Va ser en un viatge a l’Índia que el Sergio España va canviar la manera de veure el món. Tenia 19 anys i feia tercer curs de Medicina a la Universitat de Màlaga. L’experiència el va abocar a interessar-se seriosament pel món de la cooperació fins al punt de convertir-se avui dia en el motor de la seva vida, tant en el vessant personal com professional.

S’ha especialitzat en medicina tropical i malalties infeccioses, fa recerca clínica i ha treballat com a metge cooperant sobre el terreny a Nepal, Perú, Sri Lanka i Grècia. És director i coordinador de projectes sanitaris de l’ONG Ayuda Sri Lanka i ha col·laborat amb Creu Roja en el programa d’atenció domiciliària per a pacients amb VIH. L’any passat va aconseguir una de les beques Dr. José Luis Bada en cooperació que atorga el CoMB amb la qual ha pogut aprofundir en el coneixement de les malalties tropicals. Com ell mateix diu, el camí de la cooperació és llarg i difícil, però està feliç de veure totes les oportunitats que té al davant: Àfrica l’espera.

Què vas viure a l’Índia perquè et marqués d’aquesta manera?

El fet de veure la realitat del nostre món, la injustícia social, amb els meus propis ulls. Gent amb lepra al carrer, a les quals ningú mira. Això va ser molt xocant en aquell moment. Vaig patir i ho vaig passar malament, perquè tot el que vaig veure era molt dur. Ningú m’havia explicat ben bé el que em trobaria allà. Tot i això, en tornar vaig fer un exercici de reflexió i vaig extreure totes les coses positives que hi havia vist allà per poder prendre les meves decisions posteriors.

Després d’aquesta experiència vas decidir que et dedicaries a fer cooperació?

De petit havia fet alguna col·laboració en hospitals, com anar a jugar amb els nens al servei d’oncohematologia. Abans de començar la carrera volia ser oncòleg, per l’apropament al pacient que suposa l’especialitat. No obstant això, el viatge va ser un canvi de perspectiva brutal, un abans i un després en la meva visió del món, sobre com estem distribuïts i sobre tot allò que podem fer. També em va servir per adonar-me de com influeix la pobresa en la salut d’una població. Així va créixer el meu interès per aquest món i, a poc a poc, l’he anat incorporant a l’àmbit professional. Fa molts de temps que persegueixo el camí de la cooperació.

Com vas arribar a l’ONG Amics del Nepal?

Estudiava Medicina a Màlaga i vaig venir a fer un intercanvi Sèneca a l’Hospital Vall d’Hebron. Va ser quan vaig contactar, per primera vegada, amb una ONG, que va ser “Amics del Nepal”. Vaig començar a col·laborar-hi des d’aquí fent tasques sanitàries i socials. L’any 2014 vaig viatjar al Nepal i allà vaig estar fent revisions mèdiques i tasques d’educació mèdica i de prevenció primària. A Bhimphedi, un poble molt petit d’una zona molt rural que està a quatre hores en Jeep de Katmandú, vaig intentar, amb la meva poca experiència com a metge, instruir el farmacèutic, que també feia de “metge”.

Què li vas ensenyar?

Ell treballava com un farmacèutic, en el sentit que arribava, veia al pacient i li donava unes pastilles, com quan vas a una farmàcia. Jo li vaig ensenyar a fer l’exploració física i a tocar el pacient per tal que detectés el més important. Tot això amb el material de què disposaven i el que vam donar. A la tornada del viatge, vaig continuar coordinant el projecte mèdic de l’ONG fins a l’any 2018. Llavors vaig decidir obrir una mica el ventall i contactar amb altres associacions.

Mentrestant anaves enfocant la teva formació cap a l’àmbit de les malalties tropicals…

Després de l’intercanvi Sèneca em vaig quedar a Barcelona i vaig fer la residència en Medicina Familiar i Comunitària perquè volia tenir una visió global del pacient. A més, tot el que anava fent anava molt lligat al món de la cooperació i de les malalties infeccioses. Durant la residència, vaig fer una estada de tres mesos a Lima, a l’Institut de Medicina Tropical Alexander Von Humboldt. Hi havia una part teòrica i una altra de pràctica. Vaig fer una rotació a l’Hospital d’Iquitos, on veia pacients a consulta i a planta. Situacions com ara tenir un pacient ingressat amb úlceres molt infectades i que et digui que tinguis cura perquè només li queden dues gases i dos parells de guants (els pacients han de comprar el material i la medicació, tot i estar ingressats), et fa valorar moltíssim tot el que fem i tenim aquí i el valor d’una sanitat d’accés universal com la nostra, que hauria de tenir tothom. L’aprenentatge va anar molt més enllà de la pròpia patologia.

El que més trobo a faltar en el meu entorn és la part humana de la medicina i la cooperació me l’aporta.

Aquest és un dels motius que et porten a fer cooperació?

Entre les coses que més m’atrauen, hi ha la lluita per un accés universal a la sanitat i poder veure més enllà de la malaltia, és a dir, tenir una visió global del pacient i de la seva situació social per tal de fer un abordatge complet de la seva patologia.  En el nostre entorn, moltes vegades, ens oblidem d’això i ens centrem només en la malaltia. El que més trobo a faltar en el meu entorn és la part humana de la medicina i la cooperació me l’aporta.

Com la feina que vas desenvolupar a Creu Roja?

Treballar amb pacients amb VIH m’ha permès sentir aquest apropament més humà cap al pacient. A més, els meus pacients són socialment vulnerables. En molts dels casos estan sols, tenen l’autoestima molt baixa i necessiten un gran suport per continuar la seva vida. Són persones que van tenir un punt d’inflexió a les seves vides: contagiar-se del VIH. I això els va desencadenar un problema psicològic, una depressió o van començar a consumir drogues. Només el fet d’aproximar-te i conèixer el seu entorn et fa entendre que qualsevol persona, com tu o com jo, podria ser al seu lloc.

Ha de ser un treball molt dur…

És un treball molt dur, però la satisfacció que t’emportes en sortir d’aquelles cases és brutal. L’agraïment dels pacients perquè algú s’ha preocupat per ells… Són pacients que es posen molt nerviosos quan van a l’hospital, s’agiten i són molt difícils de tractar. El fet que nosaltres anem a casa seva els canvia completament la perspectiva, veuen que els estem ajudant i això fa que vulguin donar el millor d’ells mateixos. El resultat és que els pacients responen, augmenten l’adherència al tractament i en molts casos deixen de consumir. Necessiten reforçar l’autoestima

Si no pots entendre el què està vivint la persona que tens al davant, és molt complicat poder abordar el que li passa a ell i allò que passa al seu voltant.

Fent cooperació veus les dues cares de la moneda.

Quan un s’endinsa en el món de la cooperació, tant aquí com fora, ha de ser conscient que no només trobarà coses maques. De fet, trobaràs moltes coses que et faran mal i que et marcaran de per vida: morts que consideres injustes i que et frustraran perquè creus que podries haver fet més; situacions on veus que no pots millorar la salut del pacient o el nivell social del seu entorn. No obstant això, l’afecte i l’agraïment que reps quan aportes el teu granet de sorra és molt satisfactori.

Creus que cal tenir alguna qualitat especial per fer cooperació?

Cal saber posar-se en el lloc de l’altre i tenir molta empatia. Si no pots entendre el què està vivint la persona que tens al davant, és molt complicat poder abordar el que li passa a ell i allò que passa al seu voltant. Cal sentir el que l’altre sent.

Ara també ets director i coordinador dels projectes sanitaris de l’ONG Ayuda Sri Lanka, com vas unir-te al projecte?

Ayuda Sri Lanka la va fundar un surfista després del tsunami de 2004 i llavors es va convertir en un centre de referència on es distribuïen aliments i es feien revisions mèdiques. Quan va cessar l’emergència humanitària, es va bolcar en l’educació dels nens i avui dia és un centre obert a tothom, no es fan diferències socials ni econòmiques. L’any 2016 vaig anar al país amb una companya de residència per veure quines eren les necessitats mèdiques que hi havia i la resposta va ser brutal. Vam treballar moltíssim i vam detectar que faltava molta educació sanitària. A la tornada, vam decidir estudiar a fons la zona i després de quatre anys estem desenvolupant projectes per a la comunitat de prevenció primària i d’educació sanitària per intentar millorar la qualitat de vida de la població i l’entorn.

Quines són les mancances sanitàries de la zona?

Si bé la sanitat al país és gratuïta, la gran majoria de la població, pel seu estatus social i econòmic, es gasten els diners en aliments. No saben quines malalties tenen ni quines en són les causes i, per tant, hi ha una manca completa d’adherència als tractaments. Els darrers voluntaris han anat a fer revisions bàsiques, a entrevistar la població per veure quines malalties tenen i explicar la importància de l’adherència. A més, també estem realitzant tasques no sanitàries i, a poc a poc, ens estem obrint a les necessitats laborals i socials que tenen, com ara orientar els adolescents a enfocar el seu camí i impulsar-los laboralment.

He tornat feliç de veure la quantitat de possibilitats que hi ha per poder continuar treballant en cooperació.

L’any 2019 vas aconseguir una Beca Bada que t’ha permès fer una estada formativa de cinc mesos a Liverpool, què t’ha aportat l’experiència?

He fet un Postgrau de Medicina Tropical i Higiene a la Liverpool School of Tropical Medicine. Estic molt content amb l’experiència perquè ha significat fer un pas endavant en el camí de la cooperació. He pogut adquirir coneixements teòrics, que és una base molt important per poder continuar desenvolupant la pràctica a fora. A escala personal, m’ha fet obrir l’horitzó i la ment pel simple fet de conèixer altres persones amb les mateixes inquietuds que jo. He tornat feliç de veure la quantitat de possibilitats que hi ha al davant per poder continuar treballant en cooperació i el maneig de les malalties tropicals.

Quin és el següent pas en el teu camí?

De moment, estaré a Barcelona uns mesos per poder organitzar-me, però ara que he pujat al tren crec que he de fer algun tipus de pràctiques clíniques i de recerca sobre el terreny. És molt probable que comenci un projecte de salut sexual a l’Hospital Nossa Senhora de Paz a Cubal (Angola), que té convenis amb l’Hospital Vall d’Hebron, així com assistència mèdica. També començaré a fer alguns estudis de recerca sobre esquistosomiasis, que és una malaltia molt prevalent a la zona, en col·laboració amb la London School of Tropical Medicine. A més, serà la primera vegada que vagi a Àfrica.

Aquests plans sonen a què marxaràs fora uns quants mesos…

És un canvi de vida ple. Després d’haver adquirit els coneixements teòrics i de fer recerca clínica, crec que és el moment. Per mi significa fer el pas, per fi, a una cosa que he estat gestant durant molt de temps. És el somni de la meva vida i tinc el pressentiment que serà un canvi molt positiu.

Si vols conèixer més experiències en cooperació, les trobaràs aquí!