“L’ajuda dels companys ha estat fonamental, sobretot per valorar si els casos eren rellevants i realment aportaven aprenentatge”

“Si només oferim classes denses i llibres de 800 pàgines, cada cop serà més difícil despertar interès en les noves generacions. Cal adaptar el llenguatge i les eines sense perdre rigor”

“Rebre el reconeixement del Congrés Europeu de Medicina Interna m’ha donat seguretat i ha reforçat la idea que el projecte pot tenir futur”

“Pokémon ha marcat molt la nostra generació i inspirar-me en la seva estètica ha estat una manera de retre-li homenatge”

Munir Mohamed Mimun (Màlaga, 1993) és resident de cinquè any de Medicina Interna al Consorci Sanitari de Terrassa i, durant la residència, també va fer guàrdies al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya. Arran de la seva forta vocació docent, ha desenvolupat un videojoc formatiu com a part de la seva tesi doctoral. El projecte, creat gairebé en solitari, ha estat batejat amb el nom GEMAS (Gamificació en Infermeria i Medicina per a l’Aprenentatge per Simulació, segons les sigles en castellà), i ha estat reconegut recentment al Congrés Europeu de Medicina Interna, en la categoria d’Early Career.

Com i quan sorgeix l’oportunitat d’unir la medicina i els videojocs?

La relació és més aviat entre la medicina i la docència. Sempre he tingut interès per l’ensenyament, Fa uns anys vaig col·laborar amb una acadèmia per a nens i nenes amb dificultats d’aprenentatge i, més endavant, durant el primer any de residència, vaig gaudir molt impartint alguns seminaris. D’altra banda, l’educació mèdica està evolucionant cap a models més participatius i basats en la simulació. El problema és que la simulació clínica és molt costosa: requereix material específic, persones, espais i desplaçaments. A partir d’aquesta inquietud sorgeix la idea de crear un recurs que es pugui utilitzar des de qualsevol lloc -des de casa, la biblioteca o l’hospital-  i que permeti enfrontar-se a casos clínics de manera progressiva, tant a metges com a infermeres, mentre van aprenent d’una forma senzilla i amena. En aquest sentit, el videojoc neix d’una necessitat clara: dinamitzar l’aprenentatge sense haver de dependre de recursos físics.

I pensant en les noves generacions…

Principalment, el que pretén el videojoc és resoldre la necessitat d’avançar en l’educació mèdica sabent que hi ha noves generacions amb les quals no sempre connectem. Si passeges per la universitat, veuràs que les classes estan cada vegada més buides i que sovint l’objectiu de l’alumnat no és aprendre, sinó aprovar. Això fa que perdem potencial, perquè, per dedicar-te a la medicina, has de gaudir del procés i sentir passió pel que fas. El repte és arribar a un públic acostumat a la satisfacció immediata que ofereixen les xarxes socials. Vivim en una cultura del “ja”, i si només oferim classes denses i llibres de 800 pàgines és molt difícil despertar interès. Cal adaptar el llenguatge i les eines sense perdre rigor.

Hauries volgut disposar d’un recurs així durant la teva formació?

Sens dubte. Sempre he intentat facilitar-me l’aprenentatge. No em considero una persona especialment intel·ligent, però sí molt treballadora i he recorregut camins diversos. Tot i que tenia, fins i tot, matrícules d’honor, no vaig entrar a Medicina a la primera i vaig optar per una via alternativa. Vaig estudiar un Grau Superior de Tècnic d’Autòpsies i vaig treballar amb la policia a Màlaga, alhora que feia de professor en una acadèmia. Aquestes experiències em van permetre conèixer professionals extraordinaris i anar lligant caps. Intento interioritzar el coneixement de maneres alternatives i, després, transmetre’l als altres d’una manera més accessible.

El videojoc simula la sala d’urgències d’un hospital, on es pot triar l’avatar d’un metge o un infermer, que es desplaça de manera lliure i pot interactuar amb familiars, pacients i companys. Com ha estat el procés de creació, tenint en compte que l’has desenvolupat durant la residència i com a part de la tesi doctoral?

M’he esforçat per no perdre el cap i he sigut conscient que necessitava molta paciència. He tingut molta sort de comptar amb persones que m’han donat suport i han compartit la passió pel projecte. M’han ajudat a definir els casos clínics, a detectar les dificultats de l’alumnat i a entendre quines són les principals preocupacions dels residents. Però ha estat complicat, perquè després de les guàrdies interminables he hagut d’aprofitar el temps per continuar amb el videojoc. De fet, arran d’una lesió greu a l’espatlla, vaig haver de passar per quiròfan i vaig dedicar gairebé tot el temps de recuperació al projecte.

Quant temps has invertit en el desenvolupament?

Han estat dos mesos treballant una mitjana de catorze hores diàries. Fins i tot rebia missatges d’amics que em recordaven que havia de sortir de casa o que m’havia de tocar una mica el sol. En realitat, necessites més recursos i un equip molt més gran per desenvolupar un projecte així, però ho estava fent jo sol i, per sort, sé els conceptes bàsics de programació i tinc experiència com a resident. La convergència d’aquestes dues coses és el que ha fet que no fos necessari tenir dos equips interactuant constantment. A banda d’estalviar diners, estalvies hores de treball.

Quin és el procés per portar a terme un projecte com aquest?

Primer has de tenir una idea clara, saber què vols. Després has de saber on vols arribar i com ho pots fer. En el meu cas, al principi vaig tenir la idea de fer un estudi, però la idea va anar creixent i quan me’n vaig adonar ja era una tesi doctoral. En aquest punt em vaig plantejar què volia transmetre i aportar. El cas era que, com a resident, notava que havia de revisar constantment certs coneixements i que s’actualitzaven molt sovint. Per això el videojoc també s’actualitza molt sovint, ha de servir com a eina per facilitar i revisar coneixements.

Quin ha estat el paper dels teus companys i companyes en el desenvolupament final?

Un cop el joc estava desenvolupat (personatges, hospital, pacients, casos clínics…), calia detectar-hi errors i validar-ne els continguts. Aquí ha estat fonamental l’ajuda dels companys, sobretot per valorar si els casos eren rellevants i realment aportaven aprenentatge. En l’àmbit d’infermeria, el suport ha estat clau, perquè jo no soc infermer. Tinc la sort de treballar amb un equip d’infermeria extraordinari i he pogut preguntar-los directament quines són les seves necessitats, en què fallen i com els resulta més fàcil aprendre.

El projecte ha estat reconegut al recent Congrés Europeu de Medicina Interna, celebrat a Florència. Com has viscut l’experiència?

Amb molta sorpresa i sense comprendre del tot què hi feia, allà. Soc un noi de Màlaga, d’un barri molt humil, que, de sobte, es troba en un congrés a escala europea, a Florència, competint fins al final amb gent d’universitats dels Estats Units, de França, de Turquia… Jo només pensava: “No sé què hi faig aquí, si tot això ho he fet a casa meva amb un cabestrell”. A la vegada, és cert que rebre aquest reconeixement m’ha donat seguretat i ha reforçat la idea que el projecte pot tenir futur. Ja disposem de dades que mostren una millora de l’aprenentatge del 30% en medicina i del 20% en infermeria.

Quina és la següent fase del projecte?

Volem fer proves a més gran escala, tant al meu hospital com en d’altres, a Melilla, a universitats i hospitals d’Andalusia i en centres catalans que vulguin participar-hi. L’objectiu és poder demostrar, a més gran escala, que les dades d’aprenentatge continuen sent positives, ja que, per ara, totes les que hem recollit indiquen que el projecte funciona i que encara té un marge de millora.

Com t’imagines el teu futur professional, hi té lloc la docència?

M’agrada moltíssim la medicina i he hagut de sacrificar moltes coses per arribar on soc ara. A la vegada, m’encanta la docència. El meu objectiu és poder treballar amb aquestes dues passions, perquè no imagino una vida en la qual no estigui ajudant, visitant pacients i realitzant diagnòstics. Però em sentiria incomplet si no explotés la meva passió per l’ensenyament, facilitant i adaptant l’aprenentatge a les noves generacions.

T’agradaria continuar desenvolupant projectes d’aquest tipus?

Sí. De fet, ja tenim un altre projecte en marxa, amb una part web important. Estem explorant quines portes podem obrir i fins on podem arribar. El més satisfactori és que tot neix de la motivació per ajudar i veure que pot tenir recorregut.

Com creus que es podria millorar la docència dins la medicina?

És essencial donar visibilitat a iniciatives com aquesta. Hi ha residents amb idees molt bones que només necessiten algú que els escolti, que els doni l’opinió i els animi a tirar endavant. Potser caldria crear plataformes que ajudessin a canalitzar aquest talent i acompanyar aquests projectes.

Com desconnectes de la feina?

És fonamental desconnectar, perquè la medicina és molt absorbent. La família, la parella i els amics m’ajuden molt. També l’esport, el cinema, les sèries, els llibres, els viatges… i, òbviament, els videojocs, que sempre m’han agradat.

Els gràfics del teu videojoc recorden força Pokémon. És casualitat?

No, gens. Pokémon ha marcat molt la nostra generació i inspirar-me en la seva estètica ha estat una manera de retre-li homenatge.