“El professional té el deure de ser sensible amb la llengua i ha d’intentar permetre que el pacient s’expressi en el seu idioma”

“Quan una persona està patint, necessita la llibertat d’expressar-ho de la manera que millor ho pot fer”

“La literatura científica apunta cap al fet que és molt millor i més segur per al pacient quan es pot expressar i pot ser tractat en el seu idioma”

Gustavo Tolchinsky Wiesen (Buenos Aires, 1976) és cap del servei de Medicina Interna a l’Hospital de Badalona i secretari de la Junta de Govern del CoMB. Parlem amb el doctor Tolchinsky, arran d’un article publicat recentment a Medicina Clínica que ell ha escrit conjuntament amb la psiquiatra i també membre de la Junta del CoMB Rosa Calvo i amb el geriatre i president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, Marco Inzitari, sobre la comunicació metge-pacient. I, concretament, sobre la importància de què, en societats com la nostra, on conviuen dues llengües d’ús habitual, els pacients en puguin fer servir la pròpia i que els professionals els entenguin.

T2 Ep. 6 De màgia i llengües – Hipòcrates en pijama

A la seva butxaca sempre hi ha una baralla de cartes. Coneixem la història del pneumòleg Sergi Pasqual que, gràcies a la seva afició per la màgia, ha adquirit habilitats molt útils per connectar amb els pacients. Parlem amb el metge internista Gustavo Tolchinsky sobre la importància que té l’ús de la llengua a la consulta i com, en societats com la catalana, on en conviuen dues d’oficials, conèixer i respectar l’idioma dels pacients millora l’assistència. Acabem amb Xavier Sierra, que ens descobreix l’origen de la paraula sífilis i quines altres denominacions va tenir aquesta malaltia en els seus orígens.

Per què és important que un pacient, més enllà dels drets que li reconeix la llei, pugui expressar-se i ser entès en la seva pròpia llengua quan està en la consulta?

Com més còmoda està una persona en la comunicació, més fàcil és parlar del que sent i del que té guardat a dintre. És evident que, per a determinades interaccions amb el sistema sanitari, com anar a retirar una recepta o que et facin el reconeixement d’un símptoma lleu, no és indispensable. Però hi ha situacions en les quals el professional ha de donar l’oportunitat al pacient de treure fora allò que potser, si no tingués prou confiança dintre de la consulta, no trauria. I, a vegades, la reserva emocional del llenguatge ens facilita el camí quan veiem que se’ns respecta aquesta oportunitat d’expressar-nos lliurement en el nostre idioma, igual que quan parlem amb els nostres familiars utilitzem un llenguatge amb el qual ens sentim més còmodes.   

Per tant, un pacient que no es pot expressar en la seva llengua pot ser més vulnerable?

Hi ha un punt de vulnerabilitat, un determinat perfil de pacients que ho són, però, sobretot, és una pèrdua d’oportunitat. Pensem, per exemple, en una dona que ve en situació de maltractament que està patint en silenci. Si no es troba en un entorn de prou confiança, no es trobarà en la situació de treure una informació que potser considera prou delicada com per exposar-la a un desconegut.

Hi ha una frase de l’article de Medicina Clínica que has coescrit que és molt significativa. Diu que, de la mateixa manera que ens enfadem o mostrem afectes en la nostra llengua, com a pacients, també patim en la nostra pròpia llengua…

Sí. Jo mateix tinc una vivència personal lligada a això. Com que he viscut uns anys a Israel i encara hi tinc família, sovint m’he preguntat a mi mateix, i també m’han preguntat, per què no parlo en hebreu als meus fills. El fet és que, tot i que hi podria parlar hebreu perfectament, això suposaria una barrera afectiva amb els meus fills i no em trobaria prou còmode, perquè el que jo sento no els arribaria de la mateixa manera en què genuïnament ho sento i ho interpreto. El llenguatge ens permet conceptualitzar allò que sentim i, si no tenim prou habilitat per expressar-ho en un idioma determinat, difícilment arribarem a transmetre-ho. Així, quan una persona està patint, necessita la llibertat d’expressar-ho de la manera que millor ho pot fer. Quan parlem amb gent de diferents àrees geogràfiques del país o de l’Estat, ena trobem amb expressions que són molt diferents i que, com a metges, hauríem, com a mínim, de conèixer. Si ens movem d’una regió a una altra, trobem que els pacients s’expressen d’una manera molt concreta. Si no ets autòcton d’una zona, fins i tot tenint el mateix idioma, has de fer un procés d’aprenentatge sobre què vol dir una expressió i què transmet.

Els autors destaqueu que la qüestió de la llengua és especialment rellevant en grups com la gent gran, els infants o els pacients de salut mental.

Els autors som de diversos àmbits: Marco Inzitari és geriatre i italià i Rosa Calvo és psiquiatra infantil i juvenil i és de Madrid. Ambdós han incorporat la llengua catalana com una eina dins la seva pràctica clínica diària. Tots tres entenem que sense aquesta eina ens trobaríem en situacions en les quals l’idioma no ens permetria exercir en les millors condicions o transmetre el millor de nosaltres. Per ser la nostra millor versió amb determinada població, necessitem arribar a través de l’idioma. En aquests grups de població que identifiquem, com que tenen alguna limitació en algun sentit -una lentitud en la comprensió o una dificultat per articular les paraules- aquesta reserva emocional que hi ha dintre del llenguatge és molt important. Si no ho treus a través d’aquest camí, potser no surt tot el que hauria de sortir. Hi ha moltes situacions que es poden resoldre canviant d’idioma, però l’important és que aprofitem aquelles oportunitats que el llenguatge ens brinda per generar un entorn de màxima confiança, tenint en compte com de delicat pot ser parlar de determinades coses per als pacients, perquè és una eina més que tenim a la consulta.

Així, potser caldria fugir de la idea del coneixement d’una llengua per imperatiu legal i passar a entendre-ho més com una competència professional?

L’imperatiu legal és quelcom que se m’escapa. Dins de l’actitud que ha de tenir el professional, tot ha de venir perquè hi ha un convenciment que la llengua és una eina útil, no perquè algú m’obliga a fer-ho. Obtenir el nivell C d’una llengua no garanteix per si sol que després el professional se senti còmode fent-la servir o que tingui el convenciment de què això li convé al seu pacient i que li facilitarà la seva pràctica clínica.

Quina és la situació a Catalunya? Les queixes de pacients per no ser atesos en català conviuen amb queixes de professionals perquè se’ls demana l’idioma per treballar…

Això depèn de sensibilitats individuals. Hi ha un component de sensibilitat emocional, de la història del territori, de la concepció que té cada professional que arriba de fora de Catalunya per treballar, etc. Però és cert que es donen aquestes situacions: hi ha gent que se sent incòmoda quan se li exigeix que es canviï d’idioma i hi ha gent que no té cap problema per fer-ho. El nostre article no va adreçat a la situació concreta de Catalunya, sinó que és aplicable a qualsevol territori on hi hagi la convivència de dos idiomes. Creiem que el professional té el deure de tenir aquesta sensibilitat i, potser si encara no domina l’idioma i no s’hi pot expressar, el que ha d’intentar és permetre que el pacient s’expressi en el seu idioma, aquest és el mínim que s’hauria d’aplicar. És cert que, fruit de les migracions, hi ha altres idiomes i a vegades es recorre a traductors i a d’altres solucions, però la literatura científica també apunta cap al fet que és molt millor i més segur per al pacient quan es pot expressar i se’l pot tractar en el seu idioma.

Quina creus que seria l’estratègia més efectiva per aconseguir que els professionals que venen de fora aprenguin català i el facin servir a la consulta?

No és el meu àmbit d’expertesa, però els metges incorporem determinades pràctiques i transformem el coneixement a través de l’evidència. I si l’evidència ens indica que hi ha millors resultats quan hi ha una concordança en l’idioma, això és un element per reforçar aquesta idea. Després, hi compta molt la cultura de la professió en aquest territori: com es fa servir l’idioma a les organitzacions i com es concep el respecte al pacient, no només a través de la seva intimitat o dignitat, sinó també establint una normalitat en el respecte a la llengua pròpia del pacient.