T. G.: “Jo era resident i el Joan era el meu tutor. Ell m’ensenyava Dermatologia i jo li ensenyava acords dels Beatles. De seguida vam connectar”

J. F.: “La música és un bàlsam. Tinc pacients que cada any em demanen per venir al concert anual que fem a Luz de Gas”

T. G.: “La música és comunicació. Quan toques, estàs pendent que el públic rebi el teu missatge i, a la consulta, tot i que no hi cantem, ens comuniquem d’una manera més empàtica”

J. F.: “El nostre objectiu sempre ha estat que tanquis els ulls i puguis escoltar els Beatles… i, de vegades, gairebé ho aconseguim”

Antonio (Tono) Guilabert (Elx, 1977), cap del Servei de Dermatologia de l’Hospital de Granollers, i Joan Ferrando (L’Hospitalet de Llobregat, 1948), també dermatòleg i amb consulta privada a Barcelona, es van conèixer l’any 2002 a l’Hospital Clínic. En aquella època, ara fa més de vint anys, el doctor Ferrando era el tutor d’un doctor Guilabert encara resident. El que va començar com una relació professional i acadèmica va anar molt més enllà gràcies als Beatles. La passió compartida per la icònica banda anglesa els va portar a crear ‘Get Back’, un grup tribut amb el qual, més de dues dècades després, continuen pujant als escenaris.

De quina manera arriba la música a les vostres vides?

T.G: Doncs hi arriba gràcies als Beatles. Els vaig descobrir, de casualitat, en un disc del meu tiet. Des del principi, em van interessar molt, perquè anaven més enllà de tota la música que s’escoltava en aquella època, quan era jovenet. Això em va generar molta curiositat i de seguida vaig voler reproduir el que escoltava amb la guitarra, cosa que em va fer viure la seva música més intensament.

J.F: A mi m’interessa la música des de molt jovenet. Quan era estudiant, vaig apuntar-me a la tuna, però també estava molt interessat en els Beatles. M’agradaven molt, recordo tancar-me a l’habitació a escolar Twist and Shout i tornar-me pràcticament boig. I un dia, quan era tutor de residents a l’Hospital Clínic, em van explicar que hi havia un nou resident d’Elx que era molt fan dels Beatles i que tocava molt bé, així que m’hi vaig acostar per demanar-li un acord de la cançó No reply i l’endemà me’l va portar.

Quants anys en fa, d’això?

J.F: El Tono va arribar a l’Hospital Clínic com a resident l’any 2002 i vam formar ‘Get Back’ el 2003. Des que el Tono va arribar al Clínic, sempre li demanava acords i pensava: “Sí que en sap, dels Beatles”. Hi havia un altre company, el Màrius, que tocava la bateria i la guitarra i que, a més, cantava, amb qui ja havia estat en un altre grup. Vam buscar un quart integrant fora de l’hospital i així va sorgir ‘Get Back’.

T.G: Tot plegat va ser molt curiós perquè el Joan era el meu tutor i jo era R1. Fèiem intercanvi de coneixements: ell m’ensenyava Dermatologia i jo li ensenyava acords dels Beatles. De seguida vam connectar. El cas és que jo m’havia deixat la guitarra a Elx i venia a Barcelona a ser metge i a aprendre Dermatologia. Si no hagués conegut el Joan, la guitarra s’hauria quedat a Elx i no hauria tocat tot el que he tocat a llarg d’ aquests 23 anys.

Tant la carrera de Medicina com la professió són molt exigents, física i emocionalment. La música és una manera per descarregar?

T.G: Sí, sí, de fet durant molts anys era parada obligatòria: cada dilluns, trobar-nos i assajar era una mica de teràpia. L’altre dia ho comentava, que hem passat molt de temps junts. Cada dilluns, durant pràcticament 23 anys, són moltes hores junts i, lògicament, s’ha creat un vincle molt fort. Tot ve del gaudi, oi?

J.F: Sí i, a més, hem anat creixent. Ara som cinc persones i, des que hi és el Fiore, el teclista, podem fer cançons més difícils. Als concerts venen amics, pacients, familiars… però també altres músics que es fixen molt en com fem les coses i que gaudeixen igual que nosaltres de les cançons més complicades.

Com influeix en la vostra relació amb els pacients el fet que alguns vagin a veure els vostres concerts?

J.F: La música és un bàlsam. Jo tinc pacients que m’ho demanen i venen cada any al concert anual que fem a Luz de Gas. Els convoquem i després, quan els veig allà, m’encanta. 

T.G: La veritat és que es crea una xarxa i, al final, tothom es coneix. Precisament, l’altre dia van venir uns pacients teus [del doctor Joan Ferrando], que resulta que són els pares d’un metge del meu hospital. Tot està una mica interconnectat i és curiós com, després de més de 20 anys, encara hi ha molta gent que ens ve a veure tocar.

El concert anual a Luz de Gas, doncs, és un gran esdeveniment.

J.F: Sí, tothom espera amb il·lusió el concert del juliol a Luz de Gas, que és un clàssic. Quan estàs a dalt de l’escenari tocant, per un moment, sents quelcom molt especial, oi? Perquè tothom està cantant amb tu, tothom es comunica. Veus amics d’aquí i d’allà que potser fa temps que no es trobaven i coincideixen en aquell moment. Això és bonic, veure que, gràcies a tu, s’han tornat a reunir.

T.G: Clar, hi ha la part més de tocar, el que és treure la cançó… I, després, aquesta connexió amb la gent. Jo, la veritat, no m’esperava  que la gent s’ho passés tant i tant bé cada any. Això també et fa pensar que la música dels Beatles és inesgotable i que la gent, generació rere generació, la va incorporant a les seves vides.

Si haguéssiu pogut dedicar-vos a la música, hauríeu deixat la medicina?

T.G: Jo crec que, si m’hagués dedicat a la música més seriosament, probablement, no hauria fet medicina. No vaig fer estudis reglats perquè, on vivia, no podia estudiar música moderna o actual. Només podies anar al conservatori. Si hagués viscut a Barcelona o a Madrid, amb la meva inquietud per la música i les oportunitats que hi ha en aquestes ciutats, hauria escollit una carrera dins la música. Però estic molt content de ser metge i de tocar temes dels Beatles. Des del punt de vista acadèmic, m’agradava la biologia i el cos humà i em vaig decantar per la medicina.

J.F: Bé, jo he de reconèixer que els meus amors, a part de la meva dona, els meus fills i nets, són la medicina i la música. La música és una molt bona companya de viatges. Tota mena de música. Tot i que m’agraden molt els Beatles, també gaudeixo amb grups més moderns, com Amaral o Jarabe de Palo. Mentre no sigui reaggeton…

La música us dona un plus de sensibilitat o alguna habilitat concreta que us serveixi per ser millors metges?

T.G: Jo crec que sí, perquè la música, al final, és comunicació. Els pacients no se n’adonen, però jo he vist el meu company visitar i ell m’ha vist a mi i, tot i que no tractem la gent amb musicalitat ni cantem a la consulta, sí que penso que ens comuniquem d’una manera més empàtica. Quan toques estàs pendent que el públic rebi el teu missatge i que gaudeixi i aquesta sensibilitat també es transmet a la consulta.

Si no us haguéssiu conegut, creieu que, individualment, hauríeu trobat una manera d’explotar aquest vessant més musical?

T.G: Hauria estat diferent. Tot ha anat passant per casualitat, però jo tenia molt clar que volia tocar música dels Beatles. En aquella època era tot un repte aconseguir tocar igual que ells. Avui dia pots trobar tutorials a Youtube i, simplement, ho repliques. Però abans havies de parar molt bé l’orella. Hi havia llibres, però no eren mai exactes, perquè els Beatles sempre havien buscat ser originals. La seva música, quan l’escoltes, agrada, però, quan comences a analitzar-la i en descobreixes totes les capes, encara és més apassionant. En aquella època, era tot un repte.

J.F: El nostre objectiu ha estat sempre fer-ho clavat, exactament igual que ells: volem que tu tanquis els ulls i puguis escoltar els Beatles. De vegades, gairebé ho aconseguim. És una cosa molt intensa, d’amistat i de passar-ho molt bé. En general, en els grups, encara que siguin amateurs, et trobes que les necessitats de cadascú són molt diferents i, inevitablement, s’acaben trencant. Però nosaltres hem aconseguit mantenir-nos amb el mateix objectiu: treure la música dels Beatles, mentre més complicada, millor.

Aquesta voluntat i aquesta necessitat de nous reptes té a veure amb la professió de metge?

T.G: No crec que la medicina ens hagi ajudat tant en la música com la música ho ha fet en la medicina. Però, tot i que no tots els membres del grup som metges [tres ho són i els altres dos, no], potser sí que la medicina ens ha ajudat en les dinàmiques de grup. Un metge sempre vol cuidar i potser hem volgut tenir cura d’aquest espai. Crec que, de manera inevitable, la gent que ens dediquem a la medicina volem ser un suport sempre.

Quin consell donaríeu a algú que està estudiant medicina o fent la residència i que vol combinar-ho amb el seu vessant més artístic?

J.F: Els diria que s’han de cultivar les aficions i els somnis i que s’ha d’intentar complir-los i tirar-los endavant. Els pacients han de veure un metge feliç, que no només és metge, que és alguna cosa més.

T.G: Algú va dir que si només saps o parles de medicina, realment no saps de medicina. Tot el que siguin humanitats o sensibilitats artístiques, no només són bones per al nostre benestar, sinó també per als nostres pacients, perquè ens fan estar bé a nosaltres. Avui dia, el coneixement és cada vegada més accessible i els pacients valoren més coses, com la confiança, l’empatia, la capacitat per posar-se en la pell de l’altre… Això és fonamental.