La doctora María Estébanez fa quatre mesos que es va instal·lar a la serra de Chiapas (Mèxic) per treballar com a metgessa psiquiatra amb l’ONG Partners in Health (Compañeros en Salud a Mèxic). La seva relació amb el món de la cooperació va començar uns anys enrere, mentre feia la residència a l’Hospital de Sant Pau. Va viatjar a Gàmbia en tres ocasions, tot i que les experiències viscudes la van deixar amb ganes de tornar a treballar sobre el terreny d’una manera més acurada i dilatada en el temps. Gràcies a la beca Bada (que atorga l’Àrea de Cooperació del Col·legi) podrà allargar la seva estada a Chiapas tot un any i portar a terme un projecte que deixi empremta en les comunitats rurals de l’estat.

Quins van ser els teus inicis en el món de la cooperació sanitària?

Vaig anar a Gàmbia tres vegades. Van ser experiències curtes, de menys d’un mes. Vaig col·laborar com a metgessa general en un centre d’atenció primària, detectant casos greus i valorant si calia enviar els pacients a un altre hospital o si podíem atendre’ls allí. En el darrer viatge, vaig passar una setmana en un hospital psiquiàtric només observant. La veritat és que, després d’aquestes experiències, tornava amb mal sabor de boca perquè sentia que no estava ajudant gaire, fins i tot que podia perjudicar fent les coses així. Sentia que no estava donant les eines adequades per promoure el desenvolupament de la gent del país. A més, en acabar la residència em vaig adonar de les mancances en atenció de salut mental que hi ha al món. Per això, vaig decidir buscar un projecte més formal i més llarg dins del meu camp.

Així vas arribar a Chiapas…

Sí. De fet, va ser durant la rotació externa a Mont-real (Canadà) que em van recomanar l’ONG Partners in Health. Vaig contactar amb ells per col·laborar-hi i  quan vaig acabar la residència, al maig, vaig anar cap a Chiapas.

Sense la beca Bada no hagués pogut quedar-me tot l’any a Chiapas, que crec que és el temps mínim per entendre el context sociocultural.

Quina és la teva tasca allà?

D’una banda, faig d’interconsultora de casos complexos de psiquiatria; d’altra banda, superviso i acompanyo els metges passants mexicans que han d’estar un any fent serveis socials en una clínica rural del país. Els ajudo a preparar el pla terapèutic, observo com passen visita, els faig formació i preparem plegats materials docents de psiquiatria. També faig capacitació en salut mental a les treballadores comunitàries o acompanyants, com les coneixen a Compañeros en Salud.

Quin és el paper d’aquestes dones dins de la comunitat?

Fan visites a domicili i controlen els pacients. Des de l’ONG les formem perquè tinguin més eines per ajudar els malalts. Tot comporta un procés, però. Primer cal ensenyar-los què és la depressió o l’ansietat i cal fer-ho d’una manera entenedora. Tot i compartir idioma, tenen una altra manera de pensar i de viure les coses. També els ensenyem petites eines de psicoteràpia adaptades al seu context, com ara tècniques de relaxació molt senzilles. Aquesta és una part molt maca perquè com he dit abans té a veure amb les eines que estem donant perquè aquestes persones puguin desenvolupar el seu camí cap a l’autonomia.

Pel que fa a malalties mentals, quines hi trobeu?

Les patologies mentals greus són les mateixes que les d’aquí: esquizofrènia, depressió major, trastorn bipolar, etc. El que sí que trobem són més casos de malalties psiquiàtriques que no s’han tractat mai perquè els pacients no han tingut l’oportunitat d’accedir als serveis sanitaris o a un tractament. Això fa que els malats presentin un gran deteriorament. Tenim pacients que mai han pres medicació o d’altres que han estat anys encadenats perquè tenien una psicosi i la família havia d’impedir que fugiren de casa o perquè, simplement, no sabien com ajudar-los. Ara estem tractant de reduir aquests casos a zero. De fet, la gent de les comunitats té més noció del que és la salut mental i cada cop en venen més a demanar ajuda. D’altra banda, també crida molt l’atenció la prevalença i gravetat de símptomes i trastorns associats a situacions traumàtiques (com ara violència domèstica i sexual, maltractament, etc.) que han estat amagades.

Quin tipus de teràpia feu servir?

Allí tenim els fàrmacs comptats, per tant, no podem fer tantes coses com podríem fer aquí. No obstant això, també hi ha una part positiva perquè has d’incidir en la part més social del pacient i en el seu context. Potser amb la medicació només podem aconseguir una millora parcial del pacient, però sí que podem fer que la família entengui, curi i que a poc a poc l’inclogui en el nucli familiar i social. Fem servir moltes més eines terapèutiques perquè, com dic, hem de treure recursos d’on sigui per ajudar la gent.

El que sí que trobem són més casos de malalties psiquiàtriques que no s’han tractat mai perquè els pacients no han tingut l’oportunitat d’accedir als serveis sanitaris.

Has de posar a treballar la creativitat…

Sí, i també t’adones que amb petites coses pots fer molt i això és molt maco i molt enriquidor. La majoria de pacients que venen mai han explicat a ningú què els passa. Quan de cop i volta els ofereixes una petita eina o fas una petita acció, aconsegueixes molt. Veus la persona en el seu estat més pur i com canvia.

Com expressen el seu patiment?

A Chiapas hi ha molta natura i hi fan moltes referències per expressar el seu patiment. Et diuen que el cor els tremola com les fulles dels arbres quan el que els passa és que tenen palpitacions per l’ansietat. Ells ho expliquen així, tot referint-se al que viuen i al que entenen. També crida molt l’atenció la quantitat de casos de trastorns conversius que hi ha. Com que hi ha una manca de recursos emocionals, moltes vegades no poden expressar amb paraules el seu patiment i això es tradueix en símptomes conversius, com ara les convulsions psicogèniques. S’expressen a través del cos.

Què ha significat per a tu aconseguir una beca Bada?

Estic molt contenta i agraïda. Em va fer molt il·lusió rebre la beca Bada. De fet, sense la beca no hagués pogut quedar-me tot l’any a Chiapas, que crec que és el temps mínim per entendre el context sociocultural. Amb l’ajut, podré cobrir la meva estada i portar a terme un projecte que deixi empremta quan jo ja no hi sigui.

Com entens la cooperació?

Per mi, la cooperació és poder contactar amb la part més humana de la medicina, o de la psiquiatria, en el meu cas. Quan fas cooperació se’t fa molt més visible el context sociocultural de la persona i pots observar-la d’una manera més global. De fet, les variables socioculturals són inseparables de la persona i, per tant, del seu patiment. La salut és un dret universal bàsic, però a la pràctica no és així. En aquest tipus de contextos és quan t’adones d’aquesta injustícia i comences a elaborar el sentiment de lluita. La salut és un dret que no està arribant i ha d’arribar. Jo crec que la millor manera de fer-ho és col·laborant i desenvolupant projectes que arribin a les persones d’aquests indrets per tal que el dret a la salut es pugui desenvolupar.

També us pot interessar:

• Experiències dels cooperants