“El meu fill em va animar a compartir amb més gent el que portava anys fent a la consulta amb els pacients”

“Per fer els primers vídeos em passava molts caps de setmana tancada a casa buscant informació. La gravació no és senzilla: has de fer moltes proves i tornar a començar. Cal temps i il·lusió”

“El metge no és un coneixedor de malalties. Les malalties estan descrites als llibres o a internet i no existeixen si no afecten algú que les pateix. Hem d’arribar a aquesta persona”

María Ángeles Navarro Sola (Barcelona, 1954) es pediatra des de fa més de quaranta anys i ha desenvolupat la seva trajectòria professional tant en l’àmbit de la medicina pública com de la privada. Actualment exerceix al Policlínic Sant Cugat. Fa tres anys, animada pel seu fill, es va obrir un canal de Youtube per divulgar els seus coneixements sobre salut infantil. Amb el temps, la seva activitat divulgativa s’ha ampliat a diferents xarxes socials, on ha anat consolidant una comunitat de seguidors. Actualment, compta amb 10.000 seguidors a Instagram i més de 67.000 a TikTok. Enguany, juntament amb el seu fill, ha autopublicat el llibre Criar entre pantallas: Cuando la infancia se conecta y el vínculo se desconecta.

Com vas iniciar-te en el món de la divulgació a través de les xarxes socials?

Després de molts anys de pràctica a la consulta i animada pel meu fill Lucas, que va estudiar tres anys de Medicina i després va fer Filosofia. El llibre, també l’hem escrit entre tots dos. Quan arribava a casa de la feina, comentàvem casos que havia vist a la consulta i, com que també he fet cursos d’interpretació del dibuix infantil, de vegades li’n portava i els comentàvem. Tot això generava moltes converses, perquè, entre la seva visió filosòfica i la meva experiència clínica, arribàvem a tot un conjunt d’explicacions. I un dia em va dir: “Mare, tot això que portes tants anys fent, tota aquesta experiència, per què no la transmets a més gent i no només als pacients de la consulta?” I així va ser que, fa tres anys, vam començar a fer vídeos per a YouTube i, després, per a Instagram. I un dia, preocupats pel tema de les pantalles, vam començar a preparar-ne material. Al final, teníem tanta informació que no ens cabia ni en cinc vídeos de YouTube i la vam acabar plasmant en aquest llibre [Criar entre pantallas: Cuando la infancia se conecta y el vínculo se desconecta]. Fa poc ha sortit a l’informe PISA que els nens espanyols estan reduint els coneixements en matemàtiques, comprensió lectora i ciències i una de les causes n’és l’ús de pantalles.

El CoMB també va publicar a finals de 2024 un document de recomanacions per protegir els menors de la sobreexposició a les pantalles. Hem d’insistir-hi des de tots els fronts?

El document del CoMB em va agradar moltíssim i val la pena fer-ne difusió. Si al jovent els manca compressió lectora, no entendran res de la vida. Per tant, entre tots, hem de divulgar tot això a pares, avis, familiars… Quan vaig presentar el meu llibre a Sant Cugat, el compraven molts avis, perquè és important saber el que posen davant dels seus nets. Cal difondre al màxim el perill que tenim amb les pantalles.

Aquest llibre ha nascut purament del teu interès per divulgar o també ets aficionada a l’escriptura?

El tema dels llibres sempre ha sigut una il·lusió per a mi. De petita era bona escriptora i havia guanyat premis a l’escola i petits concursos. També m’he passat anys fent cursos de narrativa, perquè sempre m’ha agradat la idea d’escriure, sobretot contes infantils. Això em va donar peu a pensar que potser era el moment. Les ganes que tenia de fer un llibre s’han plasmat aquí.

Per què vas decidir ser pediatra?

Tenia la il·lusió de ser pediatra ja des dels 14 anys. No sé per què, ja que a la família no teníem antecedents de pediatres, ni tan sols de metges. Recordo que, en aquella edat en que has de definir-te i que a la nostra època era el batxillerat, vaig decidir que volia estudiar medicina perquè volia ser pediatra.

Com és el teu procés de creació de continguts, sobretot vídeos, que tracten sobre salut infantil i que comparteixes a diferents plataformes?

Jo preparo els continguts, que sempre tracten de temes mèdics i pediàtrics. És un contingut que neix de la meva experiència. Després, el meu fill ho estructura, ho filma, ho munta, ho posa a les xarxes i en fa tota la distribució, perquè jo d’això no en tinc ni idea.

És complicat compatibilitzar l’exercici de la pediatria amb ser incluencer?

És dur, perquè per fer els primers vídeos em passava molts caps de setmana tancada a casa buscant informació per poder preparar tota una sèrie de temes. Tenim molts vídeos publicats i, realment, és una feinada. La gravació no és senzilla. Evidentment, qui n’és expert, grava fàcilment, però jo no. És com els artistes al cinema, has de fer moltes proves i tornar a començar: això ho has dit molt ràpid, aquí t’has equivocat de paraula… i torna a començar. Les gravacions són lentes, hi has de dedicar temps i, sobretot, posar-hi molta il·lusió. Tenir un fill jove que m’impulsa a seguir amb això quan ja tinc una edat en què penses que ja vas de baixada i que n’hi ha prou amb mantenir-te, m’ha fet posar-me a repassar, a estudiar i a fer moltes coses que potser no hauria fet sense ell al darrere.

Abans de llençar-te a les xarxes socials ja tenies interès en l’àmbit de la divulgació?

Sí, he fet moltes ponències, presentacions, etc. A més, a la consulta parlo moltíssim, explico molt totes les coses. M’agrada ser molt didàctica. El meu fill em diu: “Tu parla com si estiguessis a la consulta, explica un cas, explica-ho tal com si estiguessis explicant-li a una mare”.

Els teus pacients coneixen els teus perfils a les xarxes socials? Et segueixen?

Sí, tinc molts seguidors que són pacients. De fet, tinc un petit rètol a la consulta i hi ha molta gent que ho sap. Realment és un plaer que et diguin: “Et segueixo i m’agrada molt el que dius”.

Com ha estat l’evolució des que vas començar a divulgar a les xarxes fins ara?

Doncs ens anem adaptant una mica a les circumstàncies. Me’n recordo que un dels primers vídeos que vaig preparar va ser sobre la vitamina D i era llarguíssim. Després, he après a anar escurçant. Evidentment, se sap que ara, precisament per les pantalles, l’atenció que dediquem a les coses cada vegada és més curta. No pots posar un vídeo d’una hora parlant de la vitamina D perquè enfarfega. Per tant, ens adaptem a l’evolució dels temps.

Quin consell donaries a un metge que vulgui ser divulgador a xarxes socials?

És molt important tenir temps per dedicar-hi. Si tens una edat en què penses: “Jo ja vull treballar poc, retirar-me i fer altres coses a la meva vida”, aleshores no ho facis. Has de tenir aquesta voluntat de comunicar. Jo vaig sentir aquesta necessitat en un moment en què veia que els pediatres de la meva generació s’estaven jubilant i estaven tancant les consultes privades perquè no hi havia continuïtat. Vaig pensar que l’experiència i coneixements acumulats de tants anys havien de quedar en algun lloc per a qui volgués aprofitar-ho. Aquesta va ser una mica la il·lusió inicial. Per tant, a altres companys els diria que, si tenen aquesta inquietud, que ho facin, perquè els coneixements no són nostres, els hem adquirit i els hem de traspassar.

Et preocupa la desinformació en salut que corre per les xarxes?

Sí, n’hi ha molta i molta gent jove se la creu. Ningú és portador de la veritat absoluta, però la veritat que et donen els coneixements, l’evidència i 45 anys de consulta, té un valor.

Quin és l’enfoc del teu llibre Criar entre pantallas: cuando la infancia se conecta y el vínculo se desconecta?

Primer parlem de les pantalles i de per què poden generar addicció: de la dopamina i els seus efectes. S’estructura per edats: dels zero als sis anys, els adolescents i, evidentment, els adults. Expliquem que nosaltres, els adults, som el mirall d’aquests joves i d’aquests nens. I, després, hi ha tota una sèrie de consells, recomanacions i explicacions filosòfiques, emocionals i psicològiques sobre què està passant amb els nens i els seus cervells, que estan en desenvolupament i són més vulnerables. Cal que hi hagi més coneixement de tota aquesta incidència i dels estudis que van sortint sobre disminució de l’atenció i del rendiment escolar, d’alteracions de la son i de l’alimentació, dels sentiments de soledat i depressions que està creant tot això.

Tens previst escriure algun altre llibre sobre salut infantil?

Sí, estem preparant un llibre que parla de temes que veig molt a la consulta, amb la voluntat de donar resposta a preguntes molt freqüents: temes del son, del plor infantil, problemes digestius… Volem donar un contingut amb enfoc també emocional, no parlarem només del cos. Els pares no han de pensar que ho estan fent malament i culpabilitzar-se. De vegades, les coses no surten bé, però és important que els pares i mares se sentin responsables, no culpables.

Què t’ha aportat, a escala personal, convertir-te en divulgadora a xarxes socials?

Ho faig sempre des de la humilitat. Sempre explico que no soc mestra de res. Simplement, tinc uns coneixements i una experiència que crec que tenen un valor. Comunicar em dona molta satisfacció, sobretot quan la gent em diu: “He vist tal vídeo i m’ha anat molt bé i m’ha ajudat molt”. És aquesta satisfacció que tens quan fas tot el possible per fer la feina ben feta.

Creus que la tecnologia ha fet que es perdi una relació més propera amb el pacient?

Sí, s’ha perdut una mica el contacte visual. De vegades, hi ha persones que em diuen: “És que he anat al metge i estava amb l’ordinador i ni tan sols m’ha mirat”. Tenim l’excusa de l’ordinador perquè hem d’escriure, però cal anar més enllà, mirar i contactar amb el pacient. A la consulta, bàsicament em dedico a escoltar i a parlar molt, més que a prescriure. El metge no és un coneixedor de malalties. Les malalties estan descrites als  llibres o a internet. Podem buscar tota la informació, però la malaltia no existeix si no afecta a algú que la pateix i hem d’arribar a aquesta persona. Cal que els metges joves també s’omplin de tot això, no solament del que saben de medicina, pediatria i protocols, sinó també del que hi ha darrere de tot això: un nen que menja, que té una manera de dormir; que té una família, una escola… que viu en una societat.