Les paraules de Daniel Roca són directes, clares i sense embuts, com les realitats que veu cada dia. És metge d’atenció primària al CAP Drassanes, al Raval de Barcelona, feina que combina amb el Centre d’Atenció i Seguiment de Baluard, situat a pocs metres de distància. Fa molts anys que col·labora amb la Fundació Arrels, una entitat que treballa amb persones sense llar perquè ningú no dormi al carrer. Ha estat metge a la Barceloneta dels 90, al SEM i al CUAP de Sant Martí. El 2008 va aconseguir la seva plaça a l’ICS i va escollir el Raval. Parlem amb ell sobre sensellarisme, salut i carrer i sobre la importància d’un habitatge per tenir garantida la salut.

Per què vas decidir venir al Raval?

La meva zona era Ciutat Vella, quan feia domicilis amb el 061. Era un terreny que ja havia trepitjat i on m’ho havia passat molt bé treballant, tot i que va ser una època dura perquè ho combinava amb guàrdies i tenia dos nens petits. Curiosament, va ser l’any que vaig córrer la primera marató. L’entrenament em servia per fer higiene mental. Ara compagino la feina de capçalera aquí i amb la de metge de reducció de danys al Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a drogodependents de Baluard.

Quina tipologia de pacients tens al CAP?

Hi ha diferents pacients. Partim de la base que tenim al voltant d’un 55% de població migrada de predomini de l’Hindustan (Pakistan, Bangladesh i Índia, en aquest ordre) i un degoteig de diferents nacionalitats. Calculo que unes 80 de diferents. Aquí ho vivim com una riquesa.  Tenim la gent del Raval de tota la vida, que diríem, que ve de les diferents onades migratòries dels anys 40, 50 i 60. I també la gent que ha vingut a viure al Raval més recentment, probablement en el procés de gentrificació del barri, i que ha vingut a viure a domicilis rehabilitats amb un cert nivell. Toquem tots els pals, però predomina la misèria i l’estat socioeconòmic baix.

A banda dels teus pacients, Arrels et deriva també persones sense sostre que necessiten atenció mèdica…

La relació que tenim amb Arrels ve des de fa molt de temps Vam connectar molt bé. Organitzen acompanyaments a usuaris, i jo, sense voler o volent-ho, he anat aprofundint en el sensellarisme. El fet de ser pobre i viure al carrer fa que les patologies cròniques que té tothom, les tinguis pitjor i que siguis més vulnerable. És una variable independent per morir abans, d’estar més fotut i de morbimortalitat.

Com són aquestes persones?

Hi ha un perfil de llarg recorregut al carrer, d’alcoholisme crònic, amb deteriorament cognitiu ja establert, demència de Wernicke, afectació d’òrgans diana i amb necessitats d’ajuts sociosanitaris importants. Hi ha persones que ja estan vinculades a Arrels des de fa molts anys, des d’on fan una feina molt potent. Tenen diferents equips educatius de carrer que detecten situacions de risc. Fan seguiment durant setmanes per anar generant vincles i, quan sembla que acceptarien que els visiti un metge, m’avisen. També hi ha viejos guerreros. És un perfil d’usuari de drogues d’uns 50 anys, supervivent de mil batalles, que ha acceptat que tots els seus amics han mort per accidentalitat, per l’epidèmia de SIDA o per sobredosi. Per mi, són veterans de guerra. L’altre és un perfil jove (entre 25 i 35 anys) amb trastorns de substàncies i addicció a l’heroïna o la cocaïna. Simplificant molt, aquest seria el perfil que veig a Baluard.

Com es planteja l’atenció a les persones sense sostre?

Busquem la manera de poder-los atendre afavorint l’accessibilitat. Si apliques amb ells la mateixa dinàmica que amb tothom, es queden fora. Tot i que d’entrada és un perfil difícil, és molt agraït, perquè mai ningú s’ha preocupat ni ha fet res per ells. És com veure renéixer una flor. Moltes vegades la primera visita només és un “com està?” i un “estic aquí”. De vegades em trec la bata per trencar la barrera que pot significar. Anem generant un cert vincle, demanant una analítica… Tenim un protocol d’atenció específic per a la gent sense sostre i anem fent sessions clíniques sobre això per poder tenir la mirada  adequada i per saber anar més enllà, saber quines són les malalties a cribar o què tenir en compte. Has de saber prioritzar i fer el vestit a mida.

Quines patologies presenten?

Tens patologies cròniques com tothom (hipertensió, diabetis, MPOC…). Curiosament, no he trobat ningú amb hipercolesterolèmia. És un mal de rics i de primer món. Són una població de risc per malalties infeccioses com l’hepatitis, VIH, tuberculosi… També presenten problemes de salut mental i addiccions. El problema d’estar al carrer és que estàs exposat a perills constantment, a agressions, a què et robin… És la jungla. Jo convidaria a qualsevol persona a què estigués tres dies vivint al carrer, dormint i buscant-se la vida. En termes de salut mental és una situació de màxim estrès. Hem rebut una beca de l’ICS, en la qual Arrels també ha col·laborat, i estem fent un estudi descriptiu sobre l’estat de salut percebut. Tenim 150 enquestes completes per conèixer el seu estat de salut. Uns 25 treballadors sanitaris han col·laborat de forma voluntària. És un luxe.

Teniu algunes dades ja?

Tenim dades preliminars. Hem detectat que un 30% tenen hepatitis C i un 15% VIH. El que és més significatiu per mi és el tema de salut mental. Hi ha un 80% que tenen trastorn per ús de substàncies, un 40% tenen ansietat, més d’un 30% depressió i un 10% pateixen algun trastorn mental sever. Són dades bastant fortes. La voluntat d’aquest estudi és conèixer millor la seva realitat amb dades estadístiques que permetin fer aflorar coses. Per exemple, que hi ha un 30% amb problemes d’infeccions als peus. Moltes tenen fongs, ferides, nafres, infeccions… Ho hem de tenir en compte perquè és la porta d’entrada a problemes més greus.

Publicareu les dades?

Estem en la fase de cuinat. M’agradaria que sortís una publicació i presentar les dades públicament. Segurament ho farem amb Arrels. Volem confrontar les dades amb els nostres gestors. La gent sense sostre és invisible. El nostre sistema sanitari, sectoritzat i quadriculat, els expulsa. Començant perquè no tenen targeta sanitària i que, vivint al carrer, no es poden empadronar enlloc. Tu i jo sabem que tothom té dret a l’atenció sanitària i que pots anar a un lloc d’urgències i dir “no tinc targeta sanitària, però necessito atenció”. I et faràs valdre. Però una persona vulnerable amb trastorn mental o sota els efectes de les drogues… és fàcil que quedi fora del sistema. No ho tenen fàcil per ser atesos. Hi ha, però, avaladors que ho faciliten. La voluntat de l’estudi és fer visible tot això i facilitar que es puguin crear polítiques. Lluitar contra l’estigma. La gent que està vivint al carrer és com tu i jo. Tu i jo podríem estar en aquesta situació. Aquestes enquestes fan aflorar biografies al·lucinants de gent que, per una situació traumàtica, va quedar fora del sistema convencional econòmic i d’habitatge i està al carrer. El sistema té una  responsabilitat amb aquesta gent. I mirar cap a una altra banda és més car. Aquesta és la reflexió que volem fer. Sabem que és la manera que el sistema ens acabi fent cas. Si fem una feina de prevenció, creem unitats específiques i som accessibles, podrem abordar el problema.

És complicat fer el seguiment d’aquests pacients?

Absolutament. De fet, per mi és un perfil on la part sanitària potser és el menys importat. A la consulta estem acostumats a veure gent que ve amb una demanda concreta de salut, però ells no tenen consciència de malaltia. Les seves demandes són molt immediates: “Se m’ha clavat l’ungla al peu i no puc caminar”, per exemple. És gent que potser tenen moltes coses més greus, però el seu problema és que no es poden posar la sabata. A Baluard el seguiment també és molt important. Tenim una sala de venopunció assistida i una sala de consum inhalat assistit. Allà se’ls faciliten els estris perquè puguin fer el consum en condicions. Aquest és un moment molt potent per intentar promoure el canvi, respectant la llibertat individual de cadascú. L’actitud paternalista de metge clàssic està demostrat que no fa que la gent canviï. En la mesura que jo sóc accessible i que t’ajudo a resoldre els teus problemes, potser hi ha un dia que em dius que no vas bé i llavors jo et diré “ens arremanguem i ens posem a treballar”.

És donar-li la volta a la consulta…

És feina de formigueta, però és el més maco. És més còmode estar darrere de la taula. Però, com a metge de capçalera, ets responsable de la salut del que et ve a veure i del que no et ve a veure. Hi ha variables en el sistema que haurien de millorar. Jo sóc molt crític amb el sistema. Hi ha 1000 metges menys en el sistema sanitari des de fa 10 anys. Això  vol dir pitjor salut de la població. S’ha de potenciar la primària.

 Fins a quin punt és necessari l’habitatge?

La realitat sanitària d’aquestes persones està íntimament lligada a la seva realitat social i el seu problema de sense sostre. Ho veig a Baluard. Allà tinc pacients amb problemes de salut mental greus, primaris o induïts per drogues. No em puc plantejar fer cap estratègia terapèutica fins que no els aconseguim un allotjament mínimament estable. Tinc un pacient amb addicció a l’heroïna i amb trastorn psicòtic, en una situació greu i fins i tot delictiva. Li hem aconseguit un allotjament estable. Això implica que pot descansar i dormir i que a l’alberg on està li supervisen la medicació que ha de prendre. Ha fet un canvi radical. L’ha fet per com de bons som els metges i pels medicaments? No. El canvi l’ha fet gràcies al fet que té un lloc on estar. Crec que caldria crear, com té Arrels, residències amb baix grau d’exigència. Promoure el plantejament housing first que es fa a tota Europa.