“La població està més assabentada del problema de les resistències antimicrobianes, però encara hi ha alguns pacients que pressionen perquè els prescriguin antibiòtics”

“Necessitem ajuts per fer més recerca en l’atenció primària, perquè els resultats de molts estudis fets a l’hospital no tenen validesa en el nostre àmbit”

“La medicina de família és l’especialitat de les malalties freqüents i això hauria de ser un pol d’atracció per als joves, però crec que és important fer-la molt més clínica i tenir més possibilitats de fer recerca i docència”

Carles Llor és metge de família al CAP Manso de Barcelona i també és coordinador del grup de recerca en infeccions en l’atenció primària de l’Institut Jordi Gol (IDIAP). Llor es dedica principalment a la recerca sobre l’ús i la prescripció adequats dels antibiòtics en les malalties infeccioses que es tracten en l’atenció primària, identificant els subgrups de pacients que realment els necessiten. Evitar que s’incrementin les resistències als antibiòtics és un repte cabdal per a la salut del present i del futur. Amb Llor, no tan sols conversem sobre com es controla la prescripció dels antibiòtics, sinó també sobre la importància de fer recerca en l’àmbit de l’atenció primària.

T2 Ep 5 De novel·les i antibiòtics – Hipòcrates en pijama

Elena Cases, metgessa resident de Psiquiatria, ja ha publicat quatre llibres de ficció i té clar que no podria renunciar a escriure ni tampoc a la seva vocació per la medicina. Entrevistem Carles Llor, metge de família que reivindica i practica la recerca des de l’atenció primària, en el seu cas, al voltant del bon ús dels antibiòtics. A partir del concepte de “serendipitat”, Xavier Sierra ens rememora l’origen de descobriments del món de la medicina, com els anitcoagulants, la penicil·lina o el microscopi, que van tenir molt a veure amb l’atzar.

Fa temps que parlem del problema de la resistència als antibiòtics, a causa de l’abús que n’hem fet durant anys. Els professionals de l’atenció primària n’esteu constatant la pèrdua d’eficàcia? Allò que abans funcionava ara ja no funciona?

Aquesta tendència es veu sobretot a les UCI, però també ho notem a l’atenció primària. Per exemple, quan tenim resultats de cultius d’orina i ens mostren que els gèrmens ordinaris són resistents a molts antibiòtics orals. Moltes vegades l’única opció que tenim és recórrer a un antibiòtic punxat. Aquest és un problema que veiem bastant sovint.

Quin és l’abast del problema de la resistència als antibiòtics?

Les resistències no només són un problema en la comunitat perquè els antibiòtics puguin esdevenir ineficients. Cal tenir en compte que un germen resistent que està provocant una infecció a un pacient hospitalitzat farà que aquest pacient s’estigui més temps a l’hospital. Hi ha més possibilitats que es compliqui aquesta infecció, augmenta la mortalitat i, naturalment, això es tradueix en un cost econòmic, que també és molt important. Necessitem que els gèrmens siguin tan sensibles com sigui possible als antibiòtics i, per això, cal fer un ús racional d’aquests fàrmacs.

En els darrers anys s’han fet campanyes pel bon ús i la bona prescripció dels antibiòtics. Es veuen signes de millora pel que fa a fer-ne un ús més racional?

Molt tènues, la veritat. Hem de tenir en compte que quan utilitzem un antibiòtic, les resistències es creen molt ràpidament i, perquè aquest fàrmac torni a ser eficaç, cal fer un ús molt racional i limitat dels antibiòtics i només per a aquells casos en què és realment necessari. Les resistències es creen molt ràpidament, però es necessiten anys i panys perquè es redueixin. Aquest és un fet que tots els professionals sanitaris hem de saber. N’hem de fer un ús molt racional perquè, si no, serà molt difícil que en un futur es puguin tractar moltes infeccions, entre altres coses – i és un tema en què sovint no hi pensem– perquè no tenim nous antibiòtics. La indústria farmacèutica no està interessada a invertir-hi.

No està interessada en invertir en un medicament del qual s’ha d’intentar fer-ne el menor ús possible…

Exacte. Per a una patologia molt aguda, el pacient pren un antibiòtic pocs dies. Això fa que la indústria no estigui interessada a promoure el desenvolupament de noves molècules. Per tant, cal que se’n faci un ús més racional. En els darrers anys s’està fent un ús més racional dels antibiòtics, però necessitem polítiques encara més estrictes per limitar-lo. Encara hi ha una inadequació molt gran en l’atenció primària.

Aquí juguen un paper important tant professionals com pacients. Qui està complint o incomplint més en aquest cas?

Jo diria que els dos han millorat en l’última dècada. La població està més assabentada del problema de les resistències antimicrobianes i això es veu a les consultes. Però els professionals hauríem de fer més per limitar l’ús d’antibiòtics. I aquest grup de pacients que encara està reclamant antibiòtics per a moltes patologies on no són necessaris haurien de deixar de pressionar els professionals perquè els hi prescriguin.

El grup de recerca que coordines té l’objectiu de contribuir a fer millors guies i protocols per adequar l’ús dels antibiòtics en la consulta. Quines línies de recerca seguiu? S’han produït canvis reals en la pràctica?

Fem recerca, bàsicament, al voltant d’infeccions freqüents, és a dir, infeccions respiratòries i infeccions urinàries. Aquestes componen el nucli més important que veiem a l’atenció primària. Cal fer recerca en aquestes patologies i s’ha de fer en el lloc on es veuen aquestes situacions, que és l’atenció primària. Nosaltres fem molta recerca en aquestes patologies, perquè hi tenim molts dubtes. Necessitem eines i necessitem recerca en el nostre àmbit.

Pràctiques que habitualment es consideraven correctes ara es poden en dubte. O s’han de posar en dubte. En quines patologies hi ha aquest dubte fonamentat?

Amb la tos, per exemple. La tos és un símptoma molt predominant en les nostres consultes i porta els pacients a consultar. Algunes vegades pot ser deguda a una patologia potencialment greu i nosaltres l’hem de descartar. Els metges de família necessitem més eines per poder fer un diagnòstic més acurat. I també en relació amb els tractaments. Hem de conèixer l’efectivitat dels tractaments simptomàtics per a aquestes infeccions. Hem de saber quan hem d’utilitzar un antibiòtic i quan no. Això és molt important. Moltes vegades veiem els pacients quan ja han començat a prendre una pauta antibiòtica que probablement no necessiten d’acord amb la seva simptomatologia i amb l’exploració física que fem. Els professionals sanitaris hem d’abordar aquest tema i intentar que el pacient deixi de prendre aquesta pauta antibiòtica que, probablement, li farà més mal que benefici.

Els pacients entenen bé que potser no sempre cal antibiòtic? Als professionals us costa molt fer aquesta pedagogia?

Jo diria que molts pacients ho entenen i això, per exemple, és molt diferent de dues dècades enrere, quan la major part dels pacients no coneixien el problema de la resistència antimicrobiana. Sortosament, cada vegada hi ha més pacients que n’estan assabentats i ho entenen millor.

La recerca en atenció primària sovint no és tan visible com la que es fa des dels centres vinculats a hospitals, totes dues molt necessàries. Com és fer recerca ara mateix a l’atenció primària?

La veritat és que és molt difícil. Ara, en l’època postcovid, molts professionals d’atenció primària patim burnout. Tenim molta activitat assistencial i burocràtica que s’hauria de treure de les consultes. És més difícil fer recerca en l’atenció primària que en l’hospital. Sortosament, ara tenim més beques públiques i això es nota perquè cada vegada se n’està fent més i de qualitat. Però, tot i així, demano que hi hagi més ajut públic per fer recerca específicament en atenció primària, perquè la recerca feta a l’hospital, moltes vegades, no la podem extrapolar al nostre àmbit. Les infeccions són menys greus i l’epidemiologia i la resistència antimicrobiana són diferents. Necessitem recerca en l’atenció primària perquè els resultats de molts d’estudis fets a l’hospital no tenen validesa en el nostre àmbit.

Saber que es pot fer recerca en l’atenció primària faria que la medicina familiar i comunitària fos més atractiva per als joves professionals?

Totalment d’acord. Aquesta és una tasca de tots. Sobretot de les unitats docents de medicina de família i comunitària. L’especialitat hauria de ser més clínica i, en relació amb això, molts experts i persones amb poder dins de l’especialitat haurien de lluitar per desburocratitzar les consultes. Aquest és un llast que arrosseguem durant molts anys. La medicina familiar i comunitària és un compendi de la medicina general. És tota la medicina englobada i això hauria de ser, diria, la primera visió que haurien de tenir els metges quan fan el MIR. És a dir, la medicina de família i comunitària ha de ser tan atractiva com sigui possible perquè els metges s’hi interessin. Per això, crec que és important fer-la molt més clínica del que és en aquests moments i més atractiva, amb la possibilitat de fer recerca i docència.

Quin missatge donaries als metges joves per atraure’ls a l’especialitat?

La medicina de família és la millor especialitat que hi ha. Podem veure patologies molt rares i molt infreqüents, però l’important és que és l’especialitat de les malalties freqüents i això hauria de ser un pol d’atracció per als joves.