L’internista Carles Paytubí Garí (Barcelona, 1964) treballa com a responsable de la Unitat de Curta Estada Mèdica a l’Hospital General del Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat. Al marge de la medicina, la seva principal afició és la música, però ha escrit també una novel·la històrica. Comencem l’entrevista parlant de les malalties de compositors famosos de la història de la música, un tema sobre el qual n’és un expert conferenciant.

Quines malalties han patit els grans compositors?

És difícil concretar-ho, ja que no hi ha una malaltia que sigui més freqüent que d’altres. Per exemple, Johann Sebastian Bach va morir als 65 anys d’un ictus que es va complicar amb una pneumònia. Bach també era diabètic i va patir un glaucoma a conseqüència d’una intervenció de cataractes. D’altres exemples: Wolfgang Amadeus Mozart va morir d’una glomerulonefritis post-estreptocòccica als 35 anys. Chopin ho va fer d’una complicació respiratòria de la fibrosi quística que patia (s´ha parlat també que va morir d’una tuberculosi però sembla que no va ser així). Verdi va morir als 88 anys, edat gens freqüent per a la seva època, d’una hemorràgia cerebral, i Wagner, que era un fumador empedreït, va morir d’un infart agut de miocardi.

Hi ha algun cas de músic famós amb una malaltia especialment estranya o peculiar?

En la majoria de casos dels considerats grans compositors està clara, però Mozart té una peculiaritat. Va morir el 1791 i han sorgit quatre teories que intenten explicar, 230 anys després, les causes de la seva mort. Una teoria diu que potser va ser víctima d’una intoxicació per antimoni (utilitzat com  a antitèrmic en aquella època). Una altra teoria suggereix que va morir de triquinosi, degut a la seva afició a menjar hamburgueses de carn de porc crua (Karbonadeln). Una tercera teoria afirma que Mozart va morir de bronco-pneumònia. Finalment, la teoria que té més acceptació, recollida en un article a la revista Annals of Internal Medicine, és que la causa principal de la mort de Mozart va ser una insuficiència renal com a conseqüència d’una glomerulonefritis post-estreptocòccica.

Com comença el seu interès per aquest camp tan concret, el de les malalties dels grans músics?

A part de metge, soc un gran melòman. No puc viure sense la música clàssica. Quan era petit vaig estudiar música i després, als anys 90, vaig tenir la sort de cantar com a tenor al cor de l’Orfeó Català. Nietzsche deia una frase que tinc molt present i faig meva: “La vida sense música seria un error”. Hi estic molt d’acord. A part d’això, sempre he tingut curiositat per les vides dels músics i la meva condició de metge m’ha portat també a tenir curiositat per les seves malalties.

A part de l’afició per la música, vostè s’ha dedicat a la literatura. Per què va decidir escriure una novel·la?

Tot i no ser un grandíssim lector, els darrers anys he disposat de més temps lliure (les meves filles ja són universitàries). He llegit molta novel·la històrica, perquè sempre m’ha agradat, i una de les meves filles em va preguntar: “Per què no escrius tu una novel·la?”. D’entrada no em feia a la idea, però després van venir sis mesos de documentació i dos anys d’escriptura. Així, el juny de 2021, va ser la presentació de la meva novel·la El misterio del pergamino florentino. L’he publicat en l’editorial Saralejandria i té quasi 800 pàgines. La novel·la abasta vuit segles: parteix de la Florència del segle XIII i finalitza al Vaticà l’any 2019. Al llarg del llibre he novel·lat la vida de Sant Joan de Déu i estan també inclosos a l’argument històric de la novel·la, juntament amb altres temes com la història del Manicomi de Sant Boi, els últims anys de la vida de Gaudí o una aparició de Sorolla. Fins i tot surto jo mateix, amb un nom fictici, en capítols autobiogràfics. I lligant la música amb la literatura, se’m va ocórrer una idea que crec és innovadora: cadascun dels 115 capítols que té la novel·la té un suggeriment musical, de manera que qui llegeixi el llibre pot escoltar una proposta musical que l’ajuda a ambientar-se en el moment històric que està llegint.

El seu llibre també inclou escenes de medicina?

A la novel·la explico com Sant Joan de Déu va morir d’una pneumònia, la història de l’Institut Manicòmic de Sant Boi i les malalties psiquiàtriques que pateixen diversos personatges i com els condicionen. També explico la vida del doctor Antoni Pujadas, psiquiatre del segle XIX que va fundar el Manicomi de Sant Boi. Al llibre aprofito per explicar les maneres d’avaluar que es donava als estudiants de medicina al segle XIX, o els viatges que el doctor Pujadas va fer a França i Anglaterra per conèixer com funcionava la psiquiatria a la resta d’Europa. També, quan surt el meu personatge autobiogràfic, explico la meva història al món de la medicina: la meva formació com a internista a l’Hospital de Sant Pau, la meva estada durant 10 anys al Centre Mèdic Teknon i la meva etapa actual al Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

Quina creu que és la raó de l’èxit de la novel·la històrica?

No a tothom li agrada la novel·la històrica, però jo diria que té un plus respecte dels altres estils: si tens una mica d’imaginació i l’escriptor té una mínima capacitat per descriure el moment, pots conèixer altres èpoques i anar quatre segles enrere. De fet, sempre recordo que a una escriptora coneguda li van preguntar per què escrivia i ella va respondre: “Escric per aprendre”. És una frase molt encertada, perquè jo, escrivint aquesta novel·la, he après moltíssim.

Com compagina l’exercici de la medicina amb aquesta activitat?

Molta gent em pregunta d’on he tret el temps per escriure una novel·la de gairebé 800 pàgines. Jo diria que l’he trobat. Tot el matí, fins a primera hora de la tarda, treballo com a internista a l’hospital. Em poso a escriure algunes tardes i alguns caps de setmana, si veig que puc disposar d’almenys dues hores. Aquest temps és el mínim que necessito per posar-m’hi, perquè a vegades ve la inspiració quan falta molt poc per haver de plegar, i això fa molt ràbia.

Considera que hi ha bones relacions entre el món artístic i la ciència mèdica?

Com que m’entusiasma la música, si quan em jubili anés a concerts ja tindria tota la jubilació organitzada, però és important tenir altres coses a fer i el fet d’escriure m’ho permet. Crec que la ciència i l’art estan bastant lligats: hi ha molts metges que escriuen i també n’hi ha que pinten. Un company de l’hospital sempre diu que la medicina és un art mil·lenari, i això ja dona a entendre molt aquesta relació.

En el seu cas concret, què ha après el metge de l’escriptor i viceversa?

La medicina és una disciplina humana i exercint-la tractes persones i ets responsable de la seva salut. El fet d’exercir la medicina m’ha permès conèixer l’ésser humà: els seus pensaments i les seves vivències, inquietuds i preocupacions. Aquest coneixement m’ha permès escriure sobre ell i m’ha ajudat a plasmar-ho en paraules. El metge ha ajudat l’escriptor i l’escriptor ha ajudat el metge.