Valentí Pineda, pediatre infectòleg: “Si les vacunes no arriben a la població de tot el mon és impossible controlar una malaltia”

La pandèmia de la COVID-19 ha canviat moltes coses de les nostres vides i també ha portat nous temes de conversa com, per exemple, les vacunes. Durant els dos darrers anys, tothom, experts i no experts, n’ha parlat: a les tertúlies de ràdio, a les parades del mercat, a les barres del bar, a la feina… Enraonar sobre la vacuna de Pfizer, la d’AstraZeneca o la de Moderna s’ha convertit en habitual. Però sabem ben bé com funcionen les vacunes en general? Com ens protegeixen? Valentí Pineda és pediatre infectòleg a l’hospital Parc Taulí de Sabadell i també és membre del comitè d’experts en vacunes del Departament de Salut. Pineda respon algunes qüestions generals sobre les vacunes, més enllà de la COVID-19.

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 2): “De mòmies egípcies i vacunes”

8. “De conciliació i dolor" Hipòcrates en pijama

Qiaomiao Lin s’ha estrenat alhora com a metgessa resident de medicina interna i com a mare del seu primer fill i ens explica com es planteja la conciliació. Parlem amb l’anestesiòleg i especialista en dolor Javier Medel sobre el dolor, la seva percepció, causes, tractament, etc. Ens acostem, amb Xavier Sierra, a la figura de Josep Trueta i Raspall.
  1. 8. “De conciliació i dolor"
  2. 7. De memòria històrica i deontologia mèdica
  3. 6. De cinema i medicina rural
  4. 5. D’ultratrails i hospitals sostenibles
  5. 4. De sèries negres i acompanyament a la mort

Quan ens posem una vacuna, què s’espera que passi exactament al nostre cos? Quina reacció provoca?

La vacuna és un producte biològic que conté un antigen o una part d’un agent infecciós. El que s’espera d’aquest agent infecciós és que provoqui una reacció a les nostres cèl·lules i que es produeixi una resposta immunitària, que és la producció d’anticossos. Aquests anticossos es queden per sempre o bé durant un temps, depenent de cada vacuna i de cada substància que injectem al nostre cos. Això fa que, quan entrem en contacte amb aquest agent infecciós de forma salvatge, és a dir, de manera natural, els anticossos es posin en marxa i no ens deixin contraure la malaltia o que l’agafem d’una forma molt més lleu.

Quines són les tecnologies més habituals o els mecanismes d’acció de les vacunes més comunes que s’administren a Catalunya?

A grans trets, podríem diferenciar dos grans grups: les vacunes vives atenuades i les vacunes inactivades. En les vacunes vives atenuades s’injecta una part d’un agent infecciós, però que no ens produeix la malaltia. Aquestes vacunes quasi sempre són per a virus. En les vacunes inactivades s’injecten substàncies molt petites d’aquest agent infecciós: toxoides, polisacàrids, subunitats, etc. Després hi ha la més recent, utilitzada per a la COVID-19, que ha posat sobre la taula una nova tecnologia: introduir partícules de RNA, que és una part molt petita de la fracció del virus i que fa que es produeixi immunitat sense produir la malaltia, d’una forma bastant segura.

És el primer cop que es fa servir la tecnologia del RNA missatger, de què tant s’ha parlat amb la vacuna de Pfizer i de Moderna? Cap altra vacuna havia emprat anteriorment una tecnologia similar?

Al laboratori, ja s’estava estudiant la manera de tenir aquest RNA missatger d’altres gèrmens i virus i poder-los injectar. S’havia fet servir aquesta tecnologia per al Zika, l’Ebola o el VIH, però la primera vacuna que ha sigut eficaç, que s’ha pogut comercialitzar i que ha demostrat efectivitat una vegada posada al carrer ha sigut amb la del SARS-CoV-2. Aquesta ha estat la primera vegada que s’ha arribat fins al final, fins a l’última fase de la investigació i, per tant, a la comercialització.

Si alguna cosa ha destacat de les vacunes contra la COVID-19, ha estat, precisament, la rapidesa amb què s’han dissenyat, assajat, fabricat i comercialitzat. A banda de l’enorme inversió de fons que s’hi ha destinat, com ha estat possible que tinguéssim les vacunes en tan poc temps?

Jo diria que el finançament és el més important per explicar-ho. Quan una empresa farmacèutica estudia o investiga sobre una vacuna s’han de seguir una sèrie de fases. Els resultats obtinguts es posen en coneixement de les agències reguladores, l’Agència d’Aliments i Medicaments dels Estats Units d’Amèrica (FDA, per les seves sigles en anglès) i l’Agència Europea de Medicaments (EMA) i s’aproven o no. Si no es completa una fase, no s’avança a la següent. Què ha passat amb la COVID-19? Aquestes fases s’han anat intercalant o sobreposant. Les farmacèutiques, que són les empreses que han fet els estudis, han sobreposat les fases amb la seguretat que si la vacuna no funcionava els estats i l’OMS, en principi, els pagarien tot l’invertit fins aquell moment. Per això, s’ha anat tan de pressa. Això no es fa habitualment, perquè si no es té la seguretat que una vacuna o un medicament van bé, no es tira endavant en les següents fases.

Parlem de 10 o 12 mesos per desenvolupar les vacunes contra la COVID-19, però, en canvi, portem quatre dècades, més o menys, intentant trobar una vacuna contra el VIH amb un èxit més aviat discret. Què té aquest virus que es resisteix tant?

La seva extraordinària capacitat de mutació. El VIH és un virus que s’adapta amb una rapidesa brutal a qualsevol vacuna que s’ha pogut trobar. Així doncs, les vacunes han deixat de fer eficaces al cap de mesos perquè el virus muta, canvia i s’adapta. La vacuna del VIH dona molts problemes i, de fet, com sabem, no hi ha cap de comercialitzada. I no sé si hi ha cap esperança de tenir-ne. De totes maneres, en aquests moments hi ha tractaments antivirals que controlen perfectament la malaltia.

Per què hi ha vacunes que requereixen una dosi cada any, com és el cas de la vacuna de la grip, i d’altres, en canvi, que, amb una dosi o amb una dosi i amb una altra de recordatori, ja ens immunitzen per tota la vida. A què es deuen aquestes diferències?

Cada malaltia, cada virus i cada bacteri són diferents. De fet, si mirem les malaltes salvatges (sense vacuna), n’hi ha que les passem un cop a la vida i mai més les tornem a agafar, com la varicel·la o el xarampió. En canvi, una infecció pneumocòccica o meningocòccica la pots passar tots els cops que faci falta. No queda immunitat de per vida. Això és degut al fet que la immunitat que desenvolupa el cos davant d’un virus o bacteri és diferent. És molt habitual trobar, i de fet passa en la majoria de les infeccions, que necessitem diverses dosis de vacunes per tenir immunitat duradora. Quan parlem de les terceres dosis contra la COVID-19, és quelcom habitual en vacunes. Mirem les vacunes dels nens, per exemple. La majoria es posen en dues dosis com a mínim i moltes en tres, com la de la pòlio o la diftèria. A més, tinguem en compte que quan fem una vacuna, posem una part del virus o bacteri i, evidentment, no crea la mateixa immunitat que passar la malaltia real, amb la qual cosa, és normal tenir recordatoris per tenir una immunitat duradora.

En el cas de la COVID-19, ens espera una vacunació tipus com la grip, que requereix recordatoris cada any, o encara és aviat per treure conclusions?

No ho sabem. En principi, el que sabem ara és que necessitem una tercera dosi. Ara, si amb això n’hi ha prou per sempre, no ho sabem. El virus de la grip muta cada any. La majoria de vegades ho fa d’una forma menor i només cal una adaptació de la vacuna amb uns petits canvis en relació amb l’any anterior, però quan fa una mutació major es genera una gran pandèmia. Amb el SARS-CoV-2, no es pot assegurar.

La verola és l’única malaltia que s’ha aconseguit eradicar gràcies a una vacuna. Creus que veurem a mitjà termini la fi d’alguna altra malaltia gràcies a les vacunes?

Jo crec que no. I diré el perquè: a causa del món globalitzat que tenim. L’últim cas de verola va ser el 1975. D’això fa 46 anys. Des de llavors, no hi ha hagut cap altra eradicació de cap més malaltia. La que s’hi ha acostat més és la pòlio, que només està present a dos països al món, però no acaba de poder eradicar-se, perquè hi ha zones on no es pot vacunar el 100% de la població, hi ha migracions, guerres, desabastiment de vacunes… És un problema molt complex. Sabem que no podem controlar el SARS-CoV-2 fins que no vacunem tot el món. Sabem que a l’Àfrica només hi arriben el 9% de les vacunes contra la COVID-19. L’altre dia vaig estar amb Iñaki Alegria, un metge que està treballant a l’hospital pediàtric de Gambo (Etiòpia), on només tenen el 3% de la població vacunada. Així és impossible posar fi a una malaltia. Això passa amb la COVID-19, però amb moltes altres malalties tampoc arribem a vacunar el 100% de la població mundial. Amb aquests percentatges és molt difícil, si no impossible, eradicar malalties.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s