És difícil presentar Carles Hervás, doctor en Medicina i en Història, havent de fer una síntesi del seu prolífic currículum. Si en aquesta conversa destaquem un aspecte de la seva carrera, és el seu vessant com a historiador especialitzat en la medicina i el sistema sanitari a Catalunya durant la II República (1931-1939) i la Guerra Civil (1936-1939). De tarannà curiós i amb esperit humanista, Hervás ja està retirat de l’exercici de la medicina com anestesista pediàtric, però no de l’ofici d’historiador. Continua fent recerca sobretot dels anys de la Guerra Civil i de la postguerra. Les seves investigacions fan sortir a la llum fets i espais encara amagats d’aquesta terrible època de la nostra història.

Has publicat dues tesis, una sobre la història de l’anestèsia a Catalunya i l’altra sobre la sanitat a Catalunya durant la II República i la Guerra Civil. Quin interès et desperta la història de la medicina?

La majoria de metges tenim un vessant humanístic. També soc molt curiós i m’interessen molt els llibres antics. Tot plegat em va anar introduint en un món que també em serveix per allunyar-me del neguit diari. Com a anestesiòleg pediàtric tenia una feina de gran responsabilitat. Francament, dedicar-me a la història m’ha servit per omplir les meves inquietuds i portar el millor possible l’exercici professional.

Fins al punt que l’any 2004 et vas doctorar també en Història.

La història era un entreteniment. Em vaig unir a un grup de metges historiadors de la medicina molt potent i vaig conèixer historiadors de carrera. De vegades sentia que ens veien com a aficionats. Això m’empipava molt i vaig decidir estudiar Història. També per ampliar la meva perspectiva. El catedràtic Josep Termes em va animar a fer la meva segona tesi doctoral i, com que m’interessava molt la història dels anys 30, vaig fer-la sobre la sanitat catalana durant la II República i la Guerra Civil.

Per què vas escollir aquest període?

Vaig néixer l’any 1944, en plena II Guerra Mundial. No vaig viure la Guerra Civil, però sí les seves conseqüències. En aquell moment, totes les famílies tenien un record molt recent perquè a totes els hi havia afectat. Tot estava molt viu i la majoria dels protagonistes no volien explicar res, suposo que per por de represàlies. El meu pare va acabar en un camp de concentració i ho va passar molt malament. Mai no en volia explicar res. No se n’havia de parlar ni recordar-ho. En canvi, tenia un oncle que havia estat combatent en els dos bàndols i que no parava de parlar-ne. La Guerra va ser un punt d’inflexió, de trencament entre un model de societat i un altre. El fet de tenir tan a prop aquests protagonistes que no t’ho volien explicar del tot i que la història oficial només recollia un punt de vista va despertar la meva curiositat.

Has estudiat profundament la història mèdica de la Guerra Civil analitzant la documentació que van deixar els metges que van exercir en el front. Què ens diuen aquests papers?

Han sigut una part important de les meves fonts i han tingut un cert ressò en donar-les a conèixer. Però encara hi ha molta documentació pendent d’examinar. Els documents ens han servit molt per estudiar com van exercir els metges en aquell ambient tan terrible. És un tema difícil d’estudiar, sobretot des del bàndol republicà, perquè molts metges van marxar a l’exili i es van emportar els seus arxius o els van destruir. Eren una font de possibles represàlies: hi havia llistes de noms de soldats, metges, infermeres… Hi ha excepcions, com les dels doctors Rafael Pulido, Miquel Gras i Antoni Porta que s’han conservat i que hem pogut estudiar. S’ha d’agrair a les famílies que ens han donat accés als seus documents.

• 

• 

Els doctors Rafael Pulido, Miquel Gras i Antoni Porta

Quina informació ens han deixat aquests metges?

Tenim documentació sobre la Batalla de l’Ebre, a l’estiu del 1938. És una informació molt directa perquè hi ha metges que, com el Dr. Rafael Pulido, recullen  llistes exhaustives de tots els ferits que van atendre i amb dades molt concretes sobre l’edat, el tipus de ferida, el tractament i si es van curar o si van morir. També hem pogut reconstruir les vies d’evacuació del front, des dels hospitals de guerra o de sang, situats a la rereguarda, als hospitals on enviaven els ferits i malalts. És una documentació extraordinària.

A través de l’estudi dels documents d’aquests metges s’han pogut localitzar fosses comunes…

La historiadora Queralt Solé va fer un gran llibre sobre les fosses de víctimes de la Guerra Civil a Catalunya. En la seva investigació, es va adonar que moltes estaven relacionades amb llocs on hi havia hagut un hospital de guerra. Volia saber on s’havien localitzat aquests hospitals i no en va trobar cap més referència que la meva tesi. A partir d’aquí, va anar situant els hospitals i s’han anat localitzant fosses. També col·laboro amb el Memorial Democràtic. Ara s’està investigant la fossa del Mas de Santa Magdalena, molt a prop de l’Hospital de Móra de l’Ebre. Hi va treballar el Dr. Gras i els seus papers serviran per identificar els cossos. És d’absoluta justícia donar informació d’on estan enterrats aquests soldats. La seva família segurament escara els busca.

Rafael Pulido va ser cirurgià de gairebé l’únic tren quiròfan durant la Guerra Civil. Què en sabem?

El tren era un mitjà molt útil per traslladar ferits des del front cap als hospitals i, al principi de la guerra, es van adaptar vagons posant-hi lliteres. Els temps entre que es produïa la ferida i es rebia atenció era crucial, així que van convertir alguns vagons en quiròfans mòbils. A Catalunya, n’hi va haver diversos, però del que en tenim més informació és del tren quiròfan número 20, on va treballar el Dr. Pulido. Va estar aparcat durant uns mesos a l’estació de Pradell, a La Torre de Fontaubella [sota el túnel]. Aquest tren va ser importantíssim per salvar la vida dels soldats que arribaven en unes condicions terribles i amb unes ferides enormes. Els professionals sanitaris van treballar amb una eficàcia extraordinària.

La Vanguardia, 10 de setembre de 1936

Has estudiat la xarxa sanitària catalana durant la Guerra Civil. Si ens traslladem a la situació que hem viscut amb la COVID-19, hi veus paral·lelismes?

Les guerres són una epidèmia de ferits. De sobte es produeix un cúmul de ferits i de malalts que desborda la capacitat assistencial. Es vivien situacions que recorden les que hem vist durant crisi de la COVID-19: hospitals improvisats i temporals dedicats només a un tipus de pacients o solucions d’emergència, com la creació del primer banc de sang conservada a Europa o el tractament de ferides amb el sistema de cura oclusiva amb guix. A més, els metges es van veure obligats a treballar en unes condicions a les quals no hi estaven acostumats. La majoria d’ells eren civils i es van haver de militaritzar. I també estaven exposats als mateixos perills que els soldats: al foc enemic, ja que estaven al costat del front, i al contagi de les mateixes malalties.

Si de la Guerra Civil van sorgir avenços mèdics significatius, de l’experiència de la COVID-19, en podrem treure alguna cosa en positiu?

Espero que sí, tot i que d’aquest tema ja no puc opinar. El que han aconseguit els investigadors és gairebé com un miracle. Un any després d’aparèixer el virus, ja disposem de vacunes efectives! A les epidèmies més antigues havien de passar anys! Només cal pensar en la verola o en la pòlio. I, de fet, encara tenim malalties virals, com la SIDA, per a les quals no tenim vacunes.

Encara continues treballant i investigant. Hi ha alguna cosa que t’agradaria trobar o una hipòtesi que t’agradaria comprovar?

Continuo perquè m’agrada i perquè pot servir perquè altres persones trobin respostes. Continuo buscant documentació sobre els hospitals de la Guerra Civil i he treballat sobre els metges a l’exili, sobre l’atenció immediata als exiliats als camps de refugiats de França… Incògnites? En queden moltíssimes.

Imatges cedides per Carles Hervás