L’assignatura d’Anatomia és una de les més importants i difícils a les quals s’han d’enfrontar els alumnes quan comencen la carrera de Medicina. Però alguns dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la recorden amb molta estima. Van tenir com a professor el catedràtic Josep Maria Domènech (Valls, 1944 – Barcelona, 2019) i formen part de les generacions d’alumnes que s’han delectat amb les seves apassionades explicacions sobre el cos humà i els seus meravellosos dibuixos, fets -de vegades- a dues mans. Les classes de Domènech sempre estaven abarrotades d’alumnes, els seus i d’altres que, literalment, s’hi colaven per escoltar les seves lliçons. I és que Domènech “tocava” any si, any no. I el seu carisma era tan conegut que ningú no es volia perdre les seves classes.
Domènech va tenir una carrera acadèmica brillant. Va arribar com a professor a la UAB amb 30 anys, en el curs acadèmic del 75-76, per organitzar un departament d’Anatomia en unes condicions difícils. Aquest departament havia de rebre un gran nombre d’estudiants, les instal·lacions eren provisionals (la facultat encara estava en construcció), era una època políticament difícil i ja hi havia un altre professor de la seva categoria. Se’n va sortir perfectament d’aquest repte.
La seva mort, a principis de 2019 va causar una gran commoció entre la professió. Els dies posteriors, desenes d’exalumnes de Domènech van inundar les xarxes de records i missatges de condol. El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) van decidir fer-li un homenatge in memoriam a la seu del Col·legi de Metges de Barcelona i recollir així el testimoni dels que van ser els seus companys i alumnes.
“Jo, Josep Maria Domènech i Mateu, sóc professor titular d’aquesta facultat per oposició […] Vostès i jo hem vingut a Bellaterra a treballar. Els seus problemes sempre seran els meus. El meu despatx sempre estarà obert, nit i dia, i tots vostès seran grans metges. Tots trauran matrícula d’honor”
Alfonso Rodriguez és catedràtic d’Anatomia de la UAB i va formar part de les primeres promocions d’alumnes del professor. A l’homenatge, va destacar del seu mentor “la intel·ligència innata” i la “capacitat de treball, dedicació i entusiasme admirable, sense lligadures ni horaris i sempre disponible”. Els exàmens, recorda, es podien fer al seu despatx a qualsevol hora i qualsevol dia.
El seu despatx, de fet, el definia molt bé. El cirurgià ortopèdic Albert Mijades també va ser alumne seu i recorda aquell indret sempre obert i atapeït de llibres. Tant, que, de vegades, es feia difícil veure el professor Domènech darrere dels volums. “Els col·locava de tal manera que ell quedava en un extrem i l’interlocutor a l’altra banda i es podien veure la cara, però res més”, va descriure.
Domènech tenia una memòria prodigiosa i mostrava un gran afecte pels alumnes, a qui sempre animava a estudiar i “gaudir intensament de la professió”, com va recordar Vicent Fonollosa, degà de la facultat de Medicina de la UAB. La seva estima pels alumnes era tal que va memoritzar perfectament el nom i cognoms dels 1.600 alumnes de la seva primera promoció.
Josep Capdevila va ser un dels alumnes d’aquesta promoció, la del 75-76. Les paraules de Domènech el dia que els va rebre per primer cop van ser la llavor definitiva per a la vocació d’aquest metge de família, ja jubilat, i denoten el tarannà de servei de Domènech: “Jo, Josep Maria Domènech i Mateu, sóc professor titular d’aquesta facultat per oposició […] Vostès i jo hem vingut a Bellaterra a treballar. Els seus problemes sempre seran els meus. El meu despatx sempre estarà obert, nit i dia, i tots vostès seran grans metges. Tots trauran matrícula d’honor”.
Domènech sempre estava disponible per als alumnes i els tractava amb el màxim respecte. Margaret Creus, pediatra de l’ABS Agramunt, va recordar una anècdota que amb els anys ha anat prenent significat personal. Va anar al seu despatx per examinar-se oralment de l’assignatura. A la primera pregunta, es va quedar en blanc i va ser incapaç de fer l’examen, però Domènech li va oferir la possibilitat de fer-ho l’endemà, un dissabte. Al dia següent, va repetir-lo i va aprovar. Per ella, aquell gest va ser molt significatiu. “Va ser com s’ m’agafés del braç i em digués: “ànims, senyoreta, que vostè pot’”. Aquesta és una història compartida per molts altres companys de promoció. Per a la metgessa, el professor va ser una “joia”, que la va marcar profundament. Per això, va aprofitar l’oportunitat que li va brindar l’homenatge al Col·legi per donar-li les gràcies “de tot cor”.
Cristian Delgado és cirurgià cardiovascular i resident de Medicina Familiar i Comunitària a Tarragona. Va començar a estudiar Medicina l’any 2000 i va ser alumne del professor cap al final de la seva trajectòria. Domènech els deia que “la medicina és una professió d’excel·lència i que els estudiants, pel simple fet d’haver-la triat com a ofici, seríem persones i metges d’excel·lència”, rememora. Domènech solia fer sempre un discurs a primer d’Anatomia i un altre a la cloenda del segon curs. Delgado els recorda perfectament. El del primer discurs estava ple de poesia. Amb molta passió els va dir: “És que no us adoneu que vosaltres sou la promoció que comença el nou mil·lenni? Això vol dir alguna cosa”. Va intentar enllaçar aquesta idea amb el discurs de cloenda el curs següent, però els sentiments el van envair i no en va ser capaç. “Jo encara recordo vivament –va explicar Delgado- que no el va poder acabar perquè li saltaven les llàgrimes de l’emoció que realment tenia al dedicar unes paraules de coratge i de reconeixement als seus alumnes, que eren la seva passió”.
En la seva carrera professional, Domènech va rebre nombrosos premis científics com el Premi Nacional de Cardiologia de 1981, la Gran Creu del Mèrit Naval de 1984, la Medalla Narcís Monturiol de 1986, el premi internacional Emanuel B. Kaplan a l’excel·lència anatòmica de 1991 i el Premi Nacional d’Urologia de 2001 pel treball publicat a Actas Urológicas Españolas el març de l’any 2000. Va ser nomenat Professor Extraordinari de la Universitat de Trujillo del Perú l’any 1990 i membre d’honor de la Societat Xilena d’Anatomia el 1991. També va ser un dels guardonats amb un Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona de l’any 2006. La seva dedicació a la recerca va fer que aconseguís reunir una extensa embrioteca humana que forma la Col·lecció Bellaterra i que alguns ja han demanat que passi a denominar Col·lecció Josep María Domenech i Mateu. El millor reconeixement, però, ja el té i és el record sincer dels seus alumnes.
El blog del teu col·legi professional 
El Dr. Domènech va ser professor de la nostra promoció durant els cursos 2001-2002 i 2002-2003. Diria que no hi ha cap membre de la nostra promoció que no recordi intervencions estelars com els discursos d’obertura i cloenda, les promeses de “super-matrícula-d’honor”, la descripcio del lligament inguinal (o arc crural, o arc femoral, o de Falopi…) i el seu sentit de l’humor com quan va explicar com va proposar – durant les olimpiades – que es canviès el COBI per una mascota formada pel cor embionari “CUVI” volant per sobre de Montjuic i omplint de sang el cel de Barcelona.
Com a anècdota, mentre estudiava l’anatomía de la caixa toràcica a segón de carrera em va sorgir un dubte i vaig pujar al seu despatx. Un cop exposat el dubte, es va aixecar, va obrir automàticament un dels seus calaixos infinits, va treure un parell de làmines i em va mostrar l’existència d’una variant anatòmica de la unió condro-costal que resolia el meu dubte. Encara m’enrecordo (i soc Psiquiatra…). Era un geni que transmetia dedicació, passió i coneixements amb una personalitat ùnica.
Malauradament, els que vam coincidir amb ell fent vida de barri a l’Eixample esquerre també vam ser coneixedors de les fases finals de la seva vida, el decliu i la profunda soledat que l’acompanyava. Vaig veure’l per ùltim cop un dissabte d’hivern de 2017, amb un traje de color gris, ben pentinat i afaitat, portant un bastó i menjant un plat de bacallà amb una cervesa en un dels restaurants del Mercat del Ninot. Jo anava acompanyat d’un amic de la carrera i ens va alegrar veure que la gent del barri el coneixia i el saludava en passar. Descansi en pau Professor. Gràcies per tot allò que no entrava al programa de la catedra i que vosté ens va regalar a discreció.
Un gran metge d’encisadora vocació científica medica i docent, bonhomia i gran cor disposat a escoltar, tutelar i transmetre tot el coneixement que atresorava als seus respectats alumnes.
Al departament d’Anatomia ens feia sentir com a casa dins d’una gran família.
Un intel·ligentíssim sentit de l’humor junt amb les ameníssimes classes magistrals d’Anatomia i Embriologia obertes a tothom constituïen un potent despertador de vocacions científiques.
Tots l’apreciàvem molt.
Aquells anys d’estudiant en què vaig aprendre tant del Dr. Domènech al Departament viuen amb especial força al meu esperit i sentit de vocació professional, tot i que jo caminava per la paral·lela senda de la Veterinària Clínica, el Dr. Domènech em va acollir amb generositat acreditant que totes les ciències eren properes. Propi d’un humanista en majúscules.
Trobarem a faltar el seu magisteri.
Bon vent i bona mar Doctor.
Jesús Forga Martel, Veterinari Clínic de Cavalls.
Vaig tenir el privilegi de tenir-lo de professor els cursos 1975-76 i 76-77, es a dir la primera promoció com a Catedràtic de l’Autonòma i recent arribat de Madrid. Si bé pel meu cognom (comença amb R) la major part de classes les vaig rebre del Drs. Aramburu, Mijares, Piqueras y Dra.Treserras, a qui no vull oblidar en aquest homenatge atés que vàren ser ells qui em van explicar (majoritàriament) l’asignatura d’Anatomia, amb total professionalitat i capacitat docent tenint en compte que estaven sempre en punt de mira i comparació respecte al Dr. Josep Maria Domènec Mateu. GRÀCIES A TOTS.
El vaig tenir de professor els cursos 1983-1984 i 1984-1985. Gràcies al seu exemple, molts de nosaltres som metges/esses i treballem i ens esforcem per ser professionals excel·lents, gràcies a ell molts estudiants varen acabar la carrera de medicina, ja que no tenia una paraula de desànim per ningú, ans tot el contrari. Aquesta, com bé es diu en un post anterior, és la gran diferència entre un professor i un mestre, que al mestre el recordes i l’estimes per sempre. Una gran pèrdua, que els que l’estimàvem hem sentit profundament. ACS.
Descansi en la Pau eterna , professor i mestre Domènech ,… les seves classes no deixaven ni un trosset d’espai buit per poder escoltar.lo i aprendre molt ,… anàvem amb temps per trobar lloc i fins i tot sentats a terra vam poder gaudir de les seves lliçons, exposades sempre amb amor incondicional. No hi han paraules per agrair li que part del meu entusiasme en ser metgessa rau en la seva immensa benevolència en ensenyar nos amb excel.lència .
Moltes gràcies , professor , descansi en la Pau eterna !
Com deien,la diferencia entre un professor i un Mestre es que el Mestre et fa estimar la assignatura. Doncs aixo!
GRACIES MESTRE!
Marga Hernandez
El vaig tenir de professor als cursos 77-78 i 78-79. Les classes seves estaven a rebentar de gent, asseguts per terra, sobre la tarima, a les taules… Hi havia molta mes gent que seients. Els seus dibuixos rapits i precisos d’anatomia i embriòloga a la pissarra eren una meravella.
Sense voler vaig aprendre a fer-ho com ell: rapit, al moment i també de forma precisa( pràcticament no m’equivocava) era com si em portes la ma a dibuixar com ell. Jo portava uns folis especials de qualitat i dibuixava amb ploma i tots els colors sobre la taula, com ell feia amb els guixos de colors. Per mi era una passió seguir-lo.
Des pres de 40 anys encara guardo els apunts enquadernats amb els dibuixos . Els tinc sempre a la llibreria i els he transportat en totes les mudances que he fet.
Era un magnific docent, senties la seva expertesa i encomanava aquesta responsabilitat tant important en la vida i especialment en la practica medica.
quina pena mes gran sento per la mort del meu millor professor de la carrera de medicina, Sempre l’he rercordat amb tanta estima, era fantàstic em va fer estimar tant l’anatomia que vaig treure una matricula, disfrutava estudiant aquesta assignatura. Ell m’ha servit com exemple de la importància que tenen els professors en la voda dels estudiants. Adeu estimat professor d’anatomia,
Va ser professor nostre a la promoció 78-79 i 79-80. Em va imbuir la passió i l’orgull de la professió, l’ànsia per el saber i el aprendre, la curiositat constant i la inquietud per la investigació. Amb ell no s’estudiava anatomia, s’aprenia anatomia. La feia fàcil, planera, atraient. Crec que tots els que vàrem aprendre amb ell i d’ell, recordem sempre el seu somriure i les seves salutacions als passadissos de la facultat, la seva constant disponibilitat, el seu entusiasme. Gràcies sempre a un gran mestre.
Merescut i necessari homenatge per part de la professió mèdica i del món acadèmic. El Professor Domènech sempre formarà part de la medicina d’aquest país perquè ens va marcar a milers de metges. Vaig tenir el privilegi de gaudir de les seves classes els cursos 93-94 i 94-95. Les seves lliçons magistrals feien atractives àrees tan complexes com l’embriologia o la neuroanatomia, però sobretot en destacava la seva humanitat, la profunda vocació docent, i l’estima per tots els seus alumnes. Un geni, una gran persona. Descansi en pau, Mestre
Un profesor excelent amb una passio per la Anatomia i els alumnes
Que mai habia vist.
Sempre seras en el nostre record
Molts metges tenim molt que agreir l hi al nostre mestre.
Jo vaig tenir lo als anys 77 i 78
Una gran sort!
Varem començar la carrera el 1962. A segon curs discutia amb el profesor d´Anatomía sobre cadaver , a la morgue,a las practicas.Sabía mes que ningu de Embriología.Al acabar al 1968 sen va anar a Paris a la Catedra del professor Soulier al que va contradir en plena Sessió Clinica ,devant de la elit de la Anatomia i Embriologia.Era un Crack.Despres va passar a Madrid d´adjunt del professor Orts Llorca. Recordo aquesta època que jo estudiaba Estomatologia a la Complutense.I sovint anavem a sopar al Madrid dels Austrias,Arco de Cuchilleros etc i m´explicava les seves anecdotes i investigacions. El seu pare.Metge a Valls,es va possar malalt i ell li anava a passar la consulta.Total,que no dormia varis dies de la setmana.Fins que va tindre un accident de cotxe. A més d´un Geni, era una gran persona.Al tornar a Barcelona,els diversos camins de les nostres feines ens van distanciar quelcom.Guardo un bon record.Descansi en Pau.
DEP. Que gran perdida, que tristeza… No habia vuelto a saber del Maestro hasta ahora mismo. Fue Mi Maestro durante los años 84-85 y 85-86. Su pasión, su saber, su cariño hicieron que mi pasión, mi conocimiento, mi cariño por mis pacientes crecieran dentro de mi…
Aun recuerdo su abrazo cuando le explicaba que me habia licenciado, que ya era medico y que, en gran medida, se lo debía a él… me abrazó, me dió las gracias, y charlamos durante varias horas de nuestra facultad, de nuestra anatomia, de nuestra medicina…
Te echaré mucho de menos Mi Maestro, mi amigo…
A 1975 a Bellaterra, crec que hi havien 4 o 5 grups a primer… però tothom que podia, intentava entrar a les seves classes (que es feien a l’aula més gran de la facu). Era espectacular com feia les descripcions de elements i relacions entre els diferents elements.
Un ser humano entrañable, realmente de los que deja impronta en el espíritu.
Descanse en paz, profesor.
Antonio Artuñedo
Fue mi profesor en el año 87-88 y 88-89 y al que recuerdo con mas cariño de toda la carrera. Una gran pérdida