Lucía Porteiro és anestesiòloga a l’Àrea Materno-Infantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Li encanta viatjar, explorar, la medicina i escriure. Ha barrejat totes aquestes passions i el resultat són dos contes infantils, L’Aisha i els salvavides i Preparats, llestos, a somiar, on aquesta metgessa explica als nens com actuar si es troben davant d’una emergència de salut i per què no han de tenir por quan entren a un quiròfan. Porteiro, de la mà de l’il·lustrador Robert Garcia, ha creat un món de fantasia al servei dels més petits. La seva il·lusió és portar les maniobres de Reanimació Cardiopulmonar (RCP) a les escoles i, per això, vol convertir-se en instructora. Reivindica també una medicina més humana envers els pacients, sense deixar de banda un tracte més amable cap als professionals.

Explica’ns els teus contes…

L’Aisha i els salvavides explica la història de l’Aisha, una nena d’uns vuit anys que emprèn una excursió a la muntanya amb uns amics i el pare d’uns d’ells. Tot just començar, el pare que els acompanya es desmaia i cau. Aisha, que ha rebut tallers de reanimació cardiopulmonar a l’escola, recorda tot el que ha après i dirigeix el grup. Envia un dels infants a buscar un adult per demanar ajuda, fa que un altre truqui al 112… Explica com fer les maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP) i com actuar en una situació d’emergència. L’altre conte, Preparats, llestos, a somiar! narra l’experiència de la Noa, una nena a qui han d’intervenir d’apendicitis. L’anestesiòloga li explica tot el que passarà durant l’operació. El quiròfan és com una nau espacial i, mentre està adormida sota els efectes de l’anestèsia, farà un viatge al voltant del món coneixent diferents animals i viatjant de continent en continent. Moltes vegades els nens tenen por de què passarà mentre els intervenen: si es despertaran, si patiran dolor… Passa el mateix amb els adults, però ells ho expressen més. Ploren, criden i no volen entrar a quiròfan. Als nens els ho pots explicar utilitzant la fantasia. A mi m’encantaria que m’ho expliquessin així!

Són històries que eduquen els nens en RCP i en el procés d’anestèsia. Tots dos llibres tenen una guia per a adults per acompanyar la lectura. Aquest era el propòsit?

Sí. Els llibres estan orientats a nens, però perquè la lectura sigui una mica més comprensiva han d’estar acompanyats. De fet, l’entorn ideal per llegir el llibre d’Aisha és l’escola, sobretot si forma part de tallers impartits per docents o voluntaris formats en RCP o professionals sanitaris. El conte de la Noa està més indicat per llegir a casa uns dies abans d’una intervenció, per preparar-los i explicar-los què passarà. És un llibre molt visual. L’il·lustrador, Robert Garcia, i jo hem treballat de costat per cuidar tots els detalls. Fem molt d’èmfasi en el dibuix per fer la lectura més lleugera. A través de la il·lustració expliquem com és el quiròfan. Així, quan hi entren, poden identificar-ho amb el que han vist a la il·lustració.

Tot està pensat al detall…

Els personatges de L’Ahisa i els salvavides són un grup interracial, precisament per normalitzar la convivència de nens de diferents orígens. Per mi també era cabdal que fos una nena qui liderés el procés de reanimació. Les dones també som líders en el nostre camp. Respecte al llibre Preparats, llestos, a somiar, també m’han preguntat per què hi ha un pare sol. Em demanen com és que no hi ha la mare. Doncs, hi ha el pare i ja està… Potser la seva mare està treballant. Sembla que hagin de ser elles les qui tinguin cura dels nens… Als contes incorporo coses que, per mi, són importants.

Com va anar el procés d’escriptura?

Els vaig escriure el març de 2018 i han sortit al carrer l’octubre de 2019. Ha estat un procés llarg, perquè no sabia com donar-los sortida. Estava a Galícia, a casa dels meus pares, i vaig escriure els textos sense pensar a fer-hi res concret. Volia apropar el tema de la reanimació als nens. També volia posar el meu granet de sorra per millorar com arriben els nens a quiròfan. I com que la literatura m’encanta i els contes són la meva debilitat, em vaig posar a escriure. Va ser molt ràpid i, gràcies a l’estímul de la meva germana, que és periodista i em va dir que havien quedat molt bé, vaig registrar els textos i vaig buscar un editor. Si no hagués estat per això, no hauria fet res. Ens passa a molts. De vegades tenim idees, fem alguna cosa, però no sabem què fer-ne i ho deixem oblidat en un calaix… Vaig enviar els textos a diferents editorials amb una carta explicant el que esperava de cada conte, com es podien utilitzar i en quins àmbits. Octaedro va ser la que em va respondre primer i, de seguida, em vaig reunir amb el seu director, Juan León. Vam intentar demanar una subvenció al Ministeri d’Educació, que no ens van concedir i que va endarrerir la publicació. Però al novembre van decidir continuar amb el projecte i va arribar una de les coses més complicades per mi, trobar un il·lustrador. Crec que és bàsic que es parli de les situacions d’emergència amb normalitat, perquè així, si els nens s’hi troben algun cop, sàpiguen respondre.

Ja tenies els dibuixos al cap?

Tenia els paisatges, els nens… però eren imatges molt planes. Quan Robert Garcia els va començar a plasmar li donaven mil voltes als que jo tenia al cap. Va aportar punts de vista que quedaven molt millor del que jo havia imaginat. El procés de creació va ser súper bonic. Em va costar arribar a ell. Volia algú que em pogués creure i que tingués la possibilitat de detallar en les il·lustracions les mans i els braços en les maniobres de RCP o la calidesa dels personatges. Vaig començar a cercar en llibreries. Tinc l’habitació plena de contes d’il·lustradors que m’encaixaven! Finalment, el vaig trobar a través de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC) i em va encantar. És un crac, i, a més, és fisioterapeuta. És un valor afegit que sigui de la branca sanitària perquè hi ha coses que ja coneix.

Volia apropar el tema de la reanimació als nens. També volia posar el meu granet de sorra per millorar com arriben els nens a quiròfan

Com van rebre els llibres a l’hospital i al teu servei?

Genial. Les meves companyes més properes ja sabien el que estava fent. I a la meva cap, la doctora Susana Manrique, vaig estar quasi dos anys donant-li la tabarra amb el tema, perquè era una cosa que em feia molta il·lusió. És quelcom relacionat amb la nostra professió, però no és una activitat que fem habitualment. Va com en paral·lel. És més artístic, més creatiu. Et permet treure la part creativa que portes a dins, perquè, de vegades, semblem robots. Fas la nostra feina, vas, vens, estudies… vas com en una línia recta i no mires als costats. I allà hi ha un munt de possibilitats. A mi m’ha enriquit moltíssim i al servei els va encantar. Vam fer xapes inspirades en el conte Preparats, llestos, a somiar per portar a les bates i pijames. I tenim el conte a la consulta per explicar-li als nens. Com a servei ens encantaria trobar un espònsor o patrocinador que donés contes a Vall d’Hebron i així poder regalar-lo als nens i deixar-los per diferents unitats quirúrgiques. Per la meva part, dono els meus beneficis per projectes de l’àrea infantil de l’hospital. Em feina molta il·lusió, però alhora també molta por per com ho acceptarien els companys, els pares, els nens… a aquests sembla que els hi agrada.

Com responen els nens?

Alguns nens han quedat fascinats. Una companya em va explicar que una familiar li va dir que el seu nét de quatre anys no parava de donar-li copets al pit practicant el massatge de RCP des que el seu pare li va explicar el conte d’Aisha. El missatge cala! En unes setmanes vaig a Gijón. Un conservatori d’allà té un grup de nens clarinetistes contacontes i volen musicalitzar el conte d’Aisha. El representaran en un concert solidari, amb música de Beethoven, per fomentar l’aprenentatge de RCP. Literatura i música. Em va semblar súper bonic.

Et permet treure la part creativa que portes a dins, perquè, de vegades, semblem robots. Fas la nostra feina, vas, vens, estudies… vas com en una línia recta i no mires als costats. I allà hi ha un munt de possibilitats

La medicina també és un art…

Hem de recuperar la part humanística de la medicina i, a més, humanitzar-la. És una responsabilitat de tots nosaltres. I per humanitzar la medicina és necessari també humanitzar el tracte cap al personal. Ho veig en els meus companys: estan cremats, hi ha molta pressió assistencial, manquen recursos personals i materials. Tenir cura del personal farà que treballem millor, que siguem més proactius i que ens dediquem més als pacients. És bàsic. Com a metge, no pots deixar d’atendre els teus pacients al 100 %, però necessites que et cuidin, perquè el dia a dia es fa dur i pot ser que arribi un dia que diguis “no puc més”. La humanització ha de ser global, que recuperi la relació metge-pacient, però també cap als professionals. Reclamem que se’ns tingui una mica en compte. La pressió és molt forta, la càrrega de treball també i la responsabilitat, molt alta. Si tots estem més contents, la relació amb el pacient serà millor i tot serà més positiu.

Tens algun altre projecte en ment?

Tinc pendent visitar el nord d’Itàlia. Un pediatre instructor de reanimació va conèixer el conte d’Aisha a través de les xarxes i vol que l’acompanyi en les seves classes de RCP. Li agradaria traduir el llibre a diferents idiomes: alemany, italià, ladí… Ara estan en català i castellà i la meva il·lusió és que es tradueixin també al gallec. Sóc d’allà i m’agradaria que es pogués distribuir a Galícia en gallec. Aquest any intentaré fer-me instructora de RCP. Sóc anestesiòloga i reanimadora, però no tinc l’acreditació com a instructora. Voldria formar part del grup de docència a les escoles del Consell Català de Ressuscitació (CCR). De fet, des del principi el meu objectiu anava una mica per aquí. M’encantaria fer d’instructora. També m’han trucat d’algunes AMPAS per si puc acompanyar-los en tallers contacontes… Estic oberta a tot. Tinc molts plans i projectes i també algun conte en ment, però vull anar a poc a poc. L’any passat va ser molt mogut i necessito descansar una mica.