
Com decideixes els continguts que publiques?
No tinc un guió marcat, però el tinc una mica al cap. Moltes vegades els temes van sorgint perquè tinc moltes preguntes d’amigues que són mares, de familiars o provenen d’algunes qüestions que jo mateixa em plantejo. També hi ha temes que sorgeixen de situacions que visc a casa amb els meus dos fills. Si una amiga m’envia una imatge de rajos del seu fill, li demano permís per utilitzar-la. O a l’hivern, amb els refredats, la tos i els mocs, faig més posts en aquest sentit perquè poden ser de més interès. Si em ve de gust escriure d’algun tema, ho faig, i si veig que és l’època de l’any d’algunes infeccions o temes concrets, aprofito el moment.
Quins són els temes que més interessen?
L’alimentació complementària és un tema sobre el que tinc moltes preguntes. Hi ha molts dubtes sobre com introduir aliments. També temes de puericultura: “això que fa el meu fill és normal?”, “és normal que plori a les tantes de la tarda i que estigui estona plorant?”, “és normal que el meu fill de 3 anys faci una rebequeria enmig del supermercat i que sembli un nen posseït?”. Moltes preguntes venen de no conèixer les etapes del nen. Altres temes sobre els que em pregunten bastant són la febre i les infeccions.
Les xarxes socials són un terreny abonat per a les pseudociències, les fakes news de salut, la desinformació… Has de desmentir moltes fakes i falses creences?
Molts mites, sobretot. Les fake news i les pseudociències es propaguen per Internet. De fet, la majoria d’informació que tenen els pares la treuen de la xarxa. Per això, considerava molt important començar a divulgar a través de les xarxes socials. De vegades, a la consulta, ens quedem molts curts i no arribem a tota la gent a la que voldríem. Divulgar amb l’evidència científica a la mà a través de les xarxes socials és una manera d’arribar a més gent i de confrontar totes aquestes persones que divulguen sense gaire sentit. I, en efecte, en pediatria hi ha molts mites, sobretot al voltant de les vacunes, que és el principal tema a debatre, però també d’altres com que la llet produeix mocs, que si el nen va descalç per casa agafarà un refredat, que s’ha de donar mel per a la tos… Hi ha moltes coses que es feien fa 20, 30 o 40 anys i que ara, amb l’evidència a la mà, han quedat totalment obsoletes. Per sort, les coses canvien.
El blog del teu col·legi professional 