A la metgessa Mònica Moro un dia se li va posar una cosa al cap i ja res no l’ha aturat. El 2018 va viatjar amb la seva família al Senegal, on va conèixer les dones d’Ibel, a País Bassari, i de l’illa d’Ehij, a la Casamance, al sud del país. Des d’aquell estiu i amb la col·laboració de l’Ateneu de Sant Roc de Badalona i de molts amics, tant d’aquí com del Senegal, va iniciar el projecte Enfila Badalona-Senegal, amb el qual ha portat l’art de les arpilleres xilenes a les dones d’aquestes zones rurals i pesqueres perquè expliquin la seva realitat i també per aconseguir autogestionar-se econòmicament a través de la venda d’aquest producte artesanal. Després de diversos viatges, tot i les restriccions sanitàries internacionals, Moro no ha parat de bellugar-se i de trobar maneres d’ajudar en tot allò que li han demanat. El que va començar amb un taller tèxtil s’ha convertit avui en l’associació Camina Senegal.

Tot va començar amb un viatge familiar l’estiu de 2018. Què va passar?

Amb els nens ja grans, vam decidir que era el moment de tornar a Àfrica i tota la família vam viatjar al Senegal. Hi vam conviure molt amb la gent i, sobretot, ens va impactar com les dones feien front a la seva realitat. El Senegal és un país 90 % musulmà, on està vigent la poligàmia i on les dones tenen entre 6 i 8 fills de mitjana, amb la qual cosa moltes moren al part. La situació sanitària és complexa. Les dones es casen –o, més aviat, les seves famílies decideixen que es casin- als 15 o 16 anys. Llavors deixen d’anar a l’escola i es traslladen a la casa del marit, on una meravellosa sogra les espera perquè hi veu dues mans més que vénen a cuinar, a rentar roba i a tenir fills. Volia trobar alguna cosa que em permetés tornar-hi i oferir-los una oportunitat per autogestionar-se econòmicament i per poder prendre les seves decisions. Vaig començar a donar-hi voltes fins que un dia em van venir al cap les arpilleres que feien les dones xilenes durant la dictadura de Pinochet…

Les arpilleres són una tradició de les dones xilenes utilitzaven per explicar i denunciar la seva realitat durant la dictadura. Per què vas escollir aquesta tècnica?

Són un llenguatge tèxtil. No cal parlar el mateix idioma, ni saber llegir ni escriure per entendre’n el missatge. Algunes dones, la majoria molt humils, van començar a retallar els sacs de patata [la seva tela es coneix com a arpillera] i a cosir aquests retalls amb la seva pròpia roba i la dels seus marits i fills desapareguts per denunciar allò que estava passant a Xile com a element de denúncia. Plegaven les teles i les posaven a dins dels sacs de patata que s’enviaven a Europa. Representaven amb imatges les tortures, els avions des d’on llençaven gent al mar… Les arpilleres s’han convertit en un instrument de denúncia, no només a Xile, perquè ara se’n fan a molts llocs. Fa 10 anys, per exemple, es va iniciar un projecte al barri de Sant Roc de Badalona, una zona molt deprimida, com un element per explicar la barreja cultural que hi ha al barri. Així va néixer el grup d’arpilleristes de l’Ateneu de Sant Roc. Ara fa cinc anys que cuso amb elles.

I vas portar les arpilleres al Senegal, amb el projecte Enfila Badalona-Senegal…

Vaig parlar amb la Roberta Bacic, una dona xilena que ha utilitzat el llenguatge de les arpilleres com un element de denúncia i de lluita feminista arreu del món, i em va ajudar a pensar com podíem fer els primers tallers al Senegal. L’abril de 2019 vaig tirar pel dret, amb la meva filla i unes quantes dones més. Allà, hi tenia tres contactes que em van ajudar: el conductor del viatge, Mbaye; un guia local, Abdoul, i un altre guia, Arouna. L’Abdoul va muntar un taller amb algunes les dones d’Ibel i quan hi vaig arribar ja ens esperaven 30 persones! També ens va ajudar la Marie Luise, de Casamance, que té una botiga de teles africanes i, a més, cus. Amb ella vam treballar amb un grup de dones de l’illa d’ Ehidj.

Com vas organitzar els tallers?

Els vam explicar què són les arpilleres i la tècnica. Al segon taller, ja els vam ensenyar a fer petites arpilleres per vendre. En aquell moment, hi havia molt de turisme, però elles hi vivien d’esquenes. Els vam proposar que es posessin al costat del camí, que muntessin una botiga i venguessin el material. Però va arribar el coronavirus… Vam tenir temps d’ensenyar-los la tècnica i deixar-los unes mostres i vam haver de marxar cap a casa. Cap al juliol, a través d’una cadena de favors, em va arribar una bossa de plàstic amb les primeres 30 arpilleres per vendre-les aquí, a Barcelona. Estaven absolutament convençudes que era una oportunitat. Va ser al·lucinant.

Teniu una petita infraestructura…

Amb el que s’ha venut a l’Ateneu de Sant Roc i el que les dones de Sant Roc han fet, he pogut tornar al Senegal amb uns diners que han permès comprar màquines de cosir, cadires… Les dones d’Ibel s’han pogut fer un taller, perquè no tenien un espai propi i cosien tirades per terra o sota un arbre. Els homes els han donat un terreny al mig del camí i la intenció és fer-hi una construcció de ciment. Quan torni el turisme, el primer que veuran serà el seu taller de costura.

Què expliquen les dones del Senegal a les seves arpilleres?

Gairebé totes les arpilleres reflecteixen la família. En algunes, fins i tot, hi apareixen les dues dones del marit i tots els fills de totes barrejats, perquè, al final la criança dels nens sovint és compartida. També hi ha una mestra, Aminata, que mostra el primer dia que va fer classe a l’escola d’Ibel, on mai abans hi havia hagut una professora. Una altra dona, hi reflecteix el petit centre de salut que hi ha a Ibel, on les dones hi poden anar a parir i gràcies al qual hi ha menys morts en el part.

A banda del projecte Enfila Badalona-Senegal, tot això ha desembocat en la creació de l’associació Camina Senegal, a través de la qual també hi heu portat material escolar i sanitari a la zona. Quan va esclatar la pandèmia, tenies material sanitari preparat per enviar al Senegal que finalment vas haver de repartir aquí…

No feia altra cosa que pensar en tot el que tenia emmagatzemat i que no podia portar a l’Àfrica. Tenia 1.200 parells de guants a casa. Com que aquí també hi havia manca de material, vaig trucar a dos amics metges que treballen en dos centres de salut i els vam repartir entre Barcelona i Badalona. Després, vaig anar cap al Senegal al juliol, amb un permís de l’ambaixada com a metge… i hi vaig anar sense guants… No hi havia enlloc i, encara a dia d’avui és complicat aconseguir-ne allà. Hi he portat fonendoscopis, pulsioxímetres, un doppler portàtil per a les embarassades… I ara, quan torni, donaré una classe a l’escola d’infermeria de Kedougou sobre medicaments, el procés de recerca i desenvolupament, el seu finançament i els perills de les còpies falses entre altres qüestions. Estem treballant per aconseguir una reserva d’aigua, construir una bomba i panells solars. Tenim tres convenis en marxa.

La pandèmia ens ha posat a tots en un món petit. Com s’ha viscut allà?

La veritat és que, a les zones rurals, tampoc els ha comportat grans canvis. Les restriccions de mobilitat no els han afectat, perquè, com a molt, fan distàncies de 22 kilòmetres un cop al mes. El Senegal és un dels deu països d’Àfrica amb menys incidència de COVID-19. La seva manera de viure va contra la transmissió de la COVID-19: es mouen poc, viuen a l’aire lliure… Segur que també hi ha malalts que no s’han etiquetat com a COVID-19 perquè la simptomatologia és igual a la de la malària. Àfrica està molt acostumada a gestionar epidèmies i, quan van veure que pintaven bastos a Europa, es van organitzar al voltant dels seus tres pilars bàsics: salut, educació i exèrcit. Va començar una sensibilització i educació per la salut de la població que aquí, ara com ara, no hem fet encara. Per tant, tothom va tenir molt clar el rentat de mans i la distància i van deixar de menjar amb la mà del mateix bol. Aquí s’organitzen ràpidament.

Has fet moltíssima feina partint d’una idea senzilla.

Al final, allò que et fa fer el clic és intentar comprendre i escoltar. Una de les coses que ara porto al cap és la capacitació de les nenes i de les noies, perquè, fins als 12 anys, les nenes van a l’escola, però, després, comencen a desaparèixer. Dels 16 en endavant, en queden molt poques estudiant, perquè ja estan casades. Els homes s’han de conscienciar que no cal que les noies es casin i comencin a tenir fills als 16 anys i han de veure i acceptar que és una decisió que han de prendre les dones i que poden continuar estudiant i tenir una feina. Sense formació, les dones mai tindran dret a plantejar res, perquè no són ningú.

Imatges cedides per Mònica Moro