Fem un experiment. Ens posem a la pell d’un pacient que des de fa uns dies té tos amb sang i febre. Preocupats pels nostres símptomes i abans d’anar a la consulta, fem una cerca a Google per esbrinar què ens passa. Obtenim 5.820.000 resultats en menys d’un segon. Conclusió? Cap de clara. La sang podria ser causa d’una petita ferida, tuberculosi, bronquitis, SIDA  o un càncer d’esòfag. No sabem què ens passa, però sí que tenim clar que pot ser greu i que el millor que podem fer és anar a urgències.

Aquesta va ser una de les activitats que es va dur a terme al taller participatiu “Amb quina freqüència visites el Dr. Google? Com posar límits a la hipocondria digital”, organitzada al Col·legi de Metges de Barcelona el 15 de febrer, en el marc de la Mobile Week Barcelona. L’objectiu era reflexionar sobre la utilitat de la informació sobre salut que hi ha a la xarxa, si aquesta se sap interpretar i sobre els perills de l’autodiagnòstic i l’automedicació. Paula Gubern, metgessa internista de l’Hospital Vall d’Hebron, i Xavier Durà, R4 del mateix centre i especialitat, van dirigir aquesta sessió.

Internet ja és la principal font d’informació sobre temes de salut, tot i que no n’és la més fiable. Segons dades de l’enquesta de Pfizer El rol de internet en el proceso de consulta de información sobre salud , a l’Estat espanyol, quan hom vol fer una consulta sobre un tema relacionat amb la salut, un 80% acudeix a la xarxa per informar-se, un 70%, al seu metge i només un 46%, al farmacèutic. Aquesta tendència ha canviat dràsticament el perfil de pacient i, si bé li proporciona eines molt útils, el gran volum d’informació pot resultar ser una arma de doble fil.

El trastorn per ansietat de la malaltia, el que abans es coneixia com a hipocondria, compta avui amb un element més, la “cibercondria”. El pacient no només té el neguit per patir una malaltia, sinó que, a més, busca de forma obsessiva informació mèdica a Internet sobre el seus símptomes o els que creu patir per comprovar si es deuen a una malaltia greu.

Gubern i Durà van explicar com es comporten els “cibercondríacs” davant Dr. Google:

• 1r pas: Intenten autodiagnosticar-se. Si busquem “per què em fa mal el cap” tenim 29 milions de resultats. I, tot i que a la primera pàgina surt com a font de referència Medlineplus, trobem conceptes com tumor cerebral, meningitis o hidrocefàlia com a possible causes. Tot i que Internet és una font d’informació molt rica, llegir constantment sobre símptomes i malalties pot provocar situacions d’angoixa i preocupació.
• 2n pas: S’automediquen. Una vegada creuen que han detectat el problema, el següent pas és intentar trobar-hi una solució. Segons van explicar els responsables del taller, a Catalunya, un 73% de persones es consideren capacitades per automedicar-se i 8 de cada 10 persones grans ho fan. Els medicaments més utilitzats són els antigripals i els relacionats amb els trastorns digestius. Hi ha falses creences molt arrelades entre la població i que causen greus problemes, com per exemple, la idea què els antibiòtics serveixen per tractar la grip.
• 3r pas: Consulten el símptomes per anar més enllà. De vegades, amb una cerca generalista, no n’hi ha prou i els pacients amb ansietat per la malaltia necessiten tenir informació molt més detallada. A més, segons va explicar Durà, de vegades succeeix una situació contradictòria: tot i la preocupació per una possible malaltia greu, en lloc de buscar assistència sanitària, es prefereix l’autodiagnosi i l’automedicació. I això pot resultar molt perillós. Al taller es va fer una activitat per prendre consciència de com de difícil és fer un diagnòstic encertat només amb símptomes, primer comentant els resultats que ofereix Google a determinades cerques i després posant els assistents al lloc del metge a la consulta.

Pacient apoderat

Quan el pacient busca a la xarxa, és molt important l’actitud amb què es fa (sempre és necessària una mirada crítica) i la seva capacitat de seleccionar les fonts, apuntaven Gubern i Durà. Quan el pacient està apoderat, compta amb més recursos i es pot moure millor i amb més seguretat a Internet. “Però el pacient no ha d’apoderar-se tot sol”, va advertir Gubern. “La responsabilitat del metge és donar-li les eines”, va explicar la metgessa. La tecnologia i internet “són necessaris al 100%”, tant per als pacients com per als metges, afegia Durà. No obstant això, és necessari un “filtre” per orientar els pacients. I aquesta és la tasca del metge.

En aquest sentit, el Col·legi de Metges de Barcelona, amb la col·laboració del programa d’acreditació de qualitat de webs de metges del CoMB, Web Mèdic Acreditat (WMA), ha publicat recentment un decàleg amb recomanacions per ajudar ciutadans i pacients a navegar de manera segura i responsable per webs amb contingut sanitari.