“Si marxem a Etiòpia hem de treballar amb la mateixa excel·lència i amb la mateixa professionalitat amb què treballaríem a Noruega o a Suècia.”

“A l’hospital de Gambo, la COVID-19 va arribar entre epidèmies. El xarampió ja havia col·lapsat del tot l’hospital un any abans i va afectar sobretot els nens.”

El pediatre Iñaki Alegría treballa a l’Hospital de Gambo, situat a una zona rural d’Etiòpia, i n’és el director mèdic. Tot just després d’acabar la residència a l’Hospital de Granollers, va viatjar a diferents països com Hondures, Angola o Senegal i es va formar en cooperació. Les circumstàncies el van portar a Etiòpia, on ha fet gran part de la seva carrera professional. Després d’una primera experiència l’hospital de Gambo, quan encara era resident, l’any 2013, Alegría va crear l’ONGD “Alegría sin fronteres” per ajudar a finançar l’hospital i que ara té endegats diversos projectes a Senegal i Etiòpia. També ha publicat diversos llibres on explica la seva experiència i on posa en qüestió com es planteja la cooperació internacional des dels països rics. Alegría és un ferm defensor de la relació de cooperació en situació d’igualtat entre països i d’assegurar una atenció d’excel·lència, independentment d’on s’exerceixi. Recentment, ha estat elegit president de la Secció de Metges Cooperants del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB).

T2 Ep 7 De cirurgianes pioneres i cooperació – Hipòcrates en pijama

A la Barcelona del segle XIV hi va viure una dona d'origen humil i avançada al seu temps coneguda com a Francesca de Barcelona. La guionista i historiadora Laia Perearnau ha novel·lat la vida d'aquesta cirurgiana hàbil i experta que es va saber fer un nom i un lloc en una època ben adversa. Entrevistem el pediatre Iñaki Alegría, que exerceix des de fa uns anys en un hospital rural d'Etiòpia, i amb ell revisem el concepte de cooperació i tirem per terra alguns prejudicis. Xavier Sierra ret homenatge a la memòria del metge hongarès Ignaz Semmelweis, tractat injustament al segle XIX per la seva ferma defensa de la higiene de mans.

Quan vas acabar la residència ja vas tenir molt clar que aniries fora i que volies fer cooperació? Vas començar la carrera amb aquesta idea?

En realitat, no hi ha un abans i un després. Vaig estudiar medicina perquè m’agradava tenir cura de les persones, poder ajudar els que més ho necessitaven i fer-ho en la malaltia. Mentre estudiava la carrera, vaig veure que em volia enfocar en les persones més vulnerables. I la infància i, sobretot, la infància en països com Etiòpia, és molt vulnerable. Allà moren nens per malalties que es poden evitar. Va ser això el que em va fer decantar per la pediatria i dedicar-me a la millora de la salut infantil en països en vies de desenvolupament. Les circumstàncies van fer que un dels països escollits fos Etiòpia. Fent la residència hi vaig fer una estada de tres mesos, que vaig allargar a quatre. Vaig anar a Gambo, al sud del país. D’això ja fa 10 anys. En aquella època, uns missioners portaven l’hospital i estava a punt de tancar per una gran crisi econòmica. Això em va impactar profundament. Aquest hospital està situat en una zona rural molt aïllada i amb una població infantil que pateix malalties com desnutrició, bronquiolitis, pneumònia, deshidratació… Sense aquest hospital tota la població de la zona no tindria cap mena d’accés al sistema sanitari. Em vaig dir que era el moment de fer tots els esforços que calgués per no tancar-lo. Vaig tornar a Granollers per acabar la residència i vaig aprofitar per tramitar tots els papers per construir l’ONGD “Alegría sin fronteras” per canalitzar el suport econòmic cap a l’hospital. Quan vaig acabar la residència, vaig tornar-hi, primer com a voluntari i després, com a director mèdic. Aquesta va ser l’oportunitat per poder coordinar tot un equip meravellós i fer un pla de sostenibilitat.

Sovint expliques que vas arribar a Etiòpia amb molts prejudicis i que, poc a poc, et vas adonar que moltes coses que en pensaves no eren ben bé així. Com va ser la teva arribada al país i com va canviar la imatge que en tenies?

A Etiòpia hi ha molta pobresa, però Etiòpia no és només això. Jo tenia la visió d’un país desèrtic, amb molta pobresa, però em vaig trobar també un país molt pròsper, sobretot a la capital, Addis Abeba, i a altres ciutats, amb facultats de medicina molt potents, amb metges molt qualificats i ben formats. De fet, des de la secció de Metges Cooperants del CoMB ens volem focalitzar a trencar aquesta imatge i a donar una visió més realista de cada país. Hem d’apostar per un suport més nacional. Estem establint vincles amb la capital d’Etiòpia per fer una xarxa de col·laboració i per intercanviar personal sanitari dins del país. Cal trencar amb la visió de la cooperació paternalista.

Com ha canviat el concepte de la cooperació sanitària en els darrers 20 o 30 anys?

Fa anys parlàvem d’una cooperació molt vertical, paternalista i centrada en la figura de l’home blanc salvador que anava a un país africà a posar aquells mitjans que no tenia. Podríem dir que, fins i tot, era classista i masclista. Hem de trencar amb aquesta visió i veure que el continent africà és un continent molt pròsper i amb molta riquesa, tot i que potser està mal distribuïda. Hem d’ajudar a potenciar la seva autonomia i la seva independència i establir una relació i una col·laboració d’igual a igual.

Aquest canvi de concepte inclou que els professionals que aneu a fer cooperació hi aneu com a professionals, no tant com a voluntaris. S’ha de portar professionalitat?

Si marxem a Etiòpia, hem de treballar amb la mateixa excel·lència i amb la mateixa professionalitat amb què treballaríem a qualsevol altre país, com Noruega o Suècia, per exemple. Si, com a pediatra, me’n vaig a Etiòpia, em diuen que hi vaig a fer cooperació; però si marxo a Suècia, ningú no m’ho dirà, això. La paraula cooperació està molt estigmatitzada i està menyspreant el país etíop. És amb això que volem tallar. També amb la manera d’anar-hi. Hem d’establir una relació d’excel·lència i d’igual a igual.

Es podria cooperar sense anar-hi físicament? Un metge o professional de la salut pot cooperar des de Barcelona?

Es tractaria d’establir vincles per donar-nos suport mútuament, de la mateixa manera que dins de Catalunya hi ha col·laboració entre diversos hospitals. Si a Catalunya els hospitals poden tenir unitats col·laboratives a nivell català, espanyol o europeu, per què no podem fer aquestes col·laboracions amb hospitals del continent africà i amb aquesta filosofia d’excel·lència?

Creus que hauríem de deixar de parlar de cooperació, doncs?

Crec que és una molt bona discussió. A mi, personalment, no m’agrada la paraula. No m’agrada dir-me cooperant. Jo soc pediatre i treballo a Etiòpia com podria estar treballant a Catalunya. Hem de donar-nos suport mutu i la cooperació històricament ha implicat una desigualtat i verticalitat. Hauríem d’anar trencant amb aquesta paraula i potser el primer punt seria canviar el nom de la nostra secció…

Com és el treball amb els col·legues etíops? Es pateix la pèrdua de professionals ben formats que van a altres llocs on poden tenir millors condicions laborals i econòmiques?

Precisament, un dels prejudicis que jo tenia era que a Etiòpia faltaven metges i que la seva formació era de baixa qualitat. Això és erroni. Hi ha hospitals i facultats de medicina molt potents i amb professionals excel·lents, però hi ha desigualtat. Els millors professionals es troben a la capital i a les zones més rurals o aïllades, com és Gambo, sí que en manquen. Això no només passa a Etiòpia. A Catalunya, per exemple, també falten metges a les zones rurals. També és cert que molts professionals formats allà després busquen millores i marxen sobretot als Estats Units o als Emirats Àrabs. Aquest problema, però, podem dir que no és exclusiu d’aquest país i que passa a altres llocs.

Com és el teu dia a dia a l’Hospital de Gambo?

És molt intens i variable. Ara hem viscut en una emergència contínua. Com explico al llibre En primera línia continua: Una pandemia entre epidèmies (Caligrama Editorial, 2021), quan va arribar la COVID-19, es parlava molt d’estar en primera línia. Però és que a Gambo hi som de manera contínua. De fet, la COVID-19 va arribar entre epidèmies. El xarampió ja havia col·lapsat absolutament l’hospital un any abans i va afectar sobretot els nens. Vam haver de muntar un hospital de campanya, triplicar llits… Però és que això s’hauria pogut evitar perquè fa anys que hi ha una vacuna efectiva.

El teu àmbit de treball és la pediatria. Quina és la taxa de mortalitat infantil, perinatal i de les mares a la zona on treballes?

Les taxes de mortalitat materna i neonatal varien molt entre les zones urbanes i rurals. El 99% de les causes de mortalitat materna i neonatal són evitables amb els coneixements actuals. La primera causa de mortalitat neonatal és l’asfíxia, però estem canviant l’estadística a través de la formació en reanimació neonatal. Una de les primeres causes de mortalitat materna és l’hemorràgia prepart i postpart. Ara s’està implementant un programa de seguiment de l’embaràs per detectar els parts complicats, per atendre parts amb llevadores ben formades i qualificades i per tenir un hospital accessible des d’on es pugui fer una cesària urgent en cas que sigui necessari.