“La màgia m’ha ajudat molt a l’hora de parlar amb els pacients: sovint trenco l’esquema de la típica visita”
“Es poden fer moltes coses en màgia sense una gran tècnica de mans, però cal conèixer molt bé la psicologia de les persones”
Sergi Pascual Guardia (Sallent, Bages, 1979) treballa com a adjunt al servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, on s’ha especialitzat en EPOC. Però, des que era ben petit, exerceix i exercita també una disciplina ben diferent: la màgia. Parlem amb ell sobre com va començar aquesta afició i com ha anat aprenent trucs nous.
“La població està més assabentada del problema de les resistències antimicrobianes, però encara hi ha alguns pacients que pressionen perquè els prescriguin antibiòtics”
“Necessitem ajuts per fer més recerca en l’atenció primària, perquè els resultats de molts estudis fets a l’hospital no tenen validesa en el nostre àmbit”
“La medicina de família és l’especialitat de les malalties freqüents i això hauria de ser un pol d’atracció per als joves, però crec que és important fer-la molt més clínica i tenir més possibilitats de fer recerca i docència”
Carles Llor és metge de família al CAP Manso de Barcelona i també és coordinador del grup de recerca en infeccions en l’atenció primària de l’Institut Jordi Gol (IDIAP). Llor es dedica principalment a la recerca sobre l’ús i la prescripció adequats dels antibiòtics en les malalties infeccioses que es tracten en l’atenció primària, identificant els subgrups de pacients que realment els necessiten. Evitar que s’incrementin les resistències als antibiòtics és un repte cabdal per a la salut del present i del futur. Amb Llor, no tan sols conversem sobre com es controla la prescripció dels antibiòtics, sinó també sobre la importància de fer recerca en l’àmbit de l’atenció primària.
“Quan va arribar la pandèmia, vaig pensar: “ara sí que parlarem de la mort i de com volem morir”. Però tinc la sensació que tot ha quedat en una estadística”
“Els professionals de les cures pal·liatives fan una feina fantàstica, però plantegen un risc: com que hi ha especialistes de la mort, la resta podem pensar que això ja no ens toca a nosaltres”
Parlar de la mort no és fàcil. Plantejar el nostre adéu o el de les persones que estimem és dolorós i sovint evitem enraonar-hi. Però és una realitat de la qual no podem defugir i, precisament, posant-li paraules fem que sigui menys difícil. Aquesta és la idea de la pediatra i experta en bioètica, Montse Esquerda, qui té present la mort en el seu dia a dia acompanyant nens, adolescents i pares que han patit una pèrdua a través de la Unitat de Dol a Sant Joan de Déu Terres de Lleida. Esquerda ha publicat Hablar de la muerte para vivir y morir mejor (Alienta Editorial, 2022), un llibre imprescindible on analitza com ens afecta el tabú que socialment hem construït al voltant de la mort (també amb els nens) justament quan la cronicitat i la fragilitat són etapes cada cop més llargues i ens demanen prendre decisions: com volem morir, on volem fer-ho, fins on arribar en un tractament i quan és millor parar. Esquerda posa el focus, sobretot, en el rol dels metges i les metgesses i els emplaça, com a professionals, a ser els primers a perdre la por i a parlar sobre la mort amb els seus pacients i a garantir una bona atenció en aquest aspecte. La pediatra també és presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), professora de la Universitat Ramon Llull (URL) i directora de l’Institut Borja de Bioètica-URL.
“Va ser una sorpresa trobar-me un personatge com Francesca. De seguida em va captivar i vaig decidir que seria la meva protagonista”
“Quan em vaig submergir en aquesta època em va sorprendre la violència i, especialment, la violència contra la dona. La mort, l’esquarterament, la tortura… tot estava normalitzadíssim”
“Les poques dones que havien aconseguit la llicència per ser cirurgianes havien fet algun favor al rei o a la reina, sobretot ajudar aquesta a parir”
A la Barcelona del segle XIV, hi va viure una dona que es va saber fer un lloc en un món al qual només els homes hi tenien accés: el món de la medicina. Francesca Satorra, més coneguda com a Francesca de Barcelona, fou inicialment una llevadora, que, com moltes altres dones de l’època, assistia els parts i sabia aplicar els remeis per curar petites afeccions. L’extraordinari de Francesca de Barcelona és que va aconseguir que el rei Joan I li concedís, l’any 1344, el permís reial per exercir de cirurgiana, en una època en què les dones no tenien accés ni a l’educació, ni la possibilitat d’ingressar en gremis professionals. La periodista, guionista i historiadora Laia Perearnau ha novel·lat la vida de Francesca de Barcelona en una obra publicada per Columna que ha estat guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2022. Després de mesos submergida en els arxius que expliquen com es vivia, se sobrevivia, s’estimava i es curava a la Barcelona medieval, Perearnau ha donat vida a dona, ben segur única, en una novel·la de gran precisió històrica.
Atenció, perquè a l’entrevista revelem alguns detalls de la trama.
“Tenim els pacients al davant i ens demanen respostes: han passat dos anys i encara no les tenim”
“La COVID persistent té un gran impacte en les persones que la pateixen i un gran impacte econòmic. Moltes pacients volen tornar a treballar, però no poden”
“L’atenció primària té un paper fonamental i protagonista. S’ha de treballar per fer uns bons protocols per identificar la COVID persistent”
Lourdes Mateu Pruñonosa (Barcelona, 1976) és metgessa internista, cap de la unitat COVID del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol de Badalona i de la Fundació Lluita contra les Infeccions. Amb ella, parlem sobre els efectes de la COVID-19 i sobre les seqüeles que deixa aquesta malaltia a mig i llarg termini, el que es coneix com a COVID persistent.
“En psiquiatria, hem de sortir del cervell, perquè, ara mateix, és una mica inaccessible. Possiblement, hi ha mecanismes sistèmics per saber què està passant al cervell”
“Sobre la malaltia de Parkinson, per exemple, hi ha literatura que diu que els pacients ja tenien la permeabilitat intestinal alterada temps abans de l’inici de la malaltia”
Amanda Rodríguez Urrutia és psiquiatra a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Treballa en un macroprojecte europeu de recerca que investiga els mecanismes relacionats amb l’anomenat eix intestí-cervell i descriu la comunicació bioquímica, hormonal i immunològica bidireccional entre el sistema nerviós central i el sistema nerviós entèric. Rodríguez estudia la relació de les àrees emocionals i cognitives del cervell amb les funcions intestinals, comunes en patologies tan diverses com la depressió o la síndrome de l’intestí irritable. La psiquiatra ha publicat recentment el llibre Siente lo que comes (Planeta, 2022) on explica de manera divulgativa aquesta connexió de la qual encara queda molt per estudiar.
“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”
“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”
“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”
Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.
“S’està fent molta difusió sobre el dolor toràcic, el símptoma principal que apareix quan una persona té un infart: fins fa poc es defensava que les dones pateixen dolor al pit amb menys freqüència que els homes, però s’ha vist que això no és cert”
“Seria molt interessant que a les facultats de medicina s’establís la perspectiva de gènere com a assignatura optativa de les diverses especialitats”
Antonia Sambola Ayala (Barcelona, 1960) és metgessa a la unitat de cures agudes cardiològiques a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i presidenta del grup de treball Dones en Cardiologia. Amb ella parlem de la salut cardiovascular de les dones i també de salut amb perspectiva de gènere.
“Escric des del sentiment, la passió i la pura emoció. És una manera de comunicar-me amb el món i, sobretot, amb mi mateixa”
“Quan parles amb un pacient de salut mental, dos més dos no són quatre: cal voler entendre, aprofundir i anar més enllà”
“Escriure és com la vida, mai saps què passarà”
Elena Cases Rodríguez (Barcelona, 1993) està fent el seu segon any de la residència de Psiquiatria a l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat i és autora de quatre llibres, el darrer dels quals és Lapislàtzuli (El cep i la nansa, 2021), on aborda, amb un punt de vista feminista i reivindicatiu, les vivències i pensaments d’uns personatges que intenten entendre la seva existència.
“Passem un terç de la vida dormint i és molt important que aquesta part sigui satisfactòria”
“Malauradament, no tenim temps per fer tot allò que voldríem: sortim tard de la feina, volem tenir més temps per conciliar la vida familiar i personal, més temps d’oci… I anem traient hores al son”
“Hem de tornar a reeducar en què hem de dormir prou per estar bé i funcionar durant tot el dia”
El son és un element fonamental per a la nostra salut, però no sempre hi parem l’atenció que es mereix. Al voltant d’un 30% de la població pateix diverses alternacions del son i, en general, dormim menys hores de les recomanades. Portar un estil de vida atrafegat ens du, sovint, a sacrificar el descans per intentar arribar a tot. Parlem sobre el descans nocturn i la seva importància amb Ana Fernández Arcos, neuròloga i experta en son de la Unitat del Son de l’Hospital de Sant Pau.
