“En psiquiatria, hem de sortir del cervell, perquè, ara mateix, és una mica inaccessible. Possiblement, hi ha mecanismes sistèmics per saber què està passant al cervell”

“Sobre la malaltia de Parkinson, per exemple, hi ha literatura que diu que els pacients ja tenien la permeabilitat intestinal alterada temps abans de l’inici de la malaltia”

Amanda Rodríguez Urrutia és psiquiatra a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Treballa en un macroprojecte europeu de recerca que investiga els mecanismes relacionats amb l’anomenat eix intestí-cervell i descriu la comunicació bioquímica, hormonal i immunològica bidireccional entre el sistema nerviós central i el sistema nerviós entèric. Rodríguez estudia la relació de les àrees emocionals i cognitives del cervell amb les funcions intestinals, comunes en patologies tan diverses com la depressió o la síndrome de l’intestí irritable. La psiquiatra ha publicat recentment el llibre Siente lo que comes (Planeta, 2022) on explica de manera divulgativa aquesta connexió de la qual encara queda molt per estudiar.

T2 Ep. 3 “De joves migrants i connexió cervell-intestí” – Hipòcrates en pijama

La metgessa de família Alba Martínez s’ha convertit en una referència per a joves migrants que arriben sols a Barcelona, on hi viuen sense referents familiars i arrossegant motxilles molt pesants. La psiquiatre Amanda Rodríguez-Urrutia protagonitza una entrevista on ens posa al dia dels darrers descobriments sobre la connexió que existeix entre el cervell i l’intestí. Per acabar, Xavier Sierra ens fa viatjar a mitjan segle XIX per parlar-nos del descobriment i els primers usos de l’anestèsia.

En què consisteix aquesta connexió entre el cervell i l’intestí? Quins efectes tindria en la nostra salut?

Sabem d’aquesta connexió des de fa més o menys 15 o 20 anys. Va ser Michael Gershon, professor de biologia cel·lular i anatomia de la Universitat de Columbia, qui va definir neurobiològicament que el tracte grastrointestinal estava innervat d’una forma molt similar al cervell. Hi ha com un segon cervell, tal com es diu, que connecta el cervell amb la resta del cos. El sistema nerviós entèric, aquest segon cervell, i el sistema nerviós central, que és el cervell que tots coneixem, estan connectats mitjançant el sistema nerviós autònom. Aquesta connexió és el que anomenem tracte cervell-intestí. Es tracta d’un eix complex, que funciona com un òrgan virtual i del qual ja en sabem molt. Té implicacions en moltes malalties mentals, com la depressió o l’ansietat; però també neurològiques, com l’Alzheimer, i intestinals, com l’intestí irritable.

Es pot dir que el coneixement en aquest camp encara és incipient o ja hi ha evidències prou sòlides que permetin pensar que una malaltia mental pot tenir la seva causa inicial en els intestins?

Ja tenim literatura i podem començar a dir que hi ha una associació. En medicina és important diferenciar entre l’associació i la causalitat. Encara no podem parlar de causalitat, però l’associació és molt rellevant. A partir d’aquí, podem començar a estirar el fil. Si les persones amb depressió tenen alterada la microbiota -el conjunt de microorganismes que colonitzen el nostre tracte intestinal-, doncs mirem què és abans: l’ou o la gallina. El segon pas que hem de fer en recerca és veure on comença tot això. Possiblement, és bidireccional i passen coses al cervell que després impacten en el sistema digestiu i a l’inrevés, però aquesta causalitat encara no està demostrada.

El nostre llenguatge, les expressions que fem servir o les nostres sensacions del dia a dia ja reflecteixen aquesta connexió. Diem que “estem cagats de por” o que tenim “cagarrines” quan estem nerviosos. La connexió és evident?

Totalment. I tenim papallones a l’estómac quan estem enamorats. Això ja està en la literatura popular. Hipòcrates ja va dir, fa 2000 anys, que tota malaltia comença en els budells. Tot això està dit, però el sistema sanitari actual no ho plasma. Hem passat a disposar d’un volum d’informació tan gran en els últims 25-50 anys que l’hem hagut de fraccionar. I aquest fraccionament de la informació mèdica fa que fraccionem també les persones. Però la visió del malalt com una cosa global no la podem fraccionar. Això no té implicacions només teòriques, sinó també pràctiques: sobre com fem recerca o com ens plantegem tractar els nostres malalts.

A què et refereixes quan parles de la visió del malalt com un global?

El projecte de recerca europeu on hi participo té molt a veure amb això i enfoca la recerca en aquesta visió global. En medicina, moltes vegades tractem les coses de forma sumatòria: tens un intestí irritable i, a més a més, et tracto la depressió. Hem d’entendre que, possiblement, hi ha mecanismes cervell-intestinals que estan generant una patologia, la qual, de vegades, és més intestinal i, d’altres, més mental o cerebral. Sobre la malaltia de Parkinson, hi ha literatura que diu que els pacients ja tenen la permeabilitat intestinal alterada temps abans. Això és un marcador possible d’un desenvolupament de la malaltia. Aquesta visió ens pot donar una mirada més global de què els passa a les persones quan emmalalteixen i sobre aquest òrgan virtual que està contínuament enviant missatges per diferents vies (hormonals, immunològiques, etc.) entre l’intestí i el cervell i a l’inrevés. Com a psiquiatra, em dedico a la psicosomàtica, però tota la medicina ho és, de psicosomàtica. L’hepatòleg sap del fetge; el pneumòleg, del pulmó… Ells tenen un avantatge: poden fer biòpsies. Nosaltres no podem fer biòpsies cerebrals, per això dic que, en psiquiatria, hem de sortir del cervell, perquè, ara mateix, és una mica inaccessible. Possiblement, hi ha mecanismes sistèmics per saber què està passant en el cervell. I en això estem.

En els darrers anys hi ha hagut molta recerca en neurociència, per exemple. El futur de la investigació serà també investigar molt més l’intestí i la microbiota?

Crec que sí, perquè no som només som els psiquiatres, són també els neuròlegs, els gastroenteròlegs, els pneumòlegs… Ara també els cardiòlegs diuen que hi ha com un tercer cervell en el cor. El concepte de connectar el sistema nerviós central amb la resta del cos està generant un camp de coneixement brutal i una manera diferent d’entendre les persones i com emmalalteixen i de com fem recerca i apliquem tractaments. Té un impacte brutal en com et poses davant d’algú per preguntar-li què li passa.

Què és la microbiota i quin paper juga en la nostra salut?

La microbiota és el conjunt de microorganismes que colonitzen el nostre organisme. La microbiota intestinal és la que està a l’intestí, però les dones, per exemple, també en tenim de vaginal i sabem que, moltes vegades, en processos d’estrès també s’altera. Tenim microbiota a la boca, a la pell… Tot i que quan parlem de microbiota avui en dia la gent es refereix a la intestinal. Aquest conjunt de microorganismes ens donen com una espècie de defensa, d’equilibri i homeòstasi. Mantenen el cos a ratlla. Com més sana estigui la microbiota, millor. L’intestí estarà menys inflamat o menys alterat a nivell hormonal. Quin és el factor fonamental de modificació de la microbiota? La dieta. Per això diem que és tan important. En medicina, moltes coses són multicausals i, com millor fem les coses, millor estarem: menjar, fer esport, tenir bons hàbits de vida… Però la dieta és el factor modificador més important de la microbiota.

Com és una dieta saludable per cuidar aquesta microbiota?

La dieta mediterrània, per fer-ho entenedor, és aquella que s’ha demostrat amb més capacitat de salut, en general, també de salut mental. Sabem que determinats tipus de dieta que incloguin el quefir, els iogurts, el xucrut, els bivalves, com els muscles… tenen un component d’impacte positiu en la salut mental. Les verdures de fulla verda també generen un impacte en la salut mental perquè generen un procés antiinflamatori en el cos i perquè fan una funció de barrera intestinal. Hi ha aliments que fan malbé aquesta barrera. Els croissants són terribles per a la permeabilitat intestinal. Això no vol dir que una depressió es curi menjant iogurts, com critica molta gent, evidentment, però tot hi suma. Com millor fem les coses, basant-nos en evidència científica, millor.

Per tant, encara que no ho sembli, serem més feliços amb bledes que amb croissants?

Aquesta és la pregunta que sempre em fan!: “Però, si és molt més agradable menjar-te un croissant i la sensació que genera!”. Això només és cert durant uns segons. Els éssers humans som molt curt terministes. A mig i llarg termini, el croissant és molt pitjor.

Segons aquest plantejament, podríem veure en un futur que es tracti una depressió més amb un antiinflamatori que no pas amb un antidepressiu? O a l’inrevés, que una malaltia intestinal inflamatòria es tracti amb antidepressius?

Sí. De fet, ja hi ha estudis que diuen que pacients adolescents que s’han tractat amb antidepressius tenen menys incidència de malaltia inflamatòria intestinal en el futur. Però no totes les depressions són iguals. En medicina, és important la personalització i ara estem tractant tots els pacients amb depressió per igual. Els donem els mateixos fàrmacs que augmenten la serotonina, segons les hipòtesis de fa 30 anys. Però a molts pacients no els falta serotonina i el que els passa és que tenen altres mecanismes alterats, com el sistema immune o les vies del glutamat. Hem de tractar els pacients amb diferents eines segons la diana terapèutica que tinguin alterada i aquesta no és només cerebral, pot ser sistèmica i, per què no, tractar la depressió amb fàrmacs que millorin la barrera intestinal.