Al pneumòleg Ferran Morell gairebé el coneix més gent pel futbol que no pas per la medicina. O, almenys, això ens diu ell. Morell és el metge futbolista, tot i que té una carrera mèdica llarguíssima. Fins al 2014 va ser cap de Pneumologia a l’Hospital Vall d’Hebron i, a partir del mateix any, és l’Ombudsman del seu institut de recerca, el VHIR. A més, continua en actiu i publicant. A principis dels anys setanta va proposar a uns companys fer un partit de futbol en sortir de l’hospital i va acabar organitzat el World Medical Football Championship, un campionat de futbol internacional per a metges que va començar a Barcelona el 1995 i que va acabar voltant pel món. La història de Morell és també la història dels Galens Catalonia.

Quina és la teva posició com a jugador?

Jugo a mig camp, una mica de carrilet dret, una posició com la que tenia el Xavi del Barça. No em considero un gran jugador, però em sé envoltar de gent bona. Amb els Galens Catalonia hem guanyat 5 campionats del món. No està gens malament!

Un bon equip, tant en l’esport com en la medicina, és bàsic.

Bàsic! I això crec que poca gent ho entén. És molt important que l’equip sigui feliç. El que has de fer és potenciar cada membre de l’equip, que gaudeixin, i el treball llavors anirà bé. Saber coordinar la gent és un valor que no està gaire estès entre els comandaments. Si no animes bé la gent, si o tractes bé tothom, si no els empenys, ni els consideres valuosos, el teu equip serà dolent i sortiràs perdent. És la tàctica de l’entrenador.

A Galens heu tingut entrenadors professionals?

Mai n’hem tingut. Som un equip d’aficionats. Durant 30 anys em feia càrrec de quasi tot i ara ho fan altres companys que ho estan fent molt bé. És maco, perquè s’ha creat un ambient boníssim d’amistat. Ens ajudem molt entre nosaltres i tenim amics per tot el món. A l’equip hem fomentat una bona entesa entre els metges. Tinc dos lemes des que vaig començar a organitzar el campionat del món: “no es tracta de guanyar, es tracta de fer amics” i “si jugues al futbol amb una persona, tens un amic per a tota la vida”.

Compartiu un xat, Galens FOREVER, on hi sou més de 100 companys. Què passa en aquest grup?

Cadascú diu el que li sembla. És un xat que funciona molt per quan un necessita saber qui és expert en un prova, si hi ha algun especialista en tal punt d’Espanya o si es coneix alguna publicació sobre un tema… És molt útil. No hi ha comentaris polítics. Només parlem de futbol i de medicina. Està molt bé. Ens ajudem molt els uns als altres.

Anem als orígens. Quina és la llavor a partir de la qual es va crear l’equip Galens?

L’any 1972 vaig començar a demanar a companys de Vall d’Hebron si volien juga a futbol. Davant de l’hospital hi havia el camp de futbol Martí Codolar, al qual hi podia anar tothom els dies feiners. Cada dimecres, a les tres de la tarda, jugàvem un partit entre nosaltres. No teníem ni vestidors ni res. L’any següent vam començar a fer partits també amb els nostres estudiants de la unitat docent de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan vam atraure estudiants, vam començar a apuntar-nos a lligues. Primer, vam fer alguns partits amistosos. Amb la Fundació Puigverd, on hi havia molts argentins i brasilers que jugaven molt bé, i amb l’Hospital de Bellvitge. Vam jugar en diferents lligues, a la 3a regional de Catalunya, per exemple, però hi havia massa agressivitat i era desagradable.

Després d’aquesta experiència, vau decidir fer una lliga només per a metges?

Sí. L’any 1978 i el 1980 vam jugar un campionat a Cannes (França) sobretot de metges i personal sanitari, però t’hi trobaves gent que eren professionals de veritat. A nosaltres ens interessava jugar amb gent de la nostra categoria futbolística. Vam marxar i vam anar a un campionat de Venècia (Itàlia), però ens va passar el mateix. Llavors vam decidir muntar el nostre a Barcelona, on seríem tots metges. Això va ser l’any 1995 i per assegurar-nos que tots érem metges, a la mitja part fèiem un examen de medicina: cinc preguntes fàcils que qualsevol metge pot respondre. I al mateix temps que el campionat, fèiem també un simposi.

Com va créixer aquest campionat fins a convertir-se en mundial?

Primer estàvem a Bellaterra, a la UAB, i després vam aconseguir que ens lloguessin els camps d’entrenament del Barça. Fèiem la final i la semifinal al Miniestadi. Va funcionar molt bé i van començar a venir equips de molt lluny: d’Austràlia i del Brasil. I quan ja feia 10 anys que fèiem el campionat del món, vam decidir que voltés per diferents països. I així, vam anar al Brasil, a Alemanya, a Corea del Sud, a Austràlia, als EUA… L’últim campionat va ser el 2019 a Mèxic, a la Rivera Maia [Galens Catalonia hi va guanyar el bronze]. També s’ha creat un equip de veterans, que és on jo jugo ara.

Amb la irrupció de la COVID-19 tot es va parar. Heu pogut reprendre l’activitat?

El campionat del món, que havia de ser a Argentina, es va cancel·lar i encara no sabem ben bé quan podrà ser el proper. Amb una mica de sort, d’aquí poc, però ja veiem com van les onades. Esperem que tinguem seny, que vacunem a tothom i que la cosa passi a ser similar a una grip.

Com us ho fèieu abans per organitzar-vos, sense xats ni correu electrònic?

Ja t’ho pots imaginar! A base de telèfon des de casa. La família n’estava farta. Era molt més difícil d’organitzar tot plegat. Ara envies un WhatsApp i ja està fet! En aquells temps era molt dur i havies d’anar a les federacions amb tots els papers. Hi havia molta feina a fer.

Llavors era més fàcil conciliar-ho tot?

Sí. En part perquè el nostre horari llavors era fins a les tres de la tarda, encara que sempre tenies més feina. Però quan una cosa la fas amb il·lusió no sembla feina. Mai hauria pensat que arribaríem a aquest volum de partits a l’estranger, campionats del món… És d’aquelles coses que comencen a poc a poc i… Ostres! Ara és fantàstic. A Corea vam jugar tota la setmana a l’estadi olímpic! És de les coses de les quals n’estic més content.

Què t’ha ensenyat el futbol que puguis aplicar a la medicina?

A l’equip hi ha moltíssims companys que també són molt bons professionals de la medicina. I això crec que ve de la seva capacitat d’esforçar-se. En futbol t’has d’entrenar i ser constant. Això es tradueix en jugar bé. I en medicina passa exactament igual. Si t’has esforçat i hi has dedicat hores, acabes sent un bon professional.

Cada cop hi ha més dones a la professió. Veurem un equip de Galens femení o mixt?

És una de les coses que ens queden pendents, però no és fàcil reunir professionals. Tot seria trobar unes quantes metgesses que tinguin ganes de començar.

De fet, si qualsevol metge o metgessa volgués formar part de l’equip. On s’hi hauria d’adreçar?

Es poden posar en contacte amb mi. El meu correu és fmorell@vhebron.net.

A la vostra esquena teniu força campionats guanyats i trofeus. Quina consideres que ha sigut la gran fita de l’equip?

El premi més gran que hem tingut ha sigut la perseverança d’aquests 50 anys de jugar i l’amistat que s’ha fet entre els companys. És un esport molt integrador. I, a més a més, que s’hagi fomentat la salut.

Ja no portes el pes dels Galens. A què et dediques?

Ara mateix estic preparant la nova Guia Pneumològica. Fa 40 anys que la publiquem i ja va per la dotzena edició. Amb el que m’ha costat aprendre un mínim de medicina, ara seria un desaprofitament deixar-ho de fer! També estic escrivint un llibre en memòria de la meva filla Sònia, que va morir fa dos anys i mig a causa d’un càncer d’ovari. A veure si ho aconsegueixo, ja quasi el tinc. Està fet sobre la seva història i hi vaig intercalant comentaris.

Quines qüestions tractes en aquest llibre?

Parlo d’alguns temes generals, com la vida i la mort, l’experiència de ser acompanyant en un procés així i de com els professionals veuen i exerceixen la professió. Quan vaig començar, els metges de la meva època dedicaven moltíssimes hores a la medicina. La gent tenia moltes ganes. Sempre es parlava de l’ètica i de tractar el pacient com tu voldries que tractessin la teva mare. Ara es veu menys això. La gent està atabalada per la feina. No tenen un minut. Això, naturalment, repercuteix en el tracte al pacient. El metge no es pot permetre molta conversa. I no parlem ja quan està en aquestes entitats mutuals que volen pagar 5 o 6 euros la visita. A banda, els metges volten molt per fer conferències. Quan estàs malalt vols que et visiti el teu metge, el bon metge. També parlo d’altres coses que m’han xocat. D’altra banda, també estic preparant la segona edició d’un llibre sobre els prohoms de la humanitat. M’agradaria molt poder publicar tots tres llibres al mateix temps. A veure!