Anna de Daniel i Bisbe, R1 d’Hematologia i Hemoteràpia a l’Hospital Clínic de Barcelona

Sí, tot i que en els últims anys la situació de la dona a l’entorn sanitari ha millorat, és indubtable que encara queda feina perfer.Les dones suposem més del cinquanta per cent de les facultatives, però en canvi tenim poca visibilitat en posicions de responsabilitat. Els rols assignats tradicionalment i la maternitat dificulten la progressió professional en entorns on hi ha poca conciliació amb la vida personal i familiar. Durant els primers anys de residència les diferències no són tan clares, però els anys i ser mare són un punt d’inflexió, ja que suposen una pausa a la carrera professional mèdica i investigadora. La millora de les condicions laborals i l’ús de la baixa paternal poden igualar homes i dones al món mèdic i permetre que ser mare no sigui un impediment per arribar a posicions de lideratge.

Clàudia Riera Soler, R3 de Medicina Familiar i Comunitària CAP de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat

Metges i metgesses iniciem al mateix moment les nostres carreres professionals, però és pel camí que es generen les diferències. El sistema establert i la societat en què vivim tenen uns efectes en el nostre paper a nivell laboral, i creen esquerdes entre homes i dones.

El canvi, de moment, no és una realitat, i encara queda un llarg camí si el que volem són les mateixes oportunitats. Malgrat això, vull ser optimista. El viratge en el nombre de dones respecte a homes a les aules de les universitats de medicina del nostre país, amb majoria de les primeres; les noves lleis que avalen la igualtat de setmanes de baixa de maternitat i paternitat; més consciència i la reducció, no suficient encara, de les bretxes salarials… Uns primers passos, una oportunitat per tal que el fet de ser dones no ens condicioni el nostre futur de metgesses.

Maria Ciutad Celdrán, R1 de pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu

Totalment. De fet, comença a condicionar-nos des de bon principi, des de la nostra entrada al grau de Medicina. Quan som estudiants ja vivim experiències que ens generen un gran impacte, en el nostre caràcter i en la nostra manera d’encarar la carrera professional. A continuació, voldria explicar un parell d’anècdotes per posar de manifest aquesta idea.

A la universitat ens arriben consells sobre els avantatges d’iniciar-nos en la maternitat durant la residència. Comentaris de l’estil “La residència és el millor moment per quedar-se embarassada ja que et reserven la plaça sense problema, sense perdre sou ni feina, i després pots seguir sense incidències”. Literalment. De debò hem d’estar pensant en això mentre estudiem o ja un cop sent residents, que amb prou feines tenim temps per estudiar, aprendre i treballar? No podem centrar-nos en això únicament, sinó que ja hem de començar a fer balanços i idear estratègies sobre com gestionar la maternitat? Tot i això, crec que aquesta ha de ser una opció vàlida per a qui la desitgi, i s’han de donar totes les facilitats que siguin necessàries per ser mare durant la residència. Però el fet que se’ns aconselli d’aquesta manera, l’únic que transmetés la gran dificultat que s’objectiva després de la residència. A poc a poc, les condicions van millorant, però parlant amb companyes amb més experiència t’adones ràpidament que encara queda molt camí per recórrer: en entrevistes de feina de segons quins llocs encara t’enfrontes a preguntes com “Ja ets mare?” o “Quan tens pensat quedar-te embarassada?”. En cap cas la vida privada d’una persona hauria d’influir en la seva vida laboral.

Durant les pràctiques de la universitat ja experimentes situacions desagradables i incòmodes, tant cap a les residents i adjuntes, com cap a una mateixa. Cadascuna de nosaltres pot explicar-ne un milió d’exemples: els pacients que només centren la mirada i focalitzen l’atenció en l’estudiant de sexe masculí encara que la facultativa sigui una dona, els apel·latius (per desgràcia, típics) de “nena”, “guapa” i “bonica”, comentaris més explícits sobre la nostra edat o aparença física, judicis de presumpció com “noieta, quan arriba el metge?” fent cas omís a les teves explicacions… Situacions i comentaris desafortunats que difícilment rebran companys del sexe masculí, o no amb tanta freqüència.

La dona sembla veure’s forçada a mostrar més seguretat i fermesa en qualsevol procés establert en comparació amb el seu company de sexe masculí. Això succeeix en moltes ocasions, i potser de manera inconscient per tot el rerefons social a què està exposada. Per exemple, a l’hora d’exercir el tracte amb el pacient o en la presa de decisions en equip. L’opinió dels metges barons sembla ser més escoltada i considerada. D’altra banda, la dona, tot i tenir el mateix rang laboral, sovint ha de demostrar més confiança en els seus coneixements per defensar-los amb convicció i així generar el mateix impacte.

En conclusió, totes aquests vivències són importants perquè progressivament van conformant el caràcter de les metgesses. Vivències que generen frustració alhora que ens enforteixen, tot i que a la llarga condicionaran les nostres expectatives i aspiracions en l’àmbit laboral.

La diferència en la promoció professional dels homes respecte de les dones queda curiosament plasmada en el nombre de caps de sexe masculí de qualsevol hospital de la regió sobre el femení. I més curiós és si relacionem aquesta dada amb el nombre total del personal sanitari de cada grup: la gran majoria de personal dins el món de la medicina són dones. Per tant, com pot ser que en un sector de predominança femenina, els rangs més alts estiguin ocupats majoritàriament per homes? Ens trobem davant de posicions probablement merescudes però que també són herència d’un passat, no gaire llunyà, de majoria masculina en el sector, on la dona tenia menys oportunitats d’estudi de la professió? Podria ser que ens trobéssim davant d’un sentiment de frustració generalitzat per part de les metgesses, que viuen totes les dificultats exposades i fa que rebaixin de manera inconscient les seves aspiracions? Moltes d’elles secundàriament al fet d’haver de compaginar l’exercici mèdic amb la criança, sense gaires facilitats?

Sincerament, és un tema molt ampli i que es tardarà molt de temps a solucionar. Personalment, però, em nego a acceptar que el fet de ser dona em condicioni de tal manera que em condueixi a la frustració i la resignació. Em quedo amb el model de doctores referents que són cada cop més visibles. Em quedo amb la fortalesa que m’aporta ser dona. A seguir amb fe en la nostra lluita, amb encoratjament mutu entre totes (i tots). I amb la convicció que, amb el pas de les generacions, es consolidaran del tot els nostres drets i les nostres igualtats.

Paula Pujals, R-2 de Pneumologia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Que el fet de ser dona condicionarà el meu futur com a metgessa no és cap gran enigma. Malauradament, sabem que sí, que encara hi ha moltes persones que continuen esperant que vingui el “doctor”, que sigui el “jefe” qui parli amb elles, i per a les quals nosaltres continuarem sent, simplement, les “nenes”. Sabem també que, si algun dia volem arribar a dalt, el camí serà molt ardu, només pel fet de ser dona. I, precisament per tot això, penso que hem de lluitar, en aquesta i en totes les professions. Perquè no hi ha cap altra solució… Sovint, quan sento algun comentari desafortunat d’un pacient, malgrat sé que segurament no hi ha cap mala intenció, em fa venir una sensació que combina ràbia i llàstima a parts iguals: “Tan joveneta i ja ets doctora?” o “Quina edat tens…? Si podries ser la meva neta…” És per això que sempre tinc una paraula educada preparada per poder contestar, mig en broma, però amb claredat i sinceritat. Nosaltres som el canvi i aquest canvi ja ha començat.