“La màgia m’ha ajudat molt a l’hora de parlar amb els pacients: sovint trenco l’esquema de la típica visita”

“Es poden fer moltes coses en màgia sense una gran tècnica de mans, però cal conèixer molt bé la psicologia de les persones”

Sergi Pascual Guardia (Sallent, Bages, 1979) treballa com a adjunt al servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, on s’ha especialitzat en EPOC. Però, des que era ben petit, exerceix i exercita també una disciplina ben diferent: la màgia. Parlem amb ell sobre com va començar aquesta afició i com ha anat aprenent trucs nous.

Quan va començar a interessar-te la màgia?

Jo tenia 7 anys quan la meva tieta em va ensenyar el primer truc. En aquella època no hi havia internet i vaig anar a la biblioteca a buscar llibres antics de màgia, on totes les descripcions dels trucs eren per escrit. Era tremendament complicat aprendre com havies d’utilitzar les mans. Dos cops l’any feia alguna escapada a Barcelona amb la meva tieta, al Màgicus o al Rei de la Màgia, una excursió molt emocionant. No tenia ningú al meu entorn que fos mag. Però, un dia, un amic meu em va portar a una convenció de màgia a Berga i vaig poder entrar al backstage: allà vaig conèixer deu o dotze persones que també els agradava la màgia i allò va ser una dosi d’adrenalina molt important. Em van ensenyar moviments que jo hauria trigat anys a aprendre amb els llibres. Aquella trobada va ser un punt d’inflexió. Devia tenir 14 o 15 anys i em vaig decidir a fer festes per a nens. Als 16 o 17, vaig fer el salt amb cartes i la màgia de prop i vaig actuar en alguns bars de Sallent i de Manresa, sense cobrar. Després, vaig començar la carrera i la residència i va ser més difícil, tot i que vaig actuar al Teatre Llantiol del Raval. En acabar la residència, em va sortir l’oportunitat d’escriure el llibre Trucos de magia con cartas. Des de llavors, faig màgia molt en família, amb amics, adaptant alguns trucs o fent contes màgics.

Com va anar això d’escriure un llibre sobre trucs amb cartes?

Hi havia uns editors del Bages que es dedicaven a crear contingut per a l’editorial Hispano Europea i els van encarregar un llibre de màgia. Van contactar amb mi i em van dir que volien fer un llibre curt, que fos introductori i que permetés començar des de zero. La novetat va ser que era un dels primers llibres que anava amb un DVD i em va semblar un repte. A la màgia, la gran majoria de trucs no tenen copyright. És elegant dir qui l’ha fet si en saps l’origen, però mentre tu l’expliquis a la teva manera no hi ha problema. Això em va permetre escriure el llibre amb total llibertat, amb trucs clàssics que vaig adaptar, alguns trucs d’iniciació i d’altres més complexes, però explicant totes les tècniques.

Quin temps li dediques actualment a la màgia?

Al meu centre de treball estic al programa “La mar de saludable”, per fomentar hàbits saludables entre els professionals. Fem diverses activitats i, coincidint amb el Dia Mundial sense tabac, ajudo la gent a deixar de fumar amb màgia, adaptant alguns trucs, explicant el procés de deixar-ho, etc. A nivell familiar i d’amics, si anem a algun lloc, porto una maleta petita on tinc els quatre o cinc trucs que sempre amenitzen la festa i sorprenen. Però ara molts ja em coneixen els trucs. Abans de la pandèmia, vaig rebre una beca i, a l’agost de 2019, vaig fer una estada amb la família als Estats Units. Al meu mentor de l’hospital de San Antonio, a Texas, també li agradava la màgia i vaig tenir la sort d’anar a una de les convencions americanes de màgia més importants. Per desgràcia, degut a la COVID-19, vam haver de tornar abans d’hora, però me’n vaig emportar molts trucs nous apresos, fet que la família ha agraït després de molts anys de veure’n sempre els mateixos.

Com ho compagines amb la teva activitat professional i la resta de la teva vida quotidiana?

Em funciona com les onades del mar: de sobte, tinc una revifada, però, després, potser estic dos mesos sense agafar cap baralla de cartes i després tornes a trobar un forat per practicar. És una afició barata, perquè només necessites un tapet, temps per practicar, un mirall per mirar que ho facis tot bé i una baralla de cartes Bicycle, que són de plàstic i llisquen millor que les tradicionals Fournier. Per tant, de tant en tant, intento agafar una baralla i practicar algun moviment o truc. També aprofito els meus dos fills i comprovo si els fa gràcia el nou truc. En funció de la resposta, l’incorporo al meu repertori habitual o no.

En quin tipus de màgia estàs especialitzat i per què t’agrada?

M’agraden molt els nens i vaig començar amb la màgia per a nens, però després se’m va fer una miqueta cansat i feixuc, perquè, de vegades, no presten atenció. De seguida vaig passar a la màgia de cartes i la màgia de prop. Una cosa és veure una persona dalt d’un escenari: et pots imaginar què fa i si hi ha alguna màquina que l’està ajudant tècnicament. Però quan tens el mag assegut al costat, li estàs veient les mans i penses: “ara l’enxamparé, ara em fixaré que no tregui la mà d’aquí o d’allà…” I el tens al davant i veus el que fa amb les cartes… Allò és la veritable màgia. L’ideal és tenir deu, quinze o vint persones, una taula, un tapet de color verd i una baralla de cartes: això, per a mi, és la situació ideal i on em sento més còmode.

Quin tipus de públic prefereixes?

Recordo una experiència que vaig tenir i que va ser molt divertida… Des de petit, tenia molt clar que volia ser metge i vaig pensar: “per què no ajunto les dues coses i em converteixo en el Doctor Mag?”. Li vaig demanar al meu pare, que també és metge, una bata i un fonendo, però no vaig caure que hi ha nens a qui no els agraden els metges i, quan vaig arribar a la festa vestit amb la bata, quatre o cinc van començar a plorar, dos es van aixecar i em van començar a donar puntades de peu… Per sort, em vaig treure la bata i vaig salvar els papers. Pel que fa a un perfil de públic jove o més adult, quan els planteges quatre preguntes de seguida identifiques perfils: el més incrèdul, el que veus que potser és més fàcil forçar-li alguna carta, el suspicaç… Has d’estar tranquil, sempre hi ha de tot.

Quin és el secret per ser un bon mag?

No tenir por. Conec mags que quan es posen davant del públic els fa una miqueta de por i llavors assumeixen que fallaran i que es veuran els trucs. I, en segon terme, la tècnica, que no és tan imprescindible. El que és imprescindible és parlar, connectar amb la gent i conèixer la psicologia de la situació. Això, en termes de màgia, es diu missdirection, és a dir, portar el públic a mirar on tu vols que miri i a pensar el que tu vols que pensi. Encara que sembli mentida, es poden fer moltíssimes coses sense una gran tècnica de mans o sense una gran destresa, però coneixent molt bé aquest aspecte psicològic fonamental: si en un moment de l’espectacle assenyalo amb el dit a l’esquerra, tothom mirarà on jo assenyalo i aquest és el moment per fer el que has de fer. Aquest és el gran secret.

Algun consell per a algú que es vulgui dedicar a la màgia?

A la medicina hi ha molta gent a qui li atrau la màgia i, de vegades, potser per por de no tenir prou tècnica no acaben de tirar endavant. Els diria que preguntin. Quan algú té ganes de fer màgia, que tiri endavant, perquè és una especialitat molt bonica amb grans moments. Sempre es troba un moment per fer riure i per passar una bona estona amb la família i els amics.

Què li aporta el mag al metge i el metge al mag, si és que han influït l’un a l’altre?

Crec que són vasos comunicants. Fer de metge mag o de mag metge no deixa de ser tractar amb gent, parlar, expressar-te, estar acostumat a explicar una història davant de persones, intentar captar l’atenció d’un pacient perquè li estàs intentant explicar la malaltia que té i és imprescindible que ho entengui. Jo em dedico a l’EPOC i un factor fonamental és explicar el tabaquisme i les seves implicacions. Ho intento explicar d’una manera molt planera i propera i, per aconseguir l’objectiu, a vegades trenco l’esquema de la típica visita mèdica. He adoptat una manera de parlar amb els pacients en què la màgia m’ha ajudat molt.

Expliqui’ns un moment especialment bonic o màgic.

El moment més bonic i màgic va ser fa anys al bar Camagüey, a Sallent. Va venir molta gent del poble, i vaig fer una de les meves actuacions més boniques i preparades. La gent s’hi va apropar molt, hi havia un ambient de bar de poble, molt bonic, molt sa. Va ser un espectacle llarg, es va generar molt caliu i la gent en volia més. Jo no he fet grans espectacles en grans escenaris, però tota la gent que m’estimava estava allà i aquell moment, aquell caliu, va ser el més bonic.

_{Imatges cedides per Sergi Pascual}