Enric Subirats va créixer a Barcelona, però tan aviat es va especialitzar va fugir de la ciutat i es va plantar a la Cerdanya. La natura és el seu medi natural. Ha dedicat la seva carrera professional a posar la medicina d’alta muntanya a un lloc elevat: la universitat i els manuals de referència. Dirigeix la càtedra de Medicina i del Medi Natural i és l’autor del llibre de referència Manual de Medicina de Muntanya i del Medi Natural, que posa evidència científica al tractament de patologies o lesions com congelacions o hipotèrmies a la muntanya. Als seus 65 anys, s’ha jubilat de la direcció mèdica de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i, tot i que assegura que ha baixat el ritme, encara està al capdavant de la càtedra de medicina de muntanya de la Universitat de Girona, és el director mèdic de l’estació de Masella i assessora esportistes d’alt rendiment, com Kilian Jornet i Emma Roca per “aconseguir fites” o, simplement, per fer que “s’ho passin més bé mentre competeixen”. Subirats ha deixat fluir la seva carrera amb naturalitat i modèstia i, finalment, l’ha portat allà on volia, a la muntanya.

T’has jubilat de la teva feina a l’hospital. Quina és ara la teva tasca principal?

Durant la temporada d’esquí, treballo al servei mèdic de Masella, però la meva feina principal és la direcció de la càtedra de Medicina de Muntanya i del Medi Natural de la Universitat de Girona (UdG). Des de la càtedra, fem moltes formacions i activitats de recerca.  És on hi dedico més temps, tot i que menys que abans. Quan treballava a l’hospital de la Cerdanya, anava més de bòlit.

Aquesta càtedra va ser iniciativa teva…

La veritat és que la idea va ser del doctor Ramon Brugada. En aquell moment, era el meu degà i anava insistint en la idea. Sabia que fèiem cursos al nostre país i a fora, per exemple, a Chamonix, i que anàvem a fer formació. Ell volia fer alguna cosa a la Universitat. El que em va saber greu és que l’any en què finalment ho vam fer, va ser quan ell va plegar.

Era necessari posar una mica d’ordre a la medicina l’alta muntanya?

Sí.  La Comissió Internacional d’Esports Alpins té dues formacions estandarditzades, que són similars arreu del món (i ha de ser així). Al nostre territori es feien formacions molt heterogènies i ho vam endreçar. Des de la càtedra, vam començar a fer les formacions internacionals que tenien l’aval d’aquesta comissió. Aquestes formacions es fan des de diferents parts del món. Ve gent de tot arreu aquí. Aquest any, hi ha suïssos, nord-americans, canadencs… Hem tingut inuits fent formació! A part d’això, fem formació per als primers intervinents: el Grup d’Actuacions Especials del cos de bombers (GRAE), la unitat de muntanya dels Mossos, els bombers d’Andorra, els pisters… Als metges i infermers que treballen en rescat els fem les formacions perquè tinguin els títols internacionals que els permeten anar a treballar a qualsevol lloc.

Hi ha molta imprudència a la muntanya?

Sí. Les lesions més freqüents són la torçada de turmell o el trencament de tíbia o peroné al nivell del turmell. Però, com a cosa greu, la hipotèrmia. Però no pas a l’hivern. Les més freqüents són cap al maig o durant els mesos de tardor, quan no esperes molt de fred i, de cop i volta, fa fred o plou. T’enganxa la nit i la hipotèrmia. Les parades per hipotèrmia són diferents dels infarts convencionals. Moltes vegades són viables. Hem d’estar preparats per atendre les urgències a la muntanya. Necessitem posar fil a l’agulla. Seria bo que l’autoritat sanitària implementés una mena de codi hipotèrmia.

Des de quan t’interessa la medicina de muntanya?

D’ençà que era petit, ja m’agradava molt la muntanya i també escalar. De fet, em vaig treure el títol de guia de muntanya. A Medicina vaig fer intensius com a especialitat. Després, vaig marxar de la ciutat per venir aquí a la Cerdanya. M’agrada aquest tipus de patologia, com la congelació, la hipotèrmia, els accidents de muntanya… Així que, d’alguna manera natural, vaig anar vinculant la meva feina als esports de muntanya.

Diries que vas escapar de la ciutat?

Sí! Corrent! Amb la meva companya, vam fer l’especialitat i el doctorat i vam marxar. Però, cada dos o tres mesos, fèiem estades formatives a hospitals de tercer nivell. Primer a Barcelona i després també a Toulouse, per estar actualitzats. Portàvem aquesta experiència a La Cerdanya. Va ser una fugida, però sense trencar els ponts.

Ja anaves a la muntanya des de ben petit.

Sí. I m’ho passava molt bé. A la muntanya aprens moltes coses. Tots els de la meva edat hem estat pensant més vegades de les que poden comptar amb els dits d’una mà: “Avui la cosa s’ha girat malament. Igual no tornem a casa”. Amb un nivell d’incertesa de vegades important. Fins que arriba un moment en el qual et sents confortable davant la incertesa. Això és molt extrapolable a la vida. És incertesa total. I, després, tens sensacions importants… Escalant has d’estar simultàniament en alta concentració i alta relaxació. Sembla una contradicció, però no ho és. Hi ha qui diu que és meditació. És agradable.

Has posat evidència científica a la medicina d’alta muntanya amb el Manual de Medicina de Muntanya i del Medi Natural, que, recentment, s’ha traduït a l’anglès. Com va sorgir?

Fèiem formacions i vèiem que a la bibliografia li faltava fonament. Vaig estar més de dos anys llegint tot el que hi havia publicat i, fins i tot, alguns estudis que no ho estaven. Ho vaig endreçar seguint el sistema de la medicina basada en l’evidència. I, després de fer cada capítol, el feia revisar per un expert que tingués molta experiència en el tema. Per exemple, congelacions, amb Manu Cauchy, un metge que va morir l’any passat en una allau. Va descriure la classificació de les congelacions i en va començar el tractament amb prostaciclina. Algunes coses de l’exercici les comentava amb el Kilian Jornet. La idea era només tenir un document per a nosaltres. Però resulta que a l’editorial Panamericana li va interessar la idea i ho vam publicar. Ara, McGraw-Hill ho ha traduït a l’anglès. Va sortir d’una manera molt natural. Simplement, era una material que no teníem. El necessitàvem i el vam fer.

I s’ha convertit en un manual de referència…

Això ha estat una sorpresa. Ara els joves l’haurien d’anar millorant i actualitzant.

Has impulsat moltes iniciatives i t’has construït una carrera professional gairebé a mida. Què és el que més t’agrada de la teva trajectòria?

La vida és molt curta. Vaig estudiar Humanitats i a l’assignatura de Filosofia Xinesa ens van fer llegir els quatre llibres clàssics de Confuci. L’únic que se’m va quedar va ser una cosa molt bona: si fas allò que t’agrada, no treballaràs ni un sol dia en tota la teva vida. Efectivament, que estàs treballant, però, alhora, t’ho estàs passant bé. Intentem anar cap aquí.

Aquesta llibertat amb què has construït la teva carrera forma part de l’esperit de la gent de muntanya?

No ho sé, però podria ser. La gent que va a la muntanya ho fa per motius absolutament diversos. Per mi, és agradable, sense buscar-hi absolutament res més, ni cap repte. Només passar-m’ho bé.

Què més t’agrada fer?

M’agrada molt la música. Toco el violí en l’orquestra Cadí de la Seu d’Urgell. La música també és un ingredient més de la vida. I, de fet, les sensacions són les mateixes. Has d’estar alhora molt concentrat i molt relaxat (com quan escales), perquè, si no, surt un xurro. També m’agrada molt llegir. Però, sobretot, m’agrada passejar per la muntanya: corrent, esquiant, escalant o com sigui. En el fons és igual, és anar a fer una activitat física al medi natural. Pujar per les pedres encara m’agrada. També llegir, escoltar música, estar amb la meva família, amb els amics… Riem molt. No gaire més. Tot és molt simple i molt senzill.