Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”

“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”

“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”

Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.

Entre els teus pacients hi ha els joves que atén el centre Dar Chabab. Com es va establir el vincle entre aquesta entitat i el teu centre?

Dar Chabab pertany a la Fundació Pere Claver i també hi ha el Consorci de l’Ajuntament involucrat. De seguida que es va crear es va establir un conveni entre CatSalut i Dar Chabab perquè tots els seus joves tinguessin una metgessa de família de referència, que, en aquest cas, soc jo. Al principi també hi era la Núria Tormo, però amb la pandèmia ens hem reestructurat i m’he quedat jo sola. Els nois que tenen els primers números d’història de Dar Chabab, l’1 i el 2 encara són pacients meus. Encara venen tot i que ja fa anys que no estan vinculats a l’entitat.

Com és el primer contacte a la consulta amb aquests joves?

El servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats de l’Ajuntament de Barcelona (SDI) deriva alguns joves a Dar Chabab, on fan una primera visita amb la seva infermera per fer una primera detecció de les seves necessitats de salut. Un cop feta aquesta valoració, demanen una cita amb mi i venen a la primera visita. Intentem que en aquesta visita els acompanyi la infermera o algun integrador si hi ha alguna barrera idiomàtica important per tal que pugui fer també de traductor. La primera visita és d’acollida, per conèixer-nos i perquè sàpiguen que tenen una metgessa, una infermera i una administrativa de referència i perquè ens expliquin quines són les seves necessitats en salut. Ens centrem molt en la seva història de vida, en conèixer què els ha passat fins aquell moment i quina és la seva experiència prèvia.

Per què ho feu així?

Per a un noi o una noia que potser no ha anat mai al metge o que potser el contacte que ha tingut amb les institucions o el sistema sanitari del seu país no ha estat massa bo, pot resultar molt agressiu si de primeres li dius que li farem anàlisis d’orina i de sang i que li posarem vacunes, que el punxarem… En la primera visita li demanem què és el que necessita. Comencem per aquí, per una necessitat seva. Normalment és anar al dentista. Després, a poc a poc, anem fent la resta. Intentem que la consulta sigui un espai de seguretat per a ells, perquè en tenen molt pocs.

Com és la seva salut?

El dia que surten de casa seva i emprenen aquesta aventura són joves sans. Aleshores, què passa? En la primera etapa del seu viatge, del país d’origen fins a la frontera, ja comença a posar-se en risc la seva salut pels determinants socials tan forts que viuen. Després, si venen en pastera, sota un camió o per altres vies, també. I, un cop arriben aquí, si s’amunteguen en centres de menors o si se n’escapen, realment es torna a posar en perill la seva salut. Ells venen aquí amb la idea de treballar i ajudar a casa. El fet de no poder accedir a una feina implica no poder tenir un habitatge, no poder alimentar-se correctament, no poden accedir al padró – tot i que és un dret – i això dificulta també l’accés a la targeta sanitària. Tot això són determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb algunes vulnerabilitats.

Quins problemes de salut tenen?

Les càries són el problema principal. També veiem moltíssims casos de sarna i d’infeccions a la pell per les condicions de vida, com ara haver de dormir en un cotxe, en un garatge o al carrer. Tenen problemes osteomusculars, sobretot si treballen en la ferralla. També reben moltes agressions. Després, hi ha molt de malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el fet de venir aquí per treballar i que es trenquin totes les expectatives, els crea molts problemes emocionals que, de vegades, deriven en problemes de salut mental. En aquests casos, els derivem al Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) o els atenen Dar Chabat. A causa de tot això, també trobem problemes d’addiccions, sobretot a l’alcohol, als porros i als medicaments Rivotril i Lyrica [antiepilèptics amb efectes tranquil·litzants], que es poden trobar fàcilment al mercat negre. Ja no tenim tanta addicció a la cola ni al Trankimazin, els consums estan canviant.

Alba Martínez amb un dels seus pacients (imatge cedida per Alba Martínez)

Ets una persona de referència per aquests joves dins del sistema sanitari. Quina importància té la longitudinalitat per al seu benestar?

Això és molt important. Mentre tenen un educador de carrer o van a Dar Chabab tenen molts vincles i referents, però després queden perdudíssims. Si han fet un bon vincle, de vegades, venen aquí perquè es troben malament o per explicar-te una cosa que els angoixa i no saben a qui més recórrer. Això fa que realment la relació amb ells sigui molt maca. Alguns no ho necessiten o no ho expressen, però amb altres es crea una relació molt forta i especial. Molts cops no tenen ningú més o tenen pocs referents i aprofiten que estan aquí per deixar-se anar i treure’s aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre.

Quan vas començar amb aquest projecte vas haver de fer alguna formació?

Jo tenia formació prèvia sobre atenció a persones migrades i, a més a més, havia fet la residència al CAP Raval Sud, on el percentatge de persones amb procedències diverses és molt alt. Després vaig anar fent coses pel meu compte i he participat en projectes d’integració. Però, sobretot, són moltes hores de coordinació amb Dar Chabab, amb els educadors, les companyes referents d’altres llocs i amb el grup de Comissió de Cooperació i Salut Internacional (COCOOPSI) de la CAMFiC, on es fan moltes formacions.

Amb el teu perfil, et vas presentar voluntària quan va aparèixer aquest projecte o et van escollir?

Amb la Núria Tormo, vam ser unes voluntàries una mica induïdes. Quasi convidades! Però és que ens encaixava molt! Ens ho hem passat molt bé i no només amb Dar Chabab. Durant la pandèmia hem atès l’hostal de Barcelona Actua per a migrants [ja tancat], un alberg que es va obrir per a persones en situació de carrer, un altre per a dones i també ens coordinem amb una senyora que té diversos pisos on viuen joves migrats. Els joves també parlen entre ells i de vegades apareix al CAP un noi amb un paper arrugat que posa “Alba” i res més. Els treballadors d’aquí ja ho saben: “són els joves de l’Alba”. No és una càrrega ni molt menys. Nosaltres estem molt contentes de tenir Dar Chabab al CAP i a Dar Chabab estan molt contents amb nosaltres.

Com a metgessa, com et sents participant en aquest projecte?

Per mi són uns pacients més del meu contingent. Forma part de la meva feina i hauria de ser així a tot arreu. A mi m’agrada molt perquè m’encanta treballar amb joves. És una franja d’edat amb la qual gaudeixo molt. Són molt divertits i molt agraïts. Professionalment, m’omple molt. Estic molt contenta de tenir-los. Em donen molta vida, la veritat.

Quin és l’aprenentatge més gran que has tingut tractant amb aquests joves?

Comprovar que hi ha tantíssims joves migrats. Tots sabem que hi ha joves que arriben sols, però no pensem que hi arriben tants. Pràcticament són infants i són molt vulnerables. Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és, gairebé, maltractant-los.

Arriben en un moment vital on s’estan construint la seva identitat i els missatges que sovint reben sobre ells són negatius. Són etiquetats com a “MENAS” d’una manera molt despectiva. Tracteu aquest tema a la consulta? Us expliquen com se senten en relació amb com els veu la societat?

“Tothom em mira malament”, et diuen. I nosaltres també ho veiem. Una vegada vaig acompanyar un jove a un Hotel Salut perquè havia de fer aïllament per la COVID-19. Havíem d’agafar transport públic i la gent ens mirava de forma estranya. Això és molt dur. A mi em passa només el temps que l’acompanyo, però a ell, tota l’estona. Entres en una botiga i el de seguretat et va al darrere, tothom et mira malament. A la sala d’espera, et diuen per què has passat davant que un altre… Estan qüestionats contínuament. Però no només és això. Vivint al carrer, sense poder estudiar, sense poder treballar, sense tenir referents en un moment crucial en què estan formant la seva identitat, és molt difícil que et formis en positiu, la veritat. Alguns ens ho expressen, però d’altres, com tots els adolescents, són més esquerps i es tanquen més. No tenen referents adults. És molt importat que aquests joves puguin fer xarxa i que no estiguin més sols del que estan. És molt difícil fer-se gran així.

One thought on “Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

  1. Toni Casanova

    Emocionant entrevista d’algú que treballa de veritat i en primera línia per fer una societat més justa, que en el fons hauria de ser un dels valors nuclears de la professió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s