Elena Cases, R2 de psiquiatria i escriptora: “Tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica”

“Escric des del sentiment, la passió i la pura emoció. És una manera de comunicar-me amb el món i, sobretot, amb mi mateixa”

“Quan parles amb un pacient de salut mental, dos més dos no són quatre: cal voler entendre, aprofundir i anar més enllà”

“Escriure és com la vida, mai saps què passarà”

Elena Cases Rodríguez (Barcelona, 1993) està fent el seu segon any de la residència de Psiquiatria a l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat i és autora de quatre llibres, el darrer dels quals és Lapislàtzuli (El cep i la nansa, 2021), on aborda, amb un punt de vista feminista i reivindicatiu, les vivències i pensaments d’uns personatges que intenten entendre la seva existència.

De què tracta el llibre Lapislàtzuli?

De persones que s’anomenen així, Lapislàtzuli, i van a la part més profunda de la vida, qüestionant-se certs temes i reflexions que socialment són arraconats. Utilitzo els personatges per poder parlar d’aquests temes tabú i posar sobre la taula aquestes reflexions: temes com la sexualitat, el feminisme, les relacions afectives, la mort, el significat profund de la vida, la felicitat, com podem viure d’una manera bondadosa o ètica amb totes les contradiccions que ens suposa la condició humana…

Són temes molt complexos… Hi ha algun contingut autobiogràfic o és purament ficció?

El fet de posar de manifest tantes preguntes és inevitablement un producte de les meves vivències. No tant de coses que m’han passat, sinó de reflexions que jo m’he fet perquè, d’altra manera, no hauria arribat a voler-les escriure. No és tant important el que passa en el llibre, sinó d’allò que es parla.

Què creus que hi ha aportat la teva feina i experiència com a resident de psiquiatria a Lapislàtzuli?

Per a mi, la psiquiatria és una especialitat molt humanista dintre de la medicina i, quan vaig començar la carrera, tenia molt clar que volia fer-la. Per tant, la meva part literària i la meva part mèdica es fusionen. Part de la feina que fan els professionals de la salut mental es basa en el seu enriquiment personal. Quan parles amb un pacient de salut mental no és un “dos més dos són quatre”: s’ha de voler entendre, aprofundir, anar més enllà. A mi escriure em va molt bé per posar sobre la taula dubtes o coses que no entenc i em serveix per fer un creixement personal. I aquest creixement personal crec que m’ajuda a entendre més els altres i a poder ajudar-los.

Estàs satisfeta amb la repercussió que està tenint el llibre?

N’estic molt contenta. Soc una persona que escriu, però no soc coneguda. I, en aquest sentit, he estat bastant sorpresa per l’interès que han mostrat persones que no coneixia a llegir el llibre, llibreries que volien que anés a fer-hi presentacions, etc. Estic fent dues xerrades cada mes i l’activitat no frena. També estic fent un altre projecte, Revolució Lapislàtzuli, a través del qual genero debats a llibreries sobre temes dels quals tracta el meu llibre. Porto el llibre més enllà de la literatura per tal de poder desconstruir-nos els uns als altres. Per tant, estic molt contenta de la repercussió que està tenint i perquè m’ha obert les portes a parlar de temes que crec que s’han de tractar socialment.

Com es viu la passió per la literatura des de la professió mèdica?

La professió mèdica té la necessitat que ens enriquim amb altres àrees de coneixement. Medicina és una carrera molt exigent, on hi ha moltíssima pressió i sempre hi ha una formació més a assolir. Pot semblar que, per ser un bon metge, hagis de dedicar tot el teu temps a la professió, però el fet de tenir altres facetes, sobretot a nivell cultural o artístic, potencia molt la professió mèdica, que és una professió molt humana, i sobretot la psiquiatria, que es basa en parlar, observar, comunicar… Jo animo tothom a ser conscient de tot això, que a vegades fer alguna cosa que no tingui a veure amb la teva professió pot enriquir-la. Això m’ha passat amb la literatura: mirar cap a altres llocs m’ha ajudat a créixer i a formar-me millor com a professional de la salut mental.

Quan vas començar a escriure?

Vaig començar quan tenia sis anys: contes de pirates, poemes… Als 13, vaig escriure una primera novel·la; als 15, la segona; als 17, la tercera i, als 23, la quarta, tot i que s’ha publicat ara. Des de petita he tingut la necessitat d’escriure, és una cosa que porto amb mi, una manera d’exterioritzar allò que soc. De vegades, sento que, si no ho fes, els pensaments es quedarien massa desordenats dins meu. L’escriptura, per a mi, és una necessitat, no una activitat que he de fer obligatòriament, ni un hobby. Escric des del sentiment i des de la passió i la pura emoció. És una manera de comunicar-me amb el món i, sobretot, amb mi mateixa.

Aquest és el teu quart llibre, com comentaves. Hi ha hagut alguna evolució en el teu procés creatiu? Nous temes o estils, nous plantejaments?

Sincerament, crec que he seguit el mateix estil, perquè mai m’ha preocupat massa. Parlo amb gent que està començant a escriure i els preocupa molt la tècnica narrativa. Jo, com que escric des de la passió i la necessitat, mai m’ha preocupat si el meu estil era normatiu o si encaixava en els cànons literaris. Òbviament, a nivell maduratiu no és el mateix escriure amb 13 anys que amb 23, però la meva essència continua sent la mateixa i la meva manera d’expressar, malgrat hagi evolucionat, també. Em fa gràcia llegir coses meves de fa temps, perquè veig que l’essència interior perdura per molt que es vagi modulant la capa externa.

Et reconeixes en la mateixa escriptora de fa 10 anys, doncs?

Encara m’hi reconec em moltes coses, però, en moltes d’altres, veig que m’he desconstruït moltíssim. Hi ha hagut un canvi per desconstruir tot allò que, a nivell educacional, t’ensenyen com a “normal”: la sexualitat, les relacions, els temes laborals… Amb els anys, he anat intentant entendre per què faig les coses com les faig, què s’espera de mi, etc. De fet, quan estava corregint la darrera novel·la, vaig canviar coses perquè em semblava una aberració haver-les escrit, sobretot en temes de feminisme. Tenia molt incrustada la idea d’amor romàntic, la necessitat de trobar algú, el posicionament com a víctima que necessita que algú la salvi… Aquests tics han anat canviant molt.

Quines perspectives tens pel fa a la teva activitat literària?

Ara mateix, tinc una nova novel·la en ment amb molta influència de la psiquiatria, perquè estic veient moltes coses i vull incloure certs temes d’algun trastorn mental dins d’una novel·la. Tinc la idea de seguir escrivint, tot i que m’adono que abans era diferent. Potser estava estudiant i feia una parada de mitja hora per escriure. Ara, amb la vida laboral, les guàrdies i la formació, necessito més temps i em costa més posar-me a escriure de manera estructurada. En algun moment m’agradaria fer una parada d’uns mesos i dedicar-me a temps complet a escriure amb tota la concentració.

Ens pots donar més detalls sobre el llibre que estàs preparant?

Prefereixo no parlar-ne gaire, perquè quan preparo una novel·la, començo amb la idea molt clara del tema i després escriure em porta per uns altres camins. Fa temps que vaig escrivint i tinc una idea encaminada, però, per exemple, l’altre dia vaig canviar totalment un personatge i vaig fer retocs en tot el text. Escriure és com la vida, mai saps què passarà.

Imatges cedides per Elena Cases

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s