“Una professora va riure quan li vaig dir que volia estudiar Medicina, però estic molt orgullós de no haver-me rendit. He tingut molts moments en què, per comoditat o per no creure en mi mateix, ho podria haver deixat”

“He fet feines bastant diferents, però el que més em va marcar va ser fer de paleta. Jo no he volgut ser metge per prestigi, sinó perquè em motivava des de petit”

“No hi ha millor lloc per aprendre Medicina que en un servei d’urgències. Hi veus de tot i això et dona molta experiència. Ara mateix, estic molt motivat i amb moltes ganes de seguir aprenent. Vaig a treballar amb un somriure”

Sergio Moreno Ruiz (Barcelona, 1989) és metge de família i exerceix com a adjunt d’Urgències al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Es va criar a Sant Vicenç dels Horts, en una família modesta, i des de ben petit es va començar a interessar per l’anatomia i la medicina en general. Però aquesta motivació no es corresponia amb les ganes d’estudiar d’aquell adolescent. Després de fer un cicle de Tècnic d’Auxiliar d’Infermeria, va fer un curs pont per accedir a un grau superior d’Anatomia Patològica, mentre anava fent petites feines, com ara fuster o paleta. Un dia es va plantejar seriosament reprendre el camí cap a la Medicina i es va matricular al grau superior de Documentació Sanitària. Finalment, va presentar-se a les PAU i, amb 24 anys, va complir el seu somni d’entrar a la facultat de Medicina i convertir-se en el primer metge de la seva família.

Des de ben petit que t’agrada el món de la medicina…

El meu avi matern tenia una cardiopatia isquèmica des de feia molts anys i jo, que era un nen, li deia: “Avi, inventaré una màquina perquè el cor no se’t pari i puguis viure per sempre”. Jo crec que aquí va començar tot el tema de la medicina. Em vaig començar a interessar per com funcionava el cos humà, per entendre les patologies i per saber per què la gent es posava malalta. El segon clic el vaig fer l’any 2008, amb la crisi econòmica. La gent de la meva generació que treballava es va quedar al carrer i els altres no trobàvem feina. Vaig aprofitar aquella època per estudiar alguna cosa. En aquell moment, em vaig dir: “Tinc temps, intentem-ho”.

Com és que t’hi vas posar més tard del que és habitual?

No vaig estudiar Medicina en el moment que tocava perquè no era bon estudiant. Les meves notes no eren bones, ja des de l’ESO, que és una etapa una mica convulsa. Tenia molt poc interès pels estudis i el cap a una altra banda. En aquell moment, no pensava massa en el futur. A més, tampoc vaig tenir un suport i, dins del grup de la classe, em sentia dels no intel·ligents. Així doncs, vaig encaminar-me a fer coses més, diguem-ne, útils per als que no érem bons estudiants. Per això, quan vaig acabar l’ESO, vaig fer un cicle formatiu de mecanització industrial en lloc de dirigir-me cap algun estudi relacionat amb el que jo volia, que era l’àmbit de la salut i la sanitat.

Com vas acabar entrant a Medicina?

Vaig entrar-hi per la via de cicles formatius. Després de l’ESO, vaig cursar altres cicles per recomanacions dels meus professors. Ens feien entrevistes i ens assessoraven per veure cap a on tirar. Recordo que, a segon, una professora es va riure de mi quan li vaig dir que volia estudiar Medicina. En aquell moment, la veritat és que jo era un perfil d’alumne que no donava gaires esperances per arribar a ser metge. Vaig acabar fent un grau superior d’Anatomia Patològica i anava bé per entrar a Medicina, però van canviar el sistema de les notes de tall i això em va perjudicar. Després d’una època en què vaig estar fent altres feines, em vaig embarcar en un altre grau superior, aquest cop de Documentació Sanitària, que, posteriorment, em va permetre entrar a la carrera de Medicina, l’any 2014.

Dius que vas estar treballant en altres llocs…

He fet feines bastant diferents, però el que més em va marcar va ser fer de paleta. He de dir que hi vaig estar molt còmode. Va ser poc abans de començar la carrera. Jo no he volgut ser metge per prestigi, sinó perquè em motivava des de petit. No sé què faré d’aquí a 20 o 30 anys, però, ara mateix, trobo que la meva feina em permet créixer i seguir aprenent.

Què t’ha suposat posar-te a estudiar Medicina en una etapa més madura?

Vaig estar estudiant el grau de Medicina dels 24 als 30 anys. Vaig entrar amb molta inseguretat, perquè els primers dos anys de la carrera són una mica de cribratge. Hi ha unes assignatures molt genèriques, com, per exemple, algunes de bioquímica. Jo veia que els meus companys venien amb uns coneixements de base d’aquestes assignatures que havien après a Batxillerat, on havien cursat Química o Física. M’hi vaig trobar força perdut, però amb una gran motivació. El primer examen de la carrera, per exemple, el vaig suspendre amb un 3 i escaig i això que mai havia estudiat tant. En aquest moment, vaig tenir els meus primers dubtes i em va passar pel cap deixar-ho. D’altra banda, em va agradar molt l’experiència de poder conviure amb generacions més joves. De fet, vaig conèixer la meva parella actual a la carrera. Des de sempre, m’ha ajudat moltíssim. Crec que una de les coses que m’han fet arribar a ser metge és la meva tossudesa i inconformisme.

Quin és el principal obstacle que hi vas trobar?

Potser el fet de venir d’una família de classe social mitjana-baixa et tanca algunes portes. Quan vaig entrar a la carrera, vaig conèixer un món molt diferent, perquè abans no havia tingut amics de famílies de classe social alta. El tema econòmic és molt important, per exemple, a l’hora de poder rebre classes de repàs o suport psicològic. Crec que m’hauria anat bé comptar amb una persona que m’hagués guiat una mica en les èpoques en què estava més perdut. També tinc alguna queixa del sistema educatiu, perquè no pot ser que un professor se’n rigui d’un alumne quan li diu que vol estudiar Medicina. Un professor ha de ser capaç de generar curiositat, motivació i capacitat de treball en un alumne. Si el sistema educatiu no va a favor teu, qui ho farà?

Què li diries a un adolescent que sent que no serveix per estudiar?

Que no es rendeixi i que trobi allò que més li agradi. Quan ets adolescent, pots no treure bones notes perquè no tens interès en allò que estàs fent o perquè tens el cap a una altra banda. A una persona que no té interès a estudiar se li hauria de donar un marge perquè es focalitzi a trobar allò que li agrada. Tinc amics que es limiten a treballar d’alguna cosa per tenir un sou a final de mes, però gran part de la nostra vida ens la passarem treballant i no podem estar mitja vida fent una cosa que no ens agrada. Hauríem d’invertir temps a trobar el que ens motiva.

Per què vas triar l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC)?

Quan vaig acabar la carrera, no ho tenia massa clar. Vaig pensar en MFiC perquè em va agradar molt la rotació al final de la carrera i el maneig de patologies molt diverses. Aquesta especialitat m’obria portes i, a més, em permetia arribar on jo volia, que era treballar a urgències, perquè sempre m’han agradat molt. Cal dir que, en aquell moment, no existia l’especialitat d’urgències com ara.

Per què t’agrada tant l’àmbit d’urgències i emergències?

Ja m’agradava força durant la carrera, però ho vaig acabar de descobrir durant la residència. Nosaltres, com a metges de família, fem un rotatori, també al servei d’urgències de l’hospital on estem assignats. Jo hi vaig descobrir una forma de fer medicina molt àgil i resolutiva, on aprenia moltíssim i em posava a prova pel que fa als coneixements i a la capacitat d’adaptació al medi. Personalment, m’agrada aquest tipus d’estímuls i vaig descobrir que el servei d’urgències era un espai on podies créixer. Durant la meva residència de metge de família, vaig fer un rotatori al SEM, on vaig acabar de descobrir les emergències mèdiques. Tens el pacient crític en un medi extrahospitalari, que és un medi més hostil, on els recursos són menors i has de tirar de coneixements, agilitat mental i adrenalina. Crec que no hi ha millor lloc per aprendre medicina que en un servei d’urgències i més, en un hospital comarcal. Acabes veient de tot i això et dona molta experiència. Ara mateix, estic molt motivat i amb moltes ganes de seguir aprenent. Vaig a treballar amb un somriure.

Després d’aquest llarg camí, en quin moment veus que t’has convertit en metge?

He tingut diferents moments durant el camí. El primer va ser aconseguir entrar a la carrera, que va ser la meva primera gran recompensa després de tot l’esforç que hi vaig posar. En aquell moment, ja em vaig començar a sentir metge. L’altre moment va ser quan vaig començar la residència, sobretot quan anava agafant més autonomia i veia pacients pel meu compte. Aquí veia que tenia alguna cosa a dir i que la gent m’escoltava perquè era la meva feina. També diria que em vaig sentir metge quan vaig viure l’experiència de poder anar als domicilis un dia a la setmana. Em vaig sentir molt satisfet. Ara també ho sento, soc adjunt al servei d’urgències del SEM i m’agrada moltíssim treballar en equip amb gent que en sap molt.