Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen els epònims de la medicina catalana per reivindicar els professionals que hi ha al darrere i les seves contribucions a la ciència.

El mètode Trueta, la síndrome de Brugada o la Taulinoplàstia són alguns exemples d’epònims que reben el seus noms de professionals o de centres on es va descriure o desenvolupar per primer cop una malaltia, tractament o tècnica.

Tothom fem servir epònims encara que no ens n’adonem i els metges no en són una excepció. Un epònim és un terme d’ús comú que es deriva d’un nom propi: una persona, una ciutat… El llenguatge mèdic n’està ben farcit. Alguns dels exemples més coneguts són la malaltia de Parkinson, l’Alzheimer, el mètode Trueta o la síndrome de Brugada, que reben el seu nom als cognoms dels professionals que els van descriure o difondre, com és el cas de Josep Trueta. Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen la història que hi ha al darrere dels epònims de la medicina catalana. Són els autors del llibre Catalan physicians’contributions to medicine: a historical view through eponyms (editat per Fundació Dr. Antoni Esteve, 2021) que recull alguns dels epònims que han estat estudiant durant tots aquests anys. Per a ells és una forma de salvaguardar el patrimoni lingüístic mèdic i, sobretot, de reconèixer els professionals que hi ha al darrere. Els metges catalans han donat nom a malalties, cirurgies i tractaments, però també a plantes i animals. De tot plegat, en parlem amb Guardiola i Baños, que ara també s’han posat la fita de descobrir les metgesses que hi pot haver al darrere d’alguns d’aquests mots.

Fa dues dècades que investigueu sobre els epònims. Com va començar tot?

Elena Guardiola: Va sorgir d’una manera casual en una conversa informal. Vam començar a parlar sobre quins metges catalans coneixíem que tinguessin epònims i ens en van sortir uns quants: Gimbernat, Ferran, Martorell… En aquell moment, la revista Annals de Medicina, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i Balears, es va interessar en qui eren aquests metges i en les seves històries.

Josep Eladi Baños: Feia set o vuit anys que havíem començat a col·laborar en estudis bibliomèdics i sobre aspectes de terminologia mèdica. L’interès per l’eponímia va venir també perquè vam veure que a altres països hi havia llibres publicats sobre epònims i, a casa nostra, això era pràcticament desconegut. Els dos recordàvem que a primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però ningú ens va explicar mai qui era Gimbernat. Tenim clar que, si no ens preocupem per la nostra llengua, ningú més ho farà i també que la nostra història l’hem d’investigar nosaltres. A partir d’aquí, vam començar a estirar el fil.

Heu investigat més d’un centenar d’epònims fent una àmplia tasca de recerca. Com es forma un epònim i es consolida fins que se’n fa un ús comú entre la comunitat científica? Ens en podeu donar alguns exemples?

E.G: Hem investigat més d’un centenar de metges, però hi ha qui té més d’un epònim i podríem dir que la xifra sobrepassa els 200. Hi ha també epònims que són de llocs o d’hospitals.

E.B: Per exemple, hi ha uns tipus d’anèmies que porten els noms de Barcelona i Catalunya.

Com es forma un epònim i es consolida fins que se’n fa un ús comú entre la comunitat científica?

E.B: Hi ha diverses opcions per a la formació d’epònims. Una és quan un autor descriu quelcom per primera vegada i li posa un nom, com Barcelona. Una altra seria quan un autor descriu una malaltia o una tècnica i són els seus col·legues els que fan servir el seu nom quan s’hi refereixen i això es va transmetent. De vegades, és molt més fàcil mantenir el nom de l’epònim que no pas el de la malaltia explicada en terminologia mèdica. L’encefalitis granulomatosa reticulo-histiocitaria és coneguda com l’encefalitis de Cervós Navarro, un metge català que va treballar molt de temps a Alemanya i que va ser el primer rector de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC); el signe de Pedro Pons indica que algú ha patit espondilitis brucelòsica i fa referència al prestigiós metge català dels anys 50 i 60. N’hi ha nombrosos exemples en aquesta direcció, tot i que hi ha qui ho critica perquè és imprecís i perquè tendeix a l’exaltació heroica de la persona que ho va descriure d’una manera pràcticament hagiogràfica. Però el cert és que la gent seguirà parlant de malaltia d’Alzheimer i no pas de demència dels ganglis basals.

Abans els metges treballaven més en solitari que ara, on els equips tenen més rellevància i el treball és multidisciplinari. Com es reflecteix aquest canvi en els epònims més moderns?

E.G: Es nota, i molt. A partir de finals del segle XX trobem epònims amb noms de ciutats o d’hospitals. Abans, pràcticament no hi havia. Per exemple, hi ha un tipus d’intervenció quirúrgica de tòrax que es diu Taulinoplàstia, que es va fer per primer cop a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. També existeix el Test de Dexeus, que porta el nom per l’hospital i no per cap dels metges Dexeus.

Teniu identificats epònims que corresponguin a alguna metgessa?

E.G: Ho estem investigant. N’he recollit uns quants, de metgesses, però, de moment ,no n’he trobat cap ni d’espanyola, ni de catalana, ni valenciana o balear. Sospito que entre alguns d’epònims més moderns que es corresponen a equips hi ha metgesses, però ho hem de comprovar i veure si té repercussió en la literatura mèdica publicada i si compleixen uns mínims criteris per considerar que formen part del llenguatge mèdic. No fa pas tants anys que les primeres metgesses es van llicenciar i van començar a exercir a Catalunya. Molts dels epònims són anteriors a la seva incorporació massiva a banda que, durant molts anys, les metgesses no han tingut càrrecs de rellevància. Pot haver passat que descobertes fetes per elles o en què hi han intervingut de manera rellevant hagin estat atribuïdes als seus caps de departaments, segurament homes. Per exemple, hi ha una intervenció quirúrgica que es diu Blalock-Taussig i resulta que va ser una metgessa, Helen Taussig (1898-1986), la cardiòloga que va suggerir com s’havia de fer la intervenció al cirurgià Alfred Blalock (1899-1964). Potser aquest epònim hauria d’esmentar els cognoms en ordre invers. Aquesta metgessa es considera la mare de cardiologia pediàtrica.

E.B: També hi ha un altre aspecte a tenir en compte. Quan les dones van començar a accedir a llocs de responsabilitat, els epònims ja estaven mal vistos i ja identificaven més aviat noms d’hospitals i àmbits més genèrics i no tant persones específiques. Tot ha conspirat en contra de les dones. Així i tot, ja veurem si en trobem algun.

En algunes de les descripcions dels epònims del vostre llibre hi ha participat alguns dels metges protagonistes. Ens ho podeu explicar?

E.B: Si podem, sempre consultem la persona que té l’epònim. Li ensenyem el treball i li demanem més informació sobre com va néixer l’epònim. De vegades, ho hem fet amb fills de persones ja desaparegudes. Ho fem per tenir el màxim d’informació possible. En el fons, està en el nostre desig recuperar aquells personatges de la història mèdica de Catalunya que sovint han estat oblidats pel pas del temps. Hi ha tota una sèrie de metges magnífics que van fer contribucions molt important en la seva època. En alguna ocasió hem rebut missatges o cartes de famílies d’aquests metges agraint-nos que algú recordés el seu pare, avi o oncle.

Els metges catalans han donat epònims més enllà de la medicina. Per què?

E.G: Ens ha interessat molt veure que també hi ha epònims que venen de metges catalans, però que no estan relacionats amb res mèdic. Hi ha molts exemples de metges botànics, sobretot als segles XVIII i XIX, quan la botànica era molt important per a la medicina i els metges havien de fer herbaris. D’altra banda, en les expedicions que es van fer a Amèrica es van descobrir moltes plantes i calia donar-los nom. Era costum triar-ne el de persones que fossin importants en l’època i hi ha molts metges que donen nom a plantes i també a alguns fongs o animals, com ara insectes, mol·luscos, peixos, ocells i, fins i tot, un mico.

Per què heu fet aquest llibre en anglès?

E.G: Des fa 23 anys publiquem a la revista Annals de Medicina i hem fet tres monografies a la Fundació Dr. Antoni Esteve, en català. Ens vam plantejar que molts metges havien fet contribucions internacionalment i volíem que es conegués a fora. El vam fer en anglès per sortir de les nostres fronteres, tot i que les publicacions en català han arribat a gent dels EUA, Regne Unit… Per fer aquest llibre vam triar 25 metges que donen nom a 23 epònims, ja que els germans Brugada [que van descriure la síndrome de Brugada] van junts. Com que l’edició és electrònica i es pot consultar per internet, serveix perquè es conegui més la medicina de casa a fora.

E.B: En una ocasió, un investigador alemany ens va demanar si li podíem enviar traduït a l’anglès un article nostre d’un metge català que volia incloure en un llibre sobre eponímia en malalties de les venes.

Heu tingut més repercussió internacional?

E.G: Ens han passat coses curioses. Un senyor anglès es va posar en contacte amb nosaltres per una promesa que li havia fet al seu pare, que ja no hi era. Havia de trobar el metge o la família del metge que havia curat el seu pare durant la II Guerra Mundial d’unes cremades a la cara per donar-li les gràcies. No sé com, el fet és que va trobar el nostre article d’Annals de la Medicina sobre el cirurgià plàstic Gabarró, que va estar a Anglaterra. Pel que nosaltres explicàvem i pel que el seu pare li havia dit, havia de ser. A una de les filles de Gabarró li vam poder donar les gràcies de part del fill d’aquest pacient.