“Tothom vol més simulació i vol aprendre més. Això demostra que, tot i que tinguem burnout i estiguem cansats, els professionals tenim moltes ganes de fer-ho millor”

“Fer una simulació implica que t’has de permetre equivocar-te i entendre que, en una situació de crisi, per molt que tu en sàpigues molt i que siguis el millor, l’estrès pot fer que deixis de veure la globalitat de la situació”

“Ens interessa molt entrenar les habilitats no tècniques: la comunicació, el treball en equip, el lideratge o la gestió de recursos”

“Al final, fem un debriefing conjunt, que és on es dona l’aprenentatge de veritat. Es descarreguen les emocions i, tot seguit, es parla d’allò que s’ha fet bé, del que es podria haver fet diferent i, finalment, d’allò que es pot fer per millorar com a equip. Sempre, amb molt de respecte”

La simulació clínica permet que els equips assistencials entrenin diferents competències i habilitats en entorns segurs, però alhora extremadament realistes, abans d’intervenir davant de pacients i de situacions reals. En parlem amb la pediatra, cap d’estudis d’especialitats hospitalàries i coordinadora de simulació del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), Ester Cañadell (1978, Barcelona), que ens dona a conèixer una iniciativa molt interessant emmarcada en aquest àmbit: la primera Lliga Catalana de Simulació. La doctora Cañadell ens va explicar el projecte uns dies abans de la seva celebració, que va tenir lloc el passat 28 d’abril a l’Hospital Universitari CST. Hi van participar 120 professionals que integraven vuit equips procedents de set hospitals catalans. Finalment, l’equip de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona s’hi va proclamar guanyador, en una final molt disputada amb l’Hospital de Mataró.

Com sorgeix la idea d’impulsar una Lliga Catalana de Simulació i en què consisteix la iniciativa?

Està molt demostrat que els equips sanitaris, si s’entrenen en situacions controlades, després són molt més eficients en la seva pràctica diària i que l’atenció als pacients és molt més segura. Existia prèviament una experiència en l’àmbit de la pediatria, en què un grup de professionals italians va organitzar una competició entre residents i algun equip català hi havia participat. Seguint aquesta idea, que va ser un èxit, l’any passat, vam fer la primera lliga interna al Consorci Sanitari de Terrassa (CST). Hi van participar vuit equips i, seguint aquesta idea, enguany ens hem llançat a la piscina i hem fet la primera Lliga Catalana de Simulació.

Hi participen equips de tot Catalunya. Quins hospitals s’hi han engrescat?

Sí, venen de l’Hospital Universitari Joan XXIII, de Mataró, de Mútua de Terrassa, d’Igualada, de l’Hospital Germans Trias i Pujol i de l’Hospital de Bellvitge i, conjuntament amb els dos equips guanyadors de la lliga de l’any passat, fem aquesta jornada tan especial.  

Com estan formats aquests equips?

Demanem que es compleixin unes condicions. Sobretot, que a tots els equips hi hagi tres residents. Com a cap d’estudis, considero que és necessari que els residents entrenin i millorin les seves habilitats. També hem demanat que siguin equips multidisciplinaris, perquè està molt demostrat que l’important és que treballem amb els nostres rols naturals. També hi pot haver algun adjunt de primer o segon any. Normalment, són especialistes tant d’atenció familiar i comunitària, com intensivistes, anestesiòlegs, etc.

Per tant, especialitats més aviat generalistes?

O que puguin atendre el pacient crític, perquè en les simulacions fem entrenament de pacient crític. Simulem un box d’urgències al qual ve un pacient amb un dolor toràcic, per exemple. Es tracta que l’equip, de manera natural, l’atengui en condicions normals. Crec que qualsevol de nosaltres, si poguéssim escollir a quin hospital anar, triaríem un en el qual els professionals entrenen habilitats per atendre’ns d’una manera més eficient.

Aquestes habilitats no són només purament tècniques, oi?

És una qüestió interessant, perquè els professionals s’entrenen molt per a les habilitats més tècniques, com podria ser una venopunció, les compressions toràciques o el fet de ventejar amb una bossa i mascareta. Però nosaltres ho hem centrat molt en les habilitats no tècniques: la comunicació, el treball en equip, el lideratge, la gestió de recursos. Són habilitats que fan que l’esdeveniment o la situació crítica funcioni d’una manera més rodada i molt millor.

És a dir, que valoreu aquelles habilitats que fan que, davant d’una situació crítica, tothom sàpiga què ha de fer…

Sí, el repartiment de rols. Es tracta que es coordinin molt entre ells, que hi hagi un líder clar i que cadascú sàpiga quina és la seva part i es comuniqui de manera molt eficient. Parlem de comunicar-nos en bucle tancat: un dona una ordre i l’altre ha d’entendre que li han donat aquesta ordre, exercitar-la i comunicar que ho ha fet. Així, el líder és capaç de veure com s’ha organitzat l’equip i en quina fase està.

S’entrenen molt els equips participants? Hi ha competitivitat?

S’entrenen i sabem perfectament que, durant la preparació, hi ha nervis i que ho esperen amb moltes ganes. Estan tots molt emocionats de poder venir.

Com s’avaluarà els equips?

Hi haurà quatre escenaris paral·lels i en cadascun, un director de cas que anirà donant les instruccions a l’equip. També hi ha dos jutges, que són professionals de la salut i experts en simulació. Està organitzat com en partits: primer entra un equip, fa la simulació, surt i entra el segon equip. Després, es fa un debriefing conjunt, que és la part on es dona l’aprenentatge de veritat. Primer, es descarreguen les emocions i tot seguit es parla de les coses que s’han fet bé, de les que es podrien fer d’una manera diferent i, finalment, d’allò que es pot fer per millorar com a equip. Sempre, parlant-nos amb molt de respecte, res punitiu i, sobretot, amb l’objectiu d’aprendre. En acabat, els dos jutges i el director de cas diuen qui ha guanyat cada partit.

Diries que la simulació és una pràctica habitual que guanya pes en els centres sanitaris de Catalunya?

Jo crec que està guanyant pes a tot el món i depèn molt de la cultura dels països. Podem dir que Catalunya és una comunitat autònoma que hi està posant molts esforços i que estem anant endavant. Hi ha molts hospitals que tenen sales de simulació. A molts hospitals els hem ofert participar a la lliga, però havíem d’acotar-ho perquè els espais són limitats. A escala espanyola, en l’àmbit pediàtric, hi ha una experiència semblant i hi arriben a entrenar més de trenta hospitals. Aquesta és la primera lliga catalana i l’any que ve ens agradaria fer-ho una miqueta més gran, amb molts més hospitals de Catalunya i, inclús, qui sap, potser fer-ho a escala estatal.

Com treballeu la simulació al CST?

Fa tres anys que estem amb aquest projecte i una de les característiques que tenim, a part de molta il·lusió i moltes ganes de fer les coses, és la multidisciplinarietat. Entenem que els equips s’han d’entrenar en el seu ambient habitual i amb els mateixos professionals. És a dir, que hi hagi l’equip mèdic i els equips habituals d’auxiliars i d’infermeria. Al principi, vam començar molt focalitzats en els residents i, a poc a poc, ho hem anat obrint a la resta dels serveis, amb l’objectiu de millorar les habilitats i el treball en equip per guanyar en seguretat i treballar de manera més humanitzada i empàtica cap als nostres pacients.

Els professionals joves són els més predisposats a fer simulacions?

Sí, a les persones que ja fa molts anys que estan en la seva pràctica clínica habitual crec que els costa molt més reflexionar sobre què poden fer per millorar. A més a més, una simulació et fa despullar davant de tots els altres i implica que t’has de permetre equivocar-te i entendre que, en una situació de crisi, per molt que tu en sàpigues molt i que siguis el millor, l’estrès pot fer que deixis de veure la globalitat de l’escenari i et focalitzis només en una part. En canvi, si t’entrenes per veure el conjunt, la manera com esdevingui aquell moment crític pot canviar molt i millorar.

Potser és l’oportunitat per veure que la manera com sempre has fet una cosa no sempre és la millor?

Això també. Aquest aspecte, sobretot, el treballem en l’àmbit de les habilitats comunicatives. Està molt demostrat que els pacients afronten una malaltia d’una manera o altra en funció de com reben, per exemple, una mala notícia per primer cop. Estem posant molt d’èmfasi en com millorar entre els residents les habilitats a l’hora de comunicar. Perquè no totes les persones necessiten que els comuniquin les coses de la mateixa manera. No és aquella frase de ‘tracta els altres com t’agradaria que et tractessin’, sinó ‘tracta els altres com els agradaria que els tractessin’. Ens hem d’adaptar i posar la mirada en el pacient, fer-ho més humà.

S’aprèn més quan allò que aprenem està lligat a una emoció?

Sí. Els adults tenim una manera d’aprendre molt diferent. Ja no sabem estudiar o ens costa molt concentrar-nos i, en canvi, quan aprenem una cosa o li posem una emoció, aquest aprenentatge perdura en el temps.

Quins recursos tècnics calen per fer simulació?

La simulació no necessita grans aparells ni grans instal·lacions. Es pot fer a la mateixa consulta, a la sala d’endoscòpies o a l’hospital de dia d’oncologia, que són llocs on nosaltres hem fet simulació. Es tracta de reservar aquest espai i dedicar-nos temps a nosaltres mateixos per millorar aquestes habilitats. Amb un maniquí o un monitor multiparamètric pots fer simulacions molt potents. Això sí, tenim tendència a què un de nosaltres faci de pacient i, el que realment marca molt la diferència, és el fet d’introduir actors. Els actors aporten un plus molt important en les simulacions i les valoracions es disparen. Costa molt de mesurar la qualitat o la incidència que tindrà el fet que formis aquests professionals i la primera cosa que podem mesurar és la satisfacció. I la satisfacció amb la simulació, o almenys amb les que nosaltres estem fent, és altíssima. Tothom vol més simulació, vol aprendre més, vol continuar pensant. Això també demostra que, tot i que tinguem burnout i estiguem cansats, la gent té ganes d’aprendre i millorar.

Aquests actors que us ajuden a fer les simulacions, són actors professionals que es dediquen a això?

Sí, i hi estan entrenats. Saben si han d’estar més agressius o, per contra, han de ser més reflexius, fer més preguntes i demanar que els ho expliquin tot de manera detallada. Hi ha el perfil de pacient que és més reflexiu, el que és més emocional, etc. Tots som diferents, per això els professionals ens hem d’adaptar a l’estil de comunicació de l’altra persona.

La simulació és útil al llarg de tota la carrera professional?

Sí, tot i que a la persona que fa molts anys que exerceix li costa més despullar-se i posar-ho en pràctica, perquè hi ha la por al ridícul. Quan una cosa no acaba de sortir bé i el professional està en el seu primer o segon any d’exercici o encara és resident, no passa res o es tolera d’una manera més permissiva. En canvi, un adjunt que es trobi que no sap com afrontar una situació crítica és molt més difícil. Per això sempre s’ha de tractar molt des del respecte i en un entorn segur. El que passa a la simulació es queda a la simulació.