El passat juliol es va presentar l’Estudi de la Professió 2017, una enquesta en la qual es va preguntar als metges sobre diferents aspectes que tenen a veure amb la professió. Per analitzar-ne els resultats, Magda Campins, vocal del CoMB i cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, ha moderat un debat amb Montserrat Esquerda, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu de Lleida, directora general de l’Institut Borja de Bioètica i presidenta de la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges de Lleida, i Sílvia Font, metgessa de família del CAP Olesa de Montserrat i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell.

Magda Campins (M.C.) – En analitzar els aspectes demogràfics de l’enquesta constatem l’envelliment i la feminització de la professió. Això planteja uns canvis que haurem d’afrontar en el futur.

Sílvia Font (S.F.) – Cada vegada hi ha més dones que homes que exerceixen la professió i, en el cas de la meva especialitat, dos de cada tres són metgesses. S’han de valorar molts temes a millorar i a tenir en compte, com la conciliació.

Montserrat Esquerda (M.E.) – És una evidència que la professió s’ha feminitzat i es feminitzarà més. La conciliació obliga a repensar coses que sempre hem fet igual, per exemple, les guàrdies. Segurament les dones posarem sobre la taula com podem conciliar les guàrdies amb la vida familiar. La meva percepció és que les generacions més joves volen conciliar molt més.

M.C. – A l’enquesta, tant els homes com les dones tenen problemes de conciliació i no hi ha grans diferències en els resultats. Crida l’atenció que les metgesses pensen més en conciliació casa-família, en canvi, els homes pensen més a conciliar per fer altres activitats.

S. F. – També és important tocar el tema de la flexibilitat, que tots haguem de fer tot de la mateixa manera segurament no és el més òptim.

M. E. – Caldrà replantejar moltes coses. Per exemple els horaris de tarda en l’atenció primària. Quines necessitats reals tenim i com podem compensar les necessitats professionals amb les necessitats de la població.

M.C. – La precarietat també és un problema afegit, en especial a les generacions més joves. Això els obliga a treballar en més llocs i més hores. Moltes vegades són persones joves amb fills petits. És un peix que es mossega la cua.

M. E. – Fins que no tinguem uns sous dignes no podrem començar un debat sobre les guàrdies. Per a molta gent, el sobresou per arribar a un sou equiparable a la seva condició i a la feina que fa s’obté a costa de fer guàrdies mensuals.

S. F. – No es pot conciliar amb aquesta precarietat. Si els facultatius no tenim uns sous dignes és molt difícil la conciliació.

M.C. – El sou base hauria de ser més alt, tenim un sou base dels més baixos d’Europa. Els que treballeu en l’atenció primària porteu uns anys en què realment la precarietat s’ha posat molt més en evidència. En els moments de la crisi, els professionals sanitaris hem fet un esforç important que va molt lligat a la nostra vocació de servei, però ja han passat uns anys i la situació no millora.

S. F. – M’atreviria a dir que, més que contractes precaris, són indignes. Això haurà de tenir un final. La vocació de servei s’ha mantingut així durant el temps de la crisi, però arriba un punt en què no n’hi ha prou amb el copet a l’esquena. L’Administració ha de posar fil a l’agulla.

M. E. – Ens han configurat amb uns valors professionals que hem mantingut, en temps de crisi, perquè tenim molt clara la nostra vocació, però sense adonar-nos que això ha danyat la nostra professió. Un altre col·lectiu professional no ho hauria admès. Hem de fer l’autoreflexió de quins mecanismes podem aplicar, intentant no provocar dany a les persones que atenem, per reclamar allò que cal, perquè si no el sistema no aguantarà.

M.C. – Tant el Col·legi com els professionals portem anys intentant poder influir per tal que canviï aquesta situació. Aquest és un altre dels punts que va sortir reflectit en les respostes de l’enquesta, el grau de control que tenim els metges en la presa de decisions i en la participació en l’organització o en la gestió. Aquest grau de control és molt baix, tant a nivell hospitalari com d’atenció primària, i el que és mes greu: la visió de futur que tenim que això canviï és molt pessimista.

S. F. – En la presa de decisions organitzatives, la majoria venen imposades pels directius, molts dels quals no passen consulta. Si es pogués donar l’opinió i se’ns escoltés activament, els professionals treballaríem més còmodes a l’hora d’assolir els objectius que ens demanen.

M. E. – Estic en un centre relativament petit en què la persona que porta la direcció assistencial fa consulta; no és un exemple en aquest sentit. Però sí que en altres llocs on he estat he vist l’enorme dificultat, fins i tot a la Direcció Per Objectius (DPO), de trobar la manera de donar la pròpia opinió.

M.C.– Tots hem tingut directors assistencials i directors mèdics que abans han estat assistencials i amb els quals s’ha notat la diferència respecte als que s’han dedicat sempre a dirigir o a gestionar. També em fa l’efecte que el desencís que hi ha a la professió fa que no hi hagi gaires professionals que facin assistència que es vulguin dedicar a la direcció o la gestió.

M. E. – Fa falta un model de gestió que realment estigui pensat per a clínics. Quan un metge es forma en gestió ho fa en un model normalment creat per a l’empresa i després s’adapta al món clínic. No tenim un model de gestió que neixi de la clínica i incorpori els elements de l’empresa.

S. F. – El lideratge clínic ha de ser present en el lideratge dels equips, la participació dels professionals és molt important.

M.C. – Potser s’hauria d’incorporar en el programa de formació del metge i de les especialitats unes assignatures o mòduls específics en organització i gestió, perquè cada cop està més present, sigui quin sigui l’àmbit en el qual treballis.

M. E. – És molt difícil per als companys que estan en gestió, ja que t’has format per a una cosa i ho estàs aplicant a una cosa molt diferent, sovint sense aprenentatge. Potser hi hauria d’haver un MIR de gestió, en què et formessis quatre anys en diferents models, incloent formació fora i en què també fessis guàrdies a urgències, com els altres MIR.

M.C.– Fan falta dos elements importants, un és el de la formació en organització i gestió i l’altre és el de la presa de decisions, que s’escolti els professionals. Hauríem d’acabar aquest debat amb els aspectes positius de la professió. A l’enquesta, els metges mostren que estan molt satisfets de la professió i més del 80 % han dit que tornarien a estudiar medicina i tornarien a fer de metges

S. F. – Això és molt positiu i ho corroboro: és una feina maquíssima, aprens dia a dia i gaudeixes. Els pacients són molt agraïts i això et fa apreciar la feina i fer-la cada dia de la millor manera.

M. E. – Un professor de pediatria em va proposar un dia: “Fes com un registre d’aquells dies que has tornat a casa satisfet”. És veritat, la gran majoria de dies tornes a casa contenta.

M.C.– Ho percebem una mica cada dia. Per als que ens dediquem a l’assistència, que el pacient et valori no té preu. Això és el que ens compensa de totes les altres coses

M. E. – Com a part positiva, jo també valoraria molt els companys. Entre companys de treball s’estableixen uns vincles molt especials.

S. F. – La complicitat que acabes generant amb els companys també és un valor afegit a la nostra feina.