Dr. Achotegui: “Emigrar forma part de la naturalesa humana”

achoteguiEl psiquiatre Joseba Achotegui coneix de molt a prop el patiment de les persones migrants. Des de la seva consulta del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona escolta la història de tantes i tantes persones que deixen enrere la seva família i la seva terra a la recerca d’oportunitats. El camí, però, no és gens fàcil i sovint les persones nouvingudes necessiten ajuda per fer front a aquests canvis. Aquí és on entra en joc l’expertesa del Dr. Achotegui, que després de 30 anys treballant amb aquest col·lectiu, va descriure l’any 2002 l’anomenada Síndrome d’Ulisses o síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple.

El terme, registrat pel mateix Dr. Achotegui i pel Col·legi, compta amb el reconeixement de la comunitat mèdica i científica internacional. De fet, països com els Estats Units, Regne Unit, Itàlia o, fins i tot, Japó, han desenvolupat programes d’ajuda als immigrants basant-se en el concepte de la Síndrome d’Ulisses. El Dr. Achotegui explica que va entrar “de casualitat” en el camp de la psiquiatria transcultural, però que el va “atrapar”. La mostra és que continua ajudant a posar rumb a totes aquelles persones que lluiten incansables per tirar endavant un nou projecte de vida.

A què es refereix quan parla de la Síndrome d’Ulisses?

La Síndrome d’Ulisses és la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Hi ha milions d’immigrants que no poden tenir a prop les seves famílies, que es troben amb murs i barreres, que estan perseguits, indefensos, que no tenen drets i que es troben en situacions molt dures de soledat forçada i de por. Malauradament, és un quadre que forma part del món d’avui dia.

Per què va anomenar així aquest quadre?

Els immigrants que venien al dispensari m’explicaven aquesta problemàtica i vaig veure que jo això ja ho havia llegit en un altre lloc, que eren com Ulisses quan viatjava sense la seva família, a soles, espantat, perseguit, confós. D’aquí va sorgir la idea d’anomenar a aquest quadre Síndrome d’Ulisses.

S’engloba dins de les malalties mentals?

És important diferenciar-lo de la depressió, dels trastorns adaptatius i dels trastorns d’ansietat perquè no el considerem una malaltia mental. És un quadre d’estrès, que és una reacció humana davant les tensions, les dificultats i els perills. El 85% de les persones immigrants que veiem aquí tenen trastorns mentals, però  hi ha un 15% que no en tenen, sinó que estan estressats i espantats, per això creiem que és bo posar un nom a aquest patiment i que no passin a la categoria de malalts amb tot el que això comporta. Crec que és molt important no medicalitzar ni el dol. ni l’estrès. ni el sofriment social.

Una persona pot superar la Síndrome d’Ulisses?

Sí. Com hem dit, no és una malaltia. No requereix un tractament estàndard psiquiàtric amb psicofàrmacs o psicoteràpia, però sí que necessita ajuda. Són persones que pateixen molt i que tenen risc d’acabar desenvolupant un trastorn addictiu, alcoholisme, ludopatia, etc. Nosaltres tenim programes de tipus psicosocial i psicoeducatiu, formes d’ajuda que són molt importants psicològicament.

Com ha canviat el perfil de l’immigrant des que va començar a treballar en aquest camp fins avui dia?

En aquests 25 anys hem vist tot tipus de situacions i sabem que emigrar forma part de la naturalesa humana. Recordo que en els anys 90 arribaven sobretot immigrants de Llatinoamèrica. Va ser l’època de les crisis, del deute del Perú, de l’Equador, etc. Aquests països, que tenien un cert nivell de vida, es van enfonsar. També vam veure la primera arribada dels magribins, dels subsaharians, etc. Estem molt ben situats perquè ens trobem en el vessant de Montjuïc, al costat del port, l’entrada natural de les persones que vénen a Catalunya, a Barcelona. Durant aquesta dècada els immigrants arribaven d’una manera més ordenada, amb drets i sovint amb la família. A partir de l’any 2000, es tanquen les fronteres i les polítiques migratòries a tot Europa s’endureixen molt. A partir de llavors, emigrar esdevé un gran patiment.

Quins són els set dols migratoris que s’associen a la Síndrome d’Ulisses?

Són la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos físics. Aquests set dols descriuen els canvis que ha de fer un immigrant per integrar-se en un nou país. Quan un emigra canvia tot el seu paisatge emocional i, fins i tot, el físic. Cal adaptar-se, per això emigra gent jove, amb ànims, amb força. No tothom es veu amb cor d’anar a l’altra punta del món, començar de zero i haver de lluitar contra molts problemes.

I en el cas dels refugiats?

La seva situació és encara pitjor, evidentment. Es pot emigrar en molt bones condicions, en condicions bones i, a partir d’aquí, hi ha un tot continuum fins a situacions extremes, que es on es troben les persones refugiades i les indocumentades, gent que s’ho passa molt malament durant la migració. És més difícil integrar-se quan ets un refugiat: tens por, no tens drets, estàs molt preocupat pel que passa al teu país, estàs amenaçat, etc. Tot aquest tipus de situacions, evidentment, fan que els dols migratoris que comentàvem abans siguin molt més difícils d’elaborar. És més fàcil elaborar el dol quan estàs en un bon context.

Quines són les seqüeles que pot tenir la migració en els més petits?

El nen immigrant viu en una família molt tensa, inestable i insegura i palpa aquest ambient. Crec que els nens immigrants són un col·lectiu de risc, que han de ser ajudats i recolzats en el procés d’integració. Aquí tenim un programa de famílies reagrupades. Tot i així, és molt difícil el treball amb ells perquè després d’haver estat anys separats dels pares, els nens se senten abandonats, enfadats, no accepten l’autoritat dels pares, no accepten les normes, etc.

N’hi ha prou amb l’ajuda que se’ls presta a aquesta població?

Per sort, a Catalunya tenim un sistema que es preocupa pels immigrants. Jo crec que és un model que fa anys que funciona i que està ajudant a la població immigrant. La prova és que en els contextos tan difícils que hem viscut, s’ha mantingut una relativa tranquil·litat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s