“Amb el temps, m’adono de la sort que he tingut de poder treballar el cos des del control, l’expressivitat i el treball en grup. El ballet no és competitiu, és col·laboratiu”

“He pogut aportar coneixements i aplicar els meus estudis al món de la dansa. Els ballarins no han estat tan cuidats com altres esportistes”

“En els últims anys m’he dedicat a analitzar els efectes que pot tenir la pràctica de la dansa en persones amb diversitat funcional”

Núria Massó (Barcelona, 1960) és metgessa de l’esport, actualment jubilada. Apassionada de la dansa i les arts escèniques des de ben petita, ha sabut compaginar la seva vocació mèdica amb el ballet clàssic i el modern jazz, entre d’altres estils. La seva recerca s’ha centrat en l’estudi de les exigències físiques de la dansa i en els efectes que aquesta disciplina té sobre el cos, el moviment i la salut. Va impulsar una unitat de medicina de la dansa a l’ICATME (Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport), a l’Hospital Universitari Dexeus. Avui, la doctora Massó continua entenent la medicina i la dansa com dues facetes inseparables de la seva vida.

Quan vas començar a ballar?

Vaig començar-hi en una activitat extraescolar del col·legi, amb uns deu anys i després d’insistir-hi molt als meus pares. Posteriorment, vaig inscriure’m a un estudi de dansa clàssica, on vaig ser-hi fins als quinze anys. Hi passava tres tardes a la setmana estudiant totes les tècniques del ballet clàssic. Quan van aparèixer a Barcelona noves escoles de dansa moderna i jazz també m’hi vaig apuntar.

Quins estils de dansa domines?

Les disciplines en les quals tinc formació tècnica són el ballet, el jazz modern, el jazz i el contemporani. També m’he apropat al teatre musical i al flamenc, però de manera molt més aficionada.

Són disciplines molt estrictes. Com et van influir durant les etapes de l’adolescència i joventut?

En el món de les arts, has de tenir molt clara la teva dedicació, perquè sovint has de renunciar a coses. Passa com en el món de l’esport, que et perds coses perquè has d’anar a entrenar. Tot i això i malgrat la disciplina que implica, per a mi era una afició important i no em suposava un esforç. Al ballet no són tot flors i violes. Costa i és difícil. Has d’agafar tècnica, has d’insistir i assistir a les classes que t’agraden i a les que no t’agraden. La dansa també m’ha aportat molta capacitat de reflexió a l’hora de valorar el que vull i el que no: a què vull dedicar el meu temps, on col·loco la carrera professional i on col·loco les aficions… De fet, va arribar un punt on tenia més feina com a professora de dansa que com a metgessa i vaig haver de parar i reflexionar sobre les meves prioritats.

Vas plantejar-te professionalitzar la teva carrera com a ballarina?

En algun moment em va passar pel cap, quan tenia quinze o setze anys. Però crec que el ballet clàssic, com a professió, no m’hauria aportat prou. M’agradaven moltíssim la biologia cel·lular, la medicina, la bioquímica, la fisiologia humana… Vaig optar per la medicina i per mantenir la feina de professora de dansa i continuar fent actuacions.

Combinar-ho no devia ser fàcil…

Va ser difícil perquè la carrera de Medicina és molt exigent. El meu grup d’amics estudiava a les tardes, moltes hores, però jo sempre havia de marxar corrents a l’escola de dansa o al gimnàs. Em faltava temps. Arribava a casa tan cansada que el cap ni m’arribava al coixí. De totes maneres, ho recordo com una època de molta plenitud. Sí que és cert que aquest compromís, en el meu cas amb la dansa, t’aparta una mica del grup, però vaig tenir molta sort amb els amics i les amigues. L’època del MIR va ser molt difícil perquè no podia dedicar totes les hores del dia a l’estudi.

Aquesta connexió amb la dansa, com s’ha plasmat en la teva carrera com a metgessa?

Quan vaig acabar la carrera, vaig començar a fer guàrdies, urgències, substitucions en un ambulatori… De manera natural, vaig deixar de fer de professora de dansa i només m’hi dedicava com a hobby. Cada vegada estava més immersa en el món de la medicina i quan va aparèixer l’especialitat de Medicina de l’Esport vaig veure que podia estudiar les exigències pròpies d’aquesta disciplina. Aleshores, animada per un dels meus professors, vaig fer una tesi doctoral sobre la fisiologia del peu i de l’extremitat inferior del ballarí: com treballen, com els afecta l’estrès… A partir d’aleshores, vaig dedicar-me a la medicina de l’esport i vaig obrir una unitat de medicina de la dansa a l’ICATME, a l’Institut Dexeus. M’he dedicat a atendre ballarins i a estudiar-los. I, en els últims anys, he analitzat els efectes que pot tenir la pràctica de la dansa en col·lectius concrets, sobretot en persones amb diversitat funcional.

En què ha consistit aquest darrer treball?

Com a ballarina, com a professora i com a professional mèdica he conviscut amb ballarins i ballarines i, amb el temps, vaig començar a reflexionar sobre els efectes que pot tenir la dansa sobre el cos i la psicologia, sobre els beneficis que pot aportar. Vaig contactar amb algunes companyies que han incorporat persones amb síndrome de Down perquè gaudeixen molt de l’expressivitat, del moviment, del ritme i del treball en grup. A partir d’aquí, vam fer un estudi comparatiu amb mostres molt grans i els resultats van mostrar els avantatges del ball en les persones amb síndrome de Down, sobretot quant a equilibri i comportament postural. També hem treballat amb persones invidents.

Com ha influït la dansa en la relació amb el teu propi cos?

Amb el temps m’adono de la sort que he tingut de poder treballar el cos des del control, des de l’expressivitat, des del treball en grup. El ballet no és competitiu, és col·laboratiu. Des de molt petita analitzo la meva postura i el moviment des d’un treball neurofisiològic, de control dels reflexos, de l’estabilitat articular i de l’adaptació de l’expressió. Tot i això, amb el temps, vas perdent capacitats i això ho has d’acceptar.

Continues ballant?

Sí, mentre pugui ho faré. És una part important per mi. La meva persona és la medicina i la dansa, no puc separar-me d’això. M’agradaria tenir més temps, més hores per desenvolupar-ho amb grups sèniors. Ara ja no vull donar classes, perquè tinc ganes de desenvolupar-me més en la dansa mentre el cos m’aguanti. Començaré a fer ballet clàssic adaptat i teatre musical. El teatre musical implica interpretació i cant. Jo no canto gens bé, així que és un repte que em plantejo ara.

Quina ha sigut la teva disciplina preferida?

Tant la dansa clàssica com el modern jazz. De fet, el modern jazz per mi va ser una descoberta molt gran i vaig poder fer classe amb professors dels Estats Units de molt prestigi. De jove, vaig gaudir molt participant en una mostra de dansa i mim. Vam fer una gira per diferents pobles i teatres i com que era tan innovador -tant per al públic com per a mi- va ser molt especial. Vam introduir el modern jazz en moltes capitals de comarca i gaudia mostrant aquesta nova disciplina.

Què significa per a tu la dansa?

És una manera d’estar present, de sentir que estàs participant d’una cosa en comú. M’aporta sensacions molt agradables: el moviment, el sentit del ritme, la musicalitat… A més, és tipus d’exercici físic que s’ha demostrat que és terapèutic. La dansa aporta molts beneficis, per això s’està intentant aplicar a molts col·lectius de pacients, inclús en oncologia, en malalties reumàtiques… Des del punt de vista social, potser hauríem d’anar plantejant aquesta possibilitat.

En el teu cas, com s’han ha begut de la dansa, i viceversa?

Vaig escollir la meva especialitat conscientment perquè podia relacionar-la amb la dansa. No tenia al cap atendre ballarins, però veia que captava una sèrie de problemes comuns en el col·lectiu i va acabar definint la meva tesi doctoral i una etapa molt important de la meva vida. Això em va obrir portes, em va proporcionar molts contactes i em va obrir els ulls… He pogut aportar coneixements al món de la dansa i als ballarins, un col·lectiu que no ha estat tan cuidat com altres esportistes.