“Tenim els pacients al davant i ens demanen respostes: han passat dos anys i encara no les tenim”

“La COVID persistent té un gran impacte en les persones que la pateixen i un gran impacte econòmic. Moltes pacients volen tornar a treballar, però no poden”

“L’atenció primària té un paper fonamental i protagonista. S’ha de treballar per fer uns bons protocols per identificar la COVID persistent”

Lourdes Mateu Pruñonosa (Barcelona, 1976) és metgessa internista, cap de la unitat COVID del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol de Badalona i de la Fundació Lluita contra les Infeccions. Amb ella, parlem sobre els efectes de la COVID-19 i sobre les seqüeles que deixa aquesta malaltia a mig i llarg termini, el que es coneix com a COVID persistent. 

T2 Ep. 4 De camps d’oliveres i seqüeles de COVID-19 – Hipòcrates en pijama

Els records d’infantesa i joventut, lligats a la terra i a la pagesia, acompanyen Josep Maria Benet, metge de família que ha mantingut l’afició i la dedicació a l’oli i a les oliveres. Parlem amb la metgessa internista Lourdes Mateu sobre COVID-19 persistent, sobre els seus efectes en la salut i en la vida de les persones afectades i també sobre l’impacte en el sistema sanitari. Xavier Sierra tanca l’episodi traslladant-nos fins a la Primera Guerra Mundial per recordar l’origen de la patologia coneguda com a “peu de les trinxeres”.

Què és la COVID persistent? Com n’hem de dir exactament?

Des que vàrem començar a veure els primers malalts, al maig de 2020, ha rebut molts noms. Nosaltres mateixos teníem el dubte de quin nom posar-li a la unitat quan la vàrem crear. És important preguntar-li als pacients i ells prefereixen el terme de “COVID persistent”. Són pacients que han tingut una infecció aguda, normalment lleu o moderada i que no han necessitat ingrés, però que els seus símptomes persisteixen més enllà dels tres mesos des de la infecció i no es poden explicar per altres causes. Aquesta definició, que ara veiem molt clara, no la vàrem tenir fins al 6 d’octubre de 2021, quan l’OMS va concretar-la.

Dins de la definició de COVID persistent entra qualsevol símptoma que s’allargui més enllà dels tres mesos, independentment de la seva gravetat?

El més important és diferenciar dues casuístiques: un pacient que ha patit una infecció greu que ha requerit molts dies d’ingrés i que és normal que després de tres mesos encara no pugui caminar no és el mateix que un pacient que ha tingut una infecció moderada, però que presenta molta simptomatologia després de tres mesos. Diferenciem entre les seqüeles d’una infecció greu per COVID-19 i la COVID persistent.

Quins són els sistemes del nostre organisme més afectats per la COVID persistent? Sabem per què n’afecta tants?

Encara en sabem molt poc. S’han descrit més de 200 símptomes associats a la COVID persistent que afecten tots els òrgans i sistemes. No sabem per què persisteixen, hi ha vàries hipòtesis, però no hi ha resultats prou sòlids per dir-ne la causa. Probablement, no hi ha una única causa, perquè els pacients no són iguals. En podem distingir diferents fenotips i no tothom es comporta de la mateixa manera. Això probablement es deu a què les causes de la persistència dels símptomes són diferents en aquestes persones o també és possible que se solapin diferents causes. Sabem molt poc, però estem fent recerca i s’han invertit molts diners en grups internacionals per trobar aquestes causes, sobretot als Estats Units.

El virus que causa la COVID-19 és comparable amb algun altre virus pel que fa a aquests efectes persistents?

S’han descrit altres virus que causaven síndromes post-virals, que tampoc no estan molt ben estudiats. Però amb la COVID-19 el que passa és que hi ha molts casos, perquè hi ha moltes infeccions i, probablement, hi ha diversos grups de pacients: n’hi ha que presenten símptomes similars als síndromes post-virals clàssics, però n’hi ha d’altres que es comporten de manera diferent. Però és possible que altres virus puguin causar alteracions similars.

Segons dades recents de l’OMS, 17 milions de persones a Europa han presentat seqüeles durant els primers dos anys de pandèmia, una xifra molt elevada.

Un altre estudi recent diu que una de cada vuit persones que tenen una infecció per COVID poden tenir COVID persistent. Això és molt i té un gran impacte en les persones que ho pateixen, però també un gran impacte econòmic, perquè són pacients amb una mitjana d’edat al voltant dels 40 anys, en plena vida laboral. Hauríem de pensar a invertir per ajudar a què els pacients millorin la seva qualitat de vida i el seu estat de salut i també pensar en com readaptem els llocs de treball d’aquestes persones que volen tornar a treballar i, en moltes ocasions, no poden fer-ho.

Hi ha un perfil més freqüent de pacient de COVID persistent?

La major part, més del 70 %, són dones en una edat entre els 40 i els 50 anys que han fet una primera infecció lleu o moderada i l’han passat a casa, sense necessitat d’ingrés. A la primera onada, no teníem un diagnòstic d’aquestes persones, perquè les PCR només es feien a les persones que necessitaven hospitalització.

La gran demanda assistencial dels pacients de COVID persistent l’està rebent i la rebrà, per tant, l’atenció primària?

L’atenció primària té un paper fonamental i protagonista. Primer hem d’identificar les pacients, perquè sovint quan s’asseuen a les consultes ja han visitat molts metges i han realitzat moltes proves, però ningú no ha identificat la COVID persistent. S’ha de treballar per fer uns bons protocols assistencials perquè identifiquem i fem proves estandarditzades per a cada símptoma que té aquesta pacient.

Se n’ha quantificat també l’afectació en salut mental?

L’afectació en salut mental de la COVID persistent no està del tot prou ben quantificada. Nosaltres, a l’inici, durant el maig juny del 2020, vàrem tenir la sort de fer proves per veure si hi havia alteracions emocionals, i els resultats eren normals, no hi havia afectació emocional. Però és normal que si portes un any que tens maldecap, no et trobes bé i no pots cuidar els teus fills, al fina hi hagi una gran afectació emocional. Sobretot per la incertesa: “Em recuperaré o no? Continuaré així tota la meva vida?”. També hi influeix el desconeixement: com que les primeres exploracions que fem són normals, hi ha qui es pensa que les pacients s’ho inventen, que aquestes dolències no són reals i s’etiqueten com a síndromes d’ansietat o depressió.

En què se centra actualment la recerca en aquest camp?

Avancem més a poc a poc del que ens agradaria. Tenim els pacients davant i ens demanen respostes: han passat dos anys i encara no les tenim. Estem fent recerca per intentar esbrinar-ne la fisiopatologia, per què persisteixen els símptomes i també hem passat a una segona fase, que és intentar trobar-hi tractament. Estem intentant dissenyar assajos per veure quins tractaments són efectius i quins no. Hi ha molts tractaments que les pacients veuen a internet o les xarxes socials, però que no tenen demostració científica, per això és important fer aquests assajos.

Pel que fa a la COVID-19 aguda, hi ha avenços en els tractaments? 

Sí, hem avançat molt des que hem utilitzat el mètode científic i hem fet assajos. Al començament, donàvem tractaments que tenien efectivitat in vitro o que eren útils en altres malalties, com la hidroxicloricina, però vàrem veure que no eren eficaços. Hem avançat en antivírics i en fàrmacs immunomoduladors: no hem d’atacar només el virus, sinó també la resposta inflamatòria que provoca. Hem avançat en tractaments per prevenir una infecció greu en pacients que tenen factors de risc i així evitar l’ingrés o la progressió a malaltia greu. Però encara ens queda, perquè la COVID-19 no s’ha acabat. Continuem tenint pacients: aquells que no s’han vacunat, aquells que estan immunodeprimits i han rebut totes les dosis de les vacunes però que el seu cos no ha pogut fer una bona resposta per a la malaltia i els pacients ancians que, a part de moltes altres patologies, continuen tenint infecció per COVID. Hem de seguir fent recerca.