A la carrera de Medicina no s’ensenya ni s’ensenyava cirurgia de guerra. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), molts metges van ser cridats al front per exercir en unes condicions duríssimes. Dels seus testimonis, tant personals com documentals, en podem saber els detalls. En un article anterior parlàvem del doctor Rafael Pulido, cirurgià que va exercir al tren-quiròfan i que va deixar constància de totes les seves intervencions en unes carpetes que la seva filla va donar a l’arxiu històric del Col·legi.

Ara és el torn de parlar del doctor Miquel Gras i Artero (1910-1999). Després de la guerra, el doctor Gras va ser un pioner en el camp de la cirurgia plàstica a Catalunya i de la medicina de l’esport. La muntanya era la seva gran afició.

Miquel Gras i Artero, capità metge i cap d’equip quirúrgic de l’Exèrcit Republicà del 1936 al 1939

Igual que el doctor Pulido, va ser militaritzat i cridat al front. Gras, Pulido i el doctor Antoni Porta, del que parlarem més endavant, havien passat per alguna de les càtedres de cirurgia de l’Hospital Clínic. “Sense les tècniques de cirurgia civil, hauria sigut molt difícil enfrontar-se als desafiaments que representaven els ferits de guerra”, afirma el doctor i historiador Carles Hervàs, que estudia els fons documentals que han deixat aquests metges.

Durant la Guerra Civil, Gras va estar destinat a molts llocs, a la seu central de la Creu Roja a Barcelona, a diferents hospitals del front d’Aragó, a la clínica militar número 6 de Barcelona i a l’Hospital de la Creu Roja (posteriorment, Hospital Dos de Maig) de Barcelona.

El seu fill, doctor Miquel Gras, va cedir la documentació que ens parla, sobretot, de la batalla de l’Ebre. El cirurgià va ser cap d’un equip quirúrgic mòbil del XV Cos d’Exèrcit, els famosos Auto-chirs que s’utilitzaven per atendre en primera línea de batalla. El comboi consistia en dos camions. En un hi havia tot l’instrumental per muntar un quiròfan i en l’altre viatjava tot el personal. Gras i el seu equip es movien pels diferents hospitals de campanya que els necessitaven: la Bovera, El Molar, Ribarroja, Venta de Camposines, Mora d’Ebre i La Bisbal de Falset, on va estar a la Cova de Santa Llúcia.

La Cova de Santa Llúcia

Cova de Santa Llúcia. 1938

La Cova de Santa Llúcia és una balma natural de grans dimensions situada a un quilòmetre de La Bisbal de Falset. Avui és un atractiu turístic de la zona. Està parcialment museïtzada i s’hi ha habilitat una zona per fer barbacoes. Durant la Guerra Civil, però, concretament uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, el 1938, es va transformar en un hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova es va equipar amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments. A la cova, s’hi atenien tant els soldats ferits com els presoners. A l’entrada es classificaven els que hi arribaven. Es dividien en tres grups: els que s’havien d’operar amb urgència, els que podien esperar i els que només podien rebre ja pal·liatius. A la part de dalt de la cova, hi havia els llits i el quiròfan.

Tal com va fer el doctor Pulido, Gras va deixar documentats tots els casos de ferits que va atendre. Va deixar 7 o 8 llibretes escrites a mà, on descrivia el diagnòstic i el tractament, així com el resultat final. Una vegada s’havien fet les cures o l’operació, els soldats eren evacuats cap als hospitals de rereguarda. Per les seves anotacions sabem que, entre el 25 i 29 de juliol de 1938, el cirurgià va atendre 25 ferits a la Cova de Sant Llúcia, nou dels quals van morir.

Mostra de les llibretes del doctor Gras

La mina de El Molar

El Molar és una mina de plom abandonada que havia fet fallida. L’edifici principal es va convertir en un hospital durant la Batalla de l’Ebre, on Gras va passar-hi també un temps. Tota la xarxa hospitalària estava unida per la xarxa ferroviària, explica Hervàs. D’aquesta manera, els ferits es podien evacuar ràpidament. El Molar, en canvi, estava fora d’aquesta xarxa, així que els ferits havien de quedar-se uns dies perquè les evacuacions només es podien fer amb ambulàncies cap a Els Guiamets. Gràcies als arxius de Gras, Hervàs ha pogut calcular la capacitat d’El Molar comptant quants ferits hi coincidien cada dia. Mirant això, segons l’historiador, l’hospital podia acollir com a mínim 14 ferits -probablement algun més-, però, segons les característiques del lloc, difícilment superaria la vintena de llits.

Fotografia de La Mina en l’actualitat

Els documents de Gras, que Hervàs encara estudia, ens ajuden a entendre com eren aquells hospitals i en quines condicions treballava el personal sanitari. Aquests papers, que sovint semblen insignificants, expliquen molt si se’ls mira amb deteniment.

L’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, es va inaugurar l’any 1994 i està situat a Manresa. Disposa d’uns 35.000 volums, del quals més de 20.000 estan catalogats i es poden oferir per a consulta. L’Arxiu també custodia algunes revistes, fotografies i documents diversos procedents de donacions particulars, que conserven sempre el nom del professional que els ha donat.